Rèquiem

A l’hora de classificar un llibre nou com a best-seller no podem tenir en compte les vendes -el Quixot hauria d’entrar en aquesta categoria-, sinó que considerem aquesta etiqueta com un gènere literari. La principal característica seria la repetició d’uns determinats esquemes narratius i temàtics i el fet que es tracta d’un producte efímer –tret d’algun best & long seller com El vuit o Els pilars de la Terra-. La principal dada que ens permet identificar-los és, però, que pertanyin a una col·lecció específica d’alguna editorial. A la llibreria els tenim en un racó; no cal destacar-los ni fer-ne piles enormes perquè la publicitat que solen rebre és suficient. Al cap d’uns mesos podem trobar bona part dels títols a les taules de saldos d’algunes llibreries de Barcelona; són apostes comercials i si el producte no funciona és substituït gairebé immediatament per un altre. Per això em sobta trobar-me saldos d’editorials com Crítica, o d’algunes col·leccions de Península o Destino : ¿es pot renunciar a tenir Ojazos de madera de Carlo Ginzburg o La inquietud que atraviesa el río de Hans Blumenberg al catàleg? ¿I El castillo de Axel d’Edmund Wilson i El salvaje en el espejo de Roger Bartra? Sembla ser que sí. Una altra estratègia que han seguit darrerament La Magrana i Edicions 62 és mantenir-los al catàleg però rebaixats substancialment. D’aquesta manera, Experiments amb la veritat de Paul Auster costa 5,95 € o La marca de l’home de Philip Roth, 10 €. Hi ha saldos que produeixen encara més tristesa, quan una editorial desapareix i et trobes pertot títols d’Ediciones Júcar o d’Edicions del Mall –hi ha una parada a la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió on any rere any s’exposen les despulles d’aquesta editorial: Josep Palau i Fabre, Vicenç Altaió, Agustí Bartra...

És per això que m’agrada destacar l’ambició d’editorials que mantenen viu bona part del catàleg, com Quaderns Crema o, principalment en format de butxaca, Anagrama. Fa poc, Saragatona es demanava si encara està disponible Papers, cartes, paraules de Gabriel Ferrater, de 1986, i la resposta és que sí: es pot encarregar en qualsevol llibreria –jo el tinc sempre de fons-, igual que els Articles de Francesc Pujols, de 1984.

La forma més habitual, però, d’escurçar la vida comercial d’un llibre és convertir-lo en pasta de paper. I no cal que sigui un best-seller perquè acabi d’aquesta manera; un bon llibre pot veure frustrades les expectatives comercials i l’editorial pot decidir prescindir de bona part del tiratge, perquè les despeses d’emmagatzematge no compensen la minsa rotació i surt més a compte mantenir un nombre reduït d’exemplars, fins que s’exhaureixi i el descataloguin. “Sota les meves mans i en la meva premsa expiren llibres preciosos i jo no puc impedir aquest flux” afirma Hant, el protagonista d’Una solitud massa sorollosa, de Bohumil Hrabal, i més endavant: “I només jo al món sé que en el cor de cada paquet descansa, ben obert, aquí Faust, allà Don Carlos, aquí, enmig de cartrons ensangonats, Hyperion, allà, enmig d’un paquet ple de sacs de ciment, Així parlà Zaratustra. Només jo al món sé quina bala serveix de sepultura a Goethe i a Schiller, quina a Hölderlin i a Nietzsche.”

La calma

Els llibreters hem desenvolupat l’habilitat de llegir sense que el llibre en pateixi les conseqüències: agafar-lo per sota, no obrir-lo del tot, passar les pàgines amb cura... perquè al desar-lo al prestatge ningú no s’adoni que l'han sostingut unes altres mans. Aquesta és una de les raons que m’indueixen a visitar la biblioteca almenys un cop per setmana: puc llegir còmodament amb els gestos habituals; un veritable alleujament que tan sols em permeten, a més a més, el llibres que tinc a casa. De vegades, quan ressegueixo els rengles de lloms em retrobo amb algun títol que em va enlluernar anys enrere. Per uns segons torno a viure la sensació que em va ocasionar aquest descobriment i retrocedeixo a la infantesa i a l’adolescència d’una manera singular: se’m fa present un lloc concret del mapa de lectures, que seria una mena de fotografia de la curiositat, que més o menys m’ocupava llavors. Si a la feina tinc milers de llibres a l’abast -amb un dels pitjors enemics de la lectura assetjant arreu: la urgència encomanada per l’excés- la biblioteca m’ofereix, en canvi, la calma.

La veritat és que d’ençà que em dedico a aquesta professió compro menys llibres, i acostumo a comprar-los sobretot després d’haver-los llegit. Adquirir algun llibre que no he llegit implica sovint condemnar-lo al llistat de títols pendents, perquè a la llibreria les temptacions són contínues. Una forma d’elogi que acostumen a fer els clients és afirmar que només s’hi poden quedar una estoneta, perquè la quantitat de llibres bons que tenen a l’abast els perjudicaria molt seriosament la butxaca. Imagineu-vos treballar-hi: hores i hores deixant lectures per més endavant... Això de la butxaca, que llegir és car –diuen alguns-, em podria menar a parlar precisament dels llibres de butxaca, però avui m’he aturat a les biblioteques –a veure si aconsegueixo que la Diputació em subvencioni el bloc-, on la lectura és de franc.

Una amiga em comentava fa poc que la nostra biblioteca no era gaire bona, i tinc la sensació que aquesta imatge sobre la precarietat de les biblioteques públiques està molt estesa. Li vaig haver de desmentir aquesta percepció superficial. És cert que hi ha temes amb una selecció de títols força antiquada, però també n’hi ha que són molt atractius, per la selecció i per la quantitat. Per adonar-se’n cal disposar d’una mica de temps i mirar sense cercar-hi res concret, és així com he trobat moltes de les joies que han canviat el rumb del meu itinerari lector. A més a més, cal tenir en compte els centenars de llibres que hi són però que no estan a la vista, com els de la Bernat Metge: com que no els consulta gairebé ningú, els mantenen amagats perquè no ocupin massa espai. Suposo que a tot arreu deu passar alguna cosa semblant. I si algú vol llegir un títol que no troba a la seva biblioteca habitual, ja ho sap: pot comprar-lo a les llibreries.

Prendre el te

De nit, amb la llibreria tancada, arriben les caixes plenes de llibres que no s’han venut. Amb el cansament que arrosseguem ens fa la impressió que el nombre de caixes és gairebé el mateix que sortia de bon matí cap a la parada que havíem muntat al carrer. L’ordinador, amb dades incontestables, ens demostra que aquesta percepció és errònia. És immensa la quantitat de llibres que hem de bellugar amunt i avall per oferir títols que no sabem si sortiran o no; la importància de Sant Jordi és tan gran que el risc d’equivocar-nos ens obliga a demanar molt de tot. I al llarg de la jornada ens adonem que tenim poc d’això i massa d’allò altre o que un títol anunciat als suplements i a les revistes no ens ha arribat encara. Cal afegir, a més a més, que els llibres que seleccionem per a la parada estan limitats per l’espai d’exhibició i triem, a priori, un bon grapat dels que semblen més comercials. Per exemple, l’autor més venut a la llibreria –si sumem les traduccions al català i a l’espanyol- ha estat Sándor Márai amb La dona justa; a la parada, en canvi, ocupa un lloc més discret, desplaçat per Javier Cercas, Empar Moliner i el Mortadelo de la Mancha.

De camí cap a casa queden sobretot les satisfaccions. S’han venut dotze exemplars de Sobre la lectura, i ja van setanta-dos al llarg d’aquest any, una fita certament espectacular. Dels llibres que esmentava abans d’ahir, se n’han venut més aviat poquets; l’únic que no ha trobat comprador ha estat el Diari 1918 de J.V. Foix en l’edició de l’Institut d’Estudis Catalans. Encara que això no és ben bé cert del tot: és el que, finalment, he triat per regalar-me. Les felicitacions, una mica iròniques, dels companys han vingut pel fet que s’han venut tres exemplars del Tirant d’Albert Hauf en un sol dia, ja que es tracta d’una aposta personal; i aquí he d’agrair al programa El Favorit l’edició dedicada a Joanot Martorell que han emès aquesta mateixa setmana, a Màrius Serra l’entrevista que va fer a Albert Hauf a Alexandria –i que malauradament no vaig poder veure- i a l’Avui la portada i l’entrevista que el suplement cultural va dedicar al filòleg fa algunes setmanes. Espero que això serveixi perquè algú en faci una edició menys luxosa.

Pel que fa al Meu Llibre de Sant Jordi, la sorpresa ha estat un exemplar sense desbarbar de Poética y realidad en el cancionero peninsular de la Edad Media d’Eugenio Asensio i, per postres, El diccionario del diablo d’Ambrose Bierce que acaba d’editar Galaxia Gutenberg.

Entre les anècdotes, una de ben simpàtica: una senyora que demana algun llibre de Jordi Coca. Li mostro Cara d’Àngel perquè és el darrer i com que li comento que és un autor que m’agrada molt, pregunta quin és el llibre que m’ha agradat més entre els més recents. S’endú Lena. Suposo que li venia de gust prendre un te.

