dijous, d’octubre 26, 2006

Tres anagrames

. dijous, d’octubre 26, 2006

Per arribar a ser un bon editor calen moltes coses: llegir amb lucidesa, tenir una àmplia xarxa de relacions amb tota la gamma possible de complicitats, conèixer prou idiomes com per detectar les tendències internacionals, etc. Però sobretot cal ser un gran seductor. Por orden alfabético és, doncs, poc recomanable per a les persones fàcilment influenciables, com jo mateix. El llibre és un recull miscel·lani de conferències, homenatges o articles de premsa escrits amb propòsits molt diversos on Jorge Herralde explica la seva relació professional, i sovint afectiva, amb autors de la casa o col·legues del camp de l’edició. Després de devorar el llibre, irregular però sempre interessant, em va assaltar un gran sentiment de culpa per ho haver-me llegit absolutament tots els llibres publicats per l’editorial Anagrama, prova definitiva que Jorge Herralde m’havia fet caure en el parany seductor, bastit amb afirmacions com —a propòsit dels llibres de Raymond Carver— «son leídos y reeditados puntualmente». Perquè, quin és l’objectiu d’un editor independent sinó que els llibres siguin llegits i reeditats? Aquesta expressió, escrita en diverses ocasions amb diverses variants, és l’exhibició de l’orgull d’un editor que sap ha esdevingut un model imitat arreu.

Pierre Bourdieu, Roberto Calasso, Ricardo Piglia, Sergio Pitol o Enrique Vila-Matas, entre autors que mereixen un capítol en aquest nou lliurament de les seves memòries fragmentàries com a editor, són part del deute de gratitud que he anat adquirint amb Anagrama. Però després de llegir Por orden alfabético, per guarir el sentiment de culpabilitat que m’havia encomanat el llibre, vaig decidir imposar-me una quarantena, una mena de prova de resistència, per comprovar quant de temps seria capaç de resistir sense llegir ni un sol un llibre editat per Jorge Herralde. I la resposta és que, quan ja m’havia oblidat d’aquesta decisió, fa tres setmanes llegia Los mejores cuentos, de Sergio Pitol, on em vaig retrobar amb alguns contes que ja coneixia i vaig descobrir d’altres que em van convidar a perseverar en la lectura d’aquest autor. A la col·lecció Compactos d’Anagrama trobareu El vals de Mefisto, un llibre breu que per només 4,80 euros és una introducció excel·lent a la literatura de Sergio Pitol.

Però el gran descobriment és una mica més recent: Educar a los topos de Guillermo Fadanelli. Si jo fos crític literari hauria de ser capaç d’explicar quina mena de subtilesa en l’ús de la llengua, o en el virtuosisme del desplaçament de la infantesa al dia que enterren la mare del protagonista i narrador, o en l’habilitat en la selecció dels episodis que decideix explicar i dels detalls que en destaca, o en la precisió a l’hora de distingir la crueltat pura dels nens de la crueltat negra dels adults, m’ha causat una impressió tan profunda. El narrador explica el seu pas per una acadèmia militar al Mèxic dels anys setanta, una institució tronada dirigida per uns militars d’opereta. I des de la literatura, a través d’una mena de veritat que només es pot construir des de la ficció, Guillermo Fadanelli ha escrit una novel·la complexa que és un relat d’iniciació, una reflexió sobre la construcció de la memòria, una evidència de la buidor dels mecanismes que perpetuen la transmissió del poder, una tristesa i un desconsol pel temps passat i perdut, un riure inesperat que immediatament es congela als llavis.

19 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut Llibreter; no podria estar més d'acord amb vostè. El llibre de l'Herralde és la millor operació de màrqueting per a vendre llibres del seu catàleg. Ull; no dic això amb to despectiu; si els llibres que publica fossin dolents rai, però com que són tan bons...

