Clàssics

L’Humanisme ja s’havia estès arreu quan Pietro Bembo escriu Prose della volgar lingua l’any 1512. En aquesta obra assaja l’adaptació d’una maniobra argumental de gran eficàcia per reivindicar el toscà com a llengua de cultura: estableix una època d’esplendor —amb Dante, Petrarca i Boccaccio— seguida de la inevitable decadència —el Quattrocento o “secolo senza poesia”—, situació que no és definitiva perquè Bembo i acòlits proposen el restabliment de l’ideal perdut. D’aquesta manera, atribueix a Boccaccio el paper de model de la prosa i el Decameró esdevé un clàssic.

La segona narració del Decameró du aquest títol: Abraam giudeo, da Giannotto di Civignì stimolato, va in corte di Roma; e, veduta la malvagità de’ cherichi, torna a Parigi e fassi cristiano. Explica com Giannotto, amoïnat perquè el seu amic Abraam es condemnarà per infidel, l’emprenya constantment perquè es faci cristià. Abraam decideix visitar Roma per escrutar la veritat, cosa que a Giannotto no li plau gens, perquè és catòlic però no imbècil i sap que així no es convertirà de cap de les maneres. Malgrat tot, Abraam hi va. Quan torna de Roma decideix, davant la incredulitat de Giannotto, fer-se cristià perquè si la jerarquia catòlica és tan corrupta i, en canvi, la religió no deixa de créixer, és perquè ha de ser la veritable; si no, no s’entén.

Boccaccio elabora la narració a partir d’un acudit força irreverent. És per això que l’any 1559 va ser prohibit per la censura eclesiàstica. Un problema, perquè les autoritats de Florència no van acceptar que es prohibís un clàssic, un símbol del poder de la ciutat, i és per això que la cosa es va convertir en un afer d’estat. La solució va consistir en permetre la revisió del Decameró per una comissió d’experts. És l’edició de 1573, en què el títol de la segona narració és aquest: Abraam giudeo de Giannotto di Civigni stimolato va in corte di Roma, torna a Parigi, & fassi christiano. Abraam visita Roma, comprova la corrupció de la noblesa i, incomprensiblement, arran d’això decideix fer-se cristià. Totes les referències a l’església catòlica han estat esporgades, encara que la narració perdi completament el sentit. Com que és un clàssic, interessa salvar el major nombre de mots.

Arran de la reelaboració del Decameró molts contes havien perdut, doncs, l'arquitectura interna i esdevingueren unes belles ruïnes. Luigi Groto va fer una edició en què s’inventava una nova coherència. L’any 1590, el títol de la segona narració es va publicar així: Abraam giudeo, da Giannotto di Civigni stimolato, conscendo per prova che i tesori non adoperati non giovano, fassi cristiano. Abraham va a Roma i deixa els seus tresors a cura de Gianotto. Quan torna comprova que Giannotto, com a bon cristià, no tan sols no se’ls ha quedat sinó que els ha augmentat; és per aquesta prova de fidelitat i d’amor al proïsme que decideix convertir-se a la religió vertadera. Tot i que la destrucció del sentit de l’obra de Boccaccio és ara esfereïdor, Luigi Groto presumeix d’haver mantingut un major nombre de paraules que a les altres edicions revisades.

Les versions censurades del Decameró van ser les úniques permeses a l’Europa catòlica fins al segle XIX. Trobo que aquest recorregut per la història del Decameró és un exemple paradigmàtic de les agressions que solen patir els clàssics: entrar en el Cànon implica sovint amagar de manera deliberada el caràcter subversiu, crític i lúdic alhora, de moltes obres. És per això que la lectura dels clàssics, si depèn de la interpretació consagrada per les autoritats, esdevé avorrida.

Veu Pròpia

Col·locar reposicions als prestatges permet vigilar els llibres que falten, comprovar que estiguin demanats, detectar errors i tot d’operacions que ajuden a mantenir les seccions. Cal vigilar que a la part dels clàssics —és només un exemple— no faltin les edicions que acostumem a tenir de fons. En el cas de l’Odissea d’Homer, la traducció de Carles Riba o la de Joan Alberich, ambdues editades per La Magrana, o la de Carlos García Gual a Alianza, entre d’altres. Es tracta d’oferir al lector la possibilitat de triar. Encara que hi ha qui aprofitarà millor aquesta diversitat: em refereixo als individus, o ciutadans, que disposen d’una millor capacitat d’elecció. Aquesta capacitat depèn de molts factors que cal tenir en compte; un d’ells és la llengua. Un individu català que només llegeixi en espanyol no sortiria decebut de la llibreria: pot triar entre les traduccions a l’espanyol; malgrat això, no aprofitaria totes les opcions, perquè li manca la capacitat de triar entre totes les edicions que oferim.

Sospito que una paraula difícil com llibertat deu tenir a veure amb aquesta relació entre l’opció i la capacitat de triar. En el cas de les traduccions d’Homer, és impossible aconseguir una simetria perfecta: no hi ha una traducció espanyola de l’Odissea escrita en hexàmetres homèrics per Carles Riba, de la mateixa manera que no hi ha una traducció al català realitzada per García Gual. Sempre hi haurà diferències significatives. Un individu, o ciutadà, català que llegeixi en català —no en conec cap que sigui un lector monolingüe— tindrà més llibertat a l’hora de triar una traducció que un individu, o ciutadà, català que només llegeixi en espanyol. Aquesta apreciació afecta exclusivament als lectors potencials de l’Odissea que visquin i treballin a Catalunya, és clar —no desitjo que ningú m’interpreti erròniament.

Tot això em ve al cap perquè els insignes pensadors que no se senten representats al Parlament no tenen en compte aquesta dada, que afecta —recordem-ho— tan sols als individus que són lectors potencials d’Homer. Tampoc no la tenen en compte els qui temen perdre el vot d’alguns milers de ciutadans que a les enquestes afirmen que parlen i llegeixen el català i que, a més a més, tindrien la intenció —insisteixo— de llegir algun dia l’Odissea. Pensar sobre la capacitat de triar implica considerar que cal un esforç per part dels qui no poden triar la llengua, si es vol assolir un mateix grau de llibertat en aquest punt concret. I aquesta afirmació no sembla gaire popular. Crec.

Hi ha un grup de persones que, en canvi, a mi sí em representa perquè fan una feina admirable: Veu Pròpia, l’organització “de nous parlants a favor de la llengua”. Quan vaig decidir, amb catorze anys, que volia aprendre català i usar-lo habitualment sabia que em caldria fer un esforç. D’acord que cometo castellanismes i ultracorreccions, però a canvi també he guanyat un millor coneixement de l’espanyol: només cal estar una mica amatent i comparar entre les dues llengües. No participo en les activitats de Veu Pròpia, però les segueixo amb molt d’interès: em convé que algú em recordi que no he perdut el temps.

Poetes

Puix que em suggereixen que en faci campanya, i em plau, la faig:

POETES A LA TERRASSA DE TORRE MUNTADAS
EL PRAT DE LLOBREGAT – JULIOL DE 2005

Tots els dimarts de juliol a les 9 del vespre, quan el dia es tornarà a transformar en nit d’estiu, l’aire i l’espai de la terrassa - jardí de la Torre Muntadas s’ocuparan de la veu i les paraules dels poetes. Nou poetes d’aquí mateix i del món ens diran en veu alta una tria de la seva poesia. Una bona ocasió per conèixer els universos més generosos (i els seus aeroports més personals) d’uns quants dels poetes més potents de l’ara mateix; una nova oportunitat de la festa de l’oralitat i de la paraula viva. Tothom hi és ben convidat: a venir-hi sobretot i a fer córrer la veu encara més. El vi l’hi posa també el Teatre Kaddish.

Dimarts 5 de juliol / 21h:
DOLORS MIQUEL
ENRIC CASASSES

Dimarts 12 de juliol / 21h:
FRANCESC GELONCH
NÚRIA MARTÍNEZPAU BOU
MERITXELL CUCURELLA-JORBA

Dimarts 19 de juliol / 21h:
BIEL MESQUIDA

Dimarts 26 de juliol / 21h:
CARLES REBASSA + JONY RODÓN
JOSEP MEIZOSO


Organitza: Teatre Kaddish & k poetika: eskamot kultural
Amb el suport de l’Ajuntament del Prat, la Fundació La Caixa i la Institució de les Lletres Catalanes

Torre Muntadas està just a tocar de la comissaria de policia. El nom del carrer gris que passa pel davant és Carrer de Jaume Casanovas. Em sap greu, però no he sabut trobar un plànol millor que aplegui l'estació de trens i el lloc on se celebra "Poetes a la terrassa de Torre Muntadas". Cliqueu el plànol per veure-hi més clar.

Una mica més d'Aira

Després de Yo era una chica moderna, César Aira em sorprèn de nou amb Yo era una niña de siete años. ¿Quin serà el següent? ¿Yo era un embrión perezoso? La narradora és, efectivament, una nena de set anys que adora el seu pare, rei del regne turc de Biscaia. Incapaç de satisfer els capricis de la seva dona tirànica, el pare es ven l’ànima i desitja i crea aquest país de conte fades en què milers de milions de llunes desapareixen cada nit davant la presència de l’única i lluminosa i punxeguda estrella nocturna. La màgia té una lògica pròpia que cal conèixer bé per evitar que les conseqüències imprevisibles de la misteriosa causalitat causin desastres irreparables. No tot es pot desitjar, perquè a partir del desig acomplert es desfermen tot de fets imprevistos que demanen al seu torn una correcció perquè res no escapi al control de la voluntat. Ser omnipotent és esgotador.

Un escamot de guerrillers intel·lectuals segresta la protagonista. No demanen cap rescat, ni cap canvi de règim, ni l’alliberament d’inexistents presoners, ni la formació d’un partit polític quimèric que reinstal·li la realitat real —és un país de conte fades: tothom és raonablement feliç. Exigeixen que les bombolles del xampany baixin en comptes de pujar. Els habitants del regne exhaureixen les reserves de xampany per observar la realització del miracle: no són conscients fins a aquest moment que viuen en un país fabulós. Els guerrillers aconsegueixen d’aquesta manera posar en evidència els fonaments arbitraris i contingents en què basa el poder; podríem dir que qualsevol forma de poder —la buidor constitutiva original, parlant en postmodernià—, però com que és tan sols literatura, és tan sols brutal. I brutal, aquí —especifico— vol dir que la maniobra narrativa de César Aira aconsegueix sorprendre’m de debò en una novel·la que reprèn elements escampats que en les seves obres anteriors, i que reïx en la proesa de fer un vestit nou i llampant amb draps vells.

La superació i substitució dels mediadors que condicionen la percepció de la convenció anomenada realitat és també el motiu principal d'Un episodio en la vida del pintor viajero, publicada l’any 2000 per Beatriz Viterbo i ara per Mondadori, i que coincideix, doncs, amb l’anterior a la taula de novetats. El protagonista, el pintor Johan Moritz Rugendas, viatja de Xile a Buenos Aires per prendre notes i esbossos per unes obres pictòriques que volen ser un reflex fidel de la realitat, d’acord amb els preceptes de Humboldt. Però la realitat demana, per ser representada amb versemblança, l’aplicació d’un procediment. En un lloc imprevist de la ruta, davant un malón —un atac multitudinari d’indis de la Pampa—, el protagonista experimenta una transformació transcendental del procediment. Fullejant aquesta edició, que inclou il·lustracions del pintor alemany, admiro la capacitat per expressar matisos insospitats que exhibeix Aira quan fabula amb abstraccions. Tornaré a llegir-la.