Bona diada a tothom!!!!

Molta gent que se’n va de cap de setmana ha aprofitat per venir avui i avançar, així, unes hores la diada de Sant Jordi. Un tast de demà. Pensava fer una llisteta de llibres recomanats però estic cansat i cal que dormi per estar fresc tant com pugui. Així que només diré que m’agradaria que es vengués el Tirant d’Albert Hauf , publicat a València per la llibreria Tirant lo Blanch, i Els cants de Maldoror que ha publicat March Editor des de Vallfogona de les Monges, i Paper de Vidre –ens fan la competència i muntaran la paradeta al Passeig de Gràcia núm. 15-, i la poesia Vicenç Altaió –que ha publicat Massa fosca a l’editorial Moll, des de les Illes-, i els llibres de Jordi Coca –perquè no sóc rancuniós i tant de bo que es cansi de signar-los- i Homer de Carles Miralles i, posats a demanar, desitjo que els lectors es mirin més els prestatges... encara que demà pot ser un veritable esport de risc.

Oblido molts llibres que no puc esmentar perquè em llevaré a les cinc de la matinada i ja es fa tard. Ajudaré a muntar la parada del carrer i després tornaré a la llibreria per atendre les consultes i obrir-me pas entre els clients per localitzar els títols que em demanin i caminar quilòmetres amunt i avall dins l’espai curull de llibres i de persones. Com que Sant Jordi cau en dissabte, enguany no vindran les escoles i els nens no faran cua amb un llibre, mirant quins han agafat els altres per no repetir-ne cap i per intercanviar-los quan hagin llegit el seu; i a la redacció que hauran d’escriure dilluns explicaran que van passejar amb els pares o els avis o els oncles o els amics, si és que no són metapostmoderns i estan a favor del Drac.

Bona diada de Sant Jordi a tothom!!!!

Per cert, plourà?

[Actualització al final]

Encara queden uns dies per Sant Jordi. Fa setmanes que s’acumulen les caixes plenes de llibres, el paper per embolicar-los, les reunions i les trucades per garantir un bon assortiment de títols... Una feinada compensada per les sorpreses que ens trobem: divendres van arribar –ja tocava- El Nuevo Pascual o La Prostitución, de Francesc Pujols, i Después de la teoría, de Terry Eagleton, i encara han d’arribar més novetats que perduraran a les taules més enllà de la diada. Per poder triar-los bé, gosaré suggerir que aprofiteu els dies previs per visitar les vostres llibreries habituals. Si cal, atureu-vos una estona per fer-ne un tast que ajudi en la decisió i, un cop feta la selecció, demaneu que us els reservin fins dissabte. Quan arribi el dia, si resistiu la temptació de fer un darrer cop d’ull a la llibreria, recolliu-los i beneficieu-vos del descompte –un deu per cent no és moc de gall dindi.

Per cert, plourà? Si plou, potser alguna de Ses Excel·lències que diu que no es digna i que no signa per Sant Jordi, perquè és un espectacle mediàtic i tal, tindrà el melic content. Suposo que amb una breu explicació entendrien que cal vendre llibres mediàtics per poder mantenir un bon fons –que vol dir molts títols amb una rotació anual molt baixa o, de vegades, fins i tot nul·la-. L’operació aritmètica és molt senzilla: si venem molts Quixots –l’obra més mediàtica del moment- podrem mantenir als prestatges alguns volums de la correspondència de Joan Coromines –o Lleures i converses d’un filòleg-; si venem molts Prohibit als pares, podrem oferir una bona selecció de Roís de Corella. Amb poques paraules: les vendes espectaculars d’uns maquillen la poca rendibilitat dels altres. En definitiva, que Buenafuente ha contribuït, i molt, a garantir la diversitat en les llibreries que s’ocupen, justament, de mantenir-la; i Sant Jordi és un dia massa important perquè els Esnobistes pretenguin jugar-hi en contra. No vull creure que no tenen en compte els qui ens esforcem perquè una bona part de l’obra dels Excelsos estigui immediatament a l’abast dels lectors. Si en lloc de conrear un elitisme maldestre parlessin d’això amb algun dels llibreters amb ofici que hi ha a Catalunya –i n’hi ha molts, i molt bons-, potser s’ho pensaven una mica abans d’anar en contra dels propis interessos –si ens hem de creure la seva ambició literària, és clar; que jo d’alguns sí me la crec, i és per això que certes declaracions fan mal.


[Actualització, dia 30 d’abril de 2005]

La relectura d’aquest escrit en la calma posterior a la diada de Sant Jordi m’ha permès adonar-me d’una negligència imperdonable: amb Excel·lències, Esnobistes i Excelsos em refereixo als escriptors que volen fer soroll una setmaneta abans de Sant Jordi per vendre un pobre simulacre de l’honestedat. En cap cas he volgut acusar de res als escriptors que no signen però que sí treballen, amb el to de veu escaient i de manera molt més efectiva, perquè la literatura catalana sigui coneguda millor.

L'últim lector

Desconec quina relació pot haver entre l’editorial Anagrama i els organitzadors del cicle de conferències Al voltant dels grans mestres de la crítica del segle XX. No sé si és poca o és molta casualitat que Roberto Calasso i Ricardo Piglia fossin els convidats pocs dies –quatre o cinc només- després d’haver-se distribuït el darrer llibre de cadascun d’ells. Tampoc no em vull aturar a considerar si val la pena esbrinar-ho o no; sí que vull, però, dir que el llibre de Ricardo Piglia és excel·lent i que la conferència va ser molt bona. Després d’algunes consideracions molt pertinents sobre la crítica literària feta pels escriptors, Piglia ens va parlar dels anys argentins de Gombrowicz; dels saraus que muntava per fer-se notar i que es poden resumir en el crit que va llançar des del vaixell quan se n’anava: “¡Hay que matar a Borges!” És clar que Gombrowicz és Gombrowicz...

Si a algú li ve de gust llegir El último lector, em permeto suggerir que deixi pel final ‘Un cuento sobre Kafka’: un assaig molt intel·ligent sobre ‘La condemna’. Piglia fa una anàlisi –gosaria dir que inèdita- de les relacions entre el conte, el diari i les cartes de Kafka a Felice, amb els hàbits del Kafka lector com a fil conductor i amb el rebuig –o la por- de la interrupció com a clau interpretativa del conte. Un altre assaig que mostra la precisió amb què treballa Piglia és ‘Cómo está hecho el Ulysses’: segueix l’itinerari d’una patata per explicar la mena de lector que demana la novel·la de Joyce. Els bons llibres sobre llibres tenen la virtut, no tan sols d’encomanar-te la necessitat de llegir determinats autors –o de rellegir-los des d’un punt de vista nou i estimulant-, sinó també el plaer de llegir d’una determinada manera: atenir-se a les coses que el text diu efectivament per gaudir-lo en la seva singularitat i en les relacions que manté amb altres textos; res, doncs, de fantasiejar amb l’hermenèutica del tot s’hi val –que, segons com, pot estar molt bé, exuberant i divertida fins i tot, però que sovint estrafà i nega les paraules.

Dolor de llengua

CCG Edicions ha tret un llibre trist: Veus que s’apaguen. Els autors, Daniel Nettle i Suzanne Romaine, escriuen sobre les llengües que desapareixen a tot el món, generalment idiomes de pobles que pateixen el drama postcolonial, després d’haver patit l’explotació colonial; a Europa, però, també se li moren les llengües. El llibre comença recordant el nom del darrer parlant d’algunes llengües: Tevfic Essenç, darrer parlant d’ubykh; Ned Maddrell, últim parlant de manx; Marie Smith, darrera parlant d’eyak... N’hi que estan tan a la vora de l’extinció que una epidèmia de grip o una riuada poden fer desaparèixer segles d’anomenar les coses d’una determinada manera. Els autors estableixen un paral·lelisme entre biodiversitat i riquesa lingüística que fa d’eix vertebrador del llibre; a partir d’aquí, fan una anàlisi molt acurada de les condicions que provoquen la mort de les parles. Defugen l’estadística grandiloqüent i dediquen molta atenció a realitzar distincions entre, per exemple, el nombre de parlants i la situació respecte a les llengües veïnes: una llengua amb uns pocs milers de parlants pot tenir un entorn més favorable que una altra més estesa –la substitució lingüística pot afectar les generacions més joves o pot patir un procés de criollització o de calc des de la llengua forta que la diluiria en pocs anys-. Al llibre, no s’hi exhibeixen receptes generals: cada veu que s’apaga és única. Sobretot deixen ben clar que els conflictes lingüístics són un símptoma de conflictes força més complexos.

Aquest llibre em recorda Dolor de llengua –Edicions 3i4-, on Enric Larreula dóna els noms dels darrers parlants de català d’algun racó que abandona definitivament domini linguïstic. Aviat, potser, també podrem saber el nom del darrer parlant d’alguna urbs com Alacant o València. Un client em comentava que durant la darrera visita a València va conèixer un empleat de l’hotel que parlava valencià. La llengua fa mal quan el client s’adona que l’empleat allarga massa la conversa, quan l’empleat acaba confessant que les poques persones del seu entorn amb les quals pot parlar en valencià són alguns amics i els catalans que s’hostatgen a l’hotel; quan el client s’assabenta que els valencians que s’hostatgen a l’hotel eviten parlar la llengua del país. El llibre d’Enric Larreula és lúcid i trist; massa trist, i potser per això no el compra ningú.