Com vostè, m'imagino la vida sense llegir llibres d'Anagrama... i se'm fa difícil. Emperò, si un ho intenta, troba llibres i editorials boníssims sense el segell d'Anagrama. En aquest sentit, la tasca de l'herralde pot semblar contradictòria; per una banda es ben conegut que l'Herralde ajuda i dóna molt suport a moltes noves editorials literàries. És molt generós, crec, en aquest sentit. I per l'altra banda, molts -entre els que m'hi incloc- ja en tenim prou de llegir els llibres que ell edita, i no cerquem més. Malament, doncs. Sexto piso, té llibres espléndits, Minúscula, també. I qui diu aquestes dues, en podria dir mil més. Ikusager amb el seu Dovlátov, per exemple... En fi, no hem de deixar que els meravellosos arbres de fusta noble d'Anagrama no ens deixin veure el bosc d'editorials independents que potser mereixen més la nostra atenció com a lectors.

llegir-se Por orden alfabético és un mal camí per a veure el bosc, però el trobo molt recomanable, perquè no diu en absolut cap bestiesa i perquè és un llibre, de nou, de gran generositat; herralde comparteix una mica del seu Know-how amb el lector, cosa que d'altres grans editors no fan ni faran mai.

Salutacions, Llibreter. I en carver S'HA de llegir, però ull. És molt perillós.

Toni Ros ha dit...

¿Sabeu, amics, quina és la nostra doble desgràcia? Que no hagi aparegut cap Herralde català (Vallcorba és un nan al seu costat) o que Herralde no s'hagi arriscat a publicar títols catalans, cosa que li vaig retreure personalment el dia que el vaig conèixer. ¿Sabeu què em va respondre?

Anònim ha dit...

Sóc tot orelles.

... però en quin sentit ho dius? Que Herralde publiqui en català? o que Herralde publiqui autors catalans al castellà? Si és això últim, tinc entés que sí va tenir una època que traduia a catalans, però que va resultar ser un molt mal negoci.

Toni Ros ha dit...

Publicar en català o traduir al castellà autors catalans és ruïnós, suïcida. ¿Sobreviuria Vallcorba sense Acantilado? Amb prou feines. Herralde no és boig. Va invertir la part de l'herència familiar que va rebre de jove en aquesta editorial... cosa lloable i certament idealista, atès que hi ha "negocis" i inversions més rendibles i segures, però va tenir sort amb alguns títols emblemàtics (Kerouac, Kennedy-Toole, etc.), sort i "ull d'editor". El català, per a Herralde, queda fora del negoci. De fet, ell, que sempre ha anat d'independent, no sé si s'avindria a totes aquestes martingales subvencionadores típiques dels editors catalans que per cada exemplar publicat reben uns euros i la Generalitat es queda amb la meitat dels llibres i que tant els fot que es venguin o no, distribuir-los o no, perquè acabin fets pasta de paper... EL NEGOCI DE LA VERGONYA SUBVENCIONADA. Algú n'hauria de parlar seriosament, escriure un llibre amb TOTA la veritat. Herralde, aquí, està au-dessus de la mêlée. I me n'alegro per ell. I per això l'admiro.

Per què no en parla alguna vegada, Sr. Llibreter, d'això?

ea! ha dit...

no sé, llegint l'herralde i observant les presentacions es veu que el que s' ha de fer és beure i no poc.

Anònim ha dit...

home, fa anys anagrama va publicar l'ofici de viure del pavese. no devia sortir bé...

Anònim ha dit...

Hi ha una diferència entre Herralde i Vallcorba, o entre Anagrama i una editorial anàloga francesa, italiana, anglesa: la qualitat del producte. O dit més clarament, la insultant impunitat amb que, una darrere l'altra, el senyor Herralde ens encoloma traduccions infumables, lamentables. Que no és l'únic? Probablement, però hi insisteix tant... La seva incompetència o la seva deixadesa o la seva avidesa són tan flagrants... Les traduccions perpetrades són tan escandaloses... A aquestes alçades, vist el que s'ha vist, ja no em puc permetre el temor de ser víctima dels prejudicis, tant pis: deixar de comprar un llibre només perquè és una traducció editada per Anagrama és una mesura d'higiene mental.