L'alegria

Després de 2666 vaig devorar tot el que em faltava per llegir de Roberto Bolaño. Vaig patir una síndrome de dependència que va acabar en frustració: La literatura nazi en América estava exhaurit i no vaig saber trobar-lo enlloc, ni tan sols a Iberlibro. La setmana passada va tornar de nou a les llibreries, Seix Barral l’ha reeditat i l’he llegit en un parell de sessions. No és una novel·la: és un llibre de narrativa i és una paròdia dels estudis acadèmics. Inventa un munt d’escriptors d’ideologia nazi que no tenen gairebé res a veure entre ells, tret del fet que són homes i dones seduïts per diverses variacions d’una mateixa fantasia estètica. Ni bèsties salvatges ni éssers irracionals.

“Irma Carrasco

Puebla, México,1910-México D.F., 1966

Poetisa mexicana de tendencia mística y de expresión desgarrada. A los veinte años publicó su primera colección de versos, La voz por ti marchita, en donde se aprecia una lectura voluntariosa, en ocasiones fanática, de Sor Juana Inés de la Cruz.”

Sarcasme, ironia i tendresa. Una nena de casa bona, filla de l’alta burgesia lletraferida de Buenos Aires, que competeix amb altres salons literaris i que crea editorials per publicar els seus llibres i revistes per elogiar-los; els germans Schiaffino, dirigents de la barra —els seguidors més radicals— del Boca Juniors, un dels quals autoedita unes plaquettes que ven durant els partits de futbol; la Hermandad Aria: una xarxa literària que publica i difon revistes i llibres des dels centres penitenciaris d’Estats Units; Carlos Ramírez Hoffman, que a la novel·la Nocturno de Chile es dirà Alberto Ruiz-Tagle o Carlos Wieder, un artista que utilitza les avantguardes com a pretext per instal·lar l’horror en l’art. Nocturno de Chile té un dels finals més corprenedors que he llegit mai: un anticlímax negre i asèptic.

Bolaño afirma que literatura i vida són la mateixa cosa, per això valora les obres i ens informa dels fets i de l’entorn dels escriptors nazis: com escriuen, com publiquen, qui els llegeix, quin ressò obtenen a les revistes i a la premsa, quines rivalitats els esperonen, quins estudis acadèmics demostren la major miopia crítica. Moltes frases i maneres de descriure autors i obres que evoquen novel·les i contes posteriors: les bandositats literàries al Mèxic de Los detectives salvajes o “La parte de los críticos” de 2666 a propòsit d’Archimboldi; la relació entre l’alta cultura i la ferotge repressió de la dictadura de Pinochet d’Estrella distante, personatges que després seran represos i reescrits i que mostren la voluntat de crear una obra unitària i excessiva i diversa i impressionant. Bolaño recorre immenses distàncies espacials, temporals —Argentino Schiaffino mor l’any 2015, Carlos Hevia mor l’any 2006... —, socials, literàries, i em deixa sense alè.

Nosaltres

"Ni les millors màquines de tallar pernil cronològic no sabrien com subdividir unes llesques de temps tan primes.” Aquesta frase de Gabriel Ferrater sobre la ràpida successió de generacions literàries fantasmals, tantes vegades citada, em va venir al cap quan vaig llegir el subtítol que du el llibre Qui no mereix una pallissa!: La darrera generació d’escriptors catalans. Era inevitable, atès que fa tan sols cinc mesos que circula Dogmàtica imparable, de la mateixa editorial, en una col·lecció que aplega Fot-li, que som catalans! i Si un persa viatgés a Catalunya. Una tan poc recomanable companyia m’hauria d’haver dissuadit d’ensopegar-hi de nou, però hi havia un text de Josep Pedrals i un altre de Melcior Comes, així que abans d’ahir me’l vaig llegir.

El pròleg de Baltasar Porcel explica la gènesi del llibre arran d’unes trobades amb Melcior Comes, Jordi Rourera, Pere Antoni Pons i Josep Pedrals a la seva casa de Valldoreix. El cas és que hi ha un cànon —cada generació ha de tenir un cànon per enfrontar-lo a la generació anterior— que inclou Baltasar Porcel junt amb Jesús Moncada i Pere Gimferrer en el nucli dur, a més a més d’altres membres com Miquel de Palol, Màrius Sampere, Quim Monzó... o Sebastià Alzamora. I és que les generacions d’ara ja no són com abans; un dels assaigs més divertits que he llegit mai és “El centenario de la Generación del 98”, de Julián Marías:

“Cada generación entra plenamente en la historia a los treinta años; de los treinta a los cuarenta y cinco es su 'época de gestación' y pugna por imponer sus maneras y estilos; a los cuarenta y cinco se inicia su plena ‘gestión’ y puede decirse que ‘está en el poder’ (por lo pronto hasta los sesenta [...])”

És a dir: als autors del llibre encara els haurien de quedar quinze anys de brega per assolir el domini de les lletres catalanes. Però la successió de les generacions literàries a casa nostra és tan veloç que més val que s’espavilin una mica. Melcior Comes i Josep Pedrals no m’han defraudat: el primer, amb una assaig d’un sentit crític molt convincent i discutible —perquè ofereix elements de discussió i no s’amaga rere les generalitzacions i els tòpics—; el segon, amb un poema d’àgils decasíl·labs que reclama compromís amb la utopia, l’esforç i la consciència a l’hora d’escriure —i amb notes a peu de pàgina i tot. Jordi Rourera i Pere Antoni Pons m’han causat indiferència: massa pontificació i massa nosaltres com a pobre estratègia a la recerca de la identificació del lector; no cal llegir-se la Institució Oratòria de Quintilià per aprendre a escriure una bona captatio benevolentie.

reduccions

¿Quin sentit pot tenir publicar una traducció d’uns fragments d’uns poemes, la resta dels quals s’ha perdut, d’un poeta grec antic? El número 81/82 de reduccions: revista de poesia s’obre amb uns fragments d’Arquíloc traduïts per Jaume Pòrtulas. Els diferents tipus de dificultat, o de resistència, que oposa cada poeta a l’hora de ser traduït sembla ser la raó d’una antologia que inclou, a més a més: Li Quingzao, Badr Xàquir as-Sayyab, Ana Blandiana, Wallace Stevens, Ibn al-Zaqqaq al-Balansi, Borís Txitxibabin i Jacint Verdaguer, traduït a l’anglès. Més de cent pàgines de poesia, d’interrogants i de seducció per la paraula.

La part dedicada als estudis s’inicia amb una conferència d’Arnau Pons: “La reescriptura poètica?”. El poeta i traductor fa una anàlisi molt acurada d’alguns prejudicis que subordinen la manera de fer pròpia d’un poeta a determinades idees que imperen en la llengua d’arribada. Parteix de la constatació perenne que traduir poesia és impossible, en el sentit que és impossible una traducció definitiva, una reescriptura equivalent a l’original. A partir d’aquí, assenyala alguns prejudicis que poden trair el poeta traduït: des d’una teoria mètrica que parteix d’unes premisses errònies, com la de Salvador Oliva —una bona dada que satisfarà a Víctor Ripoll—, al malentès que afirma que el millor traductor d’un poeta ha de ser necessàriament un altre poeta. Una altra apreciació es refereix a la Bernat Metge: Arnau Pons afirma que certes traduccions dissolen els trets individuals dels poetes clàssics en el model de llengua que llavors es volia oferir com a literari.

La conferència d’Arnau Pons va cloure les VIII Jornades de Traducció a la Universitat de Vic, celebrades a l’abril de 2004. La inauguració va consistir en una conferència a càrrec de Ricard Torrents, reconegut verdaguerià: “Poesia i traducció de poesia”, que comença amb aquesta frase: “Potser no hi ha cap literatura entre les del nostre voltant que pugui ostentar com la catalana una nòmina tan brillant de poetes traductors.” La resta de la intervenció és una exposició de les fites més importants dels poetes traductors catalans en la línia de la historiografia literària, que repeteix els noms i defuig els problemes. Ens quedem sense saber per què son excel·lents les traduccions de Maragall, Riba o Carner i, sobretot, se’ns nega —tret d’uns quants llocs comuns— saber què fa que sigui tan important tenir una tradició de poetes traductors i no, per exemple, una de prosistes traductors o una altra de bons traductors i prou .

Sospitar és fàcil i és de franc, potser per això tinc la sensació que els editors de reduccions s’han adonat que és més encoratjador Arnau Pons pels reptes que planteja —s’hi estigui o no d’acord— que Ricard Torrents, qui es limita a constatar coses conegudes. És per aquesta raó, crec, que han invertit l’ordre cronològic de les conferències a les pàgines de la revista. Manuel Carbonell o Rossend Arquès, entre els altres col·laboradors, no defugen l’anàlisi i la crítica i escriuen, respectivament, sobre les traduccions al català de la primera de les Elegies de Duino de Rilke i la Divina Comèdia de Dante. Manuel Carbonell, per cert, reprèn el tema al número de primavera de la revista Els Marges: “Rilke pensat per Heidegger”; però d’això, potser, en parlaré més endavant.

Breus

Em miro una estona el programa del Villatoro en què entrevisten l’Esther Tusquets. Algú afirma que si ara Joyce i Proust volguessin publicar no trobarien editorial. Sembla que tothom hi està d’acord. He sentit darrerament tants cops el mateix tòpic, i sempre amb Proust i Joyce pel mig, que potser ja és hora de dir que és simplement mentida.

Se’n parla força i jo li dedico la capçalera. Ningú ha comprat l’exemplar de La germana gran que tenim a la llibreria. Lògic: es pot llegir de franc a les biblioteques.

La guerra dels llibres. Caldrà parlar-ne: han caigut en combat, sota l’empenta de les novetats, Adrada, La locura que viene de las ninfas i Pelava la taronja amb les dents, protagonistes dels primers posts. Han resistit bé, des del gener. Altres llibres, més bons o més dolents, no han tingut tanta sort.

La guerra del poetes: ha tapat amb un llibre seu la pila d’exemplars del poeta rival.

A la secció de crítica del número de maig de la revista Lateral, apartat de Literatura Catalana, trien per comentar Si un persa viatgés a Catalunya de Miquel Porta Perales: ¿de debò no han trobat res millor?

Joan Brossa: Poesia tipogràfica; Fundació Joan Brossa / Ajuntament de Barcelona: Barcelona, 2005. Un llibre amb molta lletra i poca paraula. Una meravella.

Torna un poeta i fa veure que s’interessa pels llibres de música, fins que venç la timidesa i, de nou, s’atura un moment a mirar les novetats de poesia. Hi té alguns exemplars del seu llibre. ¿Els compta? Ha sortit a la televisió. Un gest de poeta, al cap i la fi.

La més grossa: si Josep Pla visqués faria blocs, si Joan Miró visqués faria fotoblocs, si Marcel Proust visqués faria memes.

meme un pèl pedant

Un meme em mana fer espais tacats:

A l’atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:
Carles Santos: Promenade Concert
Pixies: Trompe le Monde
J.S. Bach: Messe en Si (dir. Philippe Herreweghe, amb Andreas Scholl)
The Chameleons: Script of the Bridge
Campra: Grands Motets (dir. William Christie)
Andreas Scholl: Kantate
Vivaldi: Orlando furioso (dir. Jean-Christophe Spinosi)
Handel: Esther (dir. Christopher Hogwood)
Antonio Vivaldi: 12 Sonate per violino, op. II (Fabrizio Cipriani ... [ et al. ])
Einstürzende Neubauten: 1991 – 2001

Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
Un de grans èxits de Camilo Sesto, però no sé si me n’avergonyeixo gaire, la veritat.

