Fa pocs dies que ja és a l’abast l’últim número de la revista Caràcters, el 30, que dirigeix Vicent Alonso des de València. L’obre una reflexió del sociòleg Vicent Pitarch que situa l’origen del blaverisme en l’autoodi generat per la renúncia des del cap i casal valencià, en plena Renaixença, a bastir un model d’identitat propi, com a resultat de les desavinences econòmiques amb Barcelona –a partir del desenvolupament de models diferents d’industrialització- que es van resoldre en un procés d’espanyolització incapaç d’amagar els remordiments per la renúncia a la pròpia llengua. Això fa que les precisions de filològiques siguin inútils a l'hora de posar una mica d'ordre en la situació, conclusió a la qual arriben també els de Contrastant a partir d’una molt bona anàlisi dels arguments que pugnen en aquesta vergonyosa polèmica -'Si el valencià és català no és perquè ho diguin els científics (II)'. I escrivint això, aprofito per recomanar un molt bon llibre sobre la situació del català: Contra el liberalisme el cofoisme lingüístics, d'Albert Berrio, que dedica unes poques planes a desmuntar els bons auguris propagats des dels organismes oficials sobre l’ús social del català i moltes a rebatre les moltes cares dels qui enarboren la senyera liberal, des dels adaptadors de les essències imperials al neoliberalisme fins als antinacionalistes incapaços de detectar el nacionalisme banal espanyol en el seu discurs.
La revista dedica les pàgines centrals al poeta Joan Margarit i conté altres coses ben gustoses, sobretot crítiques de llibres que em permeten descobrir els que m’havien passat desapercebuts i repensar els que ja he llegit, com la pàgina que Isabel Moll dedica a Cara d’àngel, de Jordi Coca; una novel·la impressionant, encara que l’anterior, Lena, em sembli millor.
Al final hi ha aquest poema d’Amir Guilboa, poeta israelià nascut a Ucraïna, traduït per Yael Languella i que no em resisteixo a copiar:
Si m’ensenyen una pedra i dic pedra, diuen pedra.
Si m’ensenyen un arbre i dic arbre, diuen arbre.
Però si m’ensenyen sang i dic sang, diuen color.
Si m’ensenyen sang i dic sang, diuen color.
La revista dedica les pàgines centrals al poeta Joan Margarit i conté altres coses ben gustoses, sobretot crítiques de llibres que em permeten descobrir els que m’havien passat desapercebuts i repensar els que ja he llegit, com la pàgina que Isabel Moll dedica a Cara d’àngel, de Jordi Coca; una novel·la impressionant, encara que l’anterior, Lena, em sembli millor.
Al final hi ha aquest poema d’Amir Guilboa, poeta israelià nascut a Ucraïna, traduït per Yael Languella i que no em resisteixo a copiar:
Si m’ensenyen una pedra i dic pedra, diuen pedra.
Si m’ensenyen un arbre i dic arbre, diuen arbre.
Però si m’ensenyen sang i dic sang, diuen color.
Si m’ensenyen sang i dic sang, diuen color.
1 comentaris:
Una molt bona revista de llibres, la veritat. Quant a això de la batalla de València, en fi, aquest divendres estrenen un documental sobre el tema al botànic de la ciutat de València. No sé si ho saps o què. Però bé, ha estat produït per la Universitat de València i està generant força expectació perquè s'hi inclouen entrevistes amb tot tipus de personatges -i miserables- implicats en el tema. És a dir, des de Ma Consuelo Reina fins a Eliseu Climent.Jo hi aniré segur, tot i que m'han dit que posteriorment la projectaran en alguns cines de València.
Salutacions i enhorabona pel blog.
Publica un comentari a l'entrada