Toni Ros ha dit...

Home, Duquena, vostè m'honora amb el seu comentari ja que vaig tenir el "privilegi" de traduir Pessoa a Quaderns Crema... Em pensava que algú com vostè no llegia traduccions.

Anònim ha dit...

Llegeixo moltes traduccions, tonibanez. Malauradament, el meu desconeixement de la major part d'idiomes em fa dependre d'Anagrama i altres desaprensius per tot el que fa referència a anglès, alemany (l'esplèndid Miguel Sáez és una de les excepcions, que n'hi ha, és clar, del planter anagramàtic), rus i un llarguíssim etcètera.

Anònim ha dit...

Collons, què taxatiu, benvolgut senyor Duquena. He de reconèixer que no hi entenc en aquestes coses. No he llegit a Carver en anglès, per exemple. Vostè sí? Les traduccions de Carver d'Anagrama van en la línia que vostè apunta, per exemple? És el que tinc més present, ara mateix.

Anònim ha dit...

Vaja, ho sento; Carver escrivia en anglès i no he llegit prou bé el seu últim comentari, senyor Duquena...

Però bé, sempre ens quedarà Las narrativas hispànicas, en la que no pot haver-hi traducció possible...

El llegidor pecador ha dit...

A "Las narrativas hispánicas" també hi han traduccions (Monzó, Palol, Sagarra, Mesquida, Pàmies,...) El que no sé es si estàn ben fetes.

Anònim ha dit...

No puc comparar-ho, subal, no llegeixo anglès, com bé dius en el darrer missatge. Però no es tracta pas d'això, de fidelitat amb l'idioma o etc. Si un paràgraf comença així:

"Frases eran dichas."

i la continuació va amb el mateix to, doncs pleguem. Ja que no tinc la sort de poder llegir exactament la paraula que va triar l'escriptor, al menys que me l'acomboî, que me la tradueixi algú que vulgui i sàpiga transmetre'm en la meva llengua la mateixa sensació, aquí sí amb fidelitat, que ell va experimentar en llegir-la en la llengua original.

Però en fi, són molts els llibres grocs que gairebé se'm cauen de les mans, i mai no he fet l'exercici d'assenyalar les barbaritats. Així, sense pensar-m'ho, recordo un llibre de Barnes que feia apretar a córrer. O un italià "De los niños nada se sabe", no en recordo l'autora, que a part de no ser res de l'altre món estava farcit de barbaritats. Per exemple, el manubrio de la bicicleta en comptes del manillar... Tot i que el pitjor, repeteixo, és aquest to artificial, aquesta xarxa en un idioma incomprensible que es va teixint, apta només (si hi ha sort) per veure de què va el llibre, quin n'és l'argument.

el llibreter ha dit...

Bé, i jo que em trobava còmodament instal·lat en una plàcida decadència obro el correu i em trobo tot de comentaris. No podia imaginar que un elogi d’Anagrama causés tant d’enrenou; estava convençut que el post polèmic era l’anterior.

El senyor Herralde és un gran seductor, té i manté una gran xarxa de relacions, sap vendre molt bé els seus llibres i és dels pocs —poquíssims— editors que acostuma a visitar llibreries; tot i que reconec que mai no he tingut l'ocasió de parlar amb ell. I sí, Subal, Por orden alfabético és un bon llibre, dins de la categoria de llibres d’editors.

A banda de L’ofici de viure, recordo també Tristos tròpics de Claude Levi-Strauss, j.t. Per què no edita més en català? Toni, no ho sé; suposo que és simplement perquè no vol: som un mercat molt petitó si el comparem amb el mercat on l’Herralde es mou amb desimboltura. Fins i tot comptant-hi les subvencions no paga la pena l’esforç. Amb un Pitol o un Piglia fa més calés que amb una dotzena de llibres en català. Per això Vallcorba publica cada cop menys en català. Si les subvencions, que en la major part van a parar a publicacions d’interès comarcal, fossin de debò determinants, la cosa aniria d’una altra manera. En qualsevol cas, si les subvencions fomenten la publicació de llibres dolents, hi ha qui creu que també en aquest aspecte cal ser normals i competir en igualtat de condicions amb les literatures veïnes, si de ser normals es tracta, que jo no ho crec, però vaja.

Sobre les traduccions, no n’he llegit tantes; com Subal, sobretot autors llatinoamericans: darrerament Pitol, Piglia, Fadanelli, Bellatin o Bolaño. Les de Bourdieu no m’han semblat pas dolentes, la veritat. Si vols llegir una traducció infame d’aquest autor, Duquena, una de les pitjors traduccions que he llegit mai, fes un cop d’ull a ¿Qué significa hablar? publicada per Akal. Les traduccions de Pierre Michon em semblen fantàstiques i, per cert, estan subvencionades per algun organisme de promoció de la literatura francesa. Potser és que no sóc massa exigent en aquest sentit, però quan he elogiat Jaume Vallcorba també ha saltat algú criticant la seva despreocupació en la correcció de galerades. En qualsevol cas, també hi ha llibres d’Anagrama que m’han caigut de les mans, d’avorriment principalment.

Anònim ha dit...

Proposo veure els editors "independents" des de la perspectiva del món de les exposicions d'art: són els comissaris de l'edició. Els curators en anglès, però no els curadors --paraula que no hi ha hagut manera de fer servir sinó que s'ha quedat en la de comissari. Ells són l'estrella, no pas els autors. Com no ho són els artistes en el món de l'art avui. Què implica això? Al meu entendre, implica que la rellevància que donen als respectius catàlegs llurs és un homenatge permanent a la seva "creativitat", que no és la dels autors que representen sinó la que els comissaris --per seguir el símil-- els atorguen publicant-los i fent-los visibles...

Sobre si els fan visibles, o no, també se'n pot parlar. Com en el món de l'art avui, són més coneguts pel seu nom els comissaris que la majoria dels seus autors. Pot afegir-se i tot que els bons autors que arriben a ser coneguts ho són per mèrits del tot propis, mèrits literaris els uns i mediàtics els altres, que han de reunir alhora. No ho són pas per l'esforç en la representació pública de la seva obra que n'hagin fet els respectius comissaris. Se li pot demanar a Vila-Matas o a Monzó, posem-hi.

Del tot d'acord d'altra banda amb el senyor Duquena: les traduccions són més i més infumables. Arreu, afegeixo. Però és cert que en el cas dels comissaris exquisits la cosa és greu. Com és més i mé greu que els llibres que editen--diguem-ne-- els comissaris exquisits vagin més i més plens d'errors gramaticals, de lèxic i tipogràfics.

el llibreter ha dit...

La teva proposta, Quera, sembla apropiada per a les editorials d’autor —en el sentit que s’utilitza, per exemple, l’expressió “cuina d’autor”, per evitar malentesos—, on l’editor aspira a que cada llibre sigui un capítol de la seva obra, tal com defensava Calasso a l’assaig “L’edició com a gènere literari”. Però no totes les editorials independents treballen d’aquesta manera, amb un editor estrella al capdavant.

No em sembla gaire exacte que els editors–comissaris eclipsin sempre els autors; al contrari: de vegades l’editor aposta fort per un autor desconegut —no necessàriament novell— que utilitza l’editorial independent per saltar cap a contractes més substanciosos. I bé, d’editors–comissaris estrella, també n’hi ha als grans grups editorials.