Quantitat total de música baixada al meu ordinador:
0

L’últim cd que he comprat:
Handel: Solomon (dir. Paul McCreesh, amb Andreas Scholl)

L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:
L’he escoltada al gimnàs i no la recordo.

Cançons que escolto molt que signifiquen molt per a mi:
Tuxedomoon: ‘In a Manner of Speaking’
Vivaldi: ‘Sileant zephyri’ ( de la Introduzione al miserere, interpretada per Andreas Scholl)
Pet Shop Boys: ‘Suburbia’ (la versió llarga)
Vivaldi: ‘Cum Dederit’ (interpretada per Andreas Scholl)
Ramon Muntaner: ‘Aventura’
Rem: ‘Perfect Circles’
Bach: ‘Vergnügte Ruh, Beliebte Seelenlust’ (interpretada per Andreas Scholl)
Pixies: ‘Subbacultcha’
Buxtehude: ‘Ad manus’ (de Membra Jesu Nostri, dir. René Jacobs; Andreas Scholl també hi surt)

Llibres que llegeixo durant l’any:
Sencers, un centenar. Amb el benentès que el llibre com a unitat de mesura de la lectura és del tot discutible.

Llibreria o bliblioteca:
Llibreria —què hi farem!—, però no puc prescindir de la biblioteca.

Últim llibre comprat:
Joan Brossa i Antoni Tàpies: Novel·la; Edicions del Mall, 1975 (ed. facsímil) al Mercat de Sant Antoni, per sis euros.

Últim llibre llegit:
Cécile Ladjali i George Steiner: Elogio de la transmisión

Llibres que llegeixo en aquests dies:
Milan Kundera: El teló
Víctor Sunyol: Des d’ara
Jordi Ibáñez Fanés: La porta del darrere
Joan Francesc Mira: Literatura, món, literatures

Cinc llibres que m’han marcat d’alguna manera:
Una antologia de les Mil i una nits
Juan Ramón Jiménez: La estación total con las Canciones de la nueva luz
Miquel de Palol: Ígur Neblí
Josep Carner: Nabí
Fernando Pessoa: Poemes d’Alberto Caeiro

Cinc persones a qui vulgui passar aquests memes:
Juan Pedro Quiñonero, l’anònim de La línia d’ombra, Jaume Subirana, Quim Roig i Sadurní Girona. No els conec de res, així que no garanteixo que això continuï...

Amic / Amat

No cal apel·lar a les noves tecnologies per constatar els canvis en la transmissió del coneixement. Internet, si de cas, intensifica la tendència de dissoldre, per exemple, la via de l’autoritat acadèmica, del mestratge. La informació es caracteritza per la disponibilitat i s’aprèn més a localitzar-la per utilitzar-la quan calgui que a extreure’n un coneixement perdurable. S'amoïna molt Harold Bloom pel que fa a la supervivència del seu cànon literari enmig de quantitats inabastables de dades, sense jerarquies d’excel·lència. També s'amoïna George Steiner per la banda de la relació entre el mestre i els deixebles. Al setembre es va publicar en espanyol Lecciones de los maestros, un cicle de conferències sobre el mestratge a través de la història: de la relació de Plató amb el seu millor personatge —Sòcrates— a la de Heidegger amb Hanna Arendt; incloent-hi qui renuncia a una més que probable carrera com a intèrpret per dedicar-se a l’ensenyament —és el cas de Nadia Boulanger.

Escriu Steiner: “La computación, la teoría y búsqueda de la información, la ubicuidad de Internet y la red global hacen realidad algo que es mucho más que una revolución tecnológica. Suponen transformaciones en la conciencia, en los hábitos perceptivos y de expresión, de sensibilidad recíproca, que apenas estamos empezando a calibrar.” I més endavant: “La admiración —y mucho más la veneración— se ha quedado anticuada. Somos adictos a la envidia, a la denigración, a la nivelación por abajo. Nuestros ídolos tienen que exhibir cabezas de barro.”

Fa un mes que va arribar Elogio de la transmisión, un llibre de Cécile Ladjali en què s’inclou un diàleg entre ella i George Steiner. Ladjali exerceix de deixeble a la recerca d'un mestre; deixeble que, al seu torn, ha esdevingut professora en un institut d’un barri marginal de les rodalies de París. Entre tots dos plantegen qüestions de gran interès, com ara un elogi de la dificultat, d’obligar l’alumne a aprendre mitjançat el repte i l’esforç. No entenc gaire de qüestions pedagògiques, però em sembla una bona apreciació. Diu Steiner: “(...) hay que prestar atención al vuelco apasionante que se observa en Estados Unidos: quien susurra, quien balbucea, quien habla mal, ése es quien goza de la reputación de ser un hombre honrado. Lo contrario de nuestra gran tradición clásica y europea. Hablar mal viene a significar que se trata de alguien que dice la verdad... Y al revés: hablar demasiado bien es un síntoma claro de falta de honradez.” El predomini gairebé absolut de l’espontaneïtat, de la sensació més que de la raó, de les passions incontrolades més que la comprensió de les passions: la negació de la dificultat, de la complexitat, la ruptura de l’equilibri.

Hi ha obres molt bones —del Plutarc de les Vides Paral·leles al Josep Casals d’Afinidades vienesas— que utilitzen la comparació de grans personalitats per comprendre millor les diferències; per distingir i matisar i guanyar precisió. Harold Bloom i George Steiner, al final de les seves vides, fan servir aquest mètode per intentar salvar part del seu llegat; l’un per assenyalar la part essencial d’un cànon literari particular, l’altre per recordar-nos que no s’aprèn sense esforç. Escric aquestes paraules a l’ordinador; les penjo al bloc. Intentar no renunciar a res.

Testament

Obro el llibre amb desconfiança. Harold Bloom escriu que ha patit una greu malaltia que l’ha obligat a repensar el llibre que escrivia llavors; l’ha llançat i ha començat de nou: són les pàgines que llegeixo i el títol és ¿Dónde se encuentra la sabiduría? Desconfio de l’índex: ni a l’Antic Testament ni a la Roma o a la Grècia clàssiques s’esmenta cap anglosaxó il·lustre; aquí no s’hi pot fer res, és clar, però després l’autor acara Shakespeare a Cervantes, Montaigne a Francis Bacon, Samuel Johnson a Goethe i Emerson a Nietzsche. Però Freud i Proust, cap al final. Entrellucats els límits de la vida, l’autor ens ofereix una mena de testament, la recapitulació i condensació d’allò que hi ha de més valuós al seu cànon anglocèntric, amb la promesa d’orientar-nos a la recerca de la saviesa. Desconfiança, doncs, i no ressentiment —que no sóc d’aquesta escola. Evidentment, no cal estar d’acord amb l’autor per gaudir d’un text: hi ha, també, el plaer de la discrepància. El tastet que pensava fer esdevé una bona lectura. Bloom segueix les petjades de la literatura sapiencial, la que pot oferir un coneixement etern sobre l’essència de l’home. Discrepo sovint, però gaudeixo amb la manera de presentar la literatura com a rival de la filosofia —una disputa antiga— a l’hora cercar la saviesa, i admiro l’estratègia quan afirma que Homer venç Plató o que la part millor de Plató és la més literària —el diàleg com a gènere rival de l’èpica heroica—, i em sorprenc quan escriu coses com aquesta: “En su admirable estudio Nietzsche: Life as Literature (1985), Alexander Nehamas argumenta que Friedrich Nietzsche ve la vida como un texto literario, en el que los seres humanos son los personajes y el conocimeinto la crítica literaria.”

Només qui ha llegit profundament els autors que estima pot pretendre haver capturat el sentit íntim de les seves obres. Sóc incapaç d’escriure frases com aquesta: “Subestimar a Goethe es siempre un error: su venganza es que no te lo puedes quitar de la cabeza. Amaba a Shakespeare, aunque estuviera celoso, porque intuía que sólo Shakespeare y él lo sabían todo. Podríamos añadir a Cervantes y a Tolstoi.” Entre tants escriptors il·lustres, l’autèntic protagonista del llibre és, però, el propi Bloom i l’intent desesperat de salvar, ni que sigui a través d’uns pocs fragments excelsos, la Tradició; encara que calgui oferir-los amb la promesa de trobar autoajuda d’alta qualitat des del títol. Un desafiament. És l’autoritat del savi el fil que lliga, doncs, el llibre; una mena de coneixement que demana admiració ara que l’admiració recula. Un món que s’ensorra, el de l’erudició tranquil·la, el de la lectura atenta, el de la discussió apassionada sobre matisos perduts enmig de d’oceans de textos, cites, notes a peu de pàgina. Harold Bloom ha publicat el seu testament sapiencial quan ja fa temps que s’interromp la gran cadena de transmissió del coneixement, que contemplem la catàstrofe:

“Nuestro malestar en la cultura no nos abandonará y es que ya no podemos sobrevivir sin él. Somos muchísimo más conscientes de la culpa cultural de lo que lo eran en la Viena de Freud hasta tal punto que nuestro saber superior de tipo humanista está en reflujo, casi como una especie de sacrificio ante lo que consideramos nuestra complicidad en las tiranías y explotaciones sociales. Freud, escritor sapiencial más que profeta o maestro de la ley, no podía prever tal reflujo. Creía que imperaría el concepto de cultura de Goethe, pero está claro que no ha sido así.”

Sublim.

Parles digital?

No podré assistir a les jornades El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs, que se celebren els dies 6 i 7 de juny al Monestir de Sant Cugat del Vallès, sobre les quals ja haureu llegit alguna cosa a altres blocs. Els organitzadors han tingut l’amabilitat d’acollir unes Reflexions del Llibreter —en format PDF— a la secció Blogosfera. En sap greu no anar-hi, sobretot perquè em perdo l’oportunitat de compartir taula amb blogaires i escriptors i escoltar de viva veu per què desapareix Notes al marge. Sort que Toni Sala ens explicarà el desenvolupament de les jornades aquí.

Aprofito l’avinentesa per saludar l’aparició de Textualidades electrónicas, un llibre de paper que recull un bon grapat de treballs escrits sota l’aixopluc del projecte Hermeneia de la Universitat Oberta de Catalunya. A manera d’exemple, hi ha el capítol de Joan-Elies Adell titulat “Ficción o dicción”, on planteja de quina manera les noves tecnologies poden provocar la modificació de tot el sistema literari, en comptes d’esdevenir-ne un simple apèndix. Al llibre hi trobareu aportacions de Laura Borràs, Oriol Izquierdo, Raffaele Pinto —que sí ha llegit l’obra de Frederic Jameson—, Manel Ollé —a propòsit de l’aplicació de l’hipertext a l’ecdòtica i a la docència—, Isabel Clara Moll —sobre el Cibermapa d’Hermeneia— i altres investigadors sobre aspectes que, sens dubte, enriquiran les aportacions dels assistents a les jornades de Sant Cugat. Si les noves tecnologies generen llibres com aquest, els llibreters podem respirar tranquils —de moment.

Aquest any, tampoc

No he llegit cap dels finalistes del Premi Llibreter d’enguany. Com que, a més a més, això de tenir un bloc fa que alguns companys no gosin comentar-me determinades tafaneries —malgrat la meva exquisida discreció—, la veritat és que no tinc gaire cosa a dir. Estic d’acord amb Joan Josep Isern que sobta —de fet, emprenya— l’absència d’autors catalans; ara bé: si tenim en compte que entre les condicions per ser finalista hi ha que les novel·les no han d’haver rebut cap premi, crec que la cosa s’entén una mica millor. Amb la inflació de premis que pateix la literatura catalana, el nombre de possibles candidats en català queda significativament reduït. Això no és una justificació, evidentment, però trobo que la matisació és necessària. Enmig de la batalla d’interessos a propòsit de la Fira de Frankfurt, crec que el Gremi ha comès enguany un greu error. Espero que el Premi Llibreter no es converteixi en una font de frustracions a l’estil del Premi Nobel: aquest any, tampoc.

