dilluns, de novembre 15, 2010

No parlis de mi quan me'n vagi

. dilluns, de novembre 15, 2010

No parlis de mi quan me’n vagi m’ha sorprès, i molt, per la llibertat amb què la narradora tria, dubta i organitza el preludi d’un sopar, com un fantasma impertinent que es manifesta amb opinions i digressions i que intervé fins i tot amb delicadesa en el relat, que ella anomena crònica. Els personatges apareixen amb un polsim costumista que el pas de les pàgines s’encarrega d’espolsar perquè perdin caricatura i guanyin indeterminació.

Dels codis i precaucions de la clandestinitat, entre la repressió del franquisme moribund i la llibertat fabricada en la intimitat de les cèl·lules polítiques, a la ciutat de postal, Valentina Morera, fotògrafa, és l’únic personatge que ha viscut sempre a Barcelona, al mateix pis, a la mateixa illa de les conspiracions. Conviu amb dos espectres: la senyora Cogito i Fluxus, fantasma d’un amic mort. Convoca un sopar. La novel·la és l’avantsala del sopar: l'autora, Mercè Ibarz, escriu com la narradora explica com els convidats es preparen per anar-hi, com recreen el passat des del present i així Rat —polític corrupte que abans havia estat un guardià de l’ortodòxia revolucionària—, Isi —ara funcionària d’alt rang— i Nela —estudiant, etarra, exiliada i ara malalta— fan balanç dels darrers trenta anys, quan cadascú va abandonar l’illa i va seguir el seu rumb. Nil, un dibuixant d’èxit, és l’altre convidat, l’únic que no va conviure amb ells durant l’època secreta, una mena de notari gràfic de la crònica escrita.

La narradora és conscient de la situació de privilegi que li atorga la seva funció i és per això que aviat abandona la perspectiva de vol d’ocell que li dóna una visió de conjunt per descendir i seguir els personatges amb els dubtes i les especulacions d’una perspectiva més limitada i, per això, més difícil. Hi ha un correlat estilístic en aquest maniobra esplèndida d’aproximació: al costat de la presència discontínua d’un estil elevat on ressona la veu dels escriptors admirats trenta anys enrere, la veu de la narradora no desdenya els modismes vulgars de la parla barcelonina. La maniobra d’aproximació als personatges és un procés sense forma predefinida, una mutació constant, una conseqüència imprevista de la identificació amb els personatges, de la capacitat d’assumir unes veus diferents, fins al punt que la narradora inicial esdevé, finalment, personatge.

3 comentaris:

Rita ha dit...

Pinta molt bé. En prenc nota, gràcies!

kweilan ha dit...

Pel que expliques, em penso que em pot agradar. Excel.lent ressenya!

el llibreter ha dit...

Rita, Kweilan: desitjo que us agradi tant com a mi. Al principi em va desconcertar una mica, però aviat li vaig seguir el batec i finalment em va conquerir.

Salutacions cordials.