Ser llibreter, com ser poeta, és un estat d’ànim; el vincle amb els llibres no cessa ni tan sols durant les vacances. Per això, ahir divendres no em vaig poder estar de visitar la llibreria durant una estona. Sort que em vaig deixar seduir per la temptació, perquè ja havia arribat l’últim número de la revista Caràcters, que sempre espero amb curiositat i que sempre satisfà les expectatives. Després d’un primer article dedicat a Lionel Trilling, hi ha una breu reflexió de dues pàgines sota el títol ‘Una aproximació a la relació entre weblogs i literatura’, una agradable sorpresa perquè esmenta els blocs d’escriptors que acostumo a visitar —Jaume Subirana, Xulio Ricardo Trigo, Orteuperellosalvadó, Josep Porcar, Joan Josep Isern, Oriol Izquierdo, David Figueres, Vicent Partal, Carles Bellver o Carles Miró—, i alguns altres: “Pel que sabem, podem constatar que Tina Vallés, l’autora de L’aeroplà del Raval, és traductora, de la mateixa manera que podem intuir que el responsable anònim d’Un que passava és bibliotecari; en canvi, ben poc es pot dir de la Lola d’El cançoner de la Lola, de qui no sabem res”. M’estalvio els enllaços perquè estic convençut que tots els coneixem.
Segueix una entrevista a Albert Ràfols-Casamada —a qui he tingut el plaer d’escoltar recitant els seus versos junt amb Perejaume i Narcís Comadira, aquesta mateixa setmana d’esbarjo—, que ha publicat Dimensions del Present a la col·lecció Jardins de Samarcanda, una coproducció de Cafè Central i Eumo Editorial. Per no espatllar l’interès dels lectors, només avançaré que s’hi parla de Miquel de Palol, Petrarca, de la col·lecció Els ulls de Tirèsies o Jaume Subirana de nou. No oblido remarcar les tres pàgines dedicades a la relació de novetats, que atorga especial relleu a les publicacions de les editorials valencianes; tres pàgines que em permeten pescar llibres que no hem rebut.
Entre les coses concretes i possibles que es poden fer per divulgar millor els llibres publicats en català hi ha, per exemple, l’opció de comprar massivament la revista Caràcters; per aconseguir que una publicació modèlica i necessària esdevingui mensual.
Segueix una entrevista a Albert Ràfols-Casamada —a qui he tingut el plaer d’escoltar recitant els seus versos junt amb Perejaume i Narcís Comadira, aquesta mateixa setmana d’esbarjo—, que ha publicat Dimensions del Present a la col·lecció Jardins de Samarcanda, una coproducció de Cafè Central i Eumo Editorial. Per no espatllar l’interès dels lectors, només avançaré que s’hi parla de Miquel de Palol, Petrarca, de la col·lecció Els ulls de Tirèsies o Jaume Subirana de nou. No oblido remarcar les tres pàgines dedicades a la relació de novetats, que atorga especial relleu a les publicacions de les editorials valencianes; tres pàgines que em permeten pescar llibres que no hem rebut.
Entre les coses concretes i possibles que es poden fer per divulgar millor els llibres publicats en català hi ha, per exemple, l’opció de comprar massivament la revista Caràcters; per aconseguir que una publicació modèlica i necessària esdevingui mensual.
6 comentaris:
D'acord en l'interès objectiu de Caràcters, però hi trobo potser que de tant en tant hi ha un excés d'endogàmia. M'explico: Hèctor Bofill fa la crítica de Bru de Sala (quan Bru de Sala havia presentat la novel·la d'Hector Bofill) o Laura Borràs que fa la crítica del llibre de Joan Elies Adell quan ella havia prologat el volum anterior del poeta (i quan tots dos treballen junts) ¿una literatura sense crítica però amb bons amics que ens venguin i ensabonin els llibres?
Que consti que no els conec, no fos cas que algú pensés que en parlo per endogàmia... La raó del post és que fa poc vaig dedicar una estona a fullejar Lletra de canvi, em vaig recordar de les propostes benintencionades de Manel Ollé i em va semblar que en comptes de fer grans declaracions farcides d'ambigüitat potser seria més efectiu realitzar coses possibles, com potenciar aquesta revista.
A banda d'endogàmies, la meva manera de subratllar l'afinitat amb la revista ha estat donar els enllaços dels llibres o col·leccions que ja havia comentat en aquest bloc.
L'endogàmia crítica, en qualsevol cas, és un símptoma de normalitat i com que la literatura catalana pateix, i molt, pel complex de la normalitat, ja ens va bé, oi?
Salutacions cordials
Llibreter, completament d'acord. Caràcters és una bona revista, que val molt la pena de llegir. I és força plural. Els comentaris que abans feia eren puntuals (però crec que importants per a millorar-la)
¿L'endogàmia crítica és símptoma de normalitat? ¿No ho era la independència de criteri? O més ben dit; ¿no ho seria la confiança que dos que són amics puguin dir-se recíprocament el que no fan bé?
Dó: ¿coneixes alguna literatura que no tingui capelletes endogàmiques? És la cosa més normal del món perquè proporciona entreteniment i al món hem vingut a passar-ho bé. La independència de criteri és un ideal difícil d'assolir, i per tant no és gaire normal; i com que això de la normalitat és matèria d'interès nacional, està mal vista.
Salutacions
Crec que en el cas de la Laura Borràs i el Joan Elies Adell la cosa va anar d'una altra manera. És cert que ella va fer de prologuista i que treballen junts. També va fer la presentació del llibre a l'Ajuntament de Barcelona. I el text de la ressenya de Caràcters és força semblant. Imagino que algú de Caràcters devia saber de l'existència d'eixe text i va decidir publicar-lo. És de qualitat? Explica bé el llibre? És un bon exercici de crítica? O és un simple massatge?
Ja m'explicareu! M'interessa la vostra opinió?
Publica un comentari a l'entrada