dimarts, de setembre 08, 2009

Si és dolent t'ho recomano

. dimarts, de setembre 08, 2009

La cultura popular de masses gaudeix d’una sòlida mala reputació que li atribueix una constant degradació intel·lectual. Steven Johnson no hi està d’acord, de manera que serà millor que els comissaris de l’excel·lència no llegeixin Si és dolent t’ho recomano, perquè podrien patir l’estupefacció de llegir un llibre molt ben argumentat que recull tot de intuïcions que ja sospitàvem però formulades amb rigor i persuasió. L’autor parteix de l’Efecte Flynn, descobert per James Flynn, segons el qual el coeficient intel·lectual mitjà hauria augmentat més de tretze punts durant les darreres dècades. Aquest fet hauria passat desapercebut perquè els tests d’intel·ligència s’ajustaven periòdicament perquè la mitjana fos sempre de 100 punts, de manera que un test dels anys cinquanta seria més fàcil que un test dels anys noranta. Steven Johnson pren totes les precaucions a l’hora d’avaluar la validesa dels tests —des dels condicionants socioeconòmics a la mena d’intel·ligència que s’hi reflecteix— i planteja que bona part de l’agusament de les capacitats cognitives de la població es deu a la creixent sofisticació de la cultura de masses, contra la impressió general que internet i la televisió són cada dia més perillosos per a la salut intel·lectual de la gent. Parteix de la seva experiència com a nen que passava hores i hores jugant als primers simuladors de beisbol, amb tot de fitxes i regles que calia estudiar detalladament abans de començar:

Aquest llibre és, al cap i a la fi, la història de com la mena d’exercici mental que jo feia estirat al terra de la meva habitació ha esdevingut un component normal i corrent de l’entreteniment de masses. És la història de com l’anàlisi de sistemes, la teoria de la probabilitat, el reconeixement de patrons i també, sorprenentment, la paciència de tota la vida, han esdevingut eines indispensables per a qualsevol que vulgui trobar un sentit a la cultura de masses d’avui en dia.
Des de la seva infantesa fins als nostres dies, els videojocs han guanyat tanta complexitat que el procés de tempteig i prospecció per dominar-los exigeix un esforç cognitiu impensable dècades enrere. En el cas de les sèries de televisió, s’ha passat de la premissa que no havien d’exigir cap mena de coneixement previ per tenir èxit —amb la intenció que un espectador pogués veure per primera vegada qualsevol capítol de qualsevol telesèrie sense que això suposés un entrebanc per comprendre’l— a l’emissió d’artefactes narratius amb moltes trames secundàries i buits deliberats d’informació que cal emplenar a partir d’indicis ambigus que exigeixen un alt grau d’atenció i, sobretot, que suportin bé més d’un visionat —fet que explica l’èxit de les edicions en DVD.

La Corba del Dormilega és el nom que rep la hipòtesi de Steven Johnson, inspirat per la pel·lícula El dormilega, de Woody Allen:
El meu argument a favor de l’existència de la Corba del Dormilega prové de l’assumpció que el panorama de la cultura de masses sorgeix a partir d’una col·lisió de forces en conflicte: els apetits neuronals del cervell, el sistema econòmic de la indústria cultural i les plataformes tecnològiques en evolució.

L’aspecte que més m’ha seduït del llibre és l’elegància amb què l’autor planifica l’argumentació:
Per poder abordar el tema de la cultura de consum com un sistema complex de forces que interactuen entre si, necessitem fer una anàlisi que se serveixi de diferents disciplines. Aquest «salt disciplinar» ens hauria de sonar de les pàgines anteriors; vam estudiar l’evolució dels mecanisme narratius de les sèries televisives des d’una perspectiva narratològica; la discussió entorn l’augment del meta-comentari podria haver format part d’una anàlisi dels mèdia a l’estil dels que fa McLuhan; l’exploració del sistema de recompensa del cervell es basa fonamentalment en els últims descobriments de la neurociència. Aquest intercanvi de disciplines no ha d’enfocar-se com un simple cas de turisme intel·lectual; els diferents paràmetres han d’estar connectats entre si, en una mena de cadena que es regeixi pels principis de la consiliència.
En comptes de deconstruir amb benevolència la simbologia associada a la cultura de masses, Steven Johnson analitza les condicions que han fet possible aquest augment en el grau de complexitat de sèries de televisió, reality shows i videojocs. Evidentment, no afirma que aquest sigui l’únic factor que expliqui l’Efecte Flynn: la vida contemporània exigeix una contínua presa de decisions amb tot de factors que cal tenir en compte, des de decidir-se per una càmera fotogràfica fins a anar a comprar al supermercat.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

