dilluns, de març 30, 2009

Demerol

. dilluns, de març 30, 2009

Frida Kahlo, després de morta, d’una mort que li va causar depressió, angoixa i pànic, s’adreça, amb l’aspecte envellit que no va arribar a tenir en vida, a uns estudiants interessats en la seva obra, mitjançant un aparell didàctic que mostra una certa pel·lícula de la realitat:

Frida Kahlo comenzó en ese momento a hablar. Dijo haber detectado, casi desde los orígenes de su oficio, una inquietud constante por pintar sin pintar. Es decir, por resaltar los vacíos, las omisiones, antes que las presencias.

Mario Bellatin li atribueix aquestes paraules a Demerol sin fecha de caducidad, el text que acompanya el catàleg El baño de Frida Kahlo, amb fotografies de Graciela Iturbide. Mario Bellatin li atribueix, a més a més, tres obres desconegudes: Damas chinas, Salón de belleza i El jardín de la señora Murakami. Mario Bellatin s’esborra o s’omet a si mateix de la narració i atribueix la seva obra com a obra absent, desconeguda, a Frida Kahlo. Al final:

Como es lógico, el aparato didáctico ideado por el profesor nunca existió. Tampoco la conferencia ofrecida en honor a frida kahlo. El profesor, del que se duda también su existencia, dijo que la figura de de la artista debía encontrarse siempre más allá de cualquier artilugio. Fuera de sus corsés, de sus batas, de sus piernas y de sus medicamentos sin fecha de caducidad. Muda y ausente, como la figura del perro que logró colocar sobre un altar.

Acabada la narració, brutal, Mario Bellatin, l’esborra. Amb el contundent “como és lógico” destrueix la versemblança interna, o la “voluntària suspensió de la credulitat” que diria Coleridge, i totes les pàgines precedents apareixen no com una ficció sinó com una mentida. Crea un buit.

Graciela Iturbide fotografia precisament les cotilles i cames ortopèdiques, els medicaments, les bates, cinquanta anys després de la mort de Frida Kahlo. Fotografia, doncs, una absència a través de la perdurabilitat dels objectes que més íntimament mostren la fragilitat del cos de l’artista, en una al·lusió constant al sofriment. És la manera de dir que Frida Kahlo hi és, però més enllà.

Cotilla ortopèdica de Frida Kahlo fotografiada per Graciela Iturbide, via Zoopat.

5 comentaris:

Fil de Vidre ha dit...

Hola llibreter,
Des de fa un parell de mesos m'he afegit, humilment, al món dels blogs. El teu el tinc com a un dels meus preferits, sobretot perquè essent un lector emperdernit, el trobo força interessant.

Faig el comentari al post que parla de Frida Kahlo perquè la veritat és que des de fa temps tinc ganes de penar al meu bloc fotografies d'ella.

Enhorabona i endavant.
http://fildevidre.blogspot.com

Arlequí ha dit...

Hola de nou! És bonic veure que certs persones dedicades al món de l'art, després de la seva absència, continuen presents entre nosaltres, gràcies a estudiosos que les treuen del bagul de les golfes.

Salutacions cordials.

el llibreter ha dit...

Moltes gràcies, Fil de vidre.Acabo de passar pel teu blog i m'hi trobo molt bé.

En el cas de Frida Kahlo, Arlequí, la veritat és que és bastant dur: les fotos de Graciela Iturbide són brutals.

Salutacions cordials.

Sílvia Tarragó ha dit...

El de Frida Kahlo és un cas que evidencia que el físic no ho és tot. Aconseguir seduir o enamorar a persones com Diego Rivera o Trotsky diu molt sobre aquesta dona. Una personalitat atraient i una gran artista que va canalitzar el seu patiment pintant. Admirable i genial.

el llibreter ha dit...

Mario Bellatin ha escrit una de les narracions més impressionants que li conec: l'admiració envers Frida Kahlo deu ser molt gran si l'ha esperonat a escriure un text així, sens dubte.

Salutacions cordials.