El fàstic

Va ser una diada de Sant Jordi que vaig descobrir l’editorial Riopiedras. Hauria estat inevitable descobrir-la més tard però, encara que no puc reconstruir els pensaments que em va provocar aquella paradeta al davant del Museu de Cera, res no podria ser comparable a la sensació de tenir Història prop; fàstic, respecte, curiositat, vergonya –era molt jove-, i seducció pels títols que s’hi exhibien. Dos llibres de Gerschom Scholem m’ho recorden des de llavors.

El fàstic encara me’l provoca periòdicament un client. La primera vegada que em va demanar informació volia un llibre sobre els camps de concentració que no l’hagués escrit un jueu, perquè els jueus donen un punt de vista massa parcial. No li vaig fer cas: LTI: La lengua del Tercer Reich de Victor Klemperer o com la perversió del llenguatge pot bastir ideologia; La historia desgarrada d'Enzo Traverso o la història de la comprensió de l’extermini; Imre Kertész o com l’alliberament dels camps fou, en realitat, una derrota. El client deia que no, que els camps havien servit perquè sobrevisquessin els millors. Vaig pensar en Primo Levi però no el vaig esmentar. Em vaig limitar a indicar on eren les novetats i els prestatges d’història contemporània i me’n vaig anar. De vegades sóc una mica mal educat.

Fa un parell de setmanes ha tornat. Volia els Protocols dels Savis de Sió perquè –afirmava- “són la millor guia per entendre la història del segle XX”. Servia de res dir-li que eren una falsificació? Que s’havien propagat justament des de Rússia, el lloc en què els jueus eren més pobres i patien més discriminacions? Ho vaig dir. Va constatar que no teníem el libel i se’n va anar. Ara Riopiedras publica La mentira que no ha querido morir, de Hadassa Ben-Itto; l’hi guardo.

La vergonya que he esmentat abans me la provocava el fet que de petit, al meu poble, el pitjor insult era judío; la mare m’explicava que “los judíos mataron al Señor”. A Catalunya vaig haver de canviar d’insult; maricón o hijoputa –maricó o filldeputa després-, són molt més efectius. Fa molt de temps que tampoc no els faig servir. Són la mena d’insults que fa servir algun client.

Assaig de reflexió en la sauna

Com que s’acosta Sant Jordi, he decidit augmentar la durada i la intensitat dels exercicis que acostumo a patir al gimnàs. Res de musculació, però; les meves preferències van cap al rem, la bicicleta, un aparell que no sé com s’anomena que sembla com si caminessis a gran velocitat amb dos bastons coordinats amb les cames, i un altre aparell anomenat stepper que és com pujar escales contínuament. Ah, i les inútils abdominals. La feina del llibreter és sedentària i cal compensar-ho d’alguna manera. Darrerament coincideixo amb una dona misteriosa. Llegeix i pedaleja a la bicicleta estàtica, tot alhora, i contradiu així la imatge del lector immòbil, encara que aquest lector es desplaci en algun mitjà de transport públic. De fet, jo sóc dels qui llegeixen al tren o a l’autobús; i, a més a més, acostumo a fixar-me en les lectures del s altres. Gràcies a això puc donar per acabada la febre Codi da Vinci, ja no se’n veuen gaires –estem molt lluny dels set exemplars oberts que vaig comptar un dia en el trajecte que va de la feina al tren i del tren a casa.

Observar la gent que llegeix als transports públics ofereix una prova irrefutable que la diada de Sant Jordi sí fomenta la lectura; només cal comprovar-ho l’endemà al metro, per exemple: el nombre de lectors augmenta de forma considerable. Una paradoxa: la dona misteriosa pedaleja es mou però roman al mateix lloc tota l’estona, al contrari que el lector de l’autobús, que roman quiet i es desplaça de debò.

Les converses que se solen mantenir a la sauna del gimnàs són la cosa més banal del món. Eludeixo tant com puc dir la meva feina, perquè la reacció inevitable és que algú comenti el llibre que ha llegit durant el darrer any –que coincideix gairebé inevitablement amb llibre que li van regalar per Sant Jordi- i en demani el meu parer; cosa que despatxo de manera sibil·lina: els dic que només llegeixo poesia i em diverteixo amb la reacció immediata: tots es tapen dissimuladament l’entrecuix amb la tovallola. Hi ha un jubilat que, sospito, reparteix totes les seves relacions socials entre la piscina, el gimnàs, la pista d’atletisme i la sauna. Fa poc, enmig d’una interessant conversa –cinc homes suats i en pilotes- sobre la gentada que anava a veure el cadàver del Papa, em va demanar com és que no vinc gaire sovint al gimnàs –dos o tres cops per setmana, com a molt- i jo, tot cofoi, li vaig respondre: - És que no tinc temps...

El pretext

Potser em faig una mica pesat amb l’assumpte dels no lectors. Continuaré amb la meva proposta didàctica: les delicatessen, els llibrets que en la seva brevetat embolcallen petites meravelles. Per exemple, L’analfabeta d’Agota Kristof; 52 pàgines que haurien de ser de lectura obligatòria a l’ensenyament secundari. El text, autobiogràfic, és molt senzill i alhora molt dens: l’evocació de la infantesa, l’emigració, les ferides de la Segona Guerra Mundial, la dictadura comunista, la maternitat i el món laboral... L’autora va ser una lectora precoç, però quan va haver de deixar Hongria i fugir a la Suïssa francòfona es va trobar que s’havia convertit de cop i volta en una analfabeta. Per cert, Agota Kristof escriu en francès, llengua que va començar a aprendre als vint-i-un anys.

Una altre llibret delitós és La tardor Barcelonina de Francesc Pujols, precedit per un magnífic pròleg de Joaquim Auladell, d’on he tret la cita que encapçala el bloc des de fa un parell de setmanes. Potser el tema és com la culpa pot distorsionar la percepció de les coses, generar una rica vida interior contradictòria i fascinant, augmentar l’egoisme fins a la còmica desmesura... O potser millor com la rica vida interior genera l’egoisme capaç de distorsionar la culpa a través de la còmica desmesura del tema. Com que no me’n surto, ho deixo a les mans de Saragatona, o de Teresa Amat, que escriu sobre El nuevo Pascual o de la prostitución –l’han presentat abans de distribuir-lo: espero que arribi durant la pròxima setmana.

77 pàgines té Una historia: dos relatos que aplega Expediente d’Imre Kertész i Vida y literatura de Péter Esterházy. Kertész és un dels escriptors que més m’estimo –per cert, fa alguns mesos que ha sortit el Kaddish pel fill no nascut en català-. Si no l’heu llegit mai, aquest relat pot ser una bona presa de contacte perquè parla d’una de les constants de la seva obra: com el totalitarisme penetra en la gestualitat i en l’actitud de les persones, i com romanen intactes fins i tot quan les dictadures desapareixen. A partir d’una situació duanera semblant, Peter Esterházy reprèn la narració de Kertész i en fa una lectura molt lúcida.

Si el no lector encara no s’ha decidit per cap d’aquestes propostes, pot, mentrestant, tastar algun dels dos fotopoemes que ha publicat Labreu edicions: són efectivament breus, no són llibres, integren imatge i paraula, són estranys... Les fotografies, en els dos casos, són d’Ester Andorrà i el poema és, a Eclosions, de Josep Pedrals i ,a Nuatges, de Marc Romera –autor, per cert, d’un magnífic volum de relats que recomano vivament: Amanida d’animals-.

I amb això deixo tranquils els no lectors, que han esdevingut un pretext com qualsevol altre per parlar de llibres.

L'orgasme

Un defecte de les campanyes a favor de la lectura és que prometen coses exagerades. Al no lector li agradaria que li agradés la lectura: ho intenta, fins i tot s’hi esforça una mica, i no hi troba de forma immediata ni els delitosos paradisos, ni les emocions desmesurades, ni la gimnàstica neuronal infal·lible, ni les altes dosis de cultura que prometen les institucions; però com que la lectura és tant i tant bona, déu ser, simplement, que és un mal lector. És per això que, abans d’admetre que és un insensible incapaç d’arribar a l’orgasme amb un llibre –llegint-lo, és clar-, expressa la seva decepció amb la frase famosa: és que no tinc temps. No sap, perquè la publicitat ho amaga, que per gaudir de la lectura cal temps, és a dir: lectures; o trobar-se amb un Harry Potter o amb un Codi da Vinci i voler-ne més.

