Pandora al Congo i la redempció

És molt fàcil parlar dels llibres que has llegit. No cal ser crític literari ni exhibir una profunditat de pensament remarcable, i com la passió, diuen, és molt atrevida, no et pots estar de parlar dels llibres que llegeixes —no de tots, es clar: aquesta no és una bitàcola de crítica literària, sinó un calaix. A més a més, una bona fideuà, ja sabem on anar a buscar-la, oi?*

Pensava deixar-me per més endavant Pandora al Congo: La pell freda em va obligar a reduir les hores dedicades a dormir, però la gran quantitat de comentaris elogiosos que he llegit m’hi ha abocat. No seré original, doncs: també m’ha agradat més que La pell freda. Per exemple: el discurs sobre l’altre hi és també, però ara les reflexions són més breus, divertides i eficaces. Hi ha un ús de la ironia que dispara en totes direccions i que ha contribuït a seduir-me. I una eina clau en la construcció de la ironia és la paròdia:

— No. Va ser més que això, molt més. L’estimava abans d’haver-la vist.
— Abans? I això com és possible?
— Perquè m’havien parlat d’ella. Als pobles funcionem així. Tothom es coneix. I les veus són importants. Me n’havien parlat molt, de la Mary, i molt bé. Abans de veure-la ja caminava com els gossos, amb el cap cot i la bocxa mig oberta. I un dia, mentre m’empolainava per anar a les festes del seu poble, on uns amics comuns en havien preparat una cita, vaig saber que la Mary seria la dona de la meva vida.

Aquesta és, doncs, la versió pagesa del tòpic trobadoresc de l’amor de lonh. Si Jaufré Rudel llegís això, s’atiparia de riure. La novel·la va plena de jocs d’aquest tipus que la fan molt divertida, incloent-hi quan deixa anar algun retret contra certes crítiques que va patir La pell freda. I bé, una breu mostra de dolça ironia estilística exhibidora d’una bella lliçó metaliterària:

Flag era història, el Doctor Luther Flag ja no existia. I em vaig poder permetre, amb una satisfacció única, suprimir dotzenes i dotzenes d’adjectius.

Cada adjectiu que eliminava era una venjança personal. Recordo que, armat amb un llapis vermell, matava adjectius i més adjectius, i el meu riure s’escampava per tota la dispesa.

Pandora al Congo és una novel·la de trama: Albert Sánchez Piñol juga a mantenir l’atenció i ha aconseguit, de nou, robar-me hores nocturnes. Paròdia, ironia i què-passarà-després, amb un objectiu clar: la forma al servei d’allò que importa de debò, que és el fons, el missatge transcendental. Sempre defensaré que l’única forma de fer literatura és oferir una bella idea embolcallada amb artificis perquè sigui profitosa. Cal ser capaç de comprendre les claus internes que s’oculten rere de tota gran obra. Els dos nobles anglesos —Richard i William Garvey—, molt possiblement havien comès alguna falta social. Tanmateix, la lluita que mantenen al Congo els redimeix. Aquest llibre s’ha escrit en clau simbòlica i necessita ser interpretat, és una metàfora de la gran amenaça que presideix els nostres temps. Una estructura narrativa tan sofisticada no té per objecte explicar el flirteig entre... Bé, no segueixo per no espatllar el final.



* “En términos lingüísticos, la parodia comporta siempre una transcodificación.” Angelo Marchese i Joaquín Forradellas: Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria; Ariel: Barcelona, 1986. Els autors no precisen que la paròdia no necessàriament ha d’anar contra algun precedent, pot ser també, com és el cas, una forma de complicitat.

Concurs

Reps a casa una revisteta amb la programació d’una coneguda Obra Social, en espanyol. Llegeixes amb atenció les propostes culturals i arribes a un cicle anomenat “Poesía de hoy y memoria del pasado” en què participen: Agustín García Calvo, Isabel Escudero, Luis Alberto de Cuenca, Julio Martínez Mesanza, Enrique Badosa i Aurora Luque. A les pàgines següents et trobes el cicle “Días de cuento. El relato breve como género literario” amb els següents escriptors: José María Merino, Luis Mateo Díaz —pseudònim de Luis Mateo Díez, suposo—, Juan Bonilla, Robert Saladrigas, Fernando Valls, Pedro Zarraluki, Ignacio Martínez de Pisón, Antonio Masoliver Ródenas, Cristina Fernández Cubas, Juan Marsé, Carme Riera, Manuel Rivas, Enrique Vila-Matas i Javier Cercas.

Qüestionari:

Quina ciutat acull ambdós esdeveniments?
a: Cuenca
b: Salamanca
c: Barcelona

Quina institució promou l’esdeveniment?
a: Fundación FAES
b: Òmnium Cultural
c: Fundació "la Caixa"

La solució i el premi, als comentaris.

Vicis inconfessables

Ja he escrit en altres ocasions que la lectura de llibres no és garantia de res. Ni diàleg amb morts il·lustres —on hi ha la rèplica?— ni saviesa en píndoles de paper. Per gaudir amb els llibres cal una actitud prèvia —interès per les coses que pensen els altres, per exemple— i sobretot el costum de llegir. Les campanyes de foment de la lectura s’equivoquen amb les seves promeses d’orgasmes lletraferits, i a mi m’interessa que estiguin ben fetes per vendre molts llibres i viure d’aquesta professió molt de temps. Un error greu és intentar crear mala consciència en els nolectors; es pot viure perfectament sense llegir ni un sol llibre en la vida: milers de milions de persones no poden estar equivocats. Entre les conseqüències d’aquestes campanyes hi ha la indiferència o el badall, tant dels lectors com dels nolectors. Entre els darrers, la indiferència pot esquitxar-se lleument, en algunes ocasions, per un vague sentiment de culpabilitat d’uns vint segons com a molt, si és un anunci televisiu. Hi ha una minoria, però, que ha desenvolupat una clara hostilitat envers la lectura i els lectors.

Si un aficionat a la mecànica automobilística es dedica a explicar, en el corresponent llenguatge incomprensible propi dels entesos, la darrera modificació que ha realitzat en el motor del seu vehicle, algú pensarà, com a molt, que és un pesat. Si aquest algú afirma que li ha agradat molt Pandora al Congo i se li acut afegir que ha rigut molt pel to paròdic magistral i la ironia i coses així, llavors és un pedant i pobre d’ell que expliqui això a un nolector hostil. L’ús de mots com parataxi o analepsi garanteixen la visita a urgències. Les llibreries, entre moltes altres funcions d’interès general, acollim aquests lectors que tenen la mala sort de conèixer més d’un nolector hostil. Arriba el client, demana per un llibre que ja té i que ha llegit un munt de vegades: si al llibreter se li escapa el més mínim gest d’aprovació o de complicitat, és molt probable que el client aprofiti per fer un parell de comentaris furtius a propòsit d’arguments, personatges o cronotops i tot seguir se’n vagi, alleujat, a llegir una estoneta més.

Hi ha campanyes de foment de la lectura, però, que amaguen un propòsit secret molt difícil de captar. Desconfiar sistemàticament de les institucions és molt lleig: hi ha centenars de tècnics que estudien tota mena de subtileses per aconseguir objectius molt lloables. Per exemple, atendre les víctimes de la minoria nolectora hostil. Una bona dosi de llenguatge triomfal garanteix que els lectors habituals se sentin càlidament colgats sota una flassada de confiança i optimisme. Atacar directament els nolectors hostils, que han arribat a aquesta situació com a conseqüència de campanyes anteriors a favor de la lectura, agreujaria el problema: la violència genera més violència, és matemàtic.

La devoció i el monstre

Poesia, en vers i en prosa. Gairebé 6.000 pàgines. Monumental. Immanejable. Monstruós. Cinc anys de treball d’un abundant equip d’especialistes en una edició de consulta, si més no, difícil. Juan Ramón Jiménez mereix un tracte més acurat. Obsessionat com estava per la bellesa del llibre com a objecte, fins al punt que ell mateix decidia i vigilava l’edició successiva de l’Obra, em sembla un nyap la decisió de publicar-ho en dos volums que ningú podrà llegir amb elegància. No es tractava d’imitar el poeta, sinó d’oferir almenys uns llibres dignes. En aquest cas, si l'editorial Espasa volia mantenir la identitat estètica de la col·lecció, calia publicar aquestes pàgines en, almenys, quatre volums. S’hauria encarit el producte, però els qui estem comdemnats a comprar aquesta desmesura hauríem pagat gustosos més diners a canvi d’una major legibilitat, i de mantenir la salut dels canells.

De la lectura del prefaci escrit pels curadors, Javier Blasco i Teresa Gómez Trueba —el pròleg de Víctor García de la Concha és prescindible—, en surt el vertigen: una tradició textual magmàtica —revisar l’obra editada, estudiar el laberint de l’obra inèdita—, investigar, catalogar i decidir la composició dels llibres d’acord amb les instruccions diverses, i sovint contradictòries, del propi Juan Ramón, establir uns criteris d'edició rigorosos. Més encara: tot el corpus que queda fora d’aquesta edició. Penso, per exemple, en els llibres inèdits de poesia que va publicar Francisco Garfias l’any 1964 i que no han estat recollits aquí. Això és degut a limitacions contractuals que els curadors no especifiquen, tot i que al suplement El Cultural s’hi afirma que més endavant es publicarà la poesia inèdita, l’assaig, els aforismes i la prosa autobiogràfica. No és una edició crítica perquè encara no hi ha establert un corpus definitiu, però sí és un primer pas laboriós i necessari per endreçar el llegat de Juan Ramón Jiménez. Sospito que la col·lecció Austral es beneficiarà de la publicació independent de molts llibres de l'Obra poètica (en verso y en prosa).

El volum dedicat a la poesia en vers aporta poques novetats. No supera, en interès, l’edició de Lírica de una Atlàntida —a càrrec d’Alfonso Alegre Heitzmann— que recull l’obra última de Juan Ramón, el seu tercero mar. El volum dedicat a la poesia en prosa és, en canvi, una contribució excepcional per al coneixement de l’Obra. Centenars de pàgines inèdites. Centenars de pàgines de llibres descatalogats. Avui mateix ens ha arribat l’últim número de la revista Ínsula —o Insulsa, segons Gabriel Ferrater—, un monogràfic amb el títol de “Estado editorial y crítico de la obra de Juan Ramón Jiménez”. Potser hi ha més dades sobre els volums que han de sortir.

No he sabut trobar encara “Castillo de quema”, que Juan Ramón Jiménez va dedicar a Ramón del Valle-Inclán. Me l’imaginava a Españoles de tres mundos; em sembla recordar que l’edició d’Alianza recollia aquestes proses, però està exhaurida i sospito que aviat serà descatalogada. Potser l’inclouran a l’hipotètic volum de prosa autobiogràfica. ¿Alguna pista?

Un joc

Marçal Lladó m’ha proposat un joc que podeu trobar a laMalla.net, una proposta que he trobat molt divertida i que li agraeixo.

Aprofito, doncs, per actualitzar les col·laboracions de la llibreta del llibreter.

L'escreix

A partir de demà no vol dir l’endemà mateix. Escriure sobre Febre de carrer de Mercè Ibarz demanava una mica més de temps, distreure’m amb altres coses a veure si amb una mica de distància se m’acudia la manera d’explicar perquè m’ha impressionat tant aquest llibre. I la veritat és que ara ja sé que em resultarà impossible. Intentaré, doncs, apuntar alguns detalls que facin justícia al plaer.

