dimecres, de juliol 14, 2010

Me'n recordo

. dimecres, de juliol 14, 2010

Me’n recordo avui potser perquè era hivern, el fred de febrer, l’aire sec de Madrid. Visitava per primera vegada la Residencia de Estudiantes, un lloc mític d’edat de plata, de Valle-Inclán convalescent llegint als seus amics, de Juan Ramón Jiménez assegut en un sofà, amb un entorn encara poblat d’arbres on ara s’hi han plantat edificis; prou allunyada per desentendre’s de les intrigues estètiques del poder polític, però prou a prop per intervenir en els afers culturals. A la Colina de los Chopos, ara s’hi arriba en metro.

La sort va voler que la visita coincidís amb l’exposició La generación del 27 ¿Aquel momento ya es una leyenda? Parets amb fotografies i pintures que revