dijous, d’agost 04, 2011

Signatura 400

. dijous, d’agost 04, 2011

El llibre és molt atractiu: els de Blackie Books sí que en saben, de cridar l’atenció del lector. I el tema també, ni que sigui per les afinitats entre l’activitat dels bibliotecaris i la dels llibreters. Però la narració grinyola persistentment:
Despierte, ¿qué hace ahí tumbado? La biblioteca no abre hasta dentro de dos horas, no debería estar aquí. Esto es el colmo: ahora encierran a los lectores en mi sótano. ¡Lo que no me hayan hecho en esta casa! No hace falta gritar, no es culpa mía, oiga... Pero yo le conozco, usted es uno de los habituales. Como se pasa aquí todo el santo día, alguna noche tenía que quedarse. No, no se marche, ya que está aquí, écheme una mano. Busco un libro para los de arriba, El existencialismo es un humanismo, esa historia de Sartre; se les ha perdido aquí abajo, búsquelo en las estanterías, gracias. ¿Cómo? ¿No me reconoce? Pues trabajo todos los días en esta sala. Por lo visto, paso totalmente inadvertida. Nadie me ve, ése es mi problema. Incluso en la calle, cuando me empujan, me dicen «Uy, perdone, no la había visto». La mujer invisible, soy la mujer invisible, la responsable de la sección de geografía.
A partir d’aquí, el pobre individu pateix una filípica de dues hores, durant la qual la bibliotecària aprofitarà el sobtat protagonisme que li han atorgat les circumstàncies per bombardejar-lo amb tot de records i opinions sobre l’ofici, els llibres i la vida. Resulta difícil creure que l’home no aprofitaria qualsevol moment per escapolir-se’n, evidentment a la francesa.

La protagonista és una jacobina ressentida perquè no està a la secció que desitja. Ha de mantenir la de Geografia quan, de fet, voldria estar a la d’Història. Aquesta esquerda contribueix a esmolar el seu sarcasme:
Antes reinaban el infantado, el diezmo, la gabela y el sombrero de plumas. Con los días festivos de san Eustaquio, las fiestas de santa Eulalia, las medidas regionales y las jerigonzas por doquier, aquello era un sin Dios. Ante tanta anarquía hacía falta racionalidad de la buena, de la clara, de la popular. Entonces golpearon fuerte, sin concesiones. [...] ¿Conoce muchas plazas Robespierre o calles Saint-Just en nuestro país? No. Un escándalo. Ya, ya sé lo que me va a decir, la guillotina, el Terror, étecera. Cállese, que me agobio.
Aquesta actitud, incloent-hi el seu disgust per les jerigonzas, no és precisament la millor per apreciar una disciplina com la Geografia, que aspira a comprendre les pautes de la diversitat. Dedueixo, doncs, que la seva Revolució Francesa no era tant una lluita contra els privilegis de classe com el rebuig indiscriminat de l’anarquia, no era tant una qüestió de justícia social com d’uniformització. De manera que les alabances a Dewey i a l’ordre dels llibres, i la idea de sistematitzar el coneixement que se’n deriva, m’han semblat secundàries. I les coses raonables i belles que diu —al cap hi a la fi, hi ha la complicitat dels llibres— tampoc contraresten l’antipatia amb què seguia els seus raonaments, una antipatia que ha perdurat quan he rellegit alguns fragments per escriure aquest apunt.

Formalment no em compensa tampoc: el «ya sé lo que me va a decir» reblat amb el «Cállese, que me agobio» és una tècnica que en aquest cas no em crec; i no me la crec no perquè em sembli difícil que es doni en la realitat, sinó perquè aquest recurs a les mans de Sophie Divry és fàcil i pobre: contribueix a fer grinyolar la versemblança des de dins mateix de Signatura 400, que acaba convertida en un camp de mines. Força entretingut, malgrat tot, potser gràcies a la unió de sarcasme i discrepància.

0 comentaris: