diumenge, de maig 29, 2005

Aquest any, tampoc

. diumenge, de maig 29, 2005

No he llegit cap dels finalistes del Premi Llibreter d’enguany. Com que, a més a més, això de tenir un bloc fa que alguns companys no gosin comentar-me determinades tafaneries —malgrat la meva exquisida discreció—, la veritat és que no tinc gaire cosa a dir. Estic d’acord amb Joan Josep Isern que sobta —de fet, emprenya— l’absència d’autors catalans; ara bé: si tenim en compte que entre les condicions per ser finalista hi ha que les novel·les no han d’haver rebut cap premi, crec que la cosa s’entén una mica millor. Amb la inflació de premis que pateix la literatura catalana, el nombre de possibles candidats en català queda significativament reduït. Això no és una justificació, evidentment, però trobo que la matisació és necessària. Enmig de la batalla d’interessos a propòsit de la Fira de Frankfurt, crec que el Gremi ha comès enguany un greu error. Espero que el Premi Llibreter no es converteixi en una font de frustracions a l’estil del Premi Nobel: aquest any, tampoc.

3 comentaris:

subal ha dit...

Llibreter, bon dia-bon hora, felicitats pels últims post que has escrit; estan tan bé que no goso comentar res. Només una pregunta, que si vols respons; a Frankfurt, només escriptors que escriuen en català, o també escriptors que ho fan en castellà?

salut.

El llibreter ha dit...

M’hauria agradat que haguessin convidat la literatura catalana, però la realitat és que no ha estat així. Els de la Fira de Frankfurt saben que hi ha un procés de minorització de la llengua catalana, però els interessos que hi intervenen són tan complexos que s’estalvien l’inconvenient de prendre partit, i és per això —crec— que conviden la cultura catalana. La cultura, com tothom sap, pot ser qualsevol cosa: d’Ausiàs March a una cursa de cargols; per això la presidència de Catalunya i la Conselleria de Cultura són càrrecs redundants.

Una altra cosa que els organitzadors tenen molt clara és que, a Frankfurt, s’hi va a fer negoci. Per això, a la invitació esmenten tres escriptors catalans que escriuen en espanyol i que fan venir salivera a les editorials. El missatge és clar: deixeu-vos de punyetetes lingüístiques i literàries i parleu-nos la llengua internacional, perfectament comprensible arreu, del dòlar.

Què cal fer? No ho sé. La meva gran proposta d’ara mateix, i que quan la pengi ja haurà canviat perquè no ho tinc gens clar, és jugar amb arguments d’èxit. Una estratègia podria ser presentar la literatura catalana com un miracle. En uns temps de confusió, de falta de referents i tot això, oferir la llaminadura que els miracles són possibles i que la supervivència de la literatura catalana n’és un exemple potser desvetllaria l’interès dels milions de persones desorientades que habitem el món. Podríem amanir-ho amb arguments secundaris com l’amor a les coses petites, la defensa de les tribus en vies d’extinció i coses així. Si ho fan bé, potser l’Spielberg en fa una pel·lícula d’èxit internacional i, a la fi, la profecia que diu que els catalans ho tindrem tot pagat esdevindrà realitat.

La resposta: hi hauran d’anar-hi —no podem ser descortesos— escriptors que escriuen en català, escriptors que escriuen en espanyol i escriptors que escriuen en català i en espanyol —si tenim en compte tan sols la llengua oficial d’Espanya i la llengua decorativa oficial de Catalunya. Ara bé, els catalans hauran de fer l’esforç de presentar-se sota algun eslògan comercial: Read catalan writers; it’s a Miracle!, per exemple.

És evident que la literatura catalana no és cap miracle: és el resultat de l’esforç conscient —i de l’inconscient també— d’un munt de persones. Però es tracta de vendre la cosa, no?

subal ha dit...

Moltes gràcies per la teva extensa resposta. Només puc afegir que el Llibreter hauria de ser Conseller de Cultura.

salut!