Ara que sembla ser que celebrem l’any del llibre i de la lectura, ens hem trobat una catastròfica explosió d’escrits de tota mena que, amb el pretext d’il·luminar-nos sobre aspectes ignots del Quixot, opinen sobre tot, tret de la novel·la de Cervantes. És la maledicció que han de patir alguns clàssics que han esdevingut icones nacionals: la descontextualització impune; com que l’autor ha mort (Barthes dixit...) es pot fer dir al text tota mena d’anacronismes. Seria gairebé obligatori escriure aquí sobre la pèrdua del sentit històric del temps, de les ciències humanes que reculen davant la bèstia del progrés tecnològic i tot això, però jo volia parlar de la vergonya que em provoca la manipulació del Quixot –de l’oblit de la literatura- i de l’enveja també.
Ha sortit fa un poc més d’un mes l’edició del Tirant lo Blanch a cura d’Albert Hauf: silenci. Puc criticar-ne els criteris d’edició –sobre tot la disposició de les notes i de l’aparat de variants textuals-, encara que això no amagarà el fet que es tracta d’una edició magnífica. No he llegit res sobre ella enlloc. Que vingui acompanyada de l’edició a càrrec de Vicent Escartí de la traducció castellana de 1511 –aquesta sí: una edició de baixa intensitat filològica- i de les correspondències en CD-ROM –amb la possibilitat de gaudir i jugar amb la novel·la a l’ordinador- tampoc no ha merescut ni la més mínima ressenya a la premsa.
No tornaré a llegir el Quixot fins al 2006: l’enveja i la vergonya em conviden a fer del 2005 l’any del Tirant.
Ha sortit fa un poc més d’un mes l’edició del Tirant lo Blanch a cura d’Albert Hauf: silenci. Puc criticar-ne els criteris d’edició –sobre tot la disposició de les notes i de l’aparat de variants textuals-, encara que això no amagarà el fet que es tracta d’una edició magnífica. No he llegit res sobre ella enlloc. Que vingui acompanyada de l’edició a càrrec de Vicent Escartí de la traducció castellana de 1511 –aquesta sí: una edició de baixa intensitat filològica- i de les correspondències en CD-ROM –amb la possibilitat de gaudir i jugar amb la novel·la a l’ordinador- tampoc no ha merescut ni la més mínima ressenya a la premsa.
No tornaré a llegir el Quixot fins al 2006: l’enveja i la vergonya em conviden a fer del 2005 l’any del Tirant.
3 comentaris:
Totalment d'acord amb vosté. La celebració de l'aniversari del Quixot és pura vergonya. Si "el caballero de la triste figura" llevés el cap, cauria mort directament. Quina pena.
En qualsevol cas, reivindico la figura d'un altre cavaller tristament oblidat: el Quixot d'Avellaneda, una figura a l'ombra del de Cervantes i que, tristement, mai ha estat estudiada ni inclosa als manuals d'instituts o universitats.
Agraït quedo per la seva defensa del Tirant, obra magna de la literatura valenciana.
Salutacions.
Ricard P. (Girona)
d'acord amb tot.
recordo que de l'edició del Hauff n'hi havia una pàgina a l'Avui fa un mes o una cosa així. però no era el que havia de ser. Però si vols comprar l'edició del Hauff, t'has d'empassar (i pagar) la del castellà. I si no t'interessa?.
Ves continuant el Post. m'agrada. està bé i promet.
Acabo de llegir l'article de l'Avui i he de dir que estic d'acord amb la idea que cal llegir el Tirant sencer: és una novel·la proteica, que recull tota mena de materials i una selecció que contingui només la peripècia central et fa perdre moltes sorpreses de tota mena. És cert també que les notes afegeixen encara més plaer a la lectura -un clàssic no es por llegir de cap manera en una edició que no estigui anotada-, encara que hauria estat millor ordenar-les de manera jeràrquica: d'una banda les variants textuals i les esmenes, més avall les notes lèxiques i, finalment, les notes contextuals.
Respecte a l'edició conjunta amb la traducció castellana, a mí em sembla bé: és l'edició a partir de la qual es faran més endavant les traduccions a la resta d'Europa. Suposo que més endavant es podran adquirir per separat, encara que tenir les dues edicions junt amb el CD-ROM, em permet perllongar la lectura amb tota mena de comparacions i jocs.
Aprofito per saludar també el Ricard de Girona. El Quixot d'Avellaneda encara no l'he llegit, però ja caurà: coses de la curiositat.
Publica un comentari a l'entrada