dijous, de novembre 25, 2010

César Aira i l'error

. dijous, de novembre 25, 2010

El error és potser la novel·la més cesarairiana de César Aira. Com si César Aira s’hagués proposat d’escriure una novel·la de César Aira però sense paròdia; és a dir: que el resultat és una novel·la de César Aira genuïna.

Había una sola puerta, con un cartel encima que decía ERROR. Por ahí salí.

A partir d’aquí, un jardí, un museu, selves, miniatures mutants, experiments que modifiquen la percepció de la realitat, un narrador en primera persona que desapareix durant la descripció d’un mural narratiu, un heroi i un artista i una escriptora involuntaris, la maquinària editorial fabricant novel·les fascinants, complots, conspiracions, amenaces tel·lúriques... els temes i personatges habituals a les novel·les de César Aira dosificats en un seguit d’històries que durant la lectura se succeeixen amb naturalitat, però que al final es revelen com a laberint al·lucinant.

Hi ha un escreix gairebé imperceptible en forma de metaficció. No em refereixo a la metaliteratura, ni als artificis contemporanis que qüestionen la possibilitat de la cosa literària amb flirteigs teòrics, ni als assaigs perquè la teoria esdevingui fins i tot un personatge de la novel·la: César Aira assetja els límits del relat tot relatant, de manera que El error esdevé una hiperficció o una ficció al quadrat o un escreix de ficció o alguna cosa per l’estil.

L'autor ha parlat en diverses entrevistes de l’error com a motor de l’escriptura. No com a procediment o tècnica literària sinó com una mena de fatalitat, similar a la qualitat que converteix en herois els seus herois o en artistes els seus artistes. Com és lògic, la millor explicació no es troba a cap entrevista sinó a un dels millors llibres de l’univers: Las conversaciones:
Pues bien, dijo, mi error consistía en limitarme a una concepción estática del verosímil. Él me proponía otra, dinámica. Según ésta, tomado en el momento de la creación, el verosímil podía ser, y era, un generador de historias. Esa cualidad salía de su misma razón de ser, que era la de enmendar un error. Un error real, o virtual, porque no importaba que no se hubiera cometido ni se le hubiera cruzado ni a mil leguas de la cabeza del autor cometerlo: bastaba con la posibilidad del error o el anacronismo o el disparate, y los autores de historias, aunque no lo supieran, cultivaban esta posibilidad, la protegían, la atesoraban, como su bien más preciado.
És a dir: la versemblança, sota l’amenaça de l’error, actua des de l’interior de la narració; fabrica i modifica les seves pròpies lleis amb cada nou paràgraf d’un relat. Si ara copio un fragment de la pàgina 100 de Las conversaciones, el contrast amb el fragment anterior pot semblar brutal:
El espectáculo que se veía desde la cima de la montaña era curioso: recortados sobre el cielo negro tachonado de estrellas, una constelación de cabras fosforescentes flotando, y una bandada de búhos encendidos. Uno de los búhos tocaba las aspas del helicóptero, y las rompía. El helicóptero estallaba, pero no antes de que el pastor hubiera saltado. Su caída libre era interrumpida por una de las cabritas flotantes, en la que se montaba y partía, llevado por el viento, hacia el horizonte, o quizás hacia la luna.

Per anar d’un fragment a l’altre cal l’acció de l’error. L’activitat dinàmica de la versemblança és la protagonista d’El error, l’escreix que converteix la novel·la de César Aira en autènticament cesarairiana.

2 comentaris:

Allau ha dit...

Error feliç: avui he començat a llegir el meu primer Aira (Como me hice monja).

el llibreter ha dit...

És el llibre perfecte per començar amb César Aira: tres registres diferents en tres grans novel·les breus. La meva favorita és La prueba. Si amb aquest llibre no t'agrada César Aira, crec que pots descartar-lo definitivament. Però si t'agrada... tens molt on triar!

Salutacions cordials.