Bibliomància

Abans d’ahir va venir a la llibreria un dels lectors que sol confiar en el meu criteri. Ja havia triat un parell de llibres quan em va demanar si li podia aconsellar alguna cosa més, perquè tenia uns dies lliures i pensava compartir lectures amb la dona. Li vaig assenyalar, primer, alguns dels que he llegit recentment i em vaig adonar que explico millor els llibres que he comentat al bloc; els que he llegit però no m’he aturat a explicar per escrit patien d’una argumentació més boirosa. L’inconvenient que tenen els bons llibres —independentment del grau exacte de qualitat, que sovint no em veig amb cor de determinar— és que reclamen la complicitat d’altres llibres, i així vam passar de Tota la vida d’Ada Castells a Todo cuanto amé de Siri Husvedt —se’ls va quedar tots dos— i a d’altres, inclosos alguns que ell ha llegit i que em van permetre endevinar-li les preferències. Després li vaig comentar llibres que no he llegit però que han gaudit d’un bon comentari per part dels meus companys, comentari que complemento amb alguna cosa que pugui haver llegit a les revistes i suplements literaris. Evidentment, vaig prendre nota d’alguns títols que el client em va recomanar.

Una de les satisfaccions més belles dels llibreters és que un lector t’agraeixi el fet d’haver-li descobert un llibre o un autor. En el meu cas, això implica tenir cura de la mena d’informació que dono: si el llibre l’he llegit, he de saber explicar les raons que em menen a emetre un judici, però també de se ser capaç d’endevinar si respon o no a les expectatives del lector; si no l’he llegit, cal citar, sempre que me’n recordi, l’origen de l’opinió que exposo —de la informació de la contracoberta a la lectura d’altres obres del mateix autor.

En ocasions alguns clients em demanen lectures, però es neguen a proporcionar-me informació sobre els seus gustos literaris. Volen trencar radicalment amb la línia de lectures que han mantingut darrerament. És davant de reptes com aquests que l’art secret de la bibliomància —jo encara no he desenvolupat l’habilitat dels Grans Mestres Llibreters— posa a prova les meves aptituds. Cal aprofitar gestos i afirmacions aparentment banals per compondre la carta lectora aproximada, temptejar en la foscor, fins que trobo el feble raig de llum a partir del qual ofereixo, i explico, els títols que potser s’escauen més al desig de ruptura. Si tornen és he encertat la solució de l’enigma i em poso content.

Llistes d'èxits

S’acosta una dona amb tres fulls plens d’anotacions i subratllats en diversos colors i em demana si li’n puc encarregar alguns títols. Faig un cop d’ull i em trobo que és una bibliografia molt especialitzada: sobre certes formes de polifonia vocal luterana, això vol dir que alguns són, és clar, en alemany i, a més a més, del segle XIX. Li dic que em deixi els fulls per poder fer una cerca més acurada. L’endemà torna i li dic que potser, amb sort, li arribarien tres o quatre títols de la vintena que havia assenyalat. Davant la incredulitat, comencen les explicacions: he cercat les reedicions més recents, quan n’hi havia, i la majoria ja no estan disponibles; he investigat si hi ha traduccions i si alguna obra està inclosa dins d'algun volum d’obres completes o en d'alguna antologia. És a dir: que he dedicat força temps a esbrinar la disponibilitat dels títols i el resultat ha estat ben minso. La resposta d’ella em deixa aclaparat: — Vaja, els hauré de consultar a la biblioteca.

Potser m’hauria de plantejar la possibilitar de guanyar uns calés extra fent xerrades sobre quina cosa són les bibliografies. N’hi ha de diversos tipus i utilitats. Les més habituals són les que lliuren els professors en relació a una assignatura i poden anar des d’una selecció mínima de títols —els que cal demostrar que s’han llegit per aprovar— a fulls i fulls de referències bibliogràfiques de tota mena. El professor pot ser dels qui estan al dia pel que fa a les publicacions més recents o dels qui s’han aturat al moment en què van guanyar les oposicions; també pot ser dels qui creuen cegament en el progrés, i així només dóna títols nous, o dels qui creuen, per exemple, que a les humanitats no hi ha progrés i barreja obres recents amb altres descatalogades algunes dècades enrera. En qualsevol cas, són pocs els professors que s’aturen a esbrinar la disponibilitat dels llibres que recomanen. No desvetllaré aquí tota la casuística de les bibliografies, ni les conseqüències pràctiques de se’n deriven, amb l’esperança de rebre bones ofertes per explicar-la davant de grans audiències; però sí diré que cal una certa habilitat per detectar-ne les conseqüències comercials.

L’època de major reproducció de les bibliografies és a finals de setembre i començaments d’octubre, quan coincideixen les lectures obligatòries de l’ensenyament secundari i les llistes universitàries. S’acosta, per exemple, un adolescent amb un paperet amb una desena de títols; li dic els que tenim, li assenyalo els que podem encarregar i li demano si l’institut és molt a la vora. Si la resposta és que sí, encarrego uns quants exemplars de cadascun dels títols perquè al cap d’una estoneta arribarà un altre estudiant amb la mateixa llista i li diré que alguns sí, però que els altres els esperem per la pròxima setmana, que li puc reservar algun dels que ja estan demanats i així anem fent. Les bibliografies universitàries són un afer més complicat perquè són molt diverses, com escric més amunt, i perquè els estudiants solen desconèixer els instruments de cerca bibliogràfica o el significat de paraules misterioses com descatalogat o exhaurit —de vegades són misterioses de debò: el significat és diferent segons quina distribuïdora o editorial et proporcioni la informació—, de manera que no disposen d’uns coneixements que els ajudarien a organitzar millor les lectures del curs. Arriba l’estudiant universitari, lliura la llista, investigo quins estan disponibles, li meravella que molts llibres estiguin descatalogats, li dono les explicacions pertinents i d’aquesta manera elaboro el discurset que recitaré de cor quan vingui algú amb la mateixa llista; l’altre estudiant pensarà que sóc molt bon llibreter perquè a partir d’una llambregada li donaré un munt d’informació, i que fóra bo que algú parlés amb el Gremi de Llibreters per organitzar alguna xerradeta sobre l’assumpte de les bibliografies.

Filologia

Endreçar llibres i revistes consisteix principalment en canviar-los de lloc de manera ocupin el mínim espai possible i alhora estiguin ben a l’abast. Una proesa. Perquè em retrobo amb la col·lecció enquadernada de Lletra de Canvi —que sempre ha estat al seu lloc però que en el moment que vull organitzar els exemplars de Quimera no sé per què, o sí, em crida l’atenció i fullejo això i allò i em recordo de la revista Caràcters i penso que estaria bé escriure’n alguna cosa al bloc i l’escric i ja ha arribat l’hora de dinar—, o canvio de lloc alguns llibres i recordo que arran de la lectura d’Antes de que se me olvide de José Martínez de Sousa m’he proposat establir una mica d’ordre en l’edició del bloc i faig un cop d’ull al Tractat de puntuació de Joan Solà i Josep M. Pujol —avui sospesaré la possibilitat de comprar el seu manual d’Ortotipografia, que ja tinc a casa i que fullejaré un altre cop després de tants anys—, ara que fa poc que he descobert que gairebé a tot arreu puc fer el guió amb Alt + 0151 —comprovo, però, amb enveja que hi ha qui té els guions més grossos que jo—, i em fa mandra pensar que hauria de reeditar tot el bloc, així que ho deixo també per més endavant, i ja ha arribat l’hora de sortir per assistir a una conferència molt avorrida a la Universitat de Barcelona, que deixo a mitges per poder escoltar Albert Ràfols Casamada, Narcís Comadira i Perejaume dir els seus versos, i de nit ja no ve de gust endreçar res. Coses així fan que oblidi, per exemple, comprar el moblet pels devedés.

Seguir algun pla de lectura és, si fa no fa, igual: A contratemps de Feliu Formosa fa que salti —i desendreci— llibres i programes de teatre, i començo L’home que fou dijous però aviat l’abandono per La germana gran de Carles Miró —que sí enllesteixo— i em recordo que caldria escriure alguna cosa sobre El poeta i altres contes de Vicenç Pagès Jordà —un llibre que conté un bon grapat de contes magnífics—, o sobre Ulls encendrats de Carles Duarte, però en lloc de practicar el bon costum de la relectura ataco Mala vida de Marc Romera, que amaneixo amb elevades dosis de Josep Pedrals, Miquel Bezares, Jordi Sarsanedas, Enric Casasses i Juan Gelman —perquè tinc el costum reprovable de no llegir el poemaris del principi al final, sinó fent tastets i barreges fins que faig una lectura lineal a la recerca dels poemes que se m’han escapolit —, de manera que molts llibres que m’havia proposat llegir o fullejar encara no els he obert —i avui ja tinc El telón de Kundera i ¿Dónde se encuentra la sabiduría? De Harold Bloom: no n’aprendré mai—, i m’enyoro falsament dels savis medievals, que no havien de patir la sobreproducció editorial i llegien i rellegien i glossaven i reglossaven les glosses, i si els interessava un llibre calia bellugar influències i havien d’anar al convent que el custodiava o, si tenien calés, podien manar que algú en fes una còpia i mesos després llegir-lo tranquil·lament.

Dimarts he tornat a la feina amb la sensació que no he fet res de productiu durant la setmana de vacances. He conegut algunes persones engrescadores, m’he retrobat amb amics que feia temps que no saludava, he compartit més temps amb la persona que estimo, he gaudit d’algunes coses de la Setmana de la Poesia, he passejat molt, he endreçat i desendreçat, he llegit, he escoltat Vivaldi —tothom sap que la música es divideix entre Bach i la resta i que la resta es divideix entre Vivaldi i els altres—he fet la migdiada cada dia; m’ho he passat molt bé però no he fet res d’útil, res com cal. Em sento com un mal simulacre de la Filologia, no sóc rendible.

Blocs amb caràcter

Ser llibreter, com ser poeta, és un estat d’ànim; el vincle amb els llibres no cessa ni tan sols durant les vacances. Per això, ahir divendres no em vaig poder estar de visitar la llibreria durant una estona. Sort que em vaig deixar seduir per la temptació, perquè ja havia arribat l’últim número de la revista Caràcters, que sempre espero amb curiositat i que sempre satisfà les expectatives. Després d’un primer article dedicat a Lionel Trilling, hi ha una breu reflexió de dues pàgines sota el títol ‘Una aproximació a la relació entre weblogs i literatura’, una agradable sorpresa perquè esmenta els blocs d’escriptors que acostumo a visitar —Jaume Subirana, Xulio Ricardo Trigo, Orteuperellosalvadó, Josep Porcar, Joan Josep Isern, Oriol Izquierdo, David Figueres, Vicent Partal, Carles Bellver o Carles Miró—, i alguns altres: “Pel que sabem, podem constatar que Tina Vallés, l’autora de L’aeroplà del Raval, és traductora, de la mateixa manera que podem intuir que el responsable anònim d’Un que passava és bibliotecari; en canvi, ben poc es pot dir de la Lola d’El cançoner de la Lola, de qui no sabem res”. M’estalvio els enllaços perquè estic convençut que tots els coneixem.