Si passegeu per Barcelona trobareu unes tanques publicitàries en què una senyora de la neteja, al bell mig del passadís una mica claustrofòbic d’una biblioteca, exhibeix tota cofoia un llibre. A partir del lema ‘Més llibres, més lliures’, els publicistes ens volen fer creure que una persona amb una feina avorrida pot, pel preu d’un llibre, esdevenir més lliure. Si li agrada, és cert que s’ho passarà molt bé llegint-lo, però serà igual de lliure abans, durant i després de la lectura: la llibertat depèn d’altres coses; amb els llibres podem, com a molt, jugar a definir-la, cosa que ja és bastant complicada. Bé, he d’admetre que si llegeix durant la jornada laboral sí que serà més lliure.

Sobre els llocs comuns que s’utilitzen per evitar la temptació de pensar quina cosa sigui de veritat la lectura, ha escrit un llibre Víctor Moreno: Metáforas de la lectura. És curiós que per afirmar el plaer que procuren els llibres, moltes persones doctes hagin optat per les banalitats més recurrents. L’autor desmunta tòpics com els que equiparen la lectura a una aventura, a una conversa amb celebritats mortes, a un viatge, a una porta o finestra al món, a un amic, etc. Especialment interessant és el capítol al voltant dels tòpics que contraposen la lectura a la televisió. El llibre es mou entre la ironia i el sarcasme i sovint va massa lluny en les seves afirmacions –destraleja sense embuts d’Aristòtil a Javier Marías, passant per Nietzsche, Schopenhauer, Kafka, Alberto Manguel...-; encara que he de dir que els excessos de l'autor són la part més divertida. Al cap i a la fi, cal ser humil: els tòpics són necessaris, ajuden a articular el discurs sempre que hi hagi alguna intenció de persuadir. El recomano a tots els qui participen en l’organització dels actes del l’any del llibre i de la lectura, hi trobaran moltes de les buidors que en lloc de fomentar la lectura –o la compra de llibres- espanten els no lectors del vici confessable de llegir.

és que no tinc temps

Parlar de llibres davant d’algú que no llegeix sol provocar una indefinible incomoditat en l’interlocutor que se sol resoldre amb la famosa frase ‘és que no tinc temps’. Com que ens volen convèncer que llegir –o millor dit: comprar llibres- és una mena de via ràpida cap al Coneixement del Món, no llegir –ni comprar- provoca una mena de sentiment de culpa injustificat, perquè es pot viure perfectament sense llegir ni un sol llibre. De fet, llegir no garanteix absolutament res, tret de servir de pretext per escriure un bloc...

La solució a l’angoixa de l’estatus de no lector serien les delicatessen: llibrets breus, sovint d’un preu escandalosament baix, que demanen un temps de lectura curt i que quan els acabem els tornem a començar immediatament. Per exemple La frontera de Pascal Quignard, publicat per l’editorial Funambulista –6,95 €- que ahir vaig recomanar a un editor imparable amb l’argument que és exuberant –aristocràcia, revenja, estètica...- i dur –molt dur sobretot per als lectors masculins. L’he llegit perquè em consta que un escriptor que admiro molt, i del qual encara he de parlar, té predilecció per Pascal Quignard i aquest llibret m’ha permès fer-ne un tast certament encoratjador.

Un àmbit en el qual són comunes les delicatessen és la poesia. Cafè Central publica unes plaquettes, sota el nom d’Els ulls de Tirèsies, que només costen 3 €. Hi ha, per exemple, Com passes d’ocell a l’aire de Biel Mesquida, Quatre poemes de la Serra de Víctor Sunyol o Desperfecte de Màrius Palmés, entre d’altres. Cafè Central s’ha aliat amb Emboscall per editar uns llibrets que fa dues setmanes que ja circulen –la col·lecció Black Mountain: tota una declaració de principis- amb tres títols molt interessants: Autobiografia de Robert Creeley, Com si Girona de Víctor Sunyol i Ho vaig fer fer de Carles Hac Mor, i un quart que està anunciat però que encara no ha arribat –Vers projectiu de Charles Olson. 6 € cadascun. La poesia té l’avantatge, per al no lector, que es llegeix ràpid –el nombre de paraules per pàgina respecte a un llibre en prosa és incomparablement més baix- i permet parlar-ne sense haver de demostrar que has entès res.

També continuarà...

... fins als quixots! Segona part

És probable que el Quixot d'Enrique Suárez Figaredo -Editorial Carena, 23 €- s’hagi fet amb una bona dosi d’entusiasme i bona fe, que el curador cregui honestament que contribueix a retre un homenatge sincer a la memòria de Cervantes. Hi ha altres edicions, en canvi, que són clarament oportunistes: Don Quijote en Barcelona, d’editorial Península, són els cinc capítols que transcorren a la ciutat; que el curador sigui José María Micó no justica els 13 € que costa. Aquesta setmana passada han arribat Los cuentos del Quijote, de Siruela, amb una presentació d’Andrés Trapiello: 16 € per una selecció de contes que ja són al Quixot. No tinc res en contra de les antologies si estan ben fetes, com ara Escenas Cervantinas que Rosa Navarro Durán ha publicat a Alianza, però trobo obscenes les que fomenten la confusió.

D’edicions del Quixot, n’hi ha de tota mena, moltes amb alguna característica que certament justifica l’esforç d’editar-les. S’ha parlat molt de la llibreta d’estalvis de Francisco Rico a propòsit de la millor edició, la de Galaxia Gutenberg –de fet, una revisió més o menys superficial de la que havia publicat a Crítica abans de partir peres amb l’editorial i interrompre la tan celebrada, amb tota justícia, col·lecció de clàssics espanyols-, i de l’edició de la Real Academia Española publicada per Alfaguara, de llarga trajectòria en la difusió dels clàssics. No s’ha parlat gens, que jo sàpiga, de la salut financera de Martí de Riquer: moltes edicions commemoratives –i realment incòmodes de llegir per la mida desmesurada del llibre- prenen la seva darrera edició del Quixot per emmarcar els dibuixos de Mingote, Dalí o Antonio Saura, entre d’altres. No pretenc entrar en disputes sobre això: que Francisco Rico i Martí de Riquer guanyin calés amb el centenari em sembla molt bé, la veritat.

Són bones edicions, també, les de Cátedra, Alianza, S.M. i Castalia. Segur que me’n deixo alguna que val la pena. Una que no recomanaré mai és la que signen Alberto Blecua –sí, el mateix que té un excel·lent manual de crítica textual publicat per Castalia- i Andrés Pozo publicada per Espasa. Aquesta edició commemorativa, que es limita a reproduir la de la col·lecció Austral però amb tapa dura, costa només 6,95 €: 10 pàgines de pròleg, una breu biografia de Cervantes i cap nota al text. Un preu excessiu per tan poca cosa, perquè una obra literària de fa quatre-cents anys no es pot editar sense notes –perdoni’m l’atreviment, senyor Vallcorba, però és així.

[Esmenat el dia 30 de març. On deia el Quixot d'Endesa s'ha posat la referència correcta.]

... fins als quixots!

El quart centenari del Quixot s’està convertint en una festa de l’edició. Les grans companyies reserven una part del pressupost per celebrar com cal l’agermanament entre finances i literatura. Endesa ha patrocinat una nova edició del Quixot: un elegant estoig negre de cartró que acull els dos volums, de lletra grossa, amb una quantitat immensa de notes de tota mena i dues pàgines de pròleg perquè el lector no perdi el temps amb els criteris d’edició i pugui passar directament a gaudir de l’immortal Cervantes. El curador de l’edició es diu Enrique Suárez Figaredo i a propòsit d’ell llegim a la solapa:

“Su afición al quijote empezó hace unos cinco años, cuando comprobó que el texto del ejemplar que leía en casa discrepaba ocasionalmente del que lo acompañaba en sus viajes. Hombre inquieto, se interesó por el asunto, y empezó a acumular documentación, a consultar ediciones, antiguas y modernas, a contactar con quijotistas del mundo, a leer toda la producción cervantina y a otros autores del Siglo de Oro y, finalmente, a compulsar los ejemplares originales de las primeras ediciones del libro.”

La redacció del paràgraf és lluminosa: “su afición al Quijote” va començar no per la qualitat literària de l’obra sinó perquè va detectar discrepàncies entre dues edicions i perquè és un “hombre inquieto”. A més a més, el text ens regala una alta dosi d’intriga: sabem que el curador va començar a fer una pila de coses fa cinc anys, però ens deixa amb l’ai al cor: les haurà acabat? Hi ha indicis subtils que responen en part la pregunta: tenim l'edició del Quixot; la casa de la crítica textual és gran i acull generosament tothom qui vulgui “conseguir un texto con el que Cervantes habría estado conforme”. Als noms d’Aldo Manuzio, Karl Lachmann, Joseph Bédier, Cesare Segre, Francisco Rico, Martí de Riquer i Jaume Coll, entre altres ecdòtiques eminències, caldrà afegir el nom Enrique Suárez Figaredo. Si en temps pretèrits l’home ideal conreava les armes i les lletres, el segle XXI assisteix a una millor simbiosi: la de l’alt executiu amb el filòleg. Sí, perquè la proesa rau en compaginar la filologia amb la Sotsdirecció del Control d’Aprovisionaments d’Endesa, almenys durant cinc anys que han permès, entre altres coses, la publicació d’un llibre en què desvetlla la vera identitat d’Avellaneda (Cervantes, Figueroa y el crimen de Avellaneda) i una edició provisional del Guzmán de Alfarache apòcrif, pendent tan sols de tenir a l’abast l’editio princeps.

