És curiós com de tant en tant sorgeix la necessitat d’enterrar les avantguardes literàries del segle XX. El darrer lliurament del suplement Cultura/s de La Vanguardia hi torna d’una manera que estic temptat de qualificar, si més no, de surrealista. S’hi barreja el certificat de defunció de les avantguardes històriques —innecessari, atès que el pas del temps és inexorable— amb una altra manera d’entendre l’avantguarda literària que és més una actitud, una consciència dels reptes de la literatura ara mateix, que una escola determinada. Enrique Murillo reconeix aquesta distinció, però deixa anar algun cadàver exquisit:
No importa demasiado que los libros sean formalmente archicomplejos o estilísticamente hipersutiles. [...] Lo que nos importa de los libros es que sean inteligentes. Importa que nos digan algo nuevo acerca del mundo en que vivimos.
El nonsense de l’afirmació rau en el fet que sí que importen, i molt, la complexitat i la subtilitat d’un llibre, tan arxi o hiper com es vulgui, a l’hora de dir coses intel·ligents sobre el món en què vivim.
J.A. Masoliver Ródenas apel·la a la confusió entre renovadors i avantguardistes per distingir, al seu torn, entre postmoderns —Javier Marías, Enrique Vila-Matas, Álvaro Pombo, etc.— i escriptors amb “voluntat clàssica” —Miguel Delibes, Luis Landero, Jose María Merino, etc.— la síntesi dels quals es confon en una frase pop: “Todos tienen una cosa en común: la voluntad de narrar”. Sorprèn que no tingui en compte la literatura americana en espanyol, tant se val que l’hagin escrit a Catalunya —Roberto Bolaño, Osvaldo Lamborghini, entre d’altres— com a Buenos Aires o Mèxic D.F.
Julià Guillamon, per la seva banda, constata la bona salut de l’experimentalisme en la literatura catalana i es demana com és que, malgrat aquest fet incontestable, “la percepción habitual es muy distinta y desde diferentes frentes se alude regularmente a la falta de riesgo y de calado de la literatura catalana”. Hi estic d’acord, malgrat que entre els noms propis que esmenta manqui, precisament, un escriptor que ha sabut utilitzar els recursos literaris esmolats des del formalisme i l’estructuralisme per escriure una narrativa plenament contemporània: Jordi Coca.
Imitar ara el surrealisme o l’experimentalisme dels anys setanta és, sens dubte, un anacronisme. Una antigalla. Però utilitzar-ne el llegat que, en forma d’obres rotundes o de fracassos descomunals, ofereix un repertori vastíssim de troballes, intuïcions i encerts —sense desdenyar la tradició més, diguem-ne, conservadora des del punt de vista formal— és el gran triomf de les avantguardes. Un triomf que es resumeix en el fet que l’escriptor s’ha de guanyar la capacitat de triar a l’hora d’escriure. Una actitud més que una determinada escola o recepta.
No és casual, doncs, que Jordi Coca, en una resposta que sense aquest context resultaria críptica — “Sembla que hi ha un mini debat sobre les avantguardes”, afirma—, destaqui la contribució de l'agent literari David Miller al mateix lliurament de Cultura/s:
Estrictamente hablando, la novela avant garde no morirá jamás. Lo que está muriendo es nuestra capacidad para clasificar a los escritores. La forma más reciente de etiquetar a los escritores es perseguirles con el calificativo de postmoderns, más útil para los teóricos que para los autores. En un texto de Barry Lewis sobre Kazuo Ishiguro, la ficción posmodernista es definida “por su desorden temporal, su desprecio por la narración lineal, su combinación de diversas formas de ficción y sus experimentos con el lenguaje”. Que es una forma endiabladamente adecuada de describir lo que hizo Laurence Sterne cuando escribió Tristram Shandy entre 1759 y 1769.Però, quina seria la imatge de Laurence Stern sense la lectura que n’han fet, precisament, els postmoderns? Com se sap, almenys des de Borges, cada escriptor es tria els precursors. És David Miller també qui suggereix com s’hauria d’haver plantejat la qüestió sobre quina cosa sigui ara mateix l’avantguarda.
El mundo ha visto pasmosos cambios tecnológicos en los últimos diez o cinco años y los escritores se han hecho más conscientes de otras formas, otras ficciones, y también de cuál es su especialidad y cuál su papel. Ahora tienen que reflejar unos conocimientos más fracturados y de naturaleza más fragmentaria. ¿Cómo podemos medir qué efecto ha tenido todo esto en los autores y en sus obras?.Unes paraules que s’assemblen, malgrat les distàncies, a les de Reinaldo Laddaga que transcrivia fa poc a La literatura en un xip, apunt bessó de Ciberquimera.
22 comentaris:
Avantguarda literària? Literatura 2.0
Experimentalisme? Els dos últims llibres meus: Una certa penombra i L'Oracle Imminent.
Els suplements dels diaris de paper amb els seus "crítics" decimonònics no se n'enteren. Segueixen a la lluna de València. Paper i xerrameca obsoleta. Tenen els dies comptats. Internet escombrarà tot això ben aviat...
Ben cert que moltes vegades aquells que presumeixen de saber fer de crítics, ignoren allò que pretenen saber o alliçonar. Les Avantguardes foren un període que no podem oblidar, perquè forma part del llegat literari. Gràcies per guiar-nos pel bon camí de la crítica, Llibreter.
Internet ho escombrarà... però vós sempre escombrant cap a casa, oi? No defalliu mai!
Ruth Tous.
Ruth: Què vol dir "defallir"? No conec aquest verb? És català?
Vos mateix, Senyor Ibañez:
http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=defallir&operEntrada=0
Ah, doncs, aleshores no, això de "defallir" no va amb mi. Per ara no defalliré. He de donar encara molta guerra.
Sr. Llibreter: ¿vol dir que l'anacronisme no és seguir llegint suplements tronats de paper a l'era digital? ¿Ho fa per nostàlgia o per pur masoquisme?
Així doncs les avanguardes 2.0 són aquelles que fan poemes promocionals a una empresa d'olleres de sol, oi?
Em sembla molt agosarat, Toni, equiparar avantguarda i literatura 2.0. Com bé saps, la major part de la literatura 2.0 és literatura convencional, amb casos aïllats d’avantguardisme. Confondre les eines amb les obres no ajuda gens a clarificar l’aportació de les noves tecnologies a la literatura. La literatura digital d’avantguarda és una altra cosa, i desenvolupa estratègies que minen el concepte mateix de lectura. No es tracta tan sols d’interacció escrita. És una literatura concebuda des de la tecnologia i no un simple trasllat dels gèneres tradicionals a la pantalla.
D’altra banda, com que no llegeixo suplements tronats no et sabria respondre si em sembla un anacronisme o no.
Respecto molt els crítics, Arlequí: la seva feina no és gens fàcil i de vegades és admirable. Si no els respectés no m’hauria pres la molèstia d’escriure l’apunt d’avui. Puc estar-hi d’acord o no, però en el cas que comento tots escriuen amb les cartes cap amunt, de manera que la discrepància no és en cap cas un atac.
Salutacions cordials
Libreter,
Necessito 10 folis de word per a explicar-t'ho. Ja he començat a redactar-los...
Tant darrere els plecs de paper com darrere els artefactes digitals, ens trobem als mateixos individus, amb les seves dèries i les seves maestries.
Tant li fa escriure amb ploma d´or o amb llapis de fusta, a la pantalla de plasma o a una Olivetti Lettera 22. Tant és, Sr. Ibáñez. La forma no fa el pensament; almenys per a mi.
Com a simple lector, més aviat desinformat, continuo com sempre, intentant llegir allò que s'acosta a la meva "sensibilitat", sigui nou de fora o de dins, sigui vell de fora i de dins. Si fos editor, escriptor o crític... segurament diria alguna altra cosa, però només llegeixo de tant en tant, i reivindico els clàssics i els moderns, les avantguardes i les reraguardes i deixo a d'altres la feina de classificar-los, tot i que demano que els classificadors llegeixen els uns i els altres perquè els trencaments sorgeixen dels coneixements.
Disculpa la tangencialitat, llibreter.
Quant a Internet, no veig que la pantalla o el paper tingui res a veure amb qui hi ha al darrere i penso que la pantalla està encara infrautilitzada. En tot cas, observo una certa desconfiança a aconseguir la immortalitat al seu través, cosa que propicia l'interès a immortalitzar-se amb el paper. Ja es veurà.
Me'n vaig, que em demanen a través del messenger.
Sovint sorgeix la necessitat de soterrar allò que no es pot controlar, Llibreter. El problema és seguir pensant en el mateix concepte d'avantguarda que teníem al segle XX. Experimentar no té per què formar part avui de cap avantguarda, si atenem al fet que la creació artística, sobretot en la pintura, s'ha sotmés a l'eufòrica reexperimentació de reexperimentacions. És la constant reavantguarda que moltes vegades ens cansa. L'avantguarda, tal com va nàixer, ha d'anar més lligada a les intencions de l'artista que a l'espera de resultats. És que Machado no feia experimentalisme? Experimentà més Papasseit que Riba? En fi, és un tema complicat. Personalment, crec que l'avantguarda (la seua definició) ja va nàixer ferida, i que els crítics l'han rematada.
personalment tinc la impressió que abans el que anomenaríem avantguarda s'integrava en la tradició. per exemple, els "endecasílabos" que va importar Garcilaso de la poesia italiana, i que al principi van desconcertar molt la gent. o la forma novel·lística (els jocs de Sterne, de fet, tenen molt a veure amb això, amb una forma que encara no és madura i que encara admet jocs). avui en dia ho veiem normal; està automatitzat. en canvi, amb les avantguardes del XX no ha passat el mateix, o no ha passat de la mateixa manera (tot i que el videoclip, posem per cas, ha connectat, de vegades amb el cinema experimental, i els blogs amb coses del Burroughs). el problema és aquest, per començar... i que hi ha molt de messies solt, és clar!
En la época vanguardista, la cultura de la letra se siente atacada y cuestionada pero todavía se percibe a sí misma como superior, seguramente instalada aún en el pináculo jerárquico de la cultura y, a través de las figuras prevalecientes del modernismo europeo - desde James Joyce y Bertrand Russell a Ortega y Gasset y Pérez de Ayala -, se sabe todavía como el vehículo privilegiado del conocimiento y la estética. Esa posición no es ya tan firme como en el punto máximo de exaltación de la escritura y el autor/escritor que coincide con el programa triunfalista del realismo y convierte al escritor en la vox nationis que transmite los impulsos más profundos de la sociedad en la que ese escritor ocupa una posición preeminente. Zola es un ejemplo destacado. Galdós, Pardo Bazán, Blasco Ibáñez son una versión nacional de este hecho. A la firmeza inequívoca del auteur le sustituye en el modernismo europeo la incomodidad, un Unbehagen o desazón ante la irresolución y restricciones de la cultura, como observa agudamente Freud en 1930, al comienzo de uno de los períodos más turbulentos de la historia moderna. Incomodidad, desasosiego, es cierto, pero todavía preeminencia de la letra.
De manera contrastiva, la devaluación de la escritura y el escritor son ahora una realidad fehaciente. Esta situación no equivale a decir que la escritura esté destinada a la marginalización, ser un hecho secundario frente a otras formas tal vez más consustanciales con el discurso epistémico actual. En absoluto, se sigue y seguirá produciendo literatura. Lo que ha ocurrido es que la palabra escrita se ha transformado en un procedimiento paralelo a otros, que co-existe con ellos, en lugar de ser el vehículo primordial y preferente de la comunicación cultural. La escritura debe competir con otros modos múltiples de comunicación, entre ellos, con formas sucedáneas del concepto primario de literatura -- la subliteratura -- que han incorporado procedimientos y códigos de la comunicación de masas cambiando así de manera esencial el carácter privilegiado e incluso elitista que con frecuencia ha ido adherido a la exaltación de la literatura a una categoría exclusiva.
Perdó, de vegades peco d'ignorant. Llegint i llegint aprèn el lector dels altres ;-)
Per això, Pere, perquè a mi també m’agrada llegir coses que s’acostin a la meva sensibilitat, em sorprenen algunes mancances del dossier del Cultura/s. No hauria estat malament incorporar veus de l’altra banda de l’Atlàntic, on el debat sobre la vigència les avantguardes és molt engrescador. Al blog ja vaig escriure alguna cosa sobre Damián Tabarovsky fa força temps, sobre un llibre seu que va suscitar un debat intens i prolix, amb tota mena de rèpliques i contrarèpliques. Parlar de literatura en espanyol, per exemple, i limitar-se a Espanya em sembla un error de perspectiva injustificat. S’hauria d’haver trobat la manera d’esmentar César Aira, Mario Bellatin, Fogwill, Bolaño, Osvaldo Lamborghini, Mario Levrero i altres escriptors que, ves quina casualitat, he esmentat més d’un cop en aquest blog. Totalment d’acord que la pantalla està infrautilitzada: som a les beceroles de la literatura digital i em resulta molt difícil intuir per on anirà la cosa.
Evidentment, Josep, l’experimentalisme per si mateix no garanteix res. Per això dic que el triomf de les avantguardes històriques és obligar l’escriptor a guanyar-se la capacitat de triar com caldria escriure. Em refereixo a l’escriptor que mantingui una posició conscient amb el fet mateix d’escriure i no s’acontenti amb les receptes de moda.
Sí, Joan, les avantguardes ara ja són tradició. Com que han perdut el caràcter subversiu d’antany —sovint, una simple màscara—, són definitivament mortes. No, però, una determinada actitud que les va fer possibles. Quina seria ara l’avantguarda literària? Suposo que els autors que són capaços de dir coses que ni sospitàvem sobre el món actual. Al Cultura/s s’esmenten, per exemple, Ian McEwan i Don DeLillo, i hi estic d’acord: ser avantguardista vol dir, segurament, ser radicalment contemporani de manera lúcida. Com Antonio Machado.