Segueix una entrevista a Albert Ràfols-Casamada —a qui he tingut el plaer d’escoltar recitant els seus versos junt amb Perejaume i Narcís Comadira, aquesta mateixa setmana d’esbarjo—, que ha publicat Dimensions del Present a la col·lecció Jardins de Samarcanda, una coproducció de Cafè Central i Eumo Editorial. Per no espatllar l’interès dels lectors, només avançaré que s’hi parla de Miquel de Palol, Petrarca, de la col·lecció Els ulls de Tirèsies o Jaume Subirana de nou. No oblido remarcar les tres pàgines dedicades a la relació de novetats, que atorga especial relleu a les publicacions de les editorials valencianes; tres pàgines que em permeten pescar llibres que no hem rebut.

Entre les coses concretes i possibles que es poden fer per divulgar millor els llibres publicats en català hi ha, per exemple, l’opció de comprar massivament la revista Caràcters; per aconseguir que una publicació modèlica i necessària esdevingui mensual.

Simulacre i transgressió

Sílvia, la protagonista de Tota la vida d’Ada Castells, és una burgeseta de l’Eixample que vol jugar a transgredir les normes. Amarada del més bell i sublim de la Història de l’Art, i amb la intenció de fer emprenyar la mare amb la seva entremaliadura, viu una història d’amor romàntic amb un pintor convencional; és a dir: un artista que coneix els codis de la transgressió i els aplica amb gran eficàcia comercial a la pintura. Sílvia s’adona a poc a poc que transgredir s’ha convertit en una cosa ben convencional en el món perfectament regulat de l’art contemporani; la perversitat sexual, per exemple, no obeeix a cap ideal subversiu sinó que és una manera més de cotitzar en la borsa del simulacre. Un contrapunt, la biografia de Caspar David Friedrich, esdevé el procés a través del qual la protagonista indaga en les raons i en les conseqüències gens idíl·liques de la veritable transgressió. El pintor romàntic està obsessionat amb la idea de l’absolut des d’una concepció fonamentalista de la religió. Ada Castells és teòloga i descriu de manera creïble el pensament religiós del pintor en relació amb l’art. El desig de subvertir agermana la Sílvia amb Friedrich, subratllat per diversos paral·lelismes, però les motivacions —la tòpica curiositat d’experimentar contra la boja transcendència del pintor— són ben diferents; i per destacar-ne les diferències hi ha el joc irònic, sobretot l’ús dels anacronismes, molt ben dosificats per l’autora.

Tota la vida està lluny d’altres novel·les que tracten de manera excepcional la relació entre art i vida, com ara Señores y sirvientes de Pierre Michon o Todo cuanto amé de Siri Husvedt; no és una gran novel·la, però sí és una bona novel·la. No tenia intenció de parlar-ne perquè hi ha alguns punts importants que no m’he dedicat a aclarir, però la crítica injusta de Jordi Galves al suplement Culturas de La Vanguardia d’ahir m’ha empès a fer-ne l’esbós. No pretenc suplir la feina d’algú que cobra per explicar com estan fetes les novel·les que critica, de qui s’espera que fonamenti per què no seria bona la novel·la d’Ada Castells amb arguments més sòlids. Dels tres paràgrafs que li dedica, un i mig pretén desenvolupar això: “¿Qué literatura puede enorgullecerse como la nuestra de publicar tantas novelas de ideas? ¿Tantos tratados de aristocrática ambición? ¿Tantas narraciones de altísima cultura? Tota la vida, la nueva novela de Ada Castells (Barcelona, 1968), está escrita precisamente desde esa actitud de superioridad intelectual, desde la altura de lo sublime.” Doncs no, dit així, d’aquesta manera tan esbiaixada, no és veritat; perquè Jordi Galves no explica el com sinó el què. I no el què de la novel·la sinó generalitats vagues, sense noms ni títols concrets, sobre un símptoma de la narrativa catalana actual. Dedica la resta de la crítica a detectar alguns errors estilístics i a condemnar sense llegir la sentència; és a dir: sense fonamentar el seu judici. Dedueixo que Jordi Galves deu tenir grans desigs de denunciar molts personatges excelsos; no entenc com és que es conforma amb Tota la vida i renuncia a anar-hi més enllà. ¿Serà, potser, la síndrome contemporània de voler transgredir però no gaire? ¿De viure el simulacre innocu de la rebel·lió, com l’amant artista de la Sílvia?

Literatura

Imre Kertész a Lateral.

Miháli Dés: Tenemos testimonios y reflexiones excepcionales sobre la naturaleza del nazismo y la vida en los campos de la muerte, pero usted es tal vez el único que, tanto en sus ensayos como en su novela Sin destino, ha sido capaz de establecer la relación directa entre Auschwitz y la pacífica vida burguesa de la época de entreguerras. Es la tesis de los "pequeños pasos", de las pequeñas concesiones, que finalmente condujerona a Auswitchz. En su opinión, ¿desde esta sala también podría haber un camino hipotético que lleve a Auschwitz?

Imre Kertész: Auschwitz realmente se creó gracias a pasos muy sencillos. Se creó la realidad de Auschwitz, es decir, lo produjo nuestra forma de vida normal, aquella que la gente normal vivía en los años treinta.

Miháli Dés: ¿Esto lo comprendió mucho después o ya lo supo entonces?

Imre Kertész: ¡No, por favor! Uno vive en ciertas circunstancias, y creo que nuestra educación fue tal que nos hizo aceptar lo inaceptable. A mí, por ejemplo, como judío que vivía en Budapest, me enseñaron a adaptarme al poder, cuyo objetivo final era exterminarnos. Es decir, a los niños los educaron en una disciplina que rompía su resistencia. Todo en lo que vivíamos era falso; toda la sociedad, el contenido esencial de la sociedad, se basaba en la mentira. Y la gente aceptaba dar esos pequeños pasos. ¿Qué fueron esos pequeños pasos? Fueron fechas históricas concretas. Por ejemplo, en 1920 el parlamento húngaro promulgó una ley sobre el numerus clausus, que significaba que todas las minorías podían acceder a los estudios superiores sólo en la proporción que representaban numéricamente. En realidad, esto fue una ley contra los judíos, que suponían el 6% de la población, pero que en las carreras universitarias estaban representados en un porcentaje muy superior. A partir de entonces, sólo podían acceder a la universidad en un 6%. Y la sociedad judía de Hungría aceptó esto. Más tarde, Hungría entró en la Segunda Guerra Mundial. Y, en el colegio, hasta yo mismo llevaba la típica gorra de la nobleza húngara. Llevábamos un uniforme que evocaba el traje de gala de los aristócratas húngaros, participé en las fiestas nacionales y acepté dar todos los pasos que me pidieron y que al final me condujeron a Auswitchz. Me subí al vagón de transporte de ganado con tanta naturalidad como si se hubiera tratado de unas vacaciones pagadas por mis padres, y no tenía ni la más mínima idea de lo que podía esperarme. Ni podía tenerla, eso era inimaginable. Auswitchz fue inimaginable. Las cámaras de gas, el Holocausto... Con los que hice el viaje y con los que estuve en el campo, todos ve-nían de una pacífica vida civil como yo, y ninguno tenía la menor idea de adónde iban a llevarle. Hasta los guardias tenían una visión falsa, errónea, de lo que estaban haciendo, de su obligación y su deber. Ellos también venían de la vida civil, había entre ellos padres de familia. El comandante de Auschwitz, por ejemplo, era un excelente padre de familia, ha dado mucho por sus hijos y en su casa se portaba como un ejemplar padre de familia. Esta esquizofrenia no le causó ningún problema; es más, se sentía humanista, porque con el gas cyclon-B abreviaba la agonía y los suplicios de los seres humanos. Usted me preguntó si Auschwitz tiene que ver con nuestra vida cotidiana: Auschwitz se hizo porque nosotros éramos capaces de hacerlo. Los que estábamos en Auswitchz queríamos sobrevivir, por lo tanto, aceptamos la lógica del campo, y esa lógica fue la que nos ayudó a sobrevivir. Luego, al volver del campo de concentración, encontramos que la sociedad ya había cerrado nuestro caso. Lo resolvió encontrando un lenguaje completamente sin sentido para estos acontecimientos sin sentido. Hablaron de las "víctimas" y "los perseguidos", palabras que no explicaban nada pero ayudaban a apartar el asunto. Tampoco el protagonista de Sin destino entiende esas palabras, pues ¿cómo puede ser inocente quien ha sobrevivido en el campo de concentración? ¿Por qué quieren liberarle de la carga de su vida? Era una ilusión pensar que se podía darle un carpetazo a los campos de concentración con tanta facilidad y rapidez. Eso tan sólo creó una apariencia, una conciencia falsa, porque el problema se mantenía vivo y seguía trabajando en el subconsciente.

A contratemps

Llegir A contratemps de Feliu Formosa amb el dia lliure de compromisos, o ple de compromisos perfectament ajornables, és deixar-se endur pel poder evocador de les seves paraules. El llibre recull els diaris sense dates dels anys 1995 i 1997, amb anotacions van del modèlic assaig breu a l'esbós ràpid que vol capturar una reflexió modesta. Llegir-lo en un dia laborable potser no m’hauria permès cercar els programes de mà —estratègicament amagats pel temps— d’algunes obres que esmenta, com Els bandits de Friedrich von Schiller o Quartet de Heiner Müller, que va traduir per al Teatre Lliure. Mirant les fotografies de Quartet he recordat la força descomunal i plena de matisos d’Anna Lizaran i Lluís Homar en un enfrontament titànic. Valmont transvestit en Merteuil, al final: “Tanmateix, encara m’agrado. La masturbació continua amb els cucs. Espero que la meva actuació no us hagi avorrit.” Certament, no em va avorrir gens. Més a l’abast, gràcies a l’ordre alfabètic, he capturat el seu poemari Semblança —Edicions del Mall, 1986—, que ara és diferent després d’haver llegit A contratemps.

El llibre s’obre amb l’homenatge a un actor marginal, Carlos Ibarzábal, que va morir “en la més absoluta misèria”; continua amb una curta estada a Torí i després segueixen quatre pàgines sobre Gabriel Ferrater. Joan Vinyoli plana per tot el llibre —l’he tastat també una estona: Tot és ara res, Encara les paraules, Cercles, de l’última etapa, la que plau més a Feliu Formosa—. Carlos Ibarzábal i Gabriel Ferrater, la foscor i el mite: una manera significativa d’inaugurar els diaris; dos llegats ben diferents com els dos extrems del neguit que recorre tot el llibre, units en les sovintejades referències a Joan Vinyoli —sobre la relació que Feliu Formosa va mantenir amb ell i, especialment, en les observacions que dedica a la recepció del poeta, als vaivens de la fama literària, entre la foscor i el mite.

“Durant aquest passeig pel centre de Barcelona he sentit una altra vegada aquella mena d’angoixa difusa de què sovint havia parlat a una psiquiatra, a qui visitava fa aproximadament un any: la sensació de no fer allò que hauria de fer, d’acumular ‘experiència’ sense resoldre-ho en ‘obra’. És a dir, de perdre el temps fins a la desesperació, com si ara, a la meva edat, esclatés en un desconcert final la dispersió o la indefinició professional.” Aquesta angoixa és el tema uneix les reflexions sobre Vinyoli, la traducció, els dos viatges a Alemanya, els dos viatges a Itàlia, l’evocació dels anys d’estudiant, els canvis que emmascaren els llocs de la joventut, les classes d’interpretació, els recitals de poesia... El dietari acaba així: “Tarda a l’Institut del Teatre, mitja hora abans d’entrar a classe. Crisi d’angoixa: excés de feines diferents. (...) He dit a tot que no, excepte als Jocs Florals. (...) I mentrestant tinc interrompuda la feina amb el teatre complet de Brecht, que hauria de ser pràcticament l’única.” L’home descentrat pel desig, una angoixa que ens toca molt a prop. Un gran llibre.