Convido els filòlegs a que deixin de pidolar almoines per investigar entre el polsim dels paperots pretèrits i sol·licitin que els permetin ocupar càrrecs importants de les grans empreses, amb el sou corresponent; un intercanvi just per compaginar –ja tocava!- diners i lletres. Sort tenim que Endesa ens il·lumina.

Sant Jordi s'acosta

Abans de ser llibreter estalviava alguns calerons per la diada de Sant Jordi. Encara conservo el costum de reservar per aquest dia l’adquisició d’algun llibre especialment gustós –enguany dubto entre l’edició crítica del Diari de 1918 de J.V. Foix a cura de Joan R. Veny-Mesquida i publicada per l’Institut d’Estudis catalans i la Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna en dos volums publicada per Adelphi, amb traducció espanyola a Acantilado-, però no podré recuperar el plaer de passejar per les Rambles –evitant les paradetes clòniques que ofereixen exactament els mateixos llibres- i per les meves llibreries de capçalera amb la disposició de reconèixer la sorpresa entre tants llibres i tanta gent. Una pèrdua compensada pel fet de viure la jornada des de dins, amb el benentès que la jornada comença ara, a finals de març, quan molts ‘sanjordiables’ comencen a arribar a les llibreries i cal organitzar el magatzem i a casa s’acumulen els llibres que caldria llegir o, almenys, fullejar.

La millor activitat, però, no ha canviat: el neguit de triar El Llibre que regalaré, amb la impaciència de rebre el meu Llibre. Hi ha per endavant un mes de lleus inquisicions i de suggeriments disfressats –com, per exemple, indicar més amunt en quins dos llibres no cal que s’hi pensi perquè ja hi he pensat jo-, fins que s’apaguin els llums de la llibreria i, un cop a casa, cadascú retiri, a poc a poc, el paper que amaga un llibre condemnat a ser especial.

Em sap greu, però hem prescindit de les roses.

Continuarà...

Cara d'àngel

Cara d’àngel és una novel·la molt incòmoda. Un home vulgar aparentment s’enamora d’una noieta en un peepshow, una nínfula fàustica en la qual concentra totes les seves aspiracions vitals. La novel·la és la fabulació, o millor les fabulacions –perquè hi ha diverses contradiccions i reinvencions en l’al·lusió a determinats fets- amb què l’home pretén fer-se entendre. L’encert de Jordi Coca rau en la densa construcció de la xarxa de banalitats i idees comuns que utilitza el narrador per aconseguir el gran frau de la seva història, la trista premissa major: que comprendre vol dir perdonar. Tots els seus esforços van encaminats a justificar la seva relació amb un cada cop més reduït entorn, a emmascarar una contradicció que el mena cap a l’abisme: encara que les persones no li importen gens, sent, en canvi, la necessitat de difondre unes determinades imatges de la seva actitud, de fabricar un sentit a la seva vida, ni que sigui amb simulacres de tercera mà, i de fer-se la víctima dels malentesos provocats per una ambigua passió per la nínfula. Perquè aquesta passió està feta de retalls en què es barregen tòpics com la salvació a través de l’amor, que estimar ennobleix o que l’amor ho justifica tot. Utilitza els altres per llegir-hi el relat, el consol, d’ell mateix que escriu a batzegades.

Sabem que el narrador menteix, que amaga fets, que la seva memòria no li serveix per bastir la història d’una consciència sinó per apedaçar els fragments d’una personalitat indecisa, acrítica i esquinçada. La incomoditat rau justament en la manera com l’autor el fa tornar obsessivament sobre uns mateixos temes amb la pretensió de trobar-hi un sentit que no sigui la sòrdida buidor d’una solitud. Perquè amb la magistral elaboració d’aquest cas extremat, Jordi Coca aconsegueix mostrar la complexa ubicació d’alguns símptomes del discurs general, de les idees gastades, del mínim comú denominador que plou incessantment, sense estridències, de l’imperi banal dels mitjans de comunicació.

Miquel de Palol maquina un pla

“En Qüimogin fa un esgarip, estrafà amb els morros frunzits una expressió bestial no exempta de comicitat i treu bola amb els braços en L a banda i banda (..)“ Aquesta és l’única vegada que Miquel de Palol esmenta aquesta expressió. Suposo que això de Contes en forma de L deu venir d’aquí: una exhibició dels músculs de la capacitat fabuladora amb versions alternatives de contes ja publicats, exercicis combinatoris a l’estil de Grafomàquia i narracions de diversa procedència que, entre les quals hi ha algunes que enllacen el món narratiu que es clou amb El Troiacord amb un nou cicle, inaugurat amb l’impressionant Les concessions. A l’última pàgina del llibre hi ha el programa d’aquest cicle: nou llibres amb una advocació formal –en el cas dels Contes en forma de L seria Figuracions- relacionada amb una musa –que aquí seria Terpsícore, musa de la música coral i de la dansa-. Queda explicat, doncs, el retorn als cànons, gigues i cintes, a tot el joc de màscares, intercanvis i variacions amb repeticions de personatges, temps i espais que fa pensar sovint en una mena de transposició d’Escher a la narrativa.

Segons s’afirma al programa, el títol de Les concessions hauria d’haver estat Tots els Ets i el Uts –advocació formal: la Nouvelle; musa: Polímnia, la de la musica sacra, la retòrica, l’agricultura i, suposo que de manera més general, dels rituals, d’acord amb el comportament altament formalitzat de moltes situacions-, si no s’haguessin imposat els “imperatius aliens a l’autor”; és a dir: adéu a tota l’hermenèutica paratextual i hipotàctica implícita en el títol.

Si Grafomàquia és un llibre central en l’obra de Miquel de Palol, una mena de motor narratiu combinatori, Contes en forma de L sembla un volum improvisat, amb moltes pàgines memorables, és cert, però amb una sensació constant de dejà lu. De vegades m’assetgen els excessos de la interpretació i hi ha un detall que m’ha cridat força l’atenció: com és que la reinvenció de l’editorial Moll admet que en el llibre de Palol i només en el de Palol s’exhibeixi una ela geminada tan lletja? El punt volat és més a prop de la ela de la dreta, amb el resultat d’una ela geminada asimètrica. Potser té alguna cosa a veure amb l’enorme quantitat d’errates –moltes de les quals podrien obeir a sorprenents innovacions lingüístiques de l’autor- ¿o és que la disposició de les errates respon a una calculada estratègia geomètrica generadora de sentits amagats? Per editar una obra de l’autor “d’una de les obres cimeres de la literatura occidental del nostre temps, El Troiacord”, segons consta a la contracoberta del llibre, caldria una mica més cura.

Sobre la lectura

Hi ha un llibret de Proust, Sobre la lectura, que no "és una defensa apassionada de la lectura", sinó la defensa d’una determinada manera lúcida de llegir. Escriu Proust: “Mentre la lectura sigui per a nosaltres la iniciadora que amb les seves claus màgiques ens obre, al fons de nosaltres mateixos, la porta dels llocs on no hauríem sabut entrar, el seu paper és saludable. En canvi, es torna perillosa quan, en comptes de despertar-nos a la vida personal de l’esperit, tendeix a posar-se al seu lloc”.

Sobre la lectura és, en realitat, el pròleg a un llibre de John Ruskin, El sèsam i els lliris, i Proust aprofita l’avinentesa per negar-ne la tesi principal: que la lectura és un diàleg privilegiat amb els autors; que si en la nostra vida a penes podem concebre l’oportunitat de parlar ni cinc minuts amb un rei o amb un geni, llegir ens permet establir-hi un intercanvi d’impressions. Escriu Proust: “Per ensenyar-nos el preu de la lectura, només va voler explicar-nos una mena de preciós mite platònic, amb aquella simplicitat dels grecs que ens van ensenyar, més o menys, totes les idees verdaderes i van deixar la cura d’aprofundir-les als escrúpols moderns. Però si jo crec que la lectura, en la seva essència original, en aquest miracle fecund d’una comunicació dins de la solitud, és alguna cosa més, alguna cosa diferent del que va dir Ruskin, tanmateix no crec que se li pugui reconèixer en la nostra vida espiritual el paper preponderant que sembla que ell li assigni.”

Recullo aquestes cites a propòsit d’un fenomen curiós. Com que celebrem l’Any del Llibre i de la Lectura, vam decidir treure del prestatge aquest llibret traduït per Anna Casassas, publicat l’any 1996 per Quaderns Crema, i posar-lo en un lloc destacat. Durant el 2003 se’n van vendre quatre exemplars. Durant el 2004 se’n van vendre dos exemplars. Durant els mesos de gener i de febrer del 2005 se n’han venut vint-i-vuit.