Des de fa uns anys que s'estan fent un munt d'estudis sobre els vídeojocs, des del departament de Psicologia d'universitats com la de París, on s'ha demostrat que milloren molt les capacitats dels infants. O sigui que potser en fem un gra massa quan ens posen nerviosos. :)

Arlequí ha dit...

Hola Llibreter! Em llegiré aquest llibre tant interessant de què em parles. La cultura de masses està infravalorada, les coses cal analitzar-les bé abans de jutjar-les.

Salutacions ben cordials.

Llorenç ha dit...

El que està clar és que els videojocs tenen un gran atractiu per als joves i que aquestes generacions han desenvolupat habilitats que nosaltres no teníem.
D'altra banda, és cert que en general els infants reben més estímuls, que el medi en què es relacionen és més complex i que, per tant, necessiten més habilitats per establir-hi relacions. Tot plegat pot suposar un increment del quocient intel·lectual.
Si això és així, per què la "percepció general" és de "fracàs"?
És comparable la lectura de les instruccions d'un videojoc (evidentment cal comprensió lectora, però també se n'aprèn sobre la marxa) amb la lectura d'una novel·la de Dumas, per exemple?
Què en resta d'ambdues experiències?
Quina relació hi ha entre la intel·ligència i el plaer estètic? Hi ha cap mena de test que ho pugui mesurar?
Hi ha un gran debat, aquí.

Galderich ha dit...

Aquest és un gran debat. Les habilitats i competències de les meves filles són superiors a les meves en alguns aspectes concrets malgrat tenir 7 i 11 anys, o precisament per això.

És un tema que no es té en compte i com molt bé diu el llibre aquests test d'intel·ligència presenten errors de concepció prèvia...

el llibreter ha dit...

Tens raó, Clícide, i crec que la qüestió principal podria ser quina mena de capacitats cognitives afavoreixen les sèries de televisió o els jocs de simulació, si és en perjudici d’altres i si assistim o no a un canvi de paradigma pel que fa als valors culturals. Evidentment, la complexitat no garanteix la qualitat, però qui i com determina quina cosa sigui la qualitat d’un videojoc si no és en la mateixa tradició dels videojocs? La condescendència amb què els estudis culturals s’han mirat sovint la cultura popular no em sembla adequada per comprendre el moment actual. Steven Johnson està convençut que molts valors tradicionals de la cultura occidental es mantindran, com ara el concepte de llibre per a desenvolupar idees complexes, però hores d’ara és impossible esbrinar l’abast d’aquest augment de la complexitat en la cultura de masses. També discuteix amb encert les veus catastrofistes que relacionen directament videojocs i televisió amb la violència, de manera que el llibre m’ha provocar molta incertesa, però crec que es tracta d’una incertesa força estimulant.

Crec que t’agradarà, Arlequí, perquè hi ha moltes idees que poden aprofitar els professors per estimular l’aprenentatge a les aules. Com a mínim, desmunta amb eficàcia molts prejudicis.

Steven Johnson sosté, Llorenç, que hores d’ara ja es pot mesurar un creixement en les capacitats lingüístiques dels joves, degut al fet que llegeixen i escriuen més ara que fa una dècada. De moment, em sembla que no es pot determinar si aquestes habilitats lingüístiques permetran triar millor un aparell de televisió o gaudir de Josep Pla. Val a dir que el llibre té ara més competència com a vehicle de coneixement o entreteniment que fa cinquanta anys, de manera que el lloc que ocupi en la galàxia de l’escriptura estarà sotmès, sens dubte, al molts canvis que afectaran a la percepció de la tradició i a la idea de quina sigui la qualitat o la utilitat d’un text.

Bona part de l’elegància de Si és dolent t’ho recomano, Galderich, és que l’autor sotmet constantment les seves idees a un assetjament que, d’altra banda, permet matisar-les i evitar el pamfletarisme, un perill que normalment no solen evitar ni els tecnòfils ni els tecnòfobs.

Salutacions cordials.