El descans del llibreter

Les primeres hores de la setmana de vacances que tot just començo són una troca d’indecisions. Hi ha certes obligacions més o menys indefugibles —endreçar els llibres i les revistes que s’amunteguen per l’estudi, netejar els calaixos plens de paperots, comprar un moblet pels devedés, netejar a fons alguns racons del pis...—, molts bons propòsits que ja veurem si s’acompleixen —assistir a un concert, participar en algun acte de la setmana de la poesia, anar a la Filmoteca, sovintejar més el gimnàs...—, retrobar-me amb amics que fa molt que no veig... i potser llegir alguna coseta: per on començar?

A l’esquerra hi ha Els Llibres Que He Comprat Recentment, dividits en dos grups: Els Llibres Que Caldria Tornar A Llegir Per Subratllar-Los I Acabar De Treure’N L’Entrellat —Sloterdijk, Calasso, Bollack, Zizek— i Els Llibres Que Encara No He Llegit I Que Ja És Hora Que M’Hi Decideixi —sobretot Girolamo Cardano—. A la dreta Les Novetats Recents I No Tan Recents Que M’He Proposat Llegir O Almenys Tastar Ni Que Sigui Per Fer-Me Una Idea subdividides en dos grups: Novetats Que És Ben Segur Que Llegiré Encara Que Sigui Després De La Setmana De Vacances —George Steiner, Noam Chomsky, José Martínez de Sousa, Sebald, Feliu Formosa— i Llibres Que M’Atrauen I Que No Puc Deixar De Mirar-Los Quan Entro A L’Estudi —Chesterton, Marc Romera, Jordi Sarsanedas, Maeve Brennan—. Sense oblidar Els Llibres Que De Lluny Semblen Mosques, Els Llibres Que No He Sabut Incloure En Alguna D’Aquestes Categories, Les Novetats Que Han D’Arribar Aquesta Setmana I Que No Podré Fullejar Fins Que Torni De Vacances —Kundera i, sobretot, Harold Bloom, que ens promet on podrem trobar finalment la saviesa—, Els Llibres Que Pertanyen A L’Emperador i Els Llibres Que Des De La Biblioteca Estant Em Serviran Per Obrir-Los A L’Atzar I Riure Bella Estona —Si una nit d’hivern un viatger, Italo Calvino, per exemple.

Etc.

En teoria

Ara que sovint les Grans Paraules Buides serveixen de fonament de les Grans Propostes, una mica de pensament crític que les ompli d’un sentit precís –que pot ser discutible, però que es pot discutir precisament perquè és precís– com el que ens ofereix Terry Eagleton a Después de la teoría és, almenys per a mi, certament bo. Perquè mostra com el marxisme, si esdevé un instrument d’anàlisi i no un sistema escatològic, permet descriure de manera útil l’evolució del pensament occidental des de la contracultura dels anys seixanta fins als nostres dies; en aquest sentit, els dos primers capítols exhibeixen una capacitat de síntesi admirable. El propòsit de l’assaig es assenyalar els encerts i les febleses dels estudis culturals amb la intenció d’oferir noves vies de desenvolupament que havien quedat desateses, a causa del rebuig a sistematitzar el coneixement en un fonament teòric sòlid. Segons aquest punt de vista, el ressentiment postmodern envers els Grans Relats hauria fomentat un culturalisme excessiu, una bombolla antiteòria que evita abordar qüestions essencials. El títol de tres capítols pot suggerir per on va la cosa: ‘Verdad, virtud y objetividad’, ‘Moralidad’ i ‘La muerte, el mal y el no ser’.

No es tracta, però, d’una exposició àrida, sinó ben al contrari: el sentit de l’humor i les comparacions són trets pertinents perquè ajuden a concretar el significat de les proposicions. A El portero, la seva autobiografia, ens recrea en un humor que gaudeix amb els contrastos insospitats. Aquí no és tan exuberant, però déu n’hi do: “Los buenos sapos son sapos como deben ser. Sin embargo, este no es el tipo de bondad por la que uno pueda felicitarlos, puesto que ser como un sapo es algo que no pueden evitar. No es un logro. Los sapos no ganan medallas por ser sapos. Uno puede ser un buen sapo pero no un sapo virtuoso.” Pel que fa a les comparacions, només diré que ajuden a delimitar l’abast i a distingir els termes de la comparació, en lloc de confondre’ls en les tenebres del misteri; foscors d’allò més interessants segons com, però no en un assaig que vol aclarir el panorama dels estudis culturals.

Suposo que un llibre sobre aquest tema, en un país on els estudis culturals no gaudeixen de gaire èxit, no deu suscitar gran interès. Sospito que la cosa té a veure amb l’afany de normalitat que ha conreat sempre l’alta cultura catalana; el rebuig a ser considerada perifèria i l’esforç per creure’s el miratge de contemplar, amb el benèvol vist-i-plau de les grans cultures del voltant, el melic eurocèntric. A tall d’exemple, anem a l’any 1984, al número 1 de la revista Faig: sota el títol genèric de ‘Poetes del segle XX’ trobem Carles Riba, Eugenio Montale, T.S. Eliot, Jorge Guillén i R.M. Rilke; ja tenim cànon. És per això que la llista feta a corre-cuita per Harold Bloom va suscitar tanta satisfacció. No estic en condicions d’esbrinar si la fidelitat a una filologia fonamentada en la història literària està entre els símptomes o les causes de l’afany de normalitat que pateix la literatura escrita en la llengua decorativa del país. Quina cosa sigui la normalitat, a més a més, és una qüestió no resolta que deu suscitar tot de divergències si juguem a definir-la. Estic convençut, però, que llibres com el de Terry Eagleton poden aportar estratègies fèrtils. I el Nobel, si no arriba, tant se val.

Rèquiem

A l’hora de classificar un llibre nou com a best-seller no podem tenir en compte les vendes -el Quixot hauria d’entrar en aquesta categoria-, sinó que considerem aquesta etiqueta com un gènere literari. La principal característica seria la repetició d’uns determinats esquemes narratius i temàtics i el fet que es tracta d’un producte efímer –tret d’algun best & long seller com El vuit o Els pilars de la Terra-. La principal dada que ens permet identificar-los és, però, que pertanyin a una col·lecció específica d’alguna editorial. A la llibreria els tenim en un racó; no cal destacar-los ni fer-ne piles enormes perquè la publicitat que solen rebre és suficient. Al cap d’uns mesos podem trobar bona part dels títols a les taules de saldos d’algunes llibreries de Barcelona; són apostes comercials i si el producte no funciona és substituït gairebé immediatament per un altre. Per això em sobta trobar-me saldos d’editorials com Crítica, o d’algunes col·leccions de Península o Destino : ¿es pot renunciar a tenir Ojazos de madera de Carlo Ginzburg o La inquietud que atraviesa el río de Hans Blumenberg al catàleg? ¿I El castillo de Axel d’Edmund Wilson i El salvaje en el espejo de Roger Bartra? Sembla ser que sí. Una altra estratègia que han seguit darrerament La Magrana i Edicions 62 és mantenir-los al catàleg però rebaixats substancialment. D’aquesta manera, Experiments amb la veritat de Paul Auster costa 5,95 € o La marca de l’home de Philip Roth, 10 €. Hi ha saldos que produeixen encara més tristesa, quan una editorial desapareix i et trobes pertot títols d’Ediciones Júcar o d’Edicions del Mall –hi ha una parada a la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió on any rere any s’exposen les despulles d’aquesta editorial: Josep Palau i Fabre, Vicenç Altaió, Agustí Bartra...

És per això que m’agrada destacar l’ambició d’editorials que mantenen viu bona part del catàleg, com Quaderns Crema o, principalment en format de butxaca, Anagrama. Fa poc, Saragatona es demanava si encara està disponible Papers, cartes, paraules de Gabriel Ferrater, de 1986, i la resposta és que sí: es pot encarregar en qualsevol llibreria –jo el tinc sempre de fons-, igual que els Articles de Francesc Pujols, de 1984.

La forma més habitual, però, d’escurçar la vida comercial d’un llibre és convertir-lo en pasta de paper. I no cal que sigui un best-seller perquè acabi d’aquesta manera; un bon llibre pot veure frustrades les expectatives comercials i l’editorial pot decidir prescindir de bona part del tiratge, perquè les despeses d’emmagatzematge no compensen la minsa rotació i surt més a compte mantenir un nombre reduït d’exemplars, fins que s’exhaureixi i el descataloguin. “Sota les meves mans i en la meva premsa expiren llibres preciosos i jo no puc impedir aquest flux” afirma Hant, el protagonista d’Una solitud massa sorollosa, de Bohumil Hrabal, i més endavant: “I només jo al món sé que en el cor de cada paquet descansa, ben obert, aquí Faust, allà Don Carlos, aquí, enmig de cartrons ensangonats, Hyperion, allà, enmig d’un paquet ple de sacs de ciment, Així parlà Zaratustra. Només jo al món sé quina bala serveix de sepultura a Goethe i a Schiller, quina a Hölderlin i a Nietzsche.”

La calma

Els llibreters hem desenvolupat l’habilitat de llegir sense que el llibre en pateixi les conseqüències: agafar-lo per sota, no obrir-lo del tot, passar les pàgines amb cura... perquè al desar-lo al prestatge ningú no s’adoni que l'han sostingut unes altres mans. Aquesta és una de les raons que m’indueixen a visitar la biblioteca almenys un cop per setmana: puc llegir còmodament amb els gestos habituals; un veritable alleujament que tan sols em permeten, a més a més, el llibres que tinc a casa. De vegades, quan ressegueixo els rengles de lloms em retrobo amb algun títol que em va enlluernar anys enrere. Per uns segons torno a viure la sensació que em va ocasionar aquest descobriment i retrocedeixo a la infantesa i a l’adolescència d’una manera singular: se’m fa present un lloc concret del mapa de lectures, que seria una mena de fotografia de la curiositat, que més o menys m’ocupava llavors. Si a la feina tinc milers de llibres a l’abast -amb un dels pitjors enemics de la lectura assetjant arreu: la urgència encomanada per l’excés- la biblioteca m’ofereix, en canvi, la calma.

La veritat és que d’ençà que em dedico a aquesta professió compro menys llibres, i acostumo a comprar-los sobretot després d’haver-los llegit. Adquirir algun llibre que no he llegit implica sovint condemnar-lo al llistat de títols pendents, perquè a la llibreria les temptacions són contínues. Una forma d’elogi que acostumen a fer els clients és afirmar que només s’hi poden quedar una estoneta, perquè la quantitat de llibres bons que tenen a l’abast els perjudicaria molt seriosament la butxaca. Imagineu-vos treballar-hi: hores i hores deixant lectures per més endavant... Això de la butxaca, que llegir és car –diuen alguns-, em podria menar a parlar precisament dels llibres de butxaca, però avui m’he aturat a les biblioteques –a veure si aconsegueixo que la Diputació em subvencioni el bloc-, on la lectura és de franc.