A “Dinar a la Boqueria”, la primera narració, apareix un gravat de Picasso, un objecte amb un valor intrínsec pel sol fet de pertànyer a l’Obra d’un artista preuat. A més a més, però, el gravat és un element central en una història que té a veure amb l’exili d’escriptors catalans després de la Guerra Civil. Hi ha, doncs, un escreix que no depèn únicament del valor de canvi de l’objecte picassià com a obra d’art, sinó d’un relat fet de memòria i, doncs, de paraules. Encara hi ha un secret, diguem-ne familiar, que atorga a qui el coneix una apreciació única de la singularitat del gravat. El Picasso com a obra d’art rep un escreix de valor, un valor fràgil perquè toca directament la vida dels protagonistes i això fa que sigui difícilment transmissible.

Un altre tret significatiu d’aquest primer relat és l’ús de la repetició d’alguns mots amb valor narratiu: violència i gana, transmissió i por. La repetició no obeeix tan sols al desig d’intensificar una situació —una funció poètica, si m’és permesa la simplificació—, sinó que la repetició d’algunes paraules en un context diferent fa avançar l’argument, perquè constata que s’ha produït un canvi: ja no poden significar la mateixa cosa que poques línies abans. A Cinc nits de febrer, per exemple, Eduard Márquez utilitza aquest recurs de manera més àmplia i amb un resultat certament magistral.

De vegades els fets es confabulen per donar lloc a coincidències excepcionals, l’atzar s’imposa inexorable sense pertorbar la versemblança. A “Dinar a la Boqueria” o “Kilimanjaro”, l’atzar es concreta en un objecte: el gravat de Picasso o un colom de pedreria respectivament. Hi ha narracions, però, on l’atzar és convocat de forma deliberada; quan hi ha la decisió de reunir alguns personatges en un curt viatge en cotxe —“Una modesta proposició”— o en un sopar —“Una decisió més”—, amb trajectòries diverses o paral·leles, pel gust o la necessitat d’aplegar les històries de cadascuna. El resultat, gràcies a la l’habilitat en la presentació dels protagonistes —virtuosisme en la indagació psicològica— , és un escreix: no una suma sinó un a més a més en forma de possibilitat que eixampla els límits en què es movien, fins llavors, els personatges.

I podria continuar amb l’enumeració de detalls. El coneixement de l’ofici que mostra Mercè Ibarz és el pas previ d’una elaboració estètica que va més enllà de la sola aplicació d’algunes tècniques narratives: una mena saviesa anomenada literatura. Com al gravat de Picasso, hi ha un escreix que depèn de la manera única com l’autora escriu, amb una diversitat de temes, motius, personatges i situacions que em fan difícil exposar una síntesi justa. Com és natural, durant la lectura de Febre de carrer, tot això ho percebia de manera intuïtiva, de cop, no em dedicava a analitzar res. Ha estat després, quan m’he demanat com és que m’ha agradat tant el llibre, que he mirat de destriar-ne alguna cosa.

Sovint no sé ben bé per què llegeixo un llibre i no un altre. Toca plegar, no tinc lectura per tornar a casa, miro les taules de novetats i n’agafo un. No havia llegit res de Mercè Ibarz fins ara. L’atzar m’ha regalat una autèntica sorpresa.

Inauguració

Ja ha sortit el número 33 de Paper de Vidre. Han tingut l’amabilitat de proposar-me una col·laboració, cosa que he acceptat amb molta il·lusió. Aprofito l’avinentesa per inaugurar un nou bloc: la llibreta del llibreter, des d’on enllaçaré les col·laboracions i altres coses que encara he de pensar una mica.

Més motius que fan d'avui un dia molt especial: ja ha sortit el nou cedé d’Andreas Scholl, Arias for Senesino. També hauria d’haver sortit la reedició en devedé de la Rodelinda de Haendel en què intervé. Caldrà visitar can Castelló. Cecilia Bartoli, molt bé: quatre àries inèdites de Caldara a Opera proibita. Un luxe.

I alguns llibres de la tímida réntree catalana que comentaré a partir de demà. En especial un recull de contes excepcional.

Més llibres...

Al Carrer de la Llibreteria ja no hi ha llibreries. Quan venir a Barcelona encara era una mena d’aventura juvenil que amagàvem als pares, acostumava a visitar les llibreries de vell que hi havia per aquella zona. El poder adquisitiu era escàs i a la Novecientos, per exemple, remenava les caixes amb llibres de la Biblioteca Básica Salvat o de Bruguera Libro Amigo. Alliçonat per les assignatures de literatura, comprava molts autors-que-cal-tenir, i que encara conservo, malgrat que alguns tan sols els he llegit a mitges. Quatre o cinc llibres acabats de comprar volia dir saltar de l’un a l’altre, amb la desil·lusió pel llibre abandonat i el plaer de l’encert. Coses del Cànon. Més tard, el descobriment del Mercat de Sant Antoni, pels llibres i pels còmics: Zona 84, Metal Hurlant, Creepy, Superlópez... Més tard encara, les llibreries de vell que hi ha darrere la facultat de Filologia de la UB. Taifa —que ja no pot obrir els diumenges—, i d’altres. No parlo, doncs, d’alta bibliofília sinó més aviat d’una mena de bibliomania que sovint s'exhaureix amb la sola possessió del llibre trobat.

La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern és, doncs, una cita obligada, com se sol dir. No m’aturo gaire a les parades que ofereixen llibres recents —perquè els tinc cada dia a l’abast— ni a les de saldos que podem trobar tot l’any pertot. Tampoc no busco res concret, perquè tinc força llibres a casa per llegir i fullejar. La urgència, per tant, apareix per un altre cantó: si localitzo un exemplar singularment atractiu, sospitar que segurament és l’únic que hi ha a la fira. Per això és millor deixar-se els calés de plàstic a casa i anar-hi amb un pressupost raonable.

Dissabte a la tarda no plovia gaire i vaig poder fer un primer reconeixement del Passeig de Gràcia. Un cas curiós: una parada que oferia un munt de llibres recents de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, símptoma que algun crític o professor universitari els rep i se’ls ven. Una tradició interrompuda: enguany no he vist els saldos de les Edicions del Mall a la parada de sempre; s'acaba el ritual de comprar-ne un cada any. Decepció en algunes llibreries que anys enrere oferien més teca i la sorpresa —en certa manera previsible— de la Llibreria dels Àngels: la millor selecció, tant als calaixos que donen al carrer com, sobretot, als prestatges de dins. Dissabte, Joan Brossa: Des d’un got d’aigua fins al petroli; Edicions Robrenyo: Barcelona, 1978 (3a. Edició). Diumenge, una visita ràpida i una altra captura; Juan Pedro Quiñonero: Ruinas; Barral Editores: Barcelona, 1973. I encara queden dies...

Lleixiu

La primera paraula que vaig aprendre en català va ser lleixiu. Tenia set anys. Sóc incapaç de recordar com la vaig pronunciar llavors, tan sols que era a casa d’una veïna i que apuntava, fascinat, la paraula en una llibreta. Tampoc no sabria dir com la vaig escriure. El primer llibre que vaig comprar d’un autor català pel simple gust de comprar-lo va ser una antologia poètica de Salvador Espriu, bilingüe, a cura de José Batlló. Tenia catorze anys i ja havia decidit aprendre a usar habitualment el català. M’estalvio d’explicar aquest procés perquè en sortiria una història força avorrida, gens heroica: res de grans reptes insuperables resolts gràcies al geni intuïtiu. Anar fent i prou. Evidentment, vaig caure en situacions ridícules un munt de vegades, com una ocasió que vaig demanar el preu d’un joc “d’axedrés”.

La setmana passada vaig rebre un correu electrònic de Veu Pròpia on comuniquen l’inici d’una nova campanya: Adopta el català. Coincideix amb la publicació del llibre Els altres andalusos, un títol que no m’agrada gaire per la paraula altres, com si només existissin dues maneres de ser andalús i prou; potser quan el llegeixi entendré perquè l’han triat. Em resulta molt difícil parlar de qüestions d’identitat nacional: de la mateixa manera que néixer a Espanya no depenia de mi, jo tampoc no vaig decidir traslladar-me a Catalunya; els pares ho van fer per mi i no és, doncs, cap mèrit. Aprendre a usar el català, en canvi, sí que va ser decisió meva. I potser sí que té un cert mèrit, perquè es pot viure perfectament en espanyol a Catalunya; si hi ha una predisposició a perdre’s un munt de coses, és clar.

Quan algú que parla català em demana algun títol en català i l’hi dono i tot seguit afegeix que si el tenim en espanyol “perquè en castellà em costa menys”, encara intento dissimular una certa perplexitat. I ara que escric això al teclat no em cal dissimular una mica de tristesa.

Ampliació del camp de batalla

Tornar de vacances i cometre un error: no haver llegit els suplements culturals de la setmana anterior. Fins a finals de setembre no es restablirà el ritme habitual de novetats; mentrestant, les editorials treuen alguns autors de capçalera per mantenir un lloc destacat a les taules: Pandora al Congo d’Albert Sánchez Piñol, Doctor Pasavento d’Enrique Vila-Matas, Complot contra els Estats Units de Philip Roth, Genios de Harold Bloom, Una discreta venjança de Jordi Sarsanedas... Llegir els suplements culturals és, doncs, important: després de la sequera d’agost, en comptes de ressenyar o criticar novetats dels mesos anteriors, alguns crítics escriuen sobre llibres que encara no han sortit. De vegades, dues o tres setmanes abans no es distribueixin. Després de la desconnexió de les vacances, la lectura dels suplements m’hauria orientat amb un mapa fiable de les novetats que ja teníem i una data aproximada per a les que esperàvem aviat. Sort que en poques hores ja podia oferir la informació adequada.

A França, la represa editorial arriba molt abans: els últims dies d’agost. Segons el Magazine Littéraire, les llibreries franceses han de suportar el xàfec de 664 obres de narrativa entre finals d’agost i mitjans d’octubre. Un company m’apunta que això és per l’abundància de premis atorgats a llibres publicats; la competència, doncs, és ferotge a l’hora d’exhibir el bo i millor de cada editorial. S’arriba, fins i tot, a pràctiques dignes de les grans estrelles del poprock: l’editorial Fayard s’ha negat enguany a distribuir proves d’impremta de l’últim Houellebecq per evitar que les crítiques —favorables o no— dissolguin l’expectació envers La possibilité d’une île. Puntual a la cita, Amélie Nothomb manté com a reclam la provocació sofisticada i planteja, a Acide sulfurique, l’emissió d’un reality show en què els concursants són internats en un camp de concentració a l’estil nazi, incloent-hi la tortura i la mort. No és difícil imaginar els encesos i complicats debats ètics que suscitarà: “Provocació gratuïta o dret de l’escriptor a crear un univers, fins i tot terrorífic?” es demana Baptiste Liger a Lire, en una crítica desfavorable. Amb rèplica de Fréderic Beigbeder: “I si l’escàndol de la rentrée literària no fos Houellebecq sinó Nothomb?”. L’estratègia sembla ser, doncs, enfrontar Houellebecq amb Nothomb i acaparar entre tots dos bona part de l’atenció dels mitjans de comunicació, i de les vendes.

Com a mínim, les polèmiques de la rentrée francesa canvien cada any. La comparació amb la diada de Sant Jordi no és rellevant: el nostre xàfec particular cau enmig de la mateixa polèmica repetida any rere any.

