Miquel de Palol maquina un pla

“En Qüimogin fa un esgarip, estrafà amb els morros frunzits una expressió bestial no exempta de comicitat i treu bola amb els braços en L a banda i banda (..)“ Aquesta és l’única vegada que Miquel de Palol esmenta aquesta expressió. Suposo que això de Contes en forma de L deu venir d’aquí: una exhibició dels músculs de la capacitat fabuladora amb versions alternatives de contes ja publicats, exercicis combinatoris a l’estil de Grafomàquia i narracions de diversa procedència que, entre les quals hi ha algunes que enllacen el món narratiu que es clou amb El Troiacord amb un nou cicle, inaugurat amb l’impressionant Les concessions. A l’última pàgina del llibre hi ha el programa d’aquest cicle: nou llibres amb una advocació formal –en el cas dels Contes en forma de L seria Figuracions- relacionada amb una musa –que aquí seria Terpsícore, musa de la música coral i de la dansa-. Queda explicat, doncs, el retorn als cànons, gigues i cintes, a tot el joc de màscares, intercanvis i variacions amb repeticions de personatges, temps i espais que fa pensar sovint en una mena de transposició d’Escher a la narrativa.

Segons s’afirma al programa, el títol de Les concessions hauria d’haver estat Tots els Ets i el Uts –advocació formal: la Nouvelle; musa: Polímnia, la de la musica sacra, la retòrica, l’agricultura i, suposo que de manera més general, dels rituals, d’acord amb el comportament altament formalitzat de moltes situacions-, si no s’haguessin imposat els “imperatius aliens a l’autor”; és a dir: adéu a tota l’hermenèutica paratextual i hipotàctica implícita en el títol.

Si Grafomàquia és un llibre central en l’obra de Miquel de Palol, una mena de motor narratiu combinatori, Contes en forma de L sembla un volum improvisat, amb moltes pàgines memorables, és cert, però amb una sensació constant de dejà lu. De vegades m’assetgen els excessos de la interpretació i hi ha un detall que m’ha cridat força l’atenció: com és que la reinvenció de l’editorial Moll admet que en el llibre de Palol i només en el de Palol s’exhibeixi una ela geminada tan lletja? El punt volat és més a prop de la ela de la dreta, amb el resultat d’una ela geminada asimètrica. Potser té alguna cosa a veure amb l’enorme quantitat d’errates –moltes de les quals podrien obeir a sorprenents innovacions lingüístiques de l’autor- ¿o és que la disposició de les errates respon a una calculada estratègia geomètrica generadora de sentits amagats? Per editar una obra de l’autor “d’una de les obres cimeres de la literatura occidental del nostre temps, El Troiacord”, segons consta a la contracoberta del llibre, caldria una mica més cura.