Alberto Manguel

Arribo deu minuts tard a la conferència que Alberto Manguel llegeix a CaixaFòrum. Hi ha força gent, però la sala no està plena. Mentre trio un seient, l’escolto i tot just seure ja estic indignat: llegeix un assaig inclòs al darrer llibre seu, Vicios solitarios, un que du per títol ‘El sida y el poeta’, si no recordo malament. A la fila del davant, un home pren notes i dedueixo que a la presentació no han dit que la conferència ja s’ha publicat. Quina decepció. Manguel llegeix sobre la noció de copyright que esgrimeixen les companyies farmacèutiques per evitar que el medicaments genèrics arribin al tercer món, on milions de persones moren perquè no poden pagar el luxe de la marca. Manguel llegeix sobre la història dels drets d’autor, sobre el coneixement que procura la literatura –la capacitat de plantejar preguntes, encara que els millors llibres no resolguin res, com a molt regalen una mica de consol-, sobre els objectius estrictament lucratius d’una indústria mèdica que s’empara sota una idea esbiaixada de la noblesa científica, etc. Manguel llegeix un text que està molt ben travat, planteja el tema, entra en divagacions i al final ho lliga tot. Perfecte, un bon domini de la retòrica. Mentrestant, m’he plantejat la conferència com una mena de relectura i escoltar la veu de Manguel, els matisos que introdueix una determina inflexió del to, una pausa, esdevé una cosa comparable a un concert amb un programa conegut. La indignació s’esvaeix, perquè en escoltar-lo he recordat exemples memorables, he atès frases que havien passat desapercebudes, i en el col·loqui, en què es parla de l’epidèmia de l’originalitat i de l’afany mercantil per la novetat, m’he reconciliat secretament amb ell, un bon divulgador que ja ens va bé que idealitzi tant l’estatus insignificant de la lectura.

Sempre recomano Una historia de la lectura, en què fa una excel·lent exposició de les diferent formes amb què l’home s’ha relacionat amb la paraula escrita, des dels condicionaments que imposa la forma mateixa de l’escrit –la revolució que suposa el pas del rotlle de papir al còdex- a les qüestions que afecten a la circulació dels texts –el pas de la lectura intensiva causada pels pocs llibres que hi havia a l’abast a la lectura extensiva que patim ara-. Un llibre imprescindible abans d’entrar en el terreny dels especialistes en cultura escrita (Roger Chartier, Walter Ong, Armando Petrucci, Robert Darnton, etc.). Manguel exhibeix un magnífic equilibri entre la història de la lectura i la seva experiència personal com a lector. Aquest equilibri grinyola al Diario de lecturas i l’equilibri es trenca definitivament a Con Borges, en què parla de la seva relació amb l’autor de 'Siete noches' i no aporta res, tret dels tòpics habituals. A l’últim número de Letras Libres -una revista magnífica sobre la qual he d'esriure alguna coseta- hi ha una ressenya que compara aquest llibre al llibre que ha publicat Alan Pauls, El factor Borges i, en certa manera, els posa al mateix nivell. És mentida. El llibre de Pauls és molt bo, potser la millor introducció que he llegit a l’obra de l’autor de 'La busca de Averroes'.

En certa manera envejo Manguel. Viu d’explicar què bé que s’ho passa llegint. Llegeix conferències a tot el món sobre la lectura i sobre les seves lectures. No és l’únic que llegeix la mateixa conferència desenes de vegades; de fet és una pràctica habitual i comprensible: si és bona, reca desar-la al calaix a l’espera de publicar-la i, un cop publicada, reca pensar que molts no la llegiran. La immensa majoria dels qui l’escoltaven a CaixaFòrum mai no comprarà Vicios solitarios, una bona col·lecció d’assaigs –conferències?- i les paraules d’Alberto Manguel els eren noves i originals.

Setmana del Llibre en Català

Amb la discreció de sempre, se celebra a les Drassanes la Setmana del Llibre en Català. Les editorials treuen a la llum els llibres vius dels catàlegs, molts encara amb la pols dels magatzems, les taques del temps a les cobertes i el groc senil del paper, i podem recuperar títols que ja ni ens recordàvem que existeixen. És clar que també hi ha les novetats d’editorials petites i mitjanes i valencianes que les distribuïdores catalanes mantenen en secret per afavorir l’exposició a les llibreries dels títols comercialment importants de debò. Així que la passejada em va servir per prendre nota d’alguns títols que cal tenir a la llibreria i que misteriosament no hi són: si a les limitacions pròpies de qualsevol ésser humà hi afegim les limitacions que imposa el món de l’edició, és normal que alguns llibres no arribin mai a l’abast dels lectors.

Que la llengua decorativa del país tingui la seva setmana del llibre sense grans esdeveniments mediàtics, amb el propòsit preferent d’exhibir el llibre de fons en lloc de l’ornamentació efímera que embelleix les taules de novetats, pot explicar-se pel fet que encara som una mica lluny de Sant Jordi i no cal que pateixi el devorador imperi de l’actualitat, que contribueix matar la biodiversitat editorial. Alguna vegada hem comentat a la llibreria que creix la tendència a mirar més les taules que els prestatges. Sóc de l’opinió que les bones llibreries es distingeixen justament pel contrari, pels llibres que trien mantenir amb el sol reclam del llom. A les Drassanes, la majoria dels llibres de fons tornen a ocupar les taules, poden demanar una mica de l’atenció que ja no tindran mai més al llarg de l’any.

Roberto Calasso fra noi

Axel Vander, protagonista d’Imposturas de John Banville, té greus problemes d’identitat. Està inspirat en Paul de Man, segons em va apuntar oportunament un company abans de llegir-lo, i la cosa va de la disgregació del jo, de les ficcions i màscares diverses que cal construir al llarg dels dies per tal de donar sentit a la vida, ni més ni menys. L’acció transcorre a Torí i Axel Valder i Cass Cleave, una dona que pateix la síndrome de Mandelbaum – amb uns símptomes que semblen extrets d’un manual de mística- realitzen una visita frustrada a la casa on va viure Nietzsche quan el filòsof escrivia Ecce Homo. I a propòsit d’aquest llibre i de l’última època de Nietzsche, quan camina ferm cap a les portes de la bogeria, escriu Roberto Calasso a l’assaig que obre Los cuarenta y nueve escalones.

Escriu Nietzsche, citat per Calasso, a Sobre la veritat i la mentida en el sentit extramoral, molts anys abans d’Ecce Homo: “El intelecto como medio para la conservación del individuo despliega sus fuerzas principales en la simulación”. Escriu Calasso: “el conocimiento permite evitar el dolor” i més avall, referint-se a Nietzsche, escriu: “después de haber descrito la historia del conocimiento como la historia de la ocultación de la simulación, Nietzsche nos presenta otra posibilidad, una perenne alternativa al conocimiento como defensa del mundo y superación de él. Es la vía de la simulación activa, consciente, lúdica, la misma que luego él recorrería”.

Roberto Calasso ens ha visitat aquesta setmana. L’hem escoltat a CaixaFòrum parlant de K. , el llibre que acaba de sortir publicat a Anagrama junt amb el de John Banville. Calasso indaga en l’obra de Kafka, al voltant d’El Castell i El procés, i ja a les primeres pàgines ens dóna la clau que ens permetrà assistir a una lectura lúcida de l’autor de La condemna. Escriu Calasso: “El proceso y El Castillo son historias en las que se trata de concluir una diligencia: deshacerse de un procedimiento penal, confirmar un nombramiento. El punto en torno al cual gira todo es siempre la elección, el misterio de la elección, su oscuridad impenetrable”. Escoltavem atents les paraules de Calasso sobre l’escriptura de K. i dels vincles que l’uneixen a la resta de la seva obra, una teranyina d’interrelacions que li permet afirmar que té un sol nucli a partir del qual giren els llibres que ha anat escrivint, i els que ha anat publicant a Adelphi, la seva magnífica editorial.

Per animar els presents a participar en el col·loqui posterior, Manuel Asensi va demanar a Calasso quina és la seva opinió sobre la crítica literària del segle XX. Calasso va respondre que les millors aportacions crítiques les han fet els escriptors que parlen d’escriptors i que les teories, escoles o moviments de la crítica acadèmica no són importants. Estan bé, poden ajudar, però no són importants. En poques paraules, Calasso va sabotejar el cicle de conferències en què participava: 'Al voltant dels grans mestres de la crítica literària del segle XX: repensant la Weltliteratur'. La impostura, la simulació, grans temes, quantes paraules.

Per cert, a primera fila hi assistien Jaume Vallcorba i Jorge Herralde. Fem literatura fantàstica: s'hauran plantejat traduir els llibres de Calasso al català?

