dijous, de maig 03, 2007

Friccions

. dijous, de maig 03, 2007

«Desirée», el primer conte —aquí podeu llegir-ne un fragment—, és l’esca infal·lible que m’ha fet picar l’ham de Defensa pròpia, de Borja Bagunyà. El pare i la mare, per un cantó, i la filla, per l’altre, s’expliquen davant la psicòloga per mirar d’entendre una situació arquetípica: la filla no accepta el motlle elaborat amb convencions i bones intencions on els pares volen entaforar-la. Les veus se succeeixen sense transicions en un exercici de virtuosisme narratiu que m’ha deixat bocabadat. A propòsit de la primera narració de Defensa pròpia, Melcior Comes ha escrit en una ressenya una mica aigualida:

Les tres veus s’amalgamen, es mesclen i confonen, crispades, i ens serveixen tot l’embolic, el batibull i la pugna que comporta la insatisfacció, el desencís i el pas del temps.
No hi estic d’acord del tot: les tres veus s’amalgamen, es mesclen però no es confonen. Un teixit de referències internes ben subtils permeten identificar qui parla a cada moment. Sí que es confonen, però de manera deliberada i plenament justificada per l’amenaça coral que pren la paraula, a «Toni (Ernest)», la següent narració.

«Desirée» dóna el to del llibre: una situació quotidiana, que en principi sembla previsible i que no mereixeria gaire atenció, es complica i la intensitat augmenta al temps que es descobreixen noves dades i, sobretot, al temps que sospitem les coses que els personatges callen de manera deliberada. Perquè, al cap i la fi, cadascú es narra amb la intenció de justificar-se i ordena els fets i els matisos amb la recerca, si no del reconeixement, almenys de l’absolució.

Cada conte és, sobretot, una variació al voltant dels motlles que estrenyen els moviments dels personatges. Motlles imposats des de l’exterior, com a «Toni (Ernest)», on un nouvingut és jutjat pels veïns d’escala segons el record que havien deixat dos inquilins que l’havien precedit. Motlles imposats des de ben endins, com el de la mare que, a «D’esquena», ha de compaginar la família amb les preocupacions de la feina; la llar d’infants que dirigeix esdevé el símbol sarcàstic de la seva situació: un lloc on els infants desenvolupen els rudiments de la socialització és l’obstacle que l’impedeix afrontar l’atenció que exigeix la vida familiar. És també el conte on Borja Bagunyà expressa millor el tema del llibre, que segons el meu parer tracta de la fricció entre els motlles que els personatges aspiren a fer-se a mida i els diferents motlles que el món els té preparats. Una fricció que necessàriament ha de tenir conseqüències sobre el cos. La relació entre la fisioterapeuta i la protagonista —d’on prové la ironia del títol— mostra com el cos parla de les ferides que pot causar un motlle rígid que no s’adapta a la fragilitat de la carn. Que el tema segurament té a veure amb això que dic ho demostraria «Les Vives», sobre la relació entre dues bessones idèntiques, amb l’esforç per diferenciar-se explicat des del punt de vista d’una d’elles, la que desenvolupa una obsessió malaltissa in crescendo al voltant de la identitat. Un tema que té, doncs, a veure amb els límits de la llibertat, de les eleccions que triem al llarg de la vida fins arribar a l’últim motlle de tots: el taüt o l’urna, on la fricció desapareix per sempre.

18 comentaris:

Anònim ha dit...

llibreter,
sovint tens comentaris encertats, pero aquesta vegada em sembla que t'has quedat bocabadat molt aviat. em sembla un conte bastant pesat, vaja.

el llibreter ha dit...

Discrepo rotundament. El desplegament d'estratègies justificadores per part de cadascun dels personatges davant d'una instància, diguem-ne, superior —ço és: la psicòloga—, amb tot el joc de malentesos i elisions que comporta, està elaborat amb un gran virtuosisme. La forma és el fons, i a la literatura no li demano res més.

Salutacions cordials.

Jordi ha dit...

Quina sort que me l'hagin regalat! El teu comentari m'ha fet venir més ganes de llegir-lo.

manel ha dit...

Coincideixo amb el mu avantcomentarista, el Jordi. Amb llibreters així augmenten les vendes.
Celebro la teva visita; espero que rl concert vagi bé. Podras fer "hores extres" i fer-nos cin cèntims?

el llibreter ha dit...

En aquest llibre he trobat coses que m'interessen des de fa molt de temps. La construcció de la identitat, sobretot: Francesc Serés, John Banville, Ian McEwan, Jordi Coca, Enrique Vila-Matas... cadascú a la seva manera explora això i no em sembla inconvenient situar Borjar Bagunyà en aquesta línia; una línia que és fruit d'uns interessos ben particulars. No pretenc establir taxonomies! Espero que t'agradi tant com m'ha agradat a mi.

Leonhardt al final no vindrà. Snif. Però podrem aplaudir!!! Si ens agrada, és clar.

