dilluns, de febrer 21, 2005

César Aira

. dilluns, de febrer 21, 2005

Vaig descobrir César Aira finals de l’any 2003 amb Varamo i després han seguit uns vint títols, la majoria dels quals són unes llaminadures de poc més de cent pàgines. A Varamo ja hi ha moltes de les coses que després he volgut trobar en altres indrets de la seva obra. Per exemple, la ironia amb què tracta la crítica acadèmica banal: a Varamo mateix, que narra la nit en què es va escriure el més gran poema avantguardista llatinoamericà –no explicaré el singular procediment de composició per no espatllar la sorpresa als possibles lector-, o a Un episodio en la vida del pintor viajero, quan amb un to de savi positivista del segle XIX descriu les causes que expliquen els estils pictòrics d’una nissaga d’artistes. Per exemple, la capacitat de presentar una situació aparentment impossible, irreal, fantàstica, i posteriorment trobar causes realistes que converteixen la situació en un fet encara més inversemblant (Varamo de nou, La serpiente o Las curas milagrosas del doctor Aira). Per exemple, els tres editors pirates de Panamà que apareixen a Varamo i a El mago i que no he tornat a trobar enlloc més. Per exemple, les històries rutinàries que a poc a poc s’omplen de fets impossibles i que esclaten en una bogeria de còsmiques presències primigènies (La guerra de los gimnasios, Embalse, El congreso de literatura, La prueba, Yo era una chica moderna, etc.). Per exemple, la màgia amb que crea immensos móns coherents a partir dels prejudicis eurocèntrics (a Ema la cautiva un idíl·lic món de bons salvatges a l’Argentina del segle XIX, a Una novela china, la Xina del segle XX, fora del temps, eterna, malgrat la revolució maoista). Per exemple, la seva manera de tractar els problemes contemporanis i elevar-los a l’impossible per diagnosticar-ne amb precisió els símptomes més pertorbadors: Cómo me hice monja, que inclou tres novel·les curtes: Cómo me hice monja, El llanto i, sobretot La prueba, brutal, o Las noches de Flores. Per exemple, que els personatges més diversos i inversemblants i contradictoris –des d'un escriptor gai de gran èxit a un investigador d’esotèriques medicines alternatives- s’anomenin César Aira. Per exemple, la seva particular lluita contra la causalitat (si aparegués un clau al començament d’una novel·la, ningú no s’hi penjaria sinó que serviria, probablement, per convocar la temible Liebre Legibreriana).

Sempre em reservo un llibre per començar l’any de manera especial. Aquest any l’he inaugurat amb Cumpleaños, de César Aira, és clar.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

hola,
llegint aquesta nota sobre Aira i el que heu escrit divendres passat, m'han vingut moltes ganes de llegir COMO ME REÍ, en principi, pero no el trobe a l'ISBN.
em pregunte si sou un llibreter que ven llibres i com podria comprar-ne. gràcies de tot.
c

El llibreter ha dit...

És una edició argentina, de Beatriz Viterbo. No la trobaràs, doncs, a l'isbn. Amb una mica de paciència —t'ho pots plantejar com una petita aventura— trobaràs Cómo me reí en alguna llibreria que tingui llibres argentins.

Salutacions i sort!

Anònim ha dit...

Hostia, Aira, va viure a Barcelona. Per cert, va acabar dels catalans fins els collons. Declarat per ell, eh.