Una amiga em comentava fa poc que la nostra biblioteca no era gaire bona, i tinc la sensació que aquesta imatge sobre la precarietat de les biblioteques públiques està molt estesa. Li vaig haver de desmentir aquesta percepció superficial. És cert que hi ha temes amb una selecció de títols força antiquada, però també n’hi ha que són molt atractius, per la selecció i per la quantitat. Per adonar-se’n cal disposar d’una mica de temps i mirar sense cercar-hi res concret, és així com he trobat moltes de les joies que han canviat el rumb del meu itinerari lector. A més a més, cal tenir en compte els centenars de llibres que hi són però que no estan a la vista, com els de la Bernat Metge: com que no els consulta gairebé ningú, els mantenen amagats perquè no ocupin massa espai. Suposo que a tot arreu deu passar alguna cosa semblant. I si algú vol llegir un títol que no troba a la seva biblioteca habitual, ja ho sap: pot comprar-lo a les llibreries.

Prendre el te

De nit, amb la llibreria tancada, arriben les caixes plenes de llibres que no s’han venut. Amb el cansament que arrosseguem ens fa la impressió que el nombre de caixes és gairebé el mateix que sortia de bon matí cap a la parada que havíem muntat al carrer. L’ordinador, amb dades incontestables, ens demostra que aquesta percepció és errònia. És immensa la quantitat de llibres que hem de bellugar amunt i avall per oferir títols que no sabem si sortiran o no; la importància de Sant Jordi és tan gran que el risc d’equivocar-nos ens obliga a demanar molt de tot. I al llarg de la jornada ens adonem que tenim poc d’això i massa d’allò altre o que un títol anunciat als suplements i a les revistes no ens ha arribat encara. Cal afegir, a més a més, que els llibres que seleccionem per a la parada estan limitats per l’espai d’exhibició i triem, a priori, un bon grapat dels que semblen més comercials. Per exemple, l’autor més venut a la llibreria –si sumem les traduccions al català i a l’espanyol- ha estat Sándor Márai amb La dona justa; a la parada, en canvi, ocupa un lloc més discret, desplaçat per Javier Cercas, Empar Moliner i el Mortadelo de la Mancha.

De camí cap a casa queden sobretot les satisfaccions. S’han venut dotze exemplars de Sobre la lectura, i ja van setanta-dos al llarg d’aquest any, una fita certament espectacular. Dels llibres que esmentava abans d’ahir, se n’han venut més aviat poquets; l’únic que no ha trobat comprador ha estat el Diari 1918 de J.V. Foix en l’edició de l’Institut d’Estudis Catalans. Encara que això no és ben bé cert del tot: és el que, finalment, he triat per regalar-me. Les felicitacions, una mica iròniques, dels companys han vingut pel fet que s’han venut tres exemplars del Tirant d’Albert Hauf en un sol dia, ja que es tracta d’una aposta personal; i aquí he d’agrair al programa El Favorit l’edició dedicada a Joanot Martorell que han emès aquesta mateixa setmana, a Màrius Serra l’entrevista que va fer a Albert Hauf a Alexandria –i que malauradament no vaig poder veure- i a l’Avui la portada i l’entrevista que el suplement cultural va dedicar al filòleg fa algunes setmanes. Espero que això serveixi perquè algú en faci una edició menys luxosa.

Pel que fa al Meu Llibre de Sant Jordi, la sorpresa ha estat un exemplar sense desbarbar de Poética y realidad en el cancionero peninsular de la Edad Media d’Eugenio Asensio i, per postres, El diccionario del diablo d’Ambrose Bierce que acaba d’editar Galaxia Gutenberg.

Entre les anècdotes, una de ben simpàtica: una senyora que demana algun llibre de Jordi Coca. Li mostro Cara d’Àngel perquè és el darrer i com que li comento que és un autor que m’agrada molt, pregunta quin és el llibre que m’ha agradat més entre els més recents. S’endú Lena. Suposo que li venia de gust prendre un te.

Bona diada a tothom!!!!

Molta gent que se’n va de cap de setmana ha aprofitat per venir avui i avançar, així, unes hores la diada de Sant Jordi. Un tast de demà. Pensava fer una llisteta de llibres recomanats però estic cansat i cal que dormi per estar fresc tant com pugui. Així que només diré que m’agradaria que es vengués el Tirant d’Albert Hauf , publicat a València per la llibreria Tirant lo Blanch, i Els cants de Maldoror que ha publicat March Editor des de Vallfogona de les Monges, i Paper de Vidre –ens fan la competència i muntaran la paradeta al Passeig de Gràcia núm. 15-, i la poesia Vicenç Altaió –que ha publicat Massa fosca a l’editorial Moll, des de les Illes-, i els llibres de Jordi Coca –perquè no sóc rancuniós i tant de bo que es cansi de signar-los- i Homer de Carles Miralles i, posats a demanar, desitjo que els lectors es mirin més els prestatges... encara que demà pot ser un veritable esport de risc.

Oblido molts llibres que no puc esmentar perquè em llevaré a les cinc de la matinada i ja es fa tard. Ajudaré a muntar la parada del carrer i després tornaré a la llibreria per atendre les consultes i obrir-me pas entre els clients per localitzar els títols que em demanin i caminar quilòmetres amunt i avall dins l’espai curull de llibres i de persones. Com que Sant Jordi cau en dissabte, enguany no vindran les escoles i els nens no faran cua amb un llibre, mirant quins han agafat els altres per no repetir-ne cap i per intercanviar-los quan hagin llegit el seu; i a la redacció que hauran d’escriure dilluns explicaran que van passejar amb els pares o els avis o els oncles o els amics, si és que no són metapostmoderns i estan a favor del Drac.

Bona diada de Sant Jordi a tothom!!!!

Per cert, plourà?

[Actualització al final]

Encara queden uns dies per Sant Jordi. Fa setmanes que s’acumulen les caixes plenes de llibres, el paper per embolicar-los, les reunions i les trucades per garantir un bon assortiment de títols... Una feinada compensada per les sorpreses que ens trobem: divendres van arribar –ja tocava- El Nuevo Pascual o La Prostitución, de Francesc Pujols, i Después de la teoría, de Terry Eagleton, i encara han d’arribar més novetats que perduraran a les taules més enllà de la diada. Per poder triar-los bé, gosaré suggerir que aprofiteu els dies previs per visitar les vostres llibreries habituals. Si cal, atureu-vos una estona per fer-ne un tast que ajudi en la decisió i, un cop feta la selecció, demaneu que us els reservin fins dissabte. Quan arribi el dia, si resistiu la temptació de fer un darrer cop d’ull a la llibreria, recolliu-los i beneficieu-vos del descompte –un deu per cent no és moc de gall dindi.

Per cert, plourà? Si plou, potser alguna de Ses Excel·lències que diu que no es digna i que no signa per Sant Jordi, perquè és un espectacle mediàtic i tal, tindrà el melic content. Suposo que amb una breu explicació entendrien que cal vendre llibres mediàtics per poder mantenir un bon fons –que vol dir molts títols amb una rotació anual molt baixa o, de vegades, fins i tot nul·la-. L’operació aritmètica és molt senzilla: si venem molts Quixots –l’obra més mediàtica del moment- podrem mantenir als prestatges alguns volums de la correspondència de Joan Coromines –o Lleures i converses d’un filòleg-; si venem molts Prohibit als pares, podrem oferir una bona selecció de Roís de Corella. Amb poques paraules: les vendes espectaculars d’uns maquillen la poca rendibilitat dels altres. En definitiva, que Buenafuente ha contribuït, i molt, a garantir la diversitat en les llibreries que s’ocupen, justament, de mantenir-la; i Sant Jordi és un dia massa important perquè els Esnobistes pretenguin jugar-hi en contra. No vull creure que no tenen en compte els qui ens esforcem perquè una bona part de l’obra dels Excelsos estigui immediatament a l’abast dels lectors. Si en lloc de conrear un elitisme maldestre parlessin d’això amb algun dels llibreters amb ofici que hi ha a Catalunya –i n’hi ha molts, i molt bons-, potser s’ho pensaven una mica abans d’anar en contra dels propis interessos –si ens hem de creure la seva ambició literària, és clar; que jo d’alguns sí me la crec, i és per això que certes declaracions fan mal.


[Actualització, dia 30 d’abril de 2005]

La relectura d’aquest escrit en la calma posterior a la diada de Sant Jordi m’ha permès adonar-me d’una negligència imperdonable: amb Excel·lències, Esnobistes i Excelsos em refereixo als escriptors que volen fer soroll una setmaneta abans de Sant Jordi per vendre un pobre simulacre de l’honestedat. En cap cas he volgut acusar de res als escriptors que no signen però que sí treballen, amb el to de veu escaient i de manera molt més efectiva, perquè la literatura catalana sigui coneguda millor.

L'últim lector

Desconec quina relació pot haver entre l’editorial Anagrama i els organitzadors del cicle de conferències Al voltant dels grans mestres de la crítica del segle XX. No sé si és poca o és molta casualitat que Roberto Calasso i Ricardo Piglia fossin els convidats pocs dies –quatre o cinc només- després d’haver-se distribuït el darrer llibre de cadascun d’ells. Tampoc no em vull aturar a considerar si val la pena esbrinar-ho o no; sí que vull, però, dir que el llibre de Ricardo Piglia és excel·lent i que la conferència va ser molt bona. Després d’algunes consideracions molt pertinents sobre la crítica literària feta pels escriptors, Piglia ens va parlar dels anys argentins de Gombrowicz; dels saraus que muntava per fer-se notar i que es poden resumir en el crit que va llançar des del vaixell quan se n’anava: “¡Hay que matar a Borges!” És clar que Gombrowicz és Gombrowicz...

Si a algú li ve de gust llegir El último lector, em permeto suggerir que deixi pel final ‘Un cuento sobre Kafka’: un assaig molt intel·ligent sobre ‘La condemna’. Piglia fa una anàlisi –gosaria dir que inèdita- de les relacions entre el conte, el diari i les cartes de Kafka a Felice, amb els hàbits del Kafka lector com a fil conductor i amb el rebuig –o la por- de la interrupció com a clau interpretativa del conte. Un altre assaig que mostra la precisió amb què treballa Piglia és ‘Cómo está hecho el Ulysses’: segueix l’itinerari d’una patata per explicar la mena de lector que demana la novel·la de Joyce. Els bons llibres sobre llibres tenen la virtut, no tan sols d’encomanar-te la necessitat de llegir determinats autors –o de rellegir-los des d’un punt de vista nou i estimulant-, sinó també el plaer de llegir d’una determinada manera: atenir-se a les coses que el text diu efectivament per gaudir-lo en la seva singularitat i en les relacions que manté amb altres textos; res, doncs, de fantasiejar amb l’hermenèutica del tot s’hi val –que, segons com, pot estar molt bé, exuberant i divertida fins i tot, però que sovint estrafà i nega les paraules.

Dolor de llengua

CCG Edicions ha tret un llibre trist: Veus que s’apaguen. Els autors, Daniel Nettle i Suzanne Romaine, escriuen sobre les llengües que desapareixen a tot el món, generalment idiomes de pobles que pateixen el drama postcolonial, després d’haver patit l’explotació colonial; a Europa, però, també se li moren les llengües. El llibre comença recordant el nom del darrer parlant d’algunes llengües: Tevfic Essenç, darrer parlant d’ubykh; Ned Maddrell, últim parlant de manx; Marie Smith, darrera parlant d’eyak... N’hi que estan tan a la vora de l’extinció que una epidèmia de grip o una riuada poden fer desaparèixer segles d’anomenar les coses d’una determinada manera. Els autors estableixen un paral·lelisme entre biodiversitat i riquesa lingüística que fa d’eix vertebrador del llibre; a partir d’aquí, fan una anàlisi molt acurada de les condicions que provoquen la mort de les parles. Defugen l’estadística grandiloqüent i dediquen molta atenció a realitzar distincions entre, per exemple, el nombre de parlants i la situació respecte a les llengües veïnes: una llengua amb uns pocs milers de parlants pot tenir un entorn més favorable que una altra més estesa –la substitució lingüística pot afectar les generacions més joves o pot patir un procés de criollització o de calc des de la llengua forta que la diluiria en pocs anys-. Al llibre, no s’hi exhibeixen receptes generals: cada veu que s’apaga és única. Sobretot deixen ben clar que els conflictes lingüístics són un símptoma de conflictes força més complexos.