Premi Lletra. Gràcies

És veritat. Si escric això des de l’ordinador d’un hotel a Girona, és veritat. El jurat del Premi Lletra, format per Cristina Aparicio, Josep Maria Fonalleras, Oriol Izquierdo, Vicent Partal i Jaume Subirana, després de destacar Viu la poesia, el Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics i la Pagina de Màrius Serra

Finalment acorda concedir el premi Lletra 2005 a EL LLIBRETER, un blog que destaca per la qualitat dels seus comentaris sobre llibres i literatura. El jurat també reconeix, a través seu, el fenomen dels blogs, que durant aquest any ha dinamitzat de forma positiva la informació i l’opinió literària a la xarxa.

Agraeixo a Ester, d’ Espais tacats, l’esforç d’acompanyar-me durant tot el dia i els nervis a l’hora de llegir això en el meu nom a l’acte de lliurament de premis:

Són moltes les coses que he d’agrair als membres del jurat del premi Lletra. No m’hi estendré i n’esmentaré tan sols dues.

En primer lloc, la valentia de premiar un suport de la paraula que és barreja de gèneres i d’intencions però que encara és promesa. Hi ha els mestres de la blogosfera que ens han obert el camí. Hi ha les fites indiscutibles que ens encoratgen per escriure. La incidència dels blocs, però, encara és molt reduïda. És per això que vull destacar el risc de premiar un bloc: espero que sigui rebut com un reconeixement de la capacitat de la paraula d’aprofitar les noves tecnologies.

En segon lloc, agraeixo el reconeixement al meu joc escrit, al combat d’amor amb els llibres que intento oferir almenys dos cops per setmana.

Aprofito l’ocasió per agrair també l’alegria que em transmeten els navegants que llegeixen, comenten i enllacen el meu bloc.

Moltes gràcies.

El plaer de tornar a Girona. El privilegi de compartir taula i conversa amb Ricard Torrents, guanyador del premi Carles Rahola d’assaig. La sorpresa de visitar la Llibreria Geli, al carrer de l’Argenteria 18: uns grans llibreters amb una llibreria per perdre-s’hi, o de saludar Guillem Terribas, de la Llibreria 22, que també col·leccionaré quan torni. Gaudir de l’amabilitat de Mireia Vidal-Conte, guanyadora del premi Miquel de Palol de poesia i de l’hospitalitat d’Anna Pagans, alcaldessa de Girona, que ens ha portat a l’hotel en el seu cotxe. Admirar la comprensió i el tracte dels organitzadors, especialment de Nuri Tubert. Conèixer Jaume Subirana. Les paraules de Teresa Fèrriz.

I moltes coses més.

Sóc feliç. Gràcies a tothom.

El preu de la ficció

L’edició mexicana de la revista Letras Libres del mes d’agost conté un bon article de Gabriel Zaid en què analitza l’evolució del preu del llibre en relació a la supervivència de les llibreries independents. A Mèxic. L’edició espanyola, que és l’única que arriba a Barcelona, no recull l’article perquè van oferir un número especial dedicat al reportatge de viatges. Confiava que recuperarien l’article al número de setembre, però han preferit donar espai a algunes veus marginades que semblen condemnades a la clandestinitat, tal com proclamen gairebé tots els mitjans de comunicació. És una pena, perquè l’article de Gabriel Zaid és molt interessant. En qualsevol cas, hi ha la possibilitat de llegir-lo a través del web de Letras Libres: donar-se d’alta és de franc. Us ofereixo alguns fragments que expliquen, en una síntesi molt clara, les conseqüències de l’abolició del preu fix del llibre a Mèxic:

A mediados del siglo XX, el precio al público de un libro se fijaba multiplicando por cuatro el costo de su producción industrial (composición, formación, papel, impresión, encuadernación). (...) A partir del desbarajuste, los múltiplos de tres, cuatro y cinco se volvieron insostenibles. Subieron, digamos, a cuatro, cinco y seis. Con los grandes descuentos, subieron todavía más. Si un pequeño editor da 70% al distribuidor y 10% al autor en un libro cuya producción cuesta $25, el precio ya no puede ser de $100, que dejaría una pérdida bruta de $5 al editor, si el tiraje se vende todo y pronto; y de $30, si no vende más que la mitad. ¿Debe, entonces, subir el precio, digamos, a $150? No basta, porque el 80% del aumento de $50 se lo llevan el distribuidor y el autor. Aunque el lector pague $50 más, al editor no le tocan más que $10 más, que es insuficiente. Para que el editor reciba $30 más, el aumento tiene que ser del triple. O sea que el libro tiene que venderse a $250, con un múltiplo de diez, no de cuatro.

Desconec si el virtuosisme aritmètic de Gabriel Zaid és gaire fiable. Em sembla oportú recordar que el preu de cost d’un llibre depèn també del tiratge, cosa que es decideix d’acord amb les expectatives de vendes. No és el mateix publicar harrypotters que un assaig de Foucault en català. L’existència de llibreries independents permet garantir un mínim de punts de venda a les editorials mitjanes i petites, la qual cosa influeix no tan sols a l’hora de decidir el nombre d’exemplars sinó en la decisió mateixa d’editar o no un llibre. Continua la cita de Gabriel Zaid:

Los grandes descuentos inflan el múltiplo: obligan a subir el nivel general de precios. Es algo artificial, que sirve para forzar a los lectores a concentrarse en unas cuantas librerías, donde les bajan los precios previamente inflados. Para que el gran descuento parezca realidad es indispensable que las otras librerías no lo puedan dar, lo cual es fácil de lograr. Basta con que los editores obliguen a las otras a vender más caro, negándoles el trato que dan a sus clientes consentidos. Las obligan a ser, de hecho, paleras involuntarias, que montan un escaparate para que la gente vea los libros, tome nota y vaya a comprar con el consentido del editor. Las pequeñas librerías existen (mientras existan) para que se luzcan las consentidas. Cuando desaparezcan, no habrá comparación de precios y el truco de los grandes descuentos resultará obvio. Es el mismo que funciona en multitud de ofertas, baratas y promociones: subir los precios para bajarlos, y que la gente se vaya muy contenta.

Lluny de Mèxic, i amb totes les diferències que es vulgui subratllar, a Londres, per exemple, els hipermercats de l’oci ofereixen l’últim Harry Potter a 9,99 £. Les llibreries independents l’han de vendre a 14,95 £: la diferència és de més del 30%. Comprar el Harry Potter a 9,99 £ vol dir comprar això i poca cosa més, perquè als prestatges et trobes pocs títols en comparació a la gran quantitat d’espai de què disposen i, a sobre, repetits: un fons reduït amb la majoria de títols representats per tres o més exemplars als prestatges. Això sí: metres i metres de prestatges plens a vessar. Una aberració que gairebé cap llibreria de Barcelona, París o Roma no consentiria. Una excepció pot ser Foyles, una gran llibreria independent amb un fons que fa molta llegiguera; les llibreries independents més modestes, les que encara sobreviuen a Gran Bretanya, també ofereixen una diversitat real del fons. Però per sobreviure cal vendre també harrypotters, i com que aquesta mena de llibre es ven gairebé íntegrament a les “librerías consentidas”, s’entén que centenars de llibreries petites i mitjanes hagin hagut de tancar d’ençà de l’abolició del preu fix a Gran Bretanya.

A Catalunya tenim un cas comparable amb el llibre de text: els supermercats de l’alimentació o de l’oci poden oferir descomptes de fins al 25%. Les llibreries de barri, amb un gran esforç, tan sols poden oferir entre el 10 i el 15. I després diuen que el llibre de text s’ha encarit molt: lògic, és el preu de la ficció del preu.

Col·leccionar llibreries

La clienta paga el llibre i em demana que posi el segell de la llibreria a la pàgina de guarda. És la primera vegada que algú fa una petició com aquesta. Sorprès, l’hi poso i no em puc estar de preguntar-li per què. Col·lecciona llibreries: quan viatja, visita les que troba pel camí; si li agraden, compra un llibre i hi estampa el segell. No ha estat l’única vegada que m’he trobat amb aquesta situació. Em sembla una bona idea, fins al punt que des de llavors la poso en pràctica. Quan faig turisme, a banda de planificar més o menys a l'atzar els llocs que cal visitar —el pretext per establir els límits de llargues passejades—, m’informo sobre les llibreries més destacades. Si alguna em sedueix prou, faig com els clients col·leccionistes: compro un llibre i demano que m’hi posin el segell.

De moment tinc dotze llibreries de París, Roma, Florència i Londres. N’hi ha que ja estan acostumades a atendre aquestes peticions: la Shakespeare & Co. de París té un segell especial i el llibreter que em va atendre el va estampar amb molta naturalitat. D’altres se sorprenen, igual que jo la primera vegada, i busquen el segell de les factures o de la recepció d’albarans. Només a Londres ha estat impossible, ni ta sols a la magnífica llibreria de la London Review of Books no en tenia; curiosament, la botiga del costat es dedica a elaborar segells de goma. Em vaig haver de conformar amb el tiquet com a prova. A la llibreria Gays in the World van tenir la idea de posar-hi l’adhesiu dels llibres recomanats. No sé si una possible Associació de Col·leccionistes de Llibreries acceptaria aquestes variants poc ortodoxes. He deixat per a una altra ocasió les llibreries de la mítica Charing Cross Road, tot i que ara em penedeixo de no haver comprat alguns llibres, especialment un sobre els Monty Python. Potser quan torni encara hi serà.

Evidentment, aprofito aquestes visites per fer espionatge industrial: disposició dels llibres, organització de les taules de novetats, selecció del fons, llibres recents... Fins i tot em ronda la temptació d’organitzar les vacances per poder visitar alguna llibreria, com la Livraria Lello de Porto.

A la recta final de l’Any del Llibre i la Lectura encara es podria fomentar aquesta forma de col·leccionisme i introduir-hi variants: canviar el segell cada cert temps o fer-ne de commemoratius per aprofitar el “anys de”. Sembla ser que als Estats Units hi ha més tradició en el col·leccionisme o turisme de llibreries, amb l’afegit que es tracta d’una forma de reivindicar la supervivència de les llibreries independents.

L'atzar de la lluita

No té conclusions: excepcional. Com que Simona Škrabec no ha de bastir una argumentació orientada a demostrar les conclusions, L’atzar de lluita analitza les diferents accepcions del concepte Europa Central en funció del propi rerafons ideològic de cada cas. De fet, el primer capítol aconsegueix diluir qualsevol idea preconcebuda sobre aquest territori. Joseph Roth, Claudio Magris, Peter Handke, Danilo Kiš, Milan Kundera... infinitat de lectures que dibuixen una Centreeuropa més o menys precisa. Simona Škrabec s’encarrega des del començament d’oferir una Europa Central sense uns límits temporals i espacials concrets, per continuar amb l’anàlisi de les implicacions que l’ús d’aquest referent ha tingut al llarg dels darrers cent anys. L’Europa del teló d’acer, en què Europa Central podia ser una alternativa cultural i política a la divisió entre l’Europa Occidental i l’Europa de l’Est. Europa Central com imatge per a la nostàlgia d’un imperi austro-hungarès idealitzat. Europa Central com a eina de distinció d’Àustria en la pugna d’identitat amb una Alemanya amenaçadora. Mitteleuropa com a Alemanya estricta o com a espai vital d’una Alemanya colonitzadora que ha perdut el tren colonial d’Amèrica i Àfrica.

Si Simona Škrabec desdibuixa el concepte Europa Central és perquè cada context en què apareix permeti identificar la intenció, la ideologia o els tòpics argumentals de qui el fa servir. Desdibuixar per desmomificar per precisar. Desfer la idea prèvia que pugui tenir el lector és la millor estratègia per abordar una anàlisi minuciosa i lúcida d’un fragment significatiu de les batalles ideològiques que han recorregut l’Europa del segle XX. Per conèixer la manera de fer Simona Škrabec, podeu trobar, en pdf, un text sobre la novel·la La repetició, de Peter Handke: “Relleu càrstic” que pertany a la seva tesi doctoral: Geografia imaginària. La repetició també és comentada dins L’atzar de la lluita, al capítol “L’interior d’un mot”. Un altre document en pdf em servirà per recordar la seva rellevant tasca com a traductora, com a pont entre Eslovènia i Catalunya: “Camí de Sirga que no es por recórrer a peu”, el pròleg de la seva traducció a l’eslovè de Camí de sirga, publicat a l’últim número de la revista Els Marges.

Europa Central com a eina política o cultural ja no provoca gaires adhesions, ha esdevingut un concepte inútil davant la pretensió de tothom de ser Europa Occidental, que vol dir Unió Europea i OTAN; espai que sembla reunir totes les aspiracions de democràcia i lliure mercat. Malgrat tot, Milan Kundera s’hi refereix a El teló amb la mateixa vehemència que als anys vuitanta, quan era una eina de lluita política contra el predomini soviètic:

Jo explicava que, encara que existeix una unitat lingüística de les nacions eslaves, no hi ha cap cultura eslava, cap món eslau: la història dels txecs, igual com la dels polonesos, els eslovacs, els croats o els eslovens (i, evidentment, els hongaresos, que no són gens eslaus) és purament occidental: gòtic; renaixement; barroc; contacte estret amb el món germànic; lluita del catolicisme amb la Reforma. Res a veure amb Rússia, que era lluny, com un altre món. Només els polonesos hi vivien en un veïnatge directe, però semblava un combat a mort.

Simona Škrabec dedica un capítol a analitzar el context en què la definició de Milan Kundera fa sentit. L’atzar de la lluita, publicat per l'editorial Afers, és un gran llibre que no hauria de passar desapercebut.

Mig any

Fa gairebé un mes que Caràcters ha tret un número, el 32, que demana subratllats a cada pàgina. Un recorregut per la literatura catalana de l’any 2004: poesia, narrativa i assaig dividits per territoris, encara que és cada cop més habitual que els escriptors valencians, catalans, illencs i nordcatalans publiquin fora del lloc d’origen. A mi, això m’alegra: un símptoma que encara som a temps d’enfortir un espai cultural comú. M’alegra també que els números 30 i 31 de la revista hagin doblat les vendes a la llibreria respecte als números anteriors, i que el 32 hagi superat ja el 30 i el 31.

També m’alegra que Sobre la lectura de Marcel Proust, en l’edició de Quaderns Crema —6 € només— hagi superat els cent exemplars venuts enguany. La meva batalleta particular no ha anat gens malament: s’han venut fins ara catorze exemplars del Tirant lo Blanch en l’edició d’Albert Hauf; entre els quals, el meu.

Tot i que sé que és estadísticament impossible, m’agrada fantasiejar que el bloc té alguna cosa a veure amb aquestes petites satisfaccions de llibreter. Volia compartir-les perquè el bloc va fer ahir mig any de vida. Quan vaig començar mai no m’hauria imaginat que seria portada de Vilaweb o que seria citat per algun bloc argentí. Si arribo a saber que escriure això és font d’alegria, hauria començat abans.

La Catalònia

Ho vaig saber a través de l’Efecte Jauss, l’endemà la premsa en parlava i ara fa pocs dies també ho comentava en Pere de Saragatona, que amablement m’ha cedit la fotografia. Abans de ser llibreter, dedicava moltes tardes de dissabte a recórrer les meves llibreries favorites. Aquest dissabte he recordat aquelles passejades dedicant una estona a tafanejar per la Catalònia. Havia llegit coses sobre el canvi de propietaris i les reformes, alguns companys van assistir a la reinaguració de la llibreria, però jo encara no hi havia entrat. Per sort, hi havia força gent, malgrat la bastida amb fonaments de ciment que l’amaga. Una llibreria sense portes: sembla que aquesta frase resumeix la nova orientació. Una bella idea.







Sé que el Gremi de Llibreters dóna suport a la protesta, però no he sabut trobar-hi cap declaració institucional. Al web de la Catalònia es pot trobar en pdf la Comunicació pública sobre l’assetjament immobiliari que pateix. Espero que el ressò que han obtingut als mitjans de comunicació serveixi perquè puguin desempallegar-se d'un problema que fa molts mesos que dura. Suposo que a partir de setembre, si l’afer no s’ha resolt, faran activitats reivindicatives. Jo, mentrestant, aquesta setmana realitzaré el millor acte reivindicatiu que se m’acut: tornaré a la Catalònia i compraré un llibre.

L'estiu

Em demanava la pícara molinera aquí si és cert que a l’estiu augmenten les vendes de novel·la negra. I sí: és cert. Passa menys gent per la llibreria però la majoria de lectors compra més llibres, de manera que juliol sol ser un bon mes. Són uns dies, a més a més, que em reca no haver llegit més novel·la, sobretot quan no hi és la persona que s’encarrega de la narrativa i em demanen el meu parer sobre les novetats. Es produeix un fet curiós perquè és força freqüent: un client amb quatre o cinc llibres a les mans em demana, a més a més, que li recomani alguna novel·la policíaca. Normalment resolc la qüestió amb les coses que els companys de la llibreria m’han comentat sobre alguns autors. La curiositat rau en l‘a més a més, com si existís alguna regla no escrita que indueixi a consumir almenys una dosi de novel·la negra durant l’estiu. Un enigma.

Entre els altres llibres del prototipus de lector estiuenc sol haver-hi una lectura grossa: un voluminós clàssic de les collites del XIX o del XX, generalment Proust, Pla, Dostoievski, Tolstoi... Potser perquè dediquen més temps a passejar per la llibreria, noto també una major atenció als prestatges, a recordar els títols que alguna vegada han desvetllat l’interès i que ja no es troben a les taules de novetats. De vegades, s’acosta un client amb retalls de suplents culturals de molts mesos enrere. Me l’imagino a casa, triant entre un munt de paperots que alimenten una libido sciendi in crescendo. Una variant és el lector que es concentra en un autor o en un tema i que compra llibres de i sobre un escriptor o que tria alguna parcel·la del coneixement científic, històric, filosòfic... per capbussar-s’hi.

Hi ha, doncs, una tendència força estesa a programar les lectures estiuenques. No és estrany, però, trobar-se amb algun client que arreplega un bon grapat de llibres, seu, els tasta, deixa alguns, tria uns altres, demana títols extrets d'una nota a peu de pàgina, passa la tarda, i, quan l’avisem que és l’hora de tancar, en compra un i comenta que tornarà l’endemà per acabar de decidir-se. Jo sóc més aviat d’aquesta mena de lectors anàrquics, amb l’avantatge que em puc emportar els llibres a casa i saltar d’un títol a un altre fins que m'adono que aquest sí, i me’l llegeixo.

Reprenc el fil: malgrat la meva ignorància en aquest terreny, no crec que alguns autors de novel·la policíaca siguin lectures lleugeres. Tampoc no comparteixo aquesta idea errònia que associa l’estiu amb les lectures lleugeres. El lector estiuenc prototípic s’entesta a desmentir-la: l’estiu és la millor època per llegir de tot. O per rellegir.

L'ofici de restaurador

Lateral ha publicat l’ara ja famós manifest. Si tenim en compte l’alta qualitat de la revista, aquesta decisió em sembla pobre: no afegeix gaires elements nous de debat. Mihály Dés no comparteix un punt: la futura creació del PRR, Partit per al Restabliment de la Realitat. Jordi Ibáñez, a l’entrevista que li fa Anna M. Gil: “¿Un manifiesto? No, no, socorro. Qué barbaridad. Verá, yo no me identifico con nada parecido a un intelectual (...) Y sobre eso de cambiar las cosas, bueno, habría que comenzar por decirse honestamente de qué cosas estamos hablando, por qué se las quiere cambiar y qué cosas se desea que vengan después.” Hauria estat interessant saber, per exemple, quina política social, econòmica, educativa, etc. proposen els intel·lectuals per restablir la realitat real. Sobretot, tinc curiositat per saber si aconseguirien posar-se d’acord també en aquests assumptes. Francisco García Prieto, economista cosmopolita, semblava molt content amb la iniciativa.

L’última frase del manifest encara em provoca angoixa: “Cridem, doncs, els ciutadans de Catalunya a reclamar l’existència d’un partit polític que contribueixi al restabliment de la realitat.” La realitat real necessita restauració? He llegit La vida Canina de Carles Bellver, un llibre molt bo amb un grapat de contes excepcionals, i com que el primer conte es titula precisament “Deteriorament general de la realitat” no deixo de pensar en el restabliment de la realitat deteriorada. Tinc por de viure en un món simbòlic homogeni gens tangible. Espero instruccions del PRR per restaurar la realitat dels dits que teclegen, dels llibres que m’envolten, de la finestra que em mostra una porció de la realitat exterior. Els protagonistes del relat s’adonen del deteriorament general de la realitat. Jo, fins que no he llegit el manifest, ni me n’havia adonat: vivia amb una percepció errònia de les coses, confiava en una mínima i suportable immediatesa de la realitat real. Per culpa del PRR he estat a punt de creure que calen mediadors competents perquè el restabliment de la realitat sigui possible i l’angoixa desaparegui. Gràcies a la magnífica anàlisi argumental de fum i estalzí deixo estar l’assumpte i torno a parlar de llibres.

El Simposi Internacional dedicat a Roberto Bolaño que van organitzar la revista Lateral, la Universitat Pompeu Fabra i la Casa Amèrica a Catalunya ja està editat. Malauradament, Rodrigo Fresán i Ignacio Echavarría han declinat incloure-hi les seves contribucions. Em va emocionar la projecció d’un fragment del pregó Blanes. El text del pregó està inclòs a Entre paréntesis. Hi podem llegir:

Y el recuerdo simultáneo de Sebastián, Waldo y de Narcís, los tres ahora casados, los tres convertidos en padres de familia, algo que da un poco de miedo porque significa que los años han pasado, porque significa que todos, pero sobre todo yo, estamos dejando atrás nuestra juventud, me trae a la cabeza, otra vez, la palabra tolerancia, que para mí es la palabra que define Cataluña, pero por encima de todo es la palabra que para mí define Blanes, un pueblo o una ciudad pequeña con problemas, con defectos, pero tolerante, es decir, viva y civilizada, porque sin tolerancia no hay civilización, sin tolerancia hay ciudades-represivas, ciudades-robots, ciudades que se parecerán a la naranja mecánica de nuestro llorado Kubrick y de nuestro llorado Burgess, pero que no serán en modo alguno ciudades en que podamos vivir. Y eso es lo que Cataluña me ha enseñado y lo que Blanes me ha enseñado, entre otras muchas cosas que he aprendido aquí, la más importante de las cuales es cuidar a mi hijo, que es blanense y catalán de nacimiento y no de adopción, como yo: una tolerancia que a veces puede confundirse con timidez pero que sabe ser enfática cuando es necesario.

L’escriptor català d’origen xilè ha escrit en aquest país el bo i millor d’una obra que perdurarà. Si calgués representar a Frankfurt els escriptors catalans que escriuen en espanyol, jo portaria els llibres de Roberto Bolaño.

Temps robat

Si algú hagués robat l’exemplar d’Excelsior o el temps escrit de la biblioteca potser hauria trigat molt de temps a descobrir Biel Mesquida. Però ningú se’l va endur, i encara hi és. “Quien por placer no lea / que no me lea” afirma Jaime Gil de Biedma, i per plaer no he deixat mai de visitar la biblioteca. Ni tan sols ara que tinc milers de llibres a l’abast. La calor d’ara, de fet, em recorda les tardes d’estiu que satisfet de ser fatiga, després del joc, arribava al foc fresc de la biblioteca on anava descobrint les lletres del món. Ara no seria capaç d’explicar la mena de sotrac que em va causar Excelsior, un garbuix exaltat d’idees no em deixa precisar la seducció o l’encanteri que va acabar d’esclatar més tard amb La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, així que m’acontentaré de parlar d’un llibre robat, que no és de Xècspir.

Entre els autors que també em van fascinar llavors hi havia Juan-Eduardo Cirlot. El vaig descobrir a Poesia de J.E. Cirlot 1966-1972 a cura de Leopoldo Azancot. Un llibre que vaig demanar en préstec, amb les pròrrogues pertinents, en moltes ocasions. Oblidat amb els anys, vaig voler recuperar-lo però ja no hi era. Ni tan sols no vaig gosar preguntar si l’havien robat. El fet que no estigués a la biblioteca m’inquietava. Tant se val que tingués a casa altres llibres de Cirlot, incloent-hi Bronwyn; aquella edició era la que jo havia llegit, la que formava part de les lectures que em lligaven als meus estius. La vaig buscar i ara la tinc. No puc, però, evitar de vegades pensar en l’altre exemplar. Tot i que sé que mai no es llegeix el mateix llibre dues vegades, el llibre era l’altre exemplar.

Y encender una hoguera de palabras
en un idioma abierto a la caricia
de las manos insomnes que recorren
estratos de color inmemorial.

Juan Eduardo Cirlot: "Oda a Montserrat Gudiol"

Lletrafogueres

No sóc un lector potencial del llibre De miel y diamante: Cien años de narraciones catalanas perquè és una antologia adreçada al públic hispànic que desconeix la literatura catalana. Malauradament, però, té sentit que es vengui a les terres de parla catalana. Davant de les incomptables temptacions que em trobo a la llibreria, aquest recull en espanyol no m’havia cridat l’atenció. Fins que un amic em va dir que Biel Mesquida no hi surt. Escriu l’antologador:

Muchos textos fueron seleccionados y posteriormente rechazados. Son dos centenares, algunos formados por escritores que están presentes en esta antología y otros que, con toda justicia, podrían formar parte de un segundo volumen, de una segunda edición o segunda parte que ofrezco desde ahora mismo a mis editores. Quisiera señalar que se trata de textos de Vicenç Altaió, Prudenci Bertrana, Jordi Coca, Joan Creixells, Anton M. Espadaler, Gaziel, Pere Guixà, Maria Mercè Marçal, Ernest Martínez Ferrando, Biel Mesquida, Terenci Moix, Miquel de Palol i Felip, Manuel de Pedrolo, Alexandre Plana, Carles Riba, Carme Riera, Nicolau Rubió i Tudurí, Robert Saladrigas, Francesc Serés, Carles Soldevila, Rafael Tasis y Eugeni Xammar.

Evidentment, no discutiré ni la selecció ni les omissions: un crític literari ha de tenir un bagatge dens de lectures concentrat en la seva especialitat i jo sóc lluny de posseir aquest desig de ser exhaustiu. Els meus arguments serien ben febles davant dels raonaments de l’antologador. A més a més, una antologia s’hauria de jutjar pels textos que aporta, més que pels textos que bandeja i, segons em xiuxiueja el pòsit de les meves lectures atzaroses, aquesta sembla una bona antologia. Ara bé, jo no sóc un crític i com a lector em puc deixar endur per les passions i ser injust i defensar el meu gust literari sense l'autoritat dels mediadors.

Després de llegir al pròleg que l’antologia “ha sido construida en función de la estética y no de la taxonomía literaria, siguiendo un principio tan antiguo como el hedonismo o albedrío para con la emoción. Aprender para la vida y no para la escuela es la encomienda de Séneca que infortunadamente, en la actualidad, ha olvidado buena parte de los estudios literarios de las universidades catalanas (...)”, no he pogut evitar el record d'aquest fragment:

Orba els meus ulls, orba el meu cervell, orba el meu cor, orba el meu sexe, orba’m! Ella et va agafar de la mà d’un estirada. “Com vols que els lectors t’entenguin si escrius coses així? Orbar, ¿què és orbar? No veus que no ho diu ningú!” Tu quasi tragueres un espireig lluent com un míssil de tristor per l’ull dret quan ella et va dir la darrera frase. Però fent un esforç nerviós i muscular aconseguires que cap avió carregat de llàgrimes no sortís de l’aeroport dels ulls de la teva retina. “Orbar és desposseir, privar o despullar d’alguna cosa, espatllar, inutilitzar i accions per l’estil.” Estaves al contrallum d’un lledoner i pensares que ella et mirava des d’una cambra endomassada de malenconies. “M’entens? Si l’escriptor es fa un altre —es transforma— quan escriu, si carrega d’espires cada lletra perquè sien lletrafogueres que encenguin el lector, si deixa cèl·lules de la pell per les retxes perquè el lector pugui sentir tactes de contacte, si s’escriu quan inscriu un alfabet d’ombres entintades, cal que el lector toqui ben tocat si vol que la lletra també i tan bé el transformi. No, sàvia amiga, llegir tampoc no és bo de fer.” Ella t’ha mirat com si els seus ulls grossos i líquids s’omplissin d’algues i d’estrelles fugaces. “Ja ho sé. Tu em parles del luxe de les roses. Em dius que l’alta manera de llegir és rellegir. Com veure un paisatge quan ja has mirat. Orba el meu cap, orba el meu ventre, orba els meus ulls, orba les meves mans: orba’m!”.

Biel Mesquida: T’estim a tu; Empúries: Barcelona, 2001.

Tecnologia etrusca

El tècnic que s’ocupa de revifar el meu ordinador està molt enfeinat perquè en el mercat negre no abunden les peces de tecnologia etrusca. Mentrestant es resol el problema, que pot acabar amb la venda de l’ordinador a algun museu arqueològic, em plau proposar-vos un passeig pels webs que opten al Premi Lletra o bé participar en el seu debat d'estiu. Us recordo que les votacions finalitzen el dia 22 de juliol.

Surfin' Argentina

És un llibret lleig. La portada de Literatura de izquierda sembla un cartell commemoratiu del Llibre vermell de Mao. No l’hauria llegit si un company de la llibreria no m’hagués assegurat que m’agradaria; i m’ha agradat. Damián Tabarovsky realitza una reducció salvatge del concepte literatura: contra el mercat i contra l’acadèmia descriu l’evolució de la literatura argentina dels darrers trenta anys amb unes eines conceptuals precises i sorprenents. Aquesta mena d’operacions, que consisteixen a explicar un objecte immens a partir d’unes poques nocions ben fonamentades, poden ser molt útils per indicar un punt de partida, un indici que em convidi a endinsar-me per un bosc poc conegut.

Tabarovsky planteja una diferència entre les avantguardes històriques i les avantguardes actuals: si ser avantguardista abans volia dir obrir camins impensats en la literatura, ara l’avantguarda és la impossibilitat mateixa de ser de la literatura. L’herència de les avantguardes històriques, però, aporta un element que trobo essencial: com que tot és possible gràcies a l'experimentació formal, cal que l’escriptor triï les pròpies restriccions. I és una tria arriscada i lúcida la mena de crítica literària que practica Tabarovsky. Ofereixo uns fragments del primer assaig, “El lector sin público”, sobre el concepte central, la literatura de izquierda:

Esa literatura no se dirige al público: se dirige al lenguaje. No se trata de la oposición novela de trama vs. novela de lenguaje —que es como decir: la oposición mercado vs. Academia—, sino que es mucho más ambiciosa: apunta a la trama para narrar su descomposición, para poner el sentido en suspenso; apunta al lenguaje para perforarlo, para buscar ese afuera —el afuera del lenguaje— que nunca llega, que siempre se posterga, se disgrega (la literatura como forma de digresión) ese afuera, o quizá ese adentro inalcanzable: la metáfora del buceo (la invención de una lengua dentro de la lengua); ya no el buceo como búsqueda de la palabra justa, bella, precisa (el coral iluminado bajo el agua), sino como el momento en que la caza submarina se extravía y se convierte en chapa, ácido, vidrio molido, coral de vidrio molido (la exploración a un barco hundido).

(...)

Fuera del mercado, lejos de la academia, en otro mundo, en el mundo del buceo del lenguaje, en su balbuceo, se instituye una comunidad imaginaria, una comunidad negativa, la comunidad inoperante de la literatura.

Quina és aquesta comunitat? Bàsicament Libertella, Fogwill i Aira. Sí: un cànon, o contracànon. Precisament, l’encert del breu assaig amb què comença el llibre és que aporta claus literàries que enriqueixen la meva lectura de César Aira. Caldrà, doncs, seguir la petja de Libertella i Fogwill.

Continua amb un assaig sobre Copi —també caldrà llegir-lo, què hi farem—, unes observacions sobre el lloc de la mirada en l'art i la literatura del segle XX i unes reflexions més literàries recollides sota el títol “Estaba haciendo surf y una ola me agarró”:

El peso de tener atrás a las vanguardias parece insoportable. Pero lo verdaderamente insoportable no es que las vanguardias hayan fracasado o se hayan diluido o que hayan sido absorbidas por el sistema, sino la dificultad de ser hoy vanguardia. La literatura contemporánea profundiza esa imposibilidad. La condición de la vanguardia consistía en llevar una posibilidad hasta su extremo. La condición de la literatura contemporánea consiste en llevar su propia imposibilidad hasta el extremo.

L’últim assaig, molt breu, és una delícia. “Perder el juicio” analitza un tòpic a propòsit de l’obra de Flaubert: la feina d’orfebre que fa útil la literatura. Flaubert va ser absolt en el judici contra Madame Bovary perquè la defensa va convèncer el jutge que “la obra de la que Flaubert es el autor es una obra que parece haber sido intensa y seriamente trabajada desde el punto de vista literario y del estudio de los caracteres”. Va ser absolt per la seva utilitat social. Tabarovsky planteja amb eficàcia que aquesta feina d’orfebre literari en Flaubert és inútil, és un escreix sobrer: “si la literatura fuese inútil, fuese lo que sobra, lo que está de más, si no tuviese otro fin más que sí misma, si no fuese más que la escritura de su escritura, perdería su inocencia, perdería el juicio.” Flaubert corregint fins a l’extenuació per oferir un producte ben fet és l’argument que va admetre el jutge, el representant del sentit comú, que s’escandalitzava davant la sospita del fiscal imperial que Madame Bovary és un excés, “lo excesivo de la escritura se convierte en el tema central de su alegato”, una despesa injustificada i inadmissible. Tabarovsky nota que l’argument que va aprovar el jutge, i va salvar Flaubert, és l’argument que perdura.

Terra ignota

Al juliol arriben menys novetats i la guerra de les taules baixa d’intensitat. La darrera batalla per la visibilitat s’ha desfermat arran de la Feria del Libro de Madrid: les editorials han llançat les hosts a la conquesta de l’últim botí de la temporada. La crueltat dels combats a la secció de poesia per uns centímetres de taula ha estat èpica. Malgrat les nombroses baixes, cal destacar la fortuna dels llibres que han rebut una segona oportunitat per defensar-se als prestatges. Més vulnerables, però, perquè només poden lluitar amb el llom, entaforats a pressió entre una competència ferotge.

Els títols que han aconseguit col·locar una pila d’exemplars en una posició estratègica poden restar tranquils fins a mitjans de setembre, i fins i tot perllongar l’estada en llocs de privilegi cap als primers dies d’octubre. Si el llibre ha defensat la plaça, posem per cas, des de l’abril, aconseguiria mantenir-se a les taules de novetats durant uns set mesos. Una autèntica heroïcitat. La mitjana de permanència a les taules de novetats sol ser de més de dos mesos —i no les tres setmanes que apunten alguns— encara que cal tenir en compte que hi ha diferències significatives entre, posem per cas, els llibres de poesia —amb una inflació de títols aclaparadora—i els d’assaig, amb totes les subdivisions que calguin.

Que baixi l’entrada de novetats no implica, però, que minvi la feina. Comencen els torns de vacances —a mi no em tocarà fins a l’agost— i això vol dir que ens hem de repartir les tasques dels companys absents. Aquesta situació és una oportunitat per explorar seccions de la llibreria que conec superficialment. Un risc força perillós: el nombre de temptacions es multiplica, i cal dominar l’angoixa de no poder tastar-les totes. Amb el temps he après que llegiré una part ínfima dels llibres que m’han atret en alguna ocasió; que gaudir dels llibres demana deixar-se endur per l’atzar: un llibre crida a un altre, una observació d’un client fa que em fixi en un títol, un company afirma que això o allò és brutal, una crítica desfà un malentès respecte a una novel·la i decideixo, almenys, començar-la... La lectura d’un llibre no s’ha d’enterbolir per l’ombra dels llibres que no llegiré mai. Tinc al meu favor que no puc saber quins seran aquests llibres.

Clàssics

L’Humanisme ja s’havia estès arreu quan Pietro Bembo escriu Prose della volgar lingua l’any 1512. En aquesta obra assaja l’adaptació d’una maniobra argumental de gran eficàcia per reivindicar el toscà com a llengua de cultura: estableix una època d’esplendor —amb Dante, Petrarca i Boccaccio— seguida de la inevitable decadència —el Quattrocento o “secolo senza poesia”—, situació que no és definitiva perquè Bembo i acòlits proposen el restabliment de l’ideal perdut. D’aquesta manera, atribueix a Boccaccio el paper de model de la prosa i el Decameró esdevé un clàssic.

La segona narració del Decameró du aquest títol: Abraam giudeo, da Giannotto di Civignì stimolato, va in corte di Roma; e, veduta la malvagità de’ cherichi, torna a Parigi e fassi cristiano. Explica com Giannotto, amoïnat perquè el seu amic Abraam es condemnarà per infidel, l’emprenya constantment perquè es faci cristià. Abraam decideix visitar Roma per escrutar la veritat, cosa que a Giannotto no li plau gens, perquè és catòlic però no imbècil i sap que així no es convertirà de cap de les maneres. Malgrat tot, Abraam hi va. Quan torna de Roma decideix, davant la incredulitat de Giannotto, fer-se cristià perquè si la jerarquia catòlica és tan corrupta i, en canvi, la religió no deixa de créixer, és perquè ha de ser la veritable; si no, no s’entén.

Boccaccio elabora la narració a partir d’un acudit força irreverent. És per això que l’any 1559 va ser prohibit per la censura eclesiàstica. Un problema, perquè les autoritats de Florència no van acceptar que es prohibís un clàssic, un símbol del poder de la ciutat, i és per això que la cosa es va convertir en un afer d’estat. La solució va consistir en permetre la revisió del Decameró per una comissió d’experts. És l’edició de 1573, en què el títol de la segona narració és aquest: Abraam giudeo de Giannotto di Civigni stimolato va in corte di Roma, torna a Parigi, & fassi christiano. Abraam visita Roma, comprova la corrupció de la noblesa i, incomprensiblement, arran d’això decideix fer-se cristià. Totes les referències a l’església catòlica han estat esporgades, encara que la narració perdi completament el sentit. Com que és un clàssic, interessa salvar el major nombre de mots.

Arran de la reelaboració del Decameró molts contes havien perdut, doncs, l'arquitectura interna i esdevingueren unes belles ruïnes. Luigi Groto va fer una edició en què s’inventava una nova coherència. L’any 1590, el títol de la segona narració es va publicar així: Abraam giudeo, da Giannotto di Civigni stimolato, conscendo per prova che i tesori non adoperati non giovano, fassi cristiano. Abraham va a Roma i deixa els seus tresors a cura de Gianotto. Quan torna comprova que Giannotto, com a bon cristià, no tan sols no se’ls ha quedat sinó que els ha augmentat; és per aquesta prova de fidelitat i d’amor al proïsme que decideix convertir-se a la religió vertadera. Tot i que la destrucció del sentit de l’obra de Boccaccio és ara esfereïdor, Luigi Groto presumeix d’haver mantingut un major nombre de paraules que a les altres edicions revisades.

Les versions censurades del Decameró van ser les úniques permeses a l’Europa catòlica fins al segle XIX. Trobo que aquest recorregut per la història del Decameró és un exemple paradigmàtic de les agressions que solen patir els clàssics: entrar en el Cànon implica sovint amagar de manera deliberada el caràcter subversiu, crític i lúdic alhora, de moltes obres. És per això que la lectura dels clàssics, si depèn de la interpretació consagrada per les autoritats, esdevé avorrida.

Veu Pròpia

Col·locar reposicions als prestatges permet vigilar els llibres que falten, comprovar que estiguin demanats, detectar errors i tot d’operacions que ajuden a mantenir les seccions. Cal vigilar que a la part dels clàssics —és només un exemple— no faltin les edicions que acostumem a tenir de fons. En el cas de l’Odissea d’Homer, la traducció de Carles Riba o la de Joan Alberich, ambdues editades per La Magrana, o la de Carlos García Gual a Alianza, entre d’altres. Es tracta d’oferir al lector la possibilitat de triar. Encara que hi ha qui aprofitarà millor aquesta diversitat: em refereixo als individus, o ciutadans, que disposen d’una millor capacitat d’elecció. Aquesta capacitat depèn de molts factors que cal tenir en compte; un d’ells és la llengua. Un individu català que només llegeixi en espanyol no sortiria decebut de la llibreria: pot triar entre les traduccions a l’espanyol; malgrat això, no aprofitaria totes les opcions, perquè li manca la capacitat de triar entre totes les edicions que oferim.

Sospito que una paraula difícil com llibertat deu tenir a veure amb aquesta relació entre l’opció i la capacitat de triar. En el cas de les traduccions d’Homer, és impossible aconseguir una simetria perfecta: no hi ha una traducció espanyola de l’Odissea escrita en hexàmetres homèrics per Carles Riba, de la mateixa manera que no hi ha una traducció al català realitzada per García Gual. Sempre hi haurà diferències significatives. Un individu, o ciutadà, català que llegeixi en català —no en conec cap que sigui un lector monolingüe— tindrà més llibertat a l’hora de triar una traducció que un individu, o ciutadà, català que només llegeixi en espanyol. Aquesta apreciació afecta exclusivament als lectors potencials de l’Odissea que visquin i treballin a Catalunya, és clar —no desitjo que ningú m’interpreti erròniament.

Tot això em ve al cap perquè els insignes pensadors que no se senten representats al Parlament no tenen en compte aquesta dada, que afecta —recordem-ho— tan sols als individus que són lectors potencials d’Homer. Tampoc no la tenen en compte els qui temen perdre el vot d’alguns milers de ciutadans que a les enquestes afirmen que parlen i llegeixen el català i que, a més a més, tindrien la intenció —insisteixo— de llegir algun dia l’Odissea. Pensar sobre la capacitat de triar implica considerar que cal un esforç per part dels qui no poden triar la llengua, si es vol assolir un mateix grau de llibertat en aquest punt concret. I aquesta afirmació no sembla gaire popular. Crec.

Hi ha un grup de persones que, en canvi, a mi sí em representa perquè fan una feina admirable: Veu Pròpia, l’organització “de nous parlants a favor de la llengua”. Quan vaig decidir, amb catorze anys, que volia aprendre català i usar-lo habitualment sabia que em caldria fer un esforç. D’acord que cometo castellanismes i ultracorreccions, però a canvi també he guanyat un millor coneixement de l’espanyol: només cal estar una mica amatent i comparar entre les dues llengües. No participo en les activitats de Veu Pròpia, però les segueixo amb molt d’interès: em convé que algú em recordi que no he perdut el temps.

Poetes

Puix que em suggereixen que en faci campanya, i em plau, la faig:

POETES A LA TERRASSA DE TORRE MUNTADAS
EL PRAT DE LLOBREGAT – JULIOL DE 2005

Tots els dimarts de juliol a les 9 del vespre, quan el dia es tornarà a transformar en nit d’estiu, l’aire i l’espai de la terrassa - jardí de la Torre Muntadas s’ocuparan de la veu i les paraules dels poetes. Nou poetes d’aquí mateix i del món ens diran en veu alta una tria de la seva poesia. Una bona ocasió per conèixer els universos més generosos (i els seus aeroports més personals) d’uns quants dels poetes més potents de l’ara mateix; una nova oportunitat de la festa de l’oralitat i de la paraula viva. Tothom hi és ben convidat: a venir-hi sobretot i a fer córrer la veu encara més. El vi l’hi posa també el Teatre Kaddish.

Dimarts 5 de juliol / 21h:
DOLORS MIQUEL
ENRIC CASASSES

Dimarts 12 de juliol / 21h:
FRANCESC GELONCH
NÚRIA MARTÍNEZPAU BOU
MERITXELL CUCURELLA-JORBA

Dimarts 19 de juliol / 21h:
BIEL MESQUIDA

Dimarts 26 de juliol / 21h:
CARLES REBASSA + JONY RODÓN
JOSEP MEIZOSO


Organitza: Teatre Kaddish & k poetika: eskamot kultural
Amb el suport de l’Ajuntament del Prat, la Fundació La Caixa i la Institució de les Lletres Catalanes

Torre Muntadas està just a tocar de la comissaria de policia. El nom del carrer gris que passa pel davant és Carrer de Jaume Casanovas. Em sap greu, però no he sabut trobar un plànol millor que aplegui l'estació de trens i el lloc on se celebra "Poetes a la terrassa de Torre Muntadas". Cliqueu el plànol per veure-hi més clar.

Una mica més d'Aira

Després de Yo era una chica moderna, César Aira em sorprèn de nou amb Yo era una niña de siete años. ¿Quin serà el següent? ¿Yo era un embrión perezoso? La narradora és, efectivament, una nena de set anys que adora el seu pare, rei del regne turc de Biscaia. Incapaç de satisfer els capricis de la seva dona tirànica, el pare es ven l’ànima i desitja i crea aquest país de conte fades en què milers de milions de llunes desapareixen cada nit davant la presència de l’única i lluminosa i punxeguda estrella nocturna. La màgia té una lògica pròpia que cal conèixer bé per evitar que les conseqüències imprevisibles de la misteriosa causalitat causin desastres irreparables. No tot es pot desitjar, perquè a partir del desig acomplert es desfermen tot de fets imprevistos que demanen al seu torn una correcció perquè res no escapi al control de la voluntat. Ser omnipotent és esgotador.

Un escamot de guerrillers intel·lectuals segresta la protagonista. No demanen cap rescat, ni cap canvi de règim, ni l’alliberament d’inexistents presoners, ni la formació d’un partit polític quimèric que reinstal·li la realitat real —és un país de conte fades: tothom és raonablement feliç. Exigeixen que les bombolles del xampany baixin en comptes de pujar. Els habitants del regne exhaureixen les reserves de xampany per observar la realització del miracle: no són conscients fins a aquest moment que viuen en un país fabulós. Els guerrillers aconsegueixen d’aquesta manera posar en evidència els fonaments arbitraris i contingents en què basa el poder; podríem dir que qualsevol forma de poder —la buidor constitutiva original, parlant en postmodernià—, però com que és tan sols literatura, és tan sols brutal. I brutal, aquí —especifico— vol dir que la maniobra narrativa de César Aira aconsegueix sorprendre’m de debò en una novel·la que reprèn elements escampats que en les seves obres anteriors, i que reïx en la proesa de fer un vestit nou i llampant amb draps vells.

La superació i substitució dels mediadors que condicionen la percepció de la convenció anomenada realitat és també el motiu principal d'Un episodio en la vida del pintor viajero, publicada l’any 2000 per Beatriz Viterbo i ara per Mondadori, i que coincideix, doncs, amb l’anterior a la taula de novetats. El protagonista, el pintor Johan Moritz Rugendas, viatja de Xile a Buenos Aires per prendre notes i esbossos per unes obres pictòriques que volen ser un reflex fidel de la realitat, d’acord amb els preceptes de Humboldt. Però la realitat demana, per ser representada amb versemblança, l’aplicació d’un procediment. En un lloc imprevist de la ruta, davant un malón —un atac multitudinari d’indis de la Pampa—, el protagonista experimenta una transformació transcendental del procediment. Fullejant aquesta edició, que inclou il·lustracions del pintor alemany, admiro la capacitat per expressar matisos insospitats que exhibeix Aira quan fabula amb abstraccions. Tornaré a llegir-la.

L'alegria

Després de 2666 vaig devorar tot el que em faltava per llegir de Roberto Bolaño. Vaig patir una síndrome de dependència que va acabar en frustració: La literatura nazi en América estava exhaurit i no vaig saber trobar-lo enlloc, ni tan sols a Iberlibro. La setmana passada va tornar de nou a les llibreries, Seix Barral l’ha reeditat i l’he llegit en un parell de sessions. No és una novel·la: és un llibre de narrativa i és una paròdia dels estudis acadèmics. Inventa un munt d’escriptors d’ideologia nazi que no tenen gairebé res a veure entre ells, tret del fet que són homes i dones seduïts per diverses variacions d’una mateixa fantasia estètica. Ni bèsties salvatges ni éssers irracionals.

“Irma Carrasco

Puebla, México,1910-México D.F., 1966

Poetisa mexicana de tendencia mística y de expresión desgarrada. A los veinte años publicó su primera colección de versos, La voz por ti marchita, en donde se aprecia una lectura voluntariosa, en ocasiones fanática, de Sor Juana Inés de la Cruz.”

Sarcasme, ironia i tendresa. Una nena de casa bona, filla de l’alta burgesia lletraferida de Buenos Aires, que competeix amb altres salons literaris i que crea editorials per publicar els seus llibres i revistes per elogiar-los; els germans Schiaffino, dirigents de la barra —els seguidors més radicals— del Boca Juniors, un dels quals autoedita unes plaquettes que ven durant els partits de futbol; la Hermandad Aria: una xarxa literària que publica i difon revistes i llibres des dels centres penitenciaris d’Estats Units; Carlos Ramírez Hoffman, que a la novel·la Nocturno de Chile es dirà Alberto Ruiz-Tagle o Carlos Wieder, un artista que utilitza les avantguardes com a pretext per instal·lar l’horror en l’art. Nocturno de Chile té un dels finals més corprenedors que he llegit mai: un anticlímax negre i asèptic.

Bolaño afirma que literatura i vida són la mateixa cosa, per això valora les obres i ens informa dels fets i de l’entorn dels escriptors nazis: com escriuen, com publiquen, qui els llegeix, quin ressò obtenen a les revistes i a la premsa, quines rivalitats els esperonen, quins estudis acadèmics demostren la major miopia crítica. Moltes frases i maneres de descriure autors i obres que evoquen novel·les i contes posteriors: les bandositats literàries al Mèxic de Los detectives salvajes o “La parte de los críticos” de 2666 a propòsit d’Archimboldi; la relació entre l’alta cultura i la ferotge repressió de la dictadura de Pinochet d’Estrella distante, personatges que després seran represos i reescrits i que mostren la voluntat de crear una obra unitària i excessiva i diversa i impressionant. Bolaño recorre immenses distàncies espacials, temporals —Argentino Schiaffino mor l’any 2015, Carlos Hevia mor l’any 2006... —, socials, literàries, i em deixa sense alè.

Nosaltres

"Ni les millors màquines de tallar pernil cronològic no sabrien com subdividir unes llesques de temps tan primes.” Aquesta frase de Gabriel Ferrater sobre la ràpida successió de generacions literàries fantasmals, tantes vegades citada, em va venir al cap quan vaig llegir el subtítol que du el llibre Qui no mereix una pallissa!: La darrera generació d’escriptors catalans. Era inevitable, atès que fa tan sols cinc mesos que circula Dogmàtica imparable, de la mateixa editorial, en una col·lecció que aplega Fot-li, que som catalans! i Si un persa viatgés a Catalunya. Una tan poc recomanable companyia m’hauria d’haver dissuadit d’ensopegar-hi de nou, però hi havia un text de Josep Pedrals i un altre de Melcior Comes, així que abans d’ahir me’l vaig llegir.

El pròleg de Baltasar Porcel explica la gènesi del llibre arran d’unes trobades amb Melcior Comes, Jordi Rourera, Pere Antoni Pons i Josep Pedrals a la seva casa de Valldoreix. El cas és que hi ha un cànon —cada generació ha de tenir un cànon per enfrontar-lo a la generació anterior— que inclou Baltasar Porcel junt amb Jesús Moncada i Pere Gimferrer en el nucli dur, a més a més d’altres membres com Miquel de Palol, Màrius Sampere, Quim Monzó... o Sebastià Alzamora. I és que les generacions d’ara ja no són com abans; un dels assaigs més divertits que he llegit mai és “El centenario de la Generación del 98”, de Julián Marías:

“Cada generación entra plenamente en la historia a los treinta años; de los treinta a los cuarenta y cinco es su 'época de gestación' y pugna por imponer sus maneras y estilos; a los cuarenta y cinco se inicia su plena ‘gestión’ y puede decirse que ‘está en el poder’ (por lo pronto hasta los sesenta [...])”

És a dir: als autors del llibre encara els haurien de quedar quinze anys de brega per assolir el domini de les lletres catalanes. Però la successió de les generacions literàries a casa nostra és tan veloç que més val que s’espavilin una mica. Melcior Comes i Josep Pedrals no m’han defraudat: el primer, amb una assaig d’un sentit crític molt convincent i discutible —perquè ofereix elements de discussió i no s’amaga rere les generalitzacions i els tòpics—; el segon, amb un poema d’àgils decasíl·labs que reclama compromís amb la utopia, l’esforç i la consciència a l’hora d’escriure —i amb notes a peu de pàgina i tot. Jordi Rourera i Pere Antoni Pons m’han causat indiferència: massa pontificació i massa nosaltres com a pobre estratègia a la recerca de la identificació del lector; no cal llegir-se la Institució Oratòria de Quintilià per aprendre a escriure una bona captatio benevolentie.

reduccions

¿Quin sentit pot tenir publicar una traducció d’uns fragments d’uns poemes, la resta dels quals s’ha perdut, d’un poeta grec antic? El número 81/82 de reduccions: revista de poesia s’obre amb uns fragments d’Arquíloc traduïts per Jaume Pòrtulas. Els diferents tipus de dificultat, o de resistència, que oposa cada poeta a l’hora de ser traduït sembla ser la raó d’una antologia que inclou, a més a més: Li Quingzao, Badr Xàquir as-Sayyab, Ana Blandiana, Wallace Stevens, Ibn al-Zaqqaq al-Balansi, Borís Txitxibabin i Jacint Verdaguer, traduït a l’anglès. Més de cent pàgines de poesia, d’interrogants i de seducció per la paraula.

La part dedicada als estudis s’inicia amb una conferència d’Arnau Pons: “La reescriptura poètica?”. El poeta i traductor fa una anàlisi molt acurada d’alguns prejudicis que subordinen la manera de fer pròpia d’un poeta a determinades idees que imperen en la llengua d’arribada. Parteix de la constatació perenne que traduir poesia és impossible, en el sentit que és impossible una traducció definitiva, una reescriptura equivalent a l’original. A partir d’aquí, assenyala alguns prejudicis que poden trair el poeta traduït: des d’una teoria mètrica que parteix d’unes premisses errònies, com la de Salvador Oliva —una bona dada que satisfarà a Víctor Ripoll—, al malentès que afirma que el millor traductor d’un poeta ha de ser necessàriament un altre poeta. Una altra apreciació es refereix a la Bernat Metge: Arnau Pons afirma que certes traduccions dissolen els trets individuals dels poetes clàssics en el model de llengua que llavors es volia oferir com a literari.

La conferència d’Arnau Pons va cloure les VIII Jornades de Traducció a la Universitat de Vic, celebrades a l’abril de 2004. La inauguració va consistir en una conferència a càrrec de Ricard Torrents, reconegut verdaguerià: “Poesia i traducció de poesia”, que comença amb aquesta frase: “Potser no hi ha cap literatura entre les del nostre voltant que pugui ostentar com la catalana una nòmina tan brillant de poetes traductors.” La resta de la intervenció és una exposició de les fites més importants dels poetes traductors catalans en la línia de la historiografia literària, que repeteix els noms i defuig els problemes. Ens quedem sense saber per què son excel·lents les traduccions de Maragall, Riba o Carner i, sobretot, se’ns nega —tret d’uns quants llocs comuns— saber què fa que sigui tan important tenir una tradició de poetes traductors i no, per exemple, una de prosistes traductors o una altra de bons traductors i prou .

Sospitar és fàcil i és de franc, potser per això tinc la sensació que els editors de reduccions s’han adonat que és més encoratjador Arnau Pons pels reptes que planteja —s’hi estigui o no d’acord— que Ricard Torrents, qui es limita a constatar coses conegudes. És per aquesta raó, crec, que han invertit l’ordre cronològic de les conferències a les pàgines de la revista. Manuel Carbonell o Rossend Arquès, entre els altres col·laboradors, no defugen l’anàlisi i la crítica i escriuen, respectivament, sobre les traduccions al català de la primera de les Elegies de Duino de Rilke i la Divina Comèdia de Dante. Manuel Carbonell, per cert, reprèn el tema al número de primavera de la revista Els Marges: “Rilke pensat per Heidegger”; però d’això, potser, en parlaré més endavant.

Breus

Em miro una estona el programa del Villatoro en què entrevisten l’Esther Tusquets. Algú afirma que si ara Joyce i Proust volguessin publicar no trobarien editorial. Sembla que tothom hi està d’acord. He sentit darrerament tants cops el mateix tòpic, i sempre amb Proust i Joyce pel mig, que potser ja és hora de dir que és simplement mentida.