Salutacions cordials

Anònim ha dit...

vostè tan sols llegeix novetats?

melpimsb

anonim1 ha dit...

queda clar llibreter que no tenim el mateix gust. aixo es bo. amb mcewan estem d'acord. amb els darrers llibres d'en coca i en banville gens. tots dos amb una carrega pesada, molt pesada, de forma. i no ens passem, els llibres que cites potser ho evidencien mes, pero on es que no hi ha construccio de la identitat, la que sigui? merci pel teu temps.

el llibreter ha dit...

Doncs no, benvolgut anómim de de les 2:12pm. No comento totes les coses que llegeixo, encara que sí podria comentar més llibre de fons. M'apunto el retret.

Els últims Coca i Banville, en canvi, a mi em van agradar molt, anònim1. Precisament per això, perquè la construcció de la identitat és omnipresent a la literatura, prefereixo els llibres en què a través del risc formal es fa sentit; vull dir, que s'obren excletxes impensades que no serien possibles d'una altra manera. Els darrers llibres de Jordi Coca em semblen excepcionals en aquest sentit. Incloent-hi Lena, novel·la a la qual fa temps que dec un apunt.

La literatura sense discrepàncies seria avorridíssima.

Salutacions cordials.

Un lector ha dit...

Coincideixo amb la ressenya d'aquest crític i vaig més enllà. Trobo que és un llibre sobrevalorat. Com si de sobte els crítics haguessin de reivindicar un nou valor 'jove'. L'estil em resulta artificial, complicat però no natural, a vegades hi hafrases mal construïdes. Vaig llegir els contes i sovint m'avorria. Això que dius de la construcció de la identitat, Llibreter,em sona a excusa culta. També dius que la forma és el fons, però aquest virtuosisme jo no el sé veure per enlloc al llibre del Borja Bagunyà. Si de cas és un fals virtuosisme. Bernhard a vegades és increïblement transparent, que no simple -sota una forma tremendament complicada-: aquest és el virtuosisme, i no a l'inrevés. L'operació contrària: complicar la sintaxi per explicar històries força banals, no em convenç.

Pel que fa als altres autors que cites, d'acord amb Banvile, amb algunes reserves per a les obres primeres, però Jordi Coca és un altre autor que em sembla una llauna. Sovint em dóna gat per llebre: rere una escriptura força elaborada, s'hi amaga una visióde la vida feta de tòpics. "Lena", per exemple: Heu estat mai a Suècia? Hi heu passat més temps que un cap de setmana turístic? Tots els referents culturals que aplica a la protagonista són tòpics i obvis. La descripció de paisatges, blancs i freds, tòpica. En l'últim llibre passava el mateixs amb Nova York: la descripció de la ciutat, la gentada, el caos..., era copiada a les pel.lícules i sonava falsa, ho sento.

el llibreter ha dit...

Benvolgut lector, enlloc no he escrit que sigui un nou valor jove ni res semblant. Al contrari: el poso al mateix sac que altres escriptors consagrats. No llegeixo per quotes; per tant, que alguns crítics vulguin presentar Borja Bagunyà com un nou valor a mi no m’interessa: m’interessa el llibre.
Si la intenció fos simplement embolicar la troca per presentar històries banals, el llibre m’hauria caigut de les mans. Hi ha contes escrits de manera aparentment molt senzilla, com «D’esquena», on la desconfiança in crescendo envers la narradora està molt ben desenvolupada, sense estridències ni cops d’efecte sobrers.

Sobre Jordi Coca, no sé per què hauria de buscar determinada mena de realisme a Lena o a Sorres blanques. Em sembla evident que va triar la mítica Suècia del benestar no perquè aprenguéssim res sobre aquell país i aquella època sinó perquè li convenia trobar un context on aparentment s’havia assolit la utopia de la socialdemocràcia europea. El tema del llibre té a veure amb la necessitat de preveure cada detall de la vida com a estratègia per oblidar l’amenaça de la tragèdia. Jordi Coca hi novel•la les seves idees teatrals. De la mateixa manera, jo no estaria tan segur que ens haguem de creure que la narradora de Sorres blanques ha viscut totes les situacions que explica. Novament, Jordi Coca defuig un determinat realisme i escriu sobre espais mítics. El retret que li fas, que la Nova York de Sorres blanques sembli de pel•lícula i falsa, tampoc no em sembla un demèrit perquè va per un altre cantó. Fixa’t que una novel•la com Cara d’Àngel també presenta la Barcelona del protagonista com si fos un espai mític, perquè el que importa no és l’ambientació sinó la xerrameca banal, bastida amb tot de tòpics benintencionats, amb la qual el protagonista vol persuadir que la culpa no és d’ell sinó de la societat. Tampoc la Xina de L’emperador és un espai ben documentat amb tot de dades sobre els usos i costums reals dels xinesos de llavors: el tema és la relació de l’individu amb el poder, i és tan realista com «La muralla xinesa» de Kafka. Ara bé, si vols un Jordi Coca més realista, tenim Sota la pols.

Em sembla evident que no busquem les mateixes coses als llibres de Jordi Coca.

Salutacions cordials

Anònim ha dit...

Del tot d'acord amb el llibreter! Tots dos autors em semblen fantàstics, sobrtot pel que dius de la conjunció entre forma i fons.

El que més m'ha agradat del llibre de Bagunyà és la seva capacitat de relacionar la proposta estètica de cada conte amb el tema que tracta. D'avorrit i de banal res de res. Jo, personalment, he disfrutat moltíssim. I en Coca em sembla dels pocs que tenen el valor de córrer alguns riscos literaris, de buscar propsotes de lectura que vagin més enllà del realisme de tota la vida. Això no abunda massa en el petit mercat literari català. No em sembla un demèrit que en alguns casos aquesta recerca no se'n surti del tot.

Salutacions d'una lectora agraïda i encantada amb les teves recomanacions, llibreter!

Anònim ha dit...

Doncs a mi em sembla, estimat llibreter, que la ressenya de Melcior Comes és molt més útil i brillant i definidora del llibre que tota la teva parafernàlia. A més, això del taüt i l'urna amb què acabes el teu comentari em sembla horrorós; no arriba ni a l'esperit decadent baudelarià.

el llibreter ha dit...

Copipastejo de la ressenya de Melcior Comes:

El segon llibre de Borja Bagunyà, aquest recull de set contes, ens presenta un autor que sap manejar els recursos i les maneres de governar una narració, tot per fer d’ella una aproximació harmònica, conjuntada però també bulliciosa, a la vida dels seus personatges. L’autor ens lliura una mostra de llenguatge literari ben administrat, sempre amb la intenció de dotar la parla comuna, el nostre malmès català, d’una capacitat expressiva apropiada per revestir de veritat les experiències que s’encarrega de narrar-nos.

Treu la part que he transcrit en negreta i tens una ressenya que val per a uns quants milers de títols diferents. Aproximadament, és clar. És útil i definidora perquè l'hem llegit tantes vegades a tants llocs diferents, és tan intercanviable, que sempre queda bé. Lògicament, no em detindré a explicar la diferència entre una ressenya, una crítica i un simple comentari perquè tothom ho sap. O potser no.

GuillemCases ha dit...

El llibreter té tota la raó. En Comes no em sembla un bon crític, però sí un molt bon narrador. Un pèl excessiu però amb molta força i alegria. ¿Pensa el llibreter comentar la darrera novel·la de Comes? 'El llibre dels plaers immensos' acaba de sortir en l'edició de Moll. No l'he llegida i voldria saber què en pensa el llibreter.

el llibreter ha dit...

Melcior Comes fa una ressenya, un subgènere crític altament formalitzat, i no una crítica. Per això dic que és aigualida. Com a narrador m'interessa molt: de fet estava convençut que havia comentat en algun lloc L'estupor que us espera. D'El llibre dels plaers immensos només puc dir que tinc molta curiositat per llegir-lo.

el llibreter ha dit...

Ja ho he trobat. A un joc de recomanacions que em van suggerir a lamalla.net vaig escriure això:

Algú que passa per un mal moment anímic.
Tothom li retreu que no fa les coses com cal. Ell intueix que un problema pot tenir moltes solucions. Tothom, però, li exigeix la solució. I ell no se’n surt. Fracassat, li diuen. L’estupor que us espera, de Melcior Comes; l’excés i els errors: algun personatge inversemblant, situacions que grinyolen, l’escàndol de voler fer literatura programàtica i contradir-se. Sobretot, una molt bona novel·la gràcies als encerts —molts— i als defectes —pocs, però significatius—; no és literatura com cal: és literatura, literatura, literatura...


En negreta, la descripció del lector a qui "recomanaria" el llibre.

Salutacions cordials.

Margalida ha dit...

En Comes és un boig, però un gran literat. Jo només he llegit L’aire i el món i el seu assaig de Qui no mereix una pallissa, però em sembla un escriptor amb un llenguatge i una visió del món tan poderosa com interessant. Aquest darrer llibre té molt bona pinta. El dia de Sant Jordi el signava a Palma i me’l va dedicar; només n’he llegit les 100 primeres pàgines però ho he fet 3 vegades! I completament arravatada. Esper que el llibreter el llegeixi i en digui algunes coses, m’agradaria trobar lectors que comentin aquest llibre, que segur que serà important. També em miro el blog de Melcior Comes i és ple de coses interessants; a vegades no s’entén molt bé el que vol venir a dir, però sempre et queda clar si el llibre li agrada o no. Crec que hem de seguir llegint i pensant la nostra literatura. Recomano el conte del seu blog sobre la fira de Frankfurt. És commovedor. Una abraçada al llibreter des de Palma, des d’una llibreria.

Quimet ha dit...

Al voltant d'això que comenteu del Jordi Coca, totalment d'acord amb el llibreter: simplement hi busqueu coses diferents.
Per mi és un error buscar tan agosaradament l'esclariment dels espais físics. Salutacions.