César Aira

Vaig descobrir César Aira finals de l’any 2003 amb Varamo i després han seguit uns vint títols, la majoria dels quals són unes llaminadures de poc més de cent pàgines. A Varamo ja hi ha moltes de les coses que després he volgut trobar en altres indrets de la seva obra. Per exemple, la ironia amb què tracta la crítica acadèmica banal: a Varamo mateix, que narra la nit en què es va escriure el més gran poema avantguardista llatinoamericà –no explicaré el singular procediment de composició per no espatllar la sorpresa als possibles lector-, o a Un episodio en la vida del pintor viajero, quan amb un to de savi positivista del segle XIX descriu les causes que expliquen els estils pictòrics d’una nissaga d’artistes. Per exemple, la capacitat de presentar una situació aparentment impossible, irreal, fantàstica, i posteriorment trobar causes realistes que converteixen la situació en un fet encara més inversemblant (Varamo de nou, La serpiente o Las curas milagrosas del doctor Aira). Per exemple, els tres editors pirates de Panamà que apareixen a Varamo i a El mago i que no he tornat a trobar enlloc més. Per exemple, les històries rutinàries que a poc a poc s’omplen de fets impossibles i que esclaten en una bogeria de còsmiques presències primigènies (La guerra de los gimnasios, Embalse, El congreso de literatura, La prueba, Yo era una chica moderna, etc.). Per exemple, la màgia amb que crea immensos móns coherents a partir dels prejudicis eurocèntrics (a Ema la cautiva un idíl·lic món de bons salvatges a l’Argentina del segle XIX, a Una novela china, la Xina del segle XX, fora del temps, eterna, malgrat la revolució maoista). Per exemple, la seva manera de tractar els problemes contemporanis i elevar-los a l’impossible per diagnosticar-ne amb precisió els símptomes més pertorbadors: Cómo me hice monja, que inclou tres novel·les curtes: Cómo me hice monja, El llanto i, sobretot La prueba, brutal, o Las noches de Flores. Per exemple, que els personatges més diversos i inversemblants i contradictoris –des d'un escriptor gai de gran èxit a un investigador d’esotèriques medicines alternatives- s’anomenin César Aira. Per exemple, la seva particular lluita contra la causalitat (si aparegués un clau al començament d’una novel·la, ningú no s’hi penjaria sinó que serviria, probablement, per convocar la temible Liebre Legibreriana).

Sempre em reservo un llibre per començar l’any de manera especial. Aquest any l’he inaugurat amb Cumpleaños, de César Aira, és clar.

Sobre Paul Celan

Acaba de sortir un llibre llargament esperat, els Estudios sobre Paul Celan de Peter Szondi, un exercici exemplar de precisió en l’anàlisi de la poesia. Les dues contribucions més importants són les que analitzen la traducció del sonet 105 de Shakespeare i el poema ‘Strette’ (‘Engführung’). En els dos casos, Szondi fa una acurada lectura dels elements significatius, mètrics i morfosintàctics sobretot, que han de permetre la posterior interpretació del poema; un exercici, doncs, de desxiframent que desvetlli el sentit i eviti que la poesia de Paul Celan esdevingui el camp de proves tant dels qui afirmen que d’un text es pot extreure qualsevol lectura, com dels qui volen veure Celan com un místic incomprensible que omple la seva obra de metàfores belles, terribles i gratuïtes. La subtilitat amb què s’expressa Szondi demana felicitar el traductor, Arnau Pons, que ha sabut adequar la traducció als raonaments de l’autor; cosa difícil, si tenim en compte que el curs de l’anàlisi del sonet de Shakespeare demana acarar la traducció de l’original en anglès amb la traducció de la traducció a l’alemany de manera que el conjunt permeti seguir sense entrebancs les observacions de l’autor. De forma semblant, a ‘Strette’ (‘Engführung’ en alemany), Szondi parteix de l’original alemany contrastat amb la traducció francesa, revisada pel propi Celan, per bastir-ne l’anàlisi.

Al pròleg, Jean Bollack escriu sobre l’admirable trajectòria de Peter Szondi sense amagar les diferències entre els dos filòlegs. La lectura dels Estudios sobre Paul Celan m’ha fet tornar a llegir el també exemplar Piedra de corazón –un any a la taula de novetats- de Jean Bollack, una anàlisi del poema ‘Le Périgord’ que esdevé una magnífica síntesi sobre la poètica de Paul Celan, centrada en el procés de resemantització al qual el poeta sotmet a la llengua alemanya, de manera que tota la seva poesia esdevé una crítica amarga als Mestres alemanys –der Tod ist ein Meister aus Deutschland-, a tota una cultura que va fer possible l’extermini. Jean Bollack exposa el seu mètode hermenèutic, la filologia crítica, a Sentido contra sentido –de moment, vuit mesos a la taula de novetats-, un llibre d’entrevistes en què recorre la seva trajectòria intel·lectual, de l’estudi dels presocràtics a la poesia contemporània, i que permet situar-lo en el panorama actual dels estudis literaris.

Parla també tu,
parla el darrer,
digues el teu judici.

(Estrofa inicial de ‘Sprich auch du’ de Paul Celan en traducció de Karen Müller i Andreu Vidal)

Caràcters

Fa pocs dies que ja és a l’abast l’últim número de la revista Caràcters, el 30, que dirigeix Vicent Alonso des de València. L’obre una reflexió del sociòleg Vicent Pitarch que situa l’origen del blaverisme en l’autoodi generat per la renúncia des del cap i casal valencià, en plena Renaixença, a bastir un model d’identitat propi, com a resultat de les desavinences econòmiques amb Barcelona –a partir del desenvolupament de models diferents d’industrialització- que es van resoldre en un procés d’espanyolització incapaç d’amagar els remordiments per la renúncia a la pròpia llengua. Això fa que les precisions de filològiques siguin inútils a l'hora de posar una mica d'ordre en la situació, conclusió a la qual arriben també els de Contrastant a partir d’una molt bona anàlisi dels arguments que pugnen en aquesta vergonyosa polèmica -'Si el valencià és català no és perquè ho diguin els científics (II)'. I escrivint això, aprofito per recomanar un molt bon llibre sobre la situació del català: Contra el liberalisme el cofoisme lingüístics, d'Albert Berrio, que dedica unes poques planes a desmuntar els bons auguris propagats des dels organismes oficials sobre l’ús social del català i moltes a rebatre les moltes cares dels qui enarboren la senyera liberal, des dels adaptadors de les essències imperials al neoliberalisme fins als antinacionalistes incapaços de detectar el nacionalisme banal espanyol en el seu discurs.

La revista dedica les pàgines centrals al poeta Joan Margarit i conté altres coses ben gustoses, sobretot crítiques de llibres que em permeten descobrir els que m’havien passat desapercebuts i repensar els que ja he llegit, com la pàgina que Isabel Moll dedica a Cara d’àngel, de Jordi Coca; una novel·la impressionant, encara que l’anterior, Lena, em sembli millor.

Al final hi ha aquest poema d’Amir Guilboa, poeta israelià nascut a Ucraïna, traduït per Yael Languella i que no em resisteixo a copiar:

Si m’ensenyen una pedra i dic pedra, diuen pedra.
Si m’ensenyen un arbre i dic arbre, diuen arbre.
Però si m’ensenyen sang i dic sang, diuen color.
Si m’ensenyen sang i dic sang, diuen color.

La 'fiera' ferotge

La lectura de Teoría de la novela de Manuel García Viñó m’ha suscitat algunes preguntes dictades per la perplexitat: es pot escriure sobre l’estranyament o la literarietat sense esmentar Xklovski o Jakobson ni una sola vegada? Es pot parlar de les propietats estrictament novel·lesques de la novel·la –que serien diferents de les propietats líriques, èpiques, dramàtiques o híbrides de tota mena que també hi poden conviure harmoniosament- i no explicar exactament en què consisteixen o, almenys, què fa que siguin estrictament novel·lesques? Es pot insistir que cal la creació d’un segundo mundo novel·lesc amb les regles inherents i coherents que decideix l’escriptor i creure seriosament que amb això s’ha descobert un concepte crític nou? Es pot fer servir un terme tan maltractat com estructura i no delimitar el sentit en què es fa servir? El propòsit del llibre és definir quina és la novela-como-obra-de-arte, la novel·la que es caracteritza per assolir uns elevats resultats estètics, en oposició a la narració novel·lada que impera en el món de les lletres. I no ho fa. La distinció és pertinent, és clar que sí, però en comptes de bastir una teoria de la novel·la, tal com ens promet el títol, recupera assaigs ja publicats en els quals repeteix els mateixos arguments, els mateixos títols, les mateixes cites i els mateixos bons propòsits amb una insistència que demostra que en dues pàgines podria haver dit exactament el mateix.

A l’últim número de la revista Lateral, Roberto Valencia, a propòsit de La novela española del siglo XX, del mateix Manuel García Viñó, diu que és “una de las pocas personas de este país que posee una teoría de la novela”. Sí, és cert, té un llibre que ostenta aquest títol, un llibre en el qual sosté que encara que no hi hagi novel·listes dignes de tal nom, la Novel·la existirà igualment –com a ideal, com a aspiració. Que, en definitiva, malgrat que encara no és possible establir les lleis que han d’explicar la novel·larietat de la novel·la, temps millors han de venir, amb teòrics millors, que ens les explicaran. Que vinguin, doncs.

Adrada encara

Una mica més avall, a ‘Dos llibres per gaudir-ne’, em demanava si un article de Miquel de Palol no es referia a Jaume Subirana. Sembla ser que no. Ara bé, hi ha indicis a Adrada que podien haver fet pensar que sí: la picabaralla per les edicions de Josep Carner, l’embolic de l’antologia quebequesa de poetes catalans, els imparables... En qualsevol cas, no es pot acusar Jaume Subirana de callar; en altres llocs ha dit els noms i cognoms que ha calgut i, a més a més, la polèmica no s’adiu gaire amb el to amable del llibre.

