dilluns, d’abril 04, 2011

A butxacades: nogensmenys quatre línies

. dilluns, d’abril 04, 2011

Si algú em demanés mai com resumiria l’activitat del meu blog, respondria que el motiu que recorre cadascun dels apunts és l’admiració que sento per alguns escriptors. Com que no tinc prou coneixements per exercir la crítica literària, normalment em limito a destacar un o dos aspectes amb els quals aspiro a compartir perquè m’ha agradat un llibre concret. Al número d’abril de la revista Qué leer hi ha un article de Vicente Luis Mora titulat «La sencillez en literatura» que em facilita explicar d’on surt aquesta admiració. La bona literatura:
Debe ser (creo acertar ahora en la comparación) como la audición de música clásica, en especial la de Vivaldi. Su música es muy popular y celebrada, sin que el oyente se piense capaz de componer jamás algo parecido a lo que escucha. Pero claro, cualquier persona que vea el tono general, bastante mayoritario, de “sencillez” que asola nuestra actual producción literaria (y buena parte de la extranjera importada), lo primero que piensa es que él, lector, también podría hacerla; y, como es verdad, pues lo intenta, con un horrible resultado: personas que sólo han leído a Coelho, a emborronadores de novela histórica, a memorialistas de posguerra o a poetas normalizados, se lanzan sin talento ni ambición literaria a perpetrar una carrera.
 Abans, al mateix article, hi ha una precisió molt oportuna:
Pero sólo la buena [literatura], además de normal ha dejado de ser sencilla. La obra debe ser compleja, lo que no quiere decir complicada, ni difícil, ni incomprensible, ni hermética.
Malgrat la meva incapacitat per al ditirambe, diria que els darrers apunts que he publicat són un assetjament a la complexitat de l’aparent senzillesa de d’algunes lectures recents. Són apunts que, per motius diferents cadascun, aspiren a mostrar la meva admiració cap als autors. I avui voldria afegir un altre títol que també m’ha meravellat: A butxacades, de Joan Todó. 

Després dels poemes de Los fòssils (al ras), el seu primer llibre de narrativa m’havia de cridar l’atenció —encara que la majoria de contes ja havien estat publicats a la revista Paper de vidre. Com sol passar amb molts primers llibres, vaig començar la lectura amb una certa condescendència. Per exemple, a «Les cartes» li vaig “perdonar” el ‘tantost’ de la pàgina 23 i sobretot el ‘nogensmenys’ de la pàgina 25. Em resultava del tot inversemblant que un oficial de l’exèrcit pogués escriure d’una manera tan noucentista. Però arriba el final del conte i l’estil de les cartes resta plenament justificat: la versemblança emana dedins del conte. 

Raül Garrigasait ha sintetitzat molt bé l’aspecte que més m’interessa del llibre, al seu excel·lent blog La casa en obres:
A butxacades també és un llibre sobre la representació i els problemes que implica. Des de l’aprenent de pintor que, després de copiar unes quantes il·lustracions, es queda paralitzat la primera vegada que intenta reproduir la naturalesa, fins al client de bar que diu «que no, que no m’ho invento, que ho sé de bona font, però hosticana, què et penses, que el gravaven en vídeo? T’ho explico com ho sé, i prou», els contes recorren els dilemes de la mimesi tot sent un exemple memorable de mimesi.
Només afegiria que el principal problema que implica la representació està lligat a la intel·ligibilitat: fins a quin punt la paraula pot ser entesa i compartida: «Aula» i transmissió del coneixement, «Divendres» i «Les cartes» i la comunicació d’un fet transcendental, «Anacolut» i la plasmació de tota una vida, «Via administrativa» i la demostració de la identitat, etc.

Els contes són petites peces d’orfebreria on el domini del tema i de l’estil són fruit d’una dosificació molt acurada de la informació. «Les cartes» n’és un molt bon exemple. El meu conte favorit, però, crec que és un fracàs per culpa de les quatre últimes línies. Un fracàs esplèndid.  «Anacolut» tracta —com dic més amunt— de la dificultat del dir, d’organitzar el discurs de manera que resulti intel·ligible i pugui ser compartit. L’estratègia que ha triat Joan Todó és d’una gran subtilitat; sembla que en qualsevol moment es pugui esquerdar, però la força l’estil el manté incòlume. Si no fos per les quatre darreres línies, que semblen un acudit de mal gust més propi de programes de televisió que no esmentaré. Però potser a causa d’aquest presumpte error final, «Anacolut» revela l’ús extraordinari d’una tècnica experimental al servei d’un text sobre la fragilitat de l’ésser humà, de la seva memòria, de la fugacitat de la seva existència. 

La intenció inicial a l’hora d’escriure sobre A butxacades era fotografiar les dues últimes pàgines d’«Anacolut» i retocar-les per esborrar les últimes línies, així el conte esdevindria definitivament perfecte, segons el meu parer. L’admiració, però, m'ha impedit de cometre un acte d’intrusisme pervers.    

1 comentaris:

jaka ha dit...

Admirad llibreter, no diguis que no tens coneixements... ets un savi de la literatura.

Els teus posts m'agraden mooooooolt