Sobre les traduccions, ja ho dic que al final he optat per no ser gaire exigent: fins i tot els editors que volen oferir la imatge d’artesans del llibre estan submergits en la velocitat que imposa el món actual. Molts processos que abans es feien amb cura ara es fan més ràpidament amb l’ús inadequat de les noves tecnologies; aquesta velocitat amanida de descurança provoca que fins i tot no es corregeixin els títols que aconsegueixen una segona edició.

Salutacions cordials

el llibreter ha dit...

Benvolguts senyors del partit Ciutadans,

Em fa gràcia el malabarisme que exhibeixen. D’una banda són vostès liberals i parlen dels drets de l’individu, però a l’hora de parlar de llengües salten incomprensiblement a parlar de col·lectius. Perquè quan parlen de bilingüisme no és refereixen als individus sinó al conjunt de castellanoparlants monolingües. Per això les seves fantasies argumentatives grinyolen. A Catalunya, qui parli català i espanyol és més lliure que qui parli només espanyol. És a dir: és més lliure qui té la capacitat de triar que qui s’acontenta només amb l’opció de triar. Vostès alimenten la mandra lingüística perquè barregen un liberalisme banal amb un paternalisme vagament esquerranós. La millor manera per aconseguir més llibertat lingüística a Catalunya és fomentar l’ús del català.

Voldria que el català i el castellà fossin, almenys, igual d’imprescindibles per trobar feina a Catalunya. ¿Sap vostè quina llengua no es demana mai a les ofertes d’ocupació? L’espanyol. Si no saps espanyol no treballes, si no saps català sí pots treballar. Això, el col·lectiu que vostès diuen defensar ja ho sap i per això no els votaran, perquè no cal.

Catalunya ja és moderna i dinàmica, plural, cosmopolita, oberta a Espanya i a Europa. Vaig néixer a Andalusia i mai, mai de la vida, m’he sentit discriminat per venir d’on vinc. Sisplau: no s’inventin problemes.

Si algú es disculpa per parlar algun idioma som els qui parlem català. Li recomano que llegeixi Dolor de llengua d’Enric Larreula.

Per a vostès Espanya és una cosa natural, inqüestionable. A mi, la unitat d’Espanya no m’amoïna gens; només m’amoïna quan escolto alguns dels qui la defensen. Li recomano que llegeixi un llibre que es distribuirà aviat: El nacionalisme banal de Michael Billig, publicat per l’editorial Afers, gràcies al qual descobriran que el nacionalisme català gairebé no existeix, que en realitat hi ha un dòcil regionalisme que l’única cosa que persegueix són unes engrunes de reconeixement i que l’únic nacionalisme temible, perquè realment té capacitat d’exercir la violència, és l’espanyol.

Per què no es qüestionen els milions d’euros que l’estat espanyol destina a construir la nació espanyola? Perquè, si juguem a no ser nacionalistes, convindrem que la despesa és tan perversa a Madrid com a Barcelona. Quants calés es destinen a les seleccions espanyoles? Perquè, si juguem a no ser nacionalistes, convindrem que les seleccions nacionals —qualsevol selecció nacional— són la perversió de l’esport al servei d’objectius que no són esportius.

Per cert, visc a un barri d’emigrants i no conec ningú que tingui la intenció de votar-los.

¿El "EL MAYOR MOVIMIENTO CIUDADANO DE NUESTRA DEMOCRACIA"? Això és un insult ¿ho sabia vostè, ciudadano cualquiera?

Per acabar, vostès no saben què és la bona educació. ¿Calia penjar la propaganda?

Anònim ha dit...

amic llibreter, quina no ha estat la meva sorpresa de trobar-me un comentari igualet a aquest que vostè respón a la perifèria. Jo, a diferència de vostè, no parlo amb la propaganda que em llencen a la bústia; la llenço directament a la brossa.

Anònim ha dit...

Gràcies, Llibreter, perquè les teves paraules poden incloure les que jo podria dir i ara no cal