Aquest llibre em recorda Dolor de llengua –Edicions 3i4-, on Enric Larreula dóna els noms dels darrers parlants de català d’algun racó que abandona definitivament domini linguïstic. Aviat, potser, també podrem saber el nom del darrer parlant d’alguna urbs com Alacant o València. Un client em comentava que durant la darrera visita a València va conèixer un empleat de l’hotel que parlava valencià. La llengua fa mal quan el client s’adona que l’empleat allarga massa la conversa, quan l’empleat acaba confessant que les poques persones del seu entorn amb les quals pot parlar en valencià són alguns amics i els catalans que s’hostatgen a l’hotel; quan el client s’assabenta que els valencians que s’hostatgen a l’hotel eviten parlar la llengua del país. El llibre d’Enric Larreula és lúcid i trist; massa trist, i potser per això no el compra ningú.

El fàstic

Va ser una diada de Sant Jordi que vaig descobrir l’editorial Riopiedras. Hauria estat inevitable descobrir-la més tard però, encara que no puc reconstruir els pensaments que em va provocar aquella paradeta al davant del Museu de Cera, res no podria ser comparable a la sensació de tenir Història prop; fàstic, respecte, curiositat, vergonya –era molt jove-, i seducció pels títols que s’hi exhibien. Dos llibres de Gerschom Scholem m’ho recorden des de llavors.

El fàstic encara me’l provoca periòdicament un client. La primera vegada que em va demanar informació volia un llibre sobre els camps de concentració que no l’hagués escrit un jueu, perquè els jueus donen un punt de vista massa parcial. No li vaig fer cas: LTI: La lengua del Tercer Reich de Victor Klemperer o com la perversió del llenguatge pot bastir ideologia; La historia desgarrada d'Enzo Traverso o la història de la comprensió de l’extermini; Imre Kertész o com l’alliberament dels camps fou, en realitat, una derrota. El client deia que no, que els camps havien servit perquè sobrevisquessin els millors. Vaig pensar en Primo Levi però no el vaig esmentar. Em vaig limitar a indicar on eren les novetats i els prestatges d’història contemporània i me’n vaig anar. De vegades sóc una mica mal educat.

Fa un parell de setmanes ha tornat. Volia els Protocols dels Savis de Sió perquè –afirmava- “són la millor guia per entendre la història del segle XX”. Servia de res dir-li que eren una falsificació? Que s’havien propagat justament des de Rússia, el lloc en què els jueus eren més pobres i patien més discriminacions? Ho vaig dir. Va constatar que no teníem el libel i se’n va anar. Ara Riopiedras publica La mentira que no ha querido morir, de Hadassa Ben-Itto; l’hi guardo.

La vergonya que he esmentat abans me la provocava el fet que de petit, al meu poble, el pitjor insult era judío; la mare m’explicava que “los judíos mataron al Señor”. A Catalunya vaig haver de canviar d’insult; maricón o hijoputa –maricó o filldeputa després-, són molt més efectius. Fa molt de temps que tampoc no els faig servir. Són la mena d’insults que fa servir algun client.

Assaig de reflexió en la sauna

Com que s’acosta Sant Jordi, he decidit augmentar la durada i la intensitat dels exercicis que acostumo a patir al gimnàs. Res de musculació, però; les meves preferències van cap al rem, la bicicleta, un aparell que no sé com s’anomena que sembla com si caminessis a gran velocitat amb dos bastons coordinats amb les cames, i un altre aparell anomenat stepper que és com pujar escales contínuament. Ah, i les inútils abdominals. La feina del llibreter és sedentària i cal compensar-ho d’alguna manera. Darrerament coincideixo amb una dona misteriosa. Llegeix i pedaleja a la bicicleta estàtica, tot alhora, i contradiu així la imatge del lector immòbil, encara que aquest lector es desplaci en algun mitjà de transport públic. De fet, jo sóc dels qui llegeixen al tren o a l’autobús; i, a més a més, acostumo a fixar-me en les lectures del s altres. Gràcies a això puc donar per acabada la febre Codi da Vinci, ja no se’n veuen gaires –estem molt lluny dels set exemplars oberts que vaig comptar un dia en el trajecte que va de la feina al tren i del tren a casa.

Observar la gent que llegeix als transports públics ofereix una prova irrefutable que la diada de Sant Jordi sí fomenta la lectura; només cal comprovar-ho l’endemà al metro, per exemple: el nombre de lectors augmenta de forma considerable. Una paradoxa: la dona misteriosa pedaleja es mou però roman al mateix lloc tota l’estona, al contrari que el lector de l’autobús, que roman quiet i es desplaça de debò.

Les converses que se solen mantenir a la sauna del gimnàs són la cosa més banal del món. Eludeixo tant com puc dir la meva feina, perquè la reacció inevitable és que algú comenti el llibre que ha llegit durant el darrer any –que coincideix gairebé inevitablement amb llibre que li van regalar per Sant Jordi- i en demani el meu parer; cosa que despatxo de manera sibil·lina: els dic que només llegeixo poesia i em diverteixo amb la reacció immediata: tots es tapen dissimuladament l’entrecuix amb la tovallola. Hi ha un jubilat que, sospito, reparteix totes les seves relacions socials entre la piscina, el gimnàs, la pista d’atletisme i la sauna. Fa poc, enmig d’una interessant conversa –cinc homes suats i en pilotes- sobre la gentada que anava a veure el cadàver del Papa, em va demanar com és que no vinc gaire sovint al gimnàs –dos o tres cops per setmana, com a molt- i jo, tot cofoi, li vaig respondre: - És que no tinc temps...

El pretext

Potser em faig una mica pesat amb l’assumpte dels no lectors. Continuaré amb la meva proposta didàctica: les delicatessen, els llibrets que en la seva brevetat embolcallen petites meravelles. Per exemple, L’analfabeta d’Agota Kristof; 52 pàgines que haurien de ser de lectura obligatòria a l’ensenyament secundari. El text, autobiogràfic, és molt senzill i alhora molt dens: l’evocació de la infantesa, l’emigració, les ferides de la Segona Guerra Mundial, la dictadura comunista, la maternitat i el món laboral... L’autora va ser una lectora precoç, però quan va haver de deixar Hongria i fugir a la Suïssa francòfona es va trobar que s’havia convertit de cop i volta en una analfabeta. Per cert, Agota Kristof escriu en francès, llengua que va començar a aprendre als vint-i-un anys.

Una altre llibret delitós és La tardor Barcelonina de Francesc Pujols, precedit per un magnífic pròleg de Joaquim Auladell, d’on he tret la cita que encapçala el bloc des de fa un parell de setmanes. Potser el tema és com la culpa pot distorsionar la percepció de les coses, generar una rica vida interior contradictòria i fascinant, augmentar l’egoisme fins a la còmica desmesura... O potser millor com la rica vida interior genera l’egoisme capaç de distorsionar la culpa a través de la còmica desmesura del tema. Com que no me’n surto, ho deixo a les mans de Saragatona, o de Teresa Amat, que escriu sobre El nuevo Pascual o de la prostitución –l’han presentat abans de distribuir-lo: espero que arribi durant la pròxima setmana.

77 pàgines té Una historia: dos relatos que aplega Expediente d’Imre Kertész i Vida y literatura de Péter Esterházy. Kertész és un dels escriptors que més m’estimo –per cert, fa alguns mesos que ha sortit el Kaddish pel fill no nascut en català-. Si no l’heu llegit mai, aquest relat pot ser una bona presa de contacte perquè parla d’una de les constants de la seva obra: com el totalitarisme penetra en la gestualitat i en l’actitud de les persones, i com romanen intactes fins i tot quan les dictadures desapareixen. A partir d’una situació duanera semblant, Peter Esterházy reprèn la narració de Kertész i en fa una lectura molt lúcida.

Si el no lector encara no s’ha decidit per cap d’aquestes propostes, pot, mentrestant, tastar algun dels dos fotopoemes que ha publicat Labreu edicions: són efectivament breus, no són llibres, integren imatge i paraula, són estranys... Les fotografies, en els dos casos, són d’Ester Andorrà i el poema és, a Eclosions, de Josep Pedrals i ,a Nuatges, de Marc Romera –autor, per cert, d’un magnífic volum de relats que recomano vivament: Amanida d’animals-.

I amb això deixo tranquils els no lectors, que han esdevingut un pretext com qualsevol altre per parlar de llibres.

L'orgasme

Un defecte de les campanyes a favor de la lectura és que prometen coses exagerades. Al no lector li agradaria que li agradés la lectura: ho intenta, fins i tot s’hi esforça una mica, i no hi troba de forma immediata ni els delitosos paradisos, ni les emocions desmesurades, ni la gimnàstica neuronal infal·lible, ni les altes dosis de cultura que prometen les institucions; però com que la lectura és tant i tant bona, déu ser, simplement, que és un mal lector. És per això que, abans d’admetre que és un insensible incapaç d’arribar a l’orgasme amb un llibre –llegint-lo, és clar-, expressa la seva decepció amb la frase famosa: és que no tinc temps. No sap, perquè la publicitat ho amaga, que per gaudir de la lectura cal temps, és a dir: lectures; o trobar-se amb un Harry Potter o amb un Codi da Vinci i voler-ne més.

Si passegeu per Barcelona trobareu unes tanques publicitàries en què una senyora de la neteja, al bell mig del passadís una mica claustrofòbic d’una biblioteca, exhibeix tota cofoia un llibre. A partir del lema ‘Més llibres, més lliures’, els publicistes ens volen fer creure que una persona amb una feina avorrida pot, pel preu d’un llibre, esdevenir més lliure. Si li agrada, és cert que s’ho passarà molt bé llegint-lo, però serà igual de lliure abans, durant i després de la lectura: la llibertat depèn d’altres coses; amb els llibres podem, com a molt, jugar a definir-la, cosa que ja és bastant complicada. Bé, he d’admetre que si llegeix durant la jornada laboral sí que serà més lliure.

Sobre els llocs comuns que s’utilitzen per evitar la temptació de pensar quina cosa sigui de veritat la lectura, ha escrit un llibre Víctor Moreno: Metáforas de la lectura. És curiós que per afirmar el plaer que procuren els llibres, moltes persones doctes hagin optat per les banalitats més recurrents. L’autor desmunta tòpics com els que equiparen la lectura a una aventura, a una conversa amb celebritats mortes, a un viatge, a una porta o finestra al món, a un amic, etc. Especialment interessant és el capítol al voltant dels tòpics que contraposen la lectura a la televisió. El llibre es mou entre la ironia i el sarcasme i sovint va massa lluny en les seves afirmacions –destraleja sense embuts d’Aristòtil a Javier Marías, passant per Nietzsche, Schopenhauer, Kafka, Alberto Manguel...-; encara que he de dir que els excessos de l'autor són la part més divertida. Al cap i a la fi, cal ser humil: els tòpics són necessaris, ajuden a articular el discurs sempre que hi hagi alguna intenció de persuadir. El recomano a tots els qui participen en l’organització dels actes del l’any del llibre i de la lectura, hi trobaran moltes de les buidors que en lloc de fomentar la lectura –o la compra de llibres- espanten els no lectors del vici confessable de llegir.