Se’n parla força i jo li dedico la capçalera. Ningú ha comprat l’exemplar de La germana gran que tenim a la llibreria. Lògic: es pot llegir de franc a les biblioteques.

La guerra dels llibres. Caldrà parlar-ne: han caigut en combat, sota l’empenta de les novetats, Adrada, La locura que viene de las ninfas i Pelava la taronja amb les dents, protagonistes dels primers posts. Han resistit bé, des del gener. Altres llibres, més bons o més dolents, no han tingut tanta sort.

La guerra del poetes: ha tapat amb un llibre seu la pila d’exemplars del poeta rival.

A la secció de crítica del número de maig de la revista Lateral, apartat de Literatura Catalana, trien per comentar Si un persa viatgés a Catalunya de Miquel Porta Perales: ¿de debò no han trobat res millor?

Joan Brossa: Poesia tipogràfica; Fundació Joan Brossa / Ajuntament de Barcelona: Barcelona, 2005. Un llibre amb molta lletra i poca paraula. Una meravella.

Torna un poeta i fa veure que s’interessa pels llibres de música, fins que venç la timidesa i, de nou, s’atura un moment a mirar les novetats de poesia. Hi té alguns exemplars del seu llibre. ¿Els compta? Ha sortit a la televisió. Un gest de poeta, al cap i la fi.

La més grossa: si Josep Pla visqués faria blocs, si Joan Miró visqués faria fotoblocs, si Marcel Proust visqués faria memes.

meme un pèl pedant

Un meme em mana fer espais tacats:

A l’atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:
Carles Santos: Promenade Concert
Pixies: Trompe le Monde
J.S. Bach: Messe en Si (dir. Philippe Herreweghe, amb Andreas Scholl)
The Chameleons: Script of the Bridge
Campra: Grands Motets (dir. William Christie)
Andreas Scholl: Kantate
Vivaldi: Orlando furioso (dir. Jean-Christophe Spinosi)
Handel: Esther (dir. Christopher Hogwood)
Antonio Vivaldi: 12 Sonate per violino, op. II (Fabrizio Cipriani ... [ et al. ])
Einstürzende Neubauten: 1991 – 2001

Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
Un de grans èxits de Camilo Sesto, però no sé si me n’avergonyeixo gaire, la veritat.

Quantitat total de música baixada al meu ordinador:
0

L’últim cd que he comprat:
Handel: Solomon (dir. Paul McCreesh, amb Andreas Scholl)

L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:
L’he escoltada al gimnàs i no la recordo.

Cançons que escolto molt que signifiquen molt per a mi:
Tuxedomoon: ‘In a Manner of Speaking’
Vivaldi: ‘Sileant zephyri’ ( de la Introduzione al miserere, interpretada per Andreas Scholl)
Pet Shop Boys: ‘Suburbia’ (la versió llarga)
Vivaldi: ‘Cum Dederit’ (interpretada per Andreas Scholl)
Ramon Muntaner: ‘Aventura’
Rem: ‘Perfect Circles’
Bach: ‘Vergnügte Ruh, Beliebte Seelenlust’ (interpretada per Andreas Scholl)
Pixies: ‘Subbacultcha’
Buxtehude: ‘Ad manus’ (de Membra Jesu Nostri, dir. René Jacobs; Andreas Scholl també hi surt)

Llibres que llegeixo durant l’any:
Sencers, un centenar. Amb el benentès que el llibre com a unitat de mesura de la lectura és del tot discutible.

Llibreria o bliblioteca:
Llibreria —què hi farem!—, però no puc prescindir de la biblioteca.

Últim llibre comprat:
Joan Brossa i Antoni Tàpies: Novel·la; Edicions del Mall, 1975 (ed. facsímil) al Mercat de Sant Antoni, per sis euros.

Últim llibre llegit:
Cécile Ladjali i George Steiner: Elogio de la transmisión

Llibres que llegeixo en aquests dies:
Milan Kundera: El teló
Víctor Sunyol: Des d’ara
Jordi Ibáñez Fanés: La porta del darrere
Joan Francesc Mira: Literatura, món, literatures

Cinc llibres que m’han marcat d’alguna manera:
Una antologia de les Mil i una nits
Juan Ramón Jiménez: La estación total con las Canciones de la nueva luz
Miquel de Palol: Ígur Neblí
Josep Carner: Nabí
Fernando Pessoa: Poemes d’Alberto Caeiro

Cinc persones a qui vulgui passar aquests memes:
Juan Pedro Quiñonero, l’anònim de La línia d’ombra, Jaume Subirana, Quim Roig i Sadurní Girona. No els conec de res, així que no garanteixo que això continuï...

Amic / Amat

No cal apel·lar a les noves tecnologies per constatar els canvis en la transmissió del coneixement. Internet, si de cas, intensifica la tendència de dissoldre, per exemple, la via de l’autoritat acadèmica, del mestratge. La informació es caracteritza per la disponibilitat i s’aprèn més a localitzar-la per utilitzar-la quan calgui que a extreure’n un coneixement perdurable. S'amoïna molt Harold Bloom pel que fa a la supervivència del seu cànon literari enmig de quantitats inabastables de dades, sense jerarquies d’excel·lència. També s'amoïna George Steiner per la banda de la relació entre el mestre i els deixebles. Al setembre es va publicar en espanyol Lecciones de los maestros, un cicle de conferències sobre el mestratge a través de la història: de la relació de Plató amb el seu millor personatge —Sòcrates— a la de Heidegger amb Hanna Arendt; incloent-hi qui renuncia a una més que probable carrera com a intèrpret per dedicar-se a l’ensenyament —és el cas de Nadia Boulanger.

Escriu Steiner: “La computación, la teoría y búsqueda de la información, la ubicuidad de Internet y la red global hacen realidad algo que es mucho más que una revolución tecnológica. Suponen transformaciones en la conciencia, en los hábitos perceptivos y de expresión, de sensibilidad recíproca, que apenas estamos empezando a calibrar.” I més endavant: “La admiración —y mucho más la veneración— se ha quedado anticuada. Somos adictos a la envidia, a la denigración, a la nivelación por abajo. Nuestros ídolos tienen que exhibir cabezas de barro.”

Fa un mes que va arribar Elogio de la transmisión, un llibre de Cécile Ladjali en què s’inclou un diàleg entre ella i George Steiner. Ladjali exerceix de deixeble a la recerca d'un mestre; deixeble que, al seu torn, ha esdevingut professora en un institut d’un barri marginal de les rodalies de París. Entre tots dos plantegen qüestions de gran interès, com ara un elogi de la dificultat, d’obligar l’alumne a aprendre mitjançat el repte i l’esforç. No entenc gaire de qüestions pedagògiques, però em sembla una bona apreciació. Diu Steiner: “(...) hay que prestar atención al vuelco apasionante que se observa en Estados Unidos: quien susurra, quien balbucea, quien habla mal, ése es quien goza de la reputación de ser un hombre honrado. Lo contrario de nuestra gran tradición clásica y europea. Hablar mal viene a significar que se trata de alguien que dice la verdad... Y al revés: hablar demasiado bien es un síntoma claro de falta de honradez.” El predomini gairebé absolut de l’espontaneïtat, de la sensació més que de la raó, de les passions incontrolades més que la comprensió de les passions: la negació de la dificultat, de la complexitat, la ruptura de l’equilibri.

Hi ha obres molt bones —del Plutarc de les Vides Paral·leles al Josep Casals d’Afinidades vienesas— que utilitzen la comparació de grans personalitats per comprendre millor les diferències; per distingir i matisar i guanyar precisió. Harold Bloom i George Steiner, al final de les seves vides, fan servir aquest mètode per intentar salvar part del seu llegat; l’un per assenyalar la part essencial d’un cànon literari particular, l’altre per recordar-nos que no s’aprèn sense esforç. Escric aquestes paraules a l’ordinador; les penjo al bloc. Intentar no renunciar a res.

Testament

Obro el llibre amb desconfiança. Harold Bloom escriu que ha patit una greu malaltia que l’ha obligat a repensar el llibre que escrivia llavors; l’ha llançat i ha començat de nou: són les pàgines que llegeixo i el títol és ¿Dónde se encuentra la sabiduría? Desconfio de l’índex: ni a l’Antic Testament ni a la Roma o a la Grècia clàssiques s’esmenta cap anglosaxó il·lustre; aquí no s’hi pot fer res, és clar, però després l’autor acara Shakespeare a Cervantes, Montaigne a Francis Bacon, Samuel Johnson a Goethe i Emerson a Nietzsche. Però Freud i Proust, cap al final. Entrellucats els límits de la vida, l’autor ens ofereix una mena de testament, la recapitulació i condensació d’allò que hi ha de més valuós al seu cànon anglocèntric, amb la promesa d’orientar-nos a la recerca de la saviesa. Desconfiança, doncs, i no ressentiment —que no sóc d’aquesta escola. Evidentment, no cal estar d’acord amb l’autor per gaudir d’un text: hi ha, també, el plaer de la discrepància. El tastet que pensava fer esdevé una bona lectura. Bloom segueix les petjades de la literatura sapiencial, la que pot oferir un coneixement etern sobre l’essència de l’home. Discrepo sovint, però gaudeixo amb la manera de presentar la literatura com a rival de la filosofia —una disputa antiga— a l’hora cercar la saviesa, i admiro l’estratègia quan afirma que Homer venç Plató o que la part millor de Plató és la més literària —el diàleg com a gènere rival de l’èpica heroica—, i em sorprenc quan escriu coses com aquesta: “En su admirable estudio Nietzsche: Life as Literature (1985), Alexander Nehamas argumenta que Friedrich Nietzsche ve la vida como un texto literario, en el que los seres humanos son los personajes y el conocimeinto la crítica literaria.”

Només qui ha llegit profundament els autors que estima pot pretendre haver capturat el sentit íntim de les seves obres. Sóc incapaç d’escriure frases com aquesta: “Subestimar a Goethe es siempre un error: su venganza es que no te lo puedes quitar de la cabeza. Amaba a Shakespeare, aunque estuviera celoso, porque intuía que sólo Shakespeare y él lo sabían todo. Podríamos añadir a Cervantes y a Tolstoi.” Entre tants escriptors il·lustres, l’autèntic protagonista del llibre és, però, el propi Bloom i l’intent desesperat de salvar, ni que sigui a través d’uns pocs fragments excelsos, la Tradició; encara que calgui oferir-los amb la promesa de trobar autoajuda d’alta qualitat des del títol. Un desafiament. És l’autoritat del savi el fil que lliga, doncs, el llibre; una mena de coneixement que demana admiració ara que l’admiració recula. Un món que s’ensorra, el de l’erudició tranquil·la, el de la lectura atenta, el de la discussió apassionada sobre matisos perduts enmig de d’oceans de textos, cites, notes a peu de pàgina. Harold Bloom ha publicat el seu testament sapiencial quan ja fa temps que s’interromp la gran cadena de transmissió del coneixement, que contemplem la catàstrofe:

“Nuestro malestar en la cultura no nos abandonará y es que ya no podemos sobrevivir sin él. Somos muchísimo más conscientes de la culpa cultural de lo que lo eran en la Viena de Freud hasta tal punto que nuestro saber superior de tipo humanista está en reflujo, casi como una especie de sacrificio ante lo que consideramos nuestra complicidad en las tiranías y explotaciones sociales. Freud, escritor sapiencial más que profeta o maestro de la ley, no podía prever tal reflujo. Creía que imperaría el concepto de cultura de Goethe, pero está claro que no ha sido así.”

Sublim.