Sí, Gonzalo, és cert que la literatura ja no ocupa la centralitat que s’havia guanyat al segle XIX. Però ara, més que competir amb altres procediments, diria que es tracta de veure si és capaç de mantenir-se com a forma de coneixement del món en comptes de convertir-se en una simple forma d’entreteniment. I em sembla que de moment no ens hauríem d’amoïnar. Ara estic llegint Las aventuras de Barbaverde, de César Aira, que recull quatre novel•les protagonitzades per dues caricatures de súper herois, amb un periodista i una artista conceptual que viuen aventures delirants per ajudar Barbaverde a salvar la humanitat del dolent dolentíssim Frasco. César aira és un mestre a l’hora de d’utilitzar la subcultura —la novel•la és un gènere que ho fagocita tot— per escriure coses extraordinàries sobre el present.
Copipastejo de l’article que enllaces: “Desacralización parcial de la palabra escrita, equiparada ahora a otros medios; relativización del libro en favor de una textualidad múltiple e integrativa; apertura a procedimientos y métodos procedentes de campos diversos y alejados con frecuencia del acervo literario clásico y convencional. Una literatura que, como su homólogo arquitectónico, cree un habitáculo - en este caso intelectual y afectivo -- que incorpore los referentes formales y conceptuales del pasado al mismo tiempo que sea receptiva y responda dinámicamente a las necesidades específicas de habitabilidad cognitiva y estética de la actualidad.”
Preguntes i comentaris són una escola excel•lent, Arlequí.
Salutacions cordials.
Gonzalo Navajas c'est moi.
Bé, Llibreter, veig que has arribat al paràgraf final de l'article enllaçat; i el reprodueixes. No esperava menys de tu.
Som a les beceroles, certament. Gràcies a internet, assistim a la dessacralització de la Literatura, a la desjerarquització (=democratització) del fet d'Escriure...
¿On ens portarà això? A les editorials a la ruïna i a les patums al suïcidi.
L'ordinateur - la culture de l'ordinateur, les modes de pensée qu'il induit - est, en ce sens, un instrument d'écriture résolument nouveau et résolument moderne. Obligeant à l'effacement complet des points de repère que sont les valeurs " classiques " - c'est-à-dire fondées sur des principes antérieurement admis - d'une culture à fondements collectifs, il scénarise une anticulture hiérarchique, quelque chose comme une " post-culture ". Dans ce cadre, la culture collective tend à disparaître non seulement au profit d'une culture plus individuelle mais surtout au profit de l'individu-culture, ou tout au moins au profit de l'éparpillement en un ensemble complexe de micro-cultures plus ou moins imperméables dont aucune ne peut prétendre à l'apparente vérité d'une quelconque suprématie. La littérature informatique ne prétend pas à l'universalité intangible et quasidivine de la " Littérature " précédente, dont le seul infini actif est abandonné à la glose, elle ne désire être que l'instant éphémère et transitoire d'une permanente et commune littérarité ne se manifestant que dans le seul moment de l'impulsion créative.
l'instant éphémère et transitoire d'une permanente et commune littérarité ne se manifestant que dans le seul moment de l'impulsion créative
Benvolgut Toni Balpe i Navajas de Mesquida, agreixo molt les referències. Prometo llegir-les. sobre Gonzalo Navajas, la cosa va més la reivindicació dels anomenants estudis culturals contra l'immobilisme de les filologies hispàniques.
Salutacions cordials.
Redéu amb el Troll antibauçà! Quina gràcia...
Pel que fa a l'article d'en Navajas, tot i que interessant, el trobo massa lleuger com per sostenir la tesi final. La lliçó benjaminiana no està ben apresa: si sa esperança emancipadora no s'acomplí llavors, per què ara sí? Ep! Tampoc sóc "apocalípticament" adornià. ¿Volem acceptar la manca d'aurèola (l'aquí i ara de la seva virtualitat, neoparafrasejant l'edició d'Eumo) com a paradigma estètic vàlid? Val, es pot partir d'això;al Fedre, al capdavall, també es presenta l'escriptura com a mancada d'originalitat unívoca. Hi ha quelcom més avanguardista?
Pensem en l'aparició dels diaris, revistes i futlletons al París del XIX. Revolució d'immediatesa comunicativa mai vista i altres tants fàctors socioculturals, però esdevé una temàtica literària a L'educacio sentimental de Flaubert o Les il·lusions perdudes de Balzac que no surt gens ben parada. No ho tinc gens clar: me vénen al cap els estudis ad hoc de R. Chartier i no crec que internet sia molt més important que qualsevol -isme del XX. Importantíssim, sí, però no essencial.
Acompanyaré el meu comentari amb algunes frases banals, per no desentonar amb l'article esmentat. Aquest és un bloc carregat de reflexions acurades i profundament literàries. Existeixen encara les avantguardes que no siguin sotmeses a les lleis del capital i a la moda? Quina relació hi ha entre la moda i les avantguardes?
Publica un comentari a l'entrada