Per cert, un company de la llibreria em va comentar ahir que un conegut comissari de l’excel·lència literària, que respecto malgrat la relliscada, es va estranyar que Adrada tingués l’adhesiu de llibre recomanat. És evident que Adrada no és un gran llibre, ni pretén ser-ho; és un bon llibre on l’autor conrea una mena d’assaig lleuger, fet de peces esparses que defugen la sublimació i la transcendència. Per això està ple de sorpreses. Hi ha qui pensa que una literatura amenaçada que s’expressa en la llengua amenaçada d’un país virtual només pot ser excelsa, elevada, magnífica, i que el joc està molt bé per a les literatures normals, que es poden permetre el luxe de perdre el temps en coses poc importants. En poques paraules: Carles Riba sí, Joan Brossa no. No hi estic gens d’acord.

El Secretum de Petrarca

El 18 de febrer retiraré de la taula de novetats el Secretum de Petrarca, editat al febrer de 2004 per Quaderns Crema, amb la traducció i el pròleg a càrrec de Xavier Riu. L’hauré mantingut, doncs, un any a la taula de novetats, amb un adhesiu que l’identifica com a llibre recomanat. Un any és molt de temps, si tenim en compte que són molt pocs els llibres que aconsegueixen ocupar un lloc destacat més de tres mesos. En aquesta ocasió coincidia que se celebrava el 700 aniversari del naixement del poeta i la qualitat del llibre s’ho mereix, malgrat que la traducció grinyola en alguna ocasió: es tracta d’un diàleg entre Petrarca i Sant Agustí, una mena de manual d’autoajuda d’alt nivell, la llengua ha de mantenir un to elevat i en algun moment es deixen anar algunes expressions que no s’adiuen amb la resta de l’obra. Perquè el tema és molt interessant: som a les portes de l’humanisme, de la recuperació del món clàssic i d’uns valors que contradiuen la doctrina catòlica. Entre cites de Ciceró, de Boeci o del mateix Agustí d’Hipona, Petrarca pateix entre la seducció pels llibres de l’antiguitat i la por de perdre l’ànima per tota l’eternitat. Un drama psicològic gens banal –ja voldrien els llibres d’autoajuda que inunden algunes, diguem-ne, llibreries tenir l’ambició i els referents que el té Secretum-, encara que Petrarca es permeti algun divertiment dialèctic per no deixar de banda la gran preocupació que el turmentava: la fama. I l’interlocutor està molt ben triat: va ser justament Sant Agustí qui va demanar a Déu:

— atorga’m el do de la castedat, però no encara...

I el van fer bisbe.

Taifa

Abans de treballar de llibreter acostumava a dedicar la tarda dels dissabtes a visitar les meves llibreries favorites. Ara ja no té gaire sentit: quan m’interessa un llibre que no tenim, el demano i prou. Per això m’agrada visitar la llibreria Taifa de José Batlló, al carrer de Verdi, perquè l’espai dedicat al llibre vell em permet oblidar-me de les urgències de les piles de novetats i aplicar la curiositat als llibres descatalogats. Acostumo anar-hi, com a mínim, un cop al mes, no fos cas que hagin adquirit alguna biblioteca particular i se m’escapin els llibres més interessants. Encara recordo com vaig deixar per més endavant un llibre que pocs dies després, quan hi vaig tornar amb la intenció de reparar l’error, ja no hi era perquè algú se m’havia avançat: Poética y realidad en el cancionero peninsular de la Edad Media de Eugenio Asensio, que tinc fotocopiat –fa molts anys que està exhaurit- però que el record dels meus anys d’estudiant em persuadia perquè el comprés. Com que obre els diumenges, si el dia és plujós com avui m’hi estic una bona estona, sospesant què m’emportaré, per no retreure’m haver perdut una bona oportunitat quan ja sigui massa tard.

Enveja i vergonya

Ara que sembla ser que celebrem l’any del llibre i de la lectura, ens hem trobat una catastròfica explosió d’escrits de tota mena que, amb el pretext d’il·luminar-nos sobre aspectes ignots del Quixot, opinen sobre tot, tret de la novel·la de Cervantes. És la maledicció que han de patir alguns clàssics que han esdevingut icones nacionals: la descontextualització impune; com que l’autor ha mort (Barthes dixit...) es pot fer dir al text tota mena d’anacronismes. Seria gairebé obligatori escriure aquí sobre la pèrdua del sentit històric del temps, de les ciències humanes que reculen davant la bèstia del progrés tecnològic i tot això, però jo volia parlar de la vergonya que em provoca la manipulació del Quixot –de l’oblit de la literatura- i de l’enveja també.

Ha sortit fa un poc més d’un mes l’edició del Tirant lo Blanch a cura d’Albert Hauf: silenci. Puc criticar-ne els criteris d’edició –sobre tot la disposició de les notes i de l’aparat de variants textuals-, encara que això no amagarà el fet que es tracta d’una edició magnífica. No he llegit res sobre ella enlloc. Que vingui acompanyada de l’edició a càrrec de Vicent Escartí de la traducció castellana de 1511 –aquesta sí: una edició de baixa intensitat filològica- i de les correspondències en CD-ROM –amb la possibilitat de gaudir i jugar amb la novel·la a l’ordinador- tampoc no ha merescut ni la més mínima ressenya a la premsa.

No tornaré a llegir el Quixot fins al 2006: l’enveja i la vergonya em conviden a fer del 2005 l’any del Tirant.

Dos llibres per gaudir-ne

Emili Teixidor escrivia al suplement Cultura de l’Avui sobre els OLNI (Objectes Literaris No Identificats) per referir-se a dos llibres recents: I pelava la taronja amb les dents d’Albert Roig i Adrada de Jaume Subirana. Dos llibres molt diferents que comparteixen el tret de ser assaigs en el sentit de temptatives: no organitzen una reflexió tancada sinó que apunten en diverses direccions i ja s’ho farà el lector amb les conseqüències. Del llibre d’Albert Roig vull destacar la defensa de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig, un magnífic diàleg renaixentista que només coneixen, i gaudeixen, quatre filòlegs. Jaume Subirana em servirà per reivindicar la literatura volgudament menor, sense ambició, els apunts que no apunten cap a la transcendència i que, en canvi, recuperen el plaer del record, els detalls minúsculs i memorables del passat. Els tafaners agrairíem , però, al·lusions menys críptiques... Per cert: Ha estat Adrada l'objecte de les ires de Miquel de Palol? A l'article 'A propòsit de les pírriques elegàncies de neonoucentistes frustrats', en què denuncia l'art treballós de l'ocultació, a qui es refereix, doncs?

Frau?

Ha sortit fa molt poc un llibret escandalós: El futur del català, escrit per Josep-Lluís Carod-Rovira, Albert Rossich i Joan Solà. L’escàndol no ve del contingut, que comparteixo amb els matisos inevitables, sinó del preu. Es tracta de tres conferències breus que es van exposar a una taula rodona arran del vintè aniversari de l’editorial Empúries; és a dir: no es tractava de presentar una tesi innovadora que resumiria amb poques paraules un llarg procés d’investigació sinó de fer un resum de les idees de cadascú al voltant de la salut social del català. Els qui coneixem la trajectòria dels tres filòlegs –mai no deixaré de recomanar especialment els llibres de Joan Solà- no hem llegit res de sorprenent, res que justifiqui que el lector hagi de pagar 14 euros per 61 pàgines de lletra grossa que es llegeixen en una hora. L’escàndol és haver de pagar tant per tan poqueta cosa.

Aconseguiré dir coses interessants sobre els llibres?

Han arribat, després de llargues peripècies, els llibres que Roberto Calasso i Enrique Vila-Matas han publicat a la mexicana Sexto Piso. Una editorial que caldrà tenir en compte per l'ambició amb què comencen. El de Vila-Matas, El viento ligero en Parma conté molt poca cosa inèdita, però qui no en conegui el vessant assagístic s'ho passarà d'allò més bé. Els texts de La locura que viene de las ninfas y otros ensayos de Roberto Calasso (qui, per cert, vindrà ara al febrer a fer una conferència a CaixaFòrum) són molt interessants i una mica... tendenciosos. La selecció està orientada a donar més relleu al catàleg de Sexto Piso (en concret, El loco impuro del mateix Calasso, El ritual de la serpiente d'Aby Warburg) però li perdonarem aquesta mostra de, diguem-ne, mercantilisme. Perquè un dels assaigs tracta de la feina d'editor i estableix els paràmetres d'amor i de rigor que cal per editar. El llibre que no s'ha de comprar de cap manera, la gran decepció de Sexto Piso, és Succubus de Juan J. Orosa, una obra indigna de la gran tradició d'Aldo Manuzio, tradició que invoquen Roberto Calasso mateix o, a casa nostra, Jaume Vallcorba. A banda de contenir els pitjors diàlegs que he llegit en molt de temps, d'una banalitat esfereïdora, les errates són tan nombroses i tan escandaloses que evidencien la falta d'un corrector de proves: imperdonable.