dimecres, de gener 26, 2011

Els enllocs

. dimecres, de gener 26, 2011

Llegia Cada despedida seduït per la prosa aèria de frases breus i exactes de Mariana Dimópulos, i sovint em demanava: on sóc? Però el desconcert em durava unes poques paraules més enllà: aviat trobava la frase que em situava a Buenos Aires, a Madrid, a Màlaga, a Heilbronn, a Heidelberg, a Berlin o a la fi del món. La protagonista alterna constantment els records dels llocs on ha viscut i en la transició d’un fragment a l’altre de vegades em trobava en un enlloc momentani que tant podia pertànyer al record precedent com al successiu. Recentment, m’ha passat una cosa semblant amb Els infinits de John Banville, però per l’alternança del punt de vista d’un narrador tan diví com juganer.

Cada despedida ha estat una gran sorpresa. Per l’estil, com deia, i perquè la protagonista no s’acaba d’entendre del tot: manté sempre el misteri sobre el neguit que l’empeny a abandonar precipitadament els llocs on, després d’un gran esforç, ha aconseguit establir-se i construir relacions personals. Un nomadisme fatal:


Es una y otra vez lo mismo, sin pudor y sin fatiga. No importa si a la mañana o a la noche. Si en invierno o en verano. Si la casa es cómoda, si alguien viene a recibirme. Llego, y quisiera quedarme, y me voy.

I més avall:

Por aquel entonces sólo me di cuenta de que, a los fines cinematográficos, mi habitación había sido pintada de un rojo oscuro y que al poco tiempo este hecho me pareció inadmisible; la pared se me caía sobre los hombros, la ventana era demasiado rigurosa y diminuta, en su costado, cómo había ahí una ventana, me preguntaba, ¿cómo nunca nadie había podido vivir ante una ventana de ese calibre? Los días empezaban a alargarse terriblemente en casa. La cocina siempre había sido un cuartucho que ninguno limpiaba más que por encima, con trapito rancio, como a la mala conciencia. Pero de pronto, ese estante se volvía inconcebible. ¿Y el baño? ¿Y los sillones del comedor? El estante de la cocina era un grueso tajo en la pared.

Hi ha un crim i al final el lector resol l’enigma, però el misteri es manté. Em sembla que aquest és el gran encert de la novel·la. Podria pensar que la protagonista, subtil mentidera, rebutja el compromís que comporta la materialització d’un desig, però immediatament rebutjo aquesta explicació perquè tot fullejant de nou algunes pàgines em sembla una idea pobra si la comparo amb la realitat, amb les paraules.

2 comentaris:

kweilan ha dit...

No conec ni el llibre ni l'autora però m'agrada aquest temps discontinu que comentes. El buscaré.Gràcies!

el llibreter ha dit...

La meva "teoria" és que si t'agrada la Valérie Mréjen, Diana Dimópulos t'agradarà encara més ;-)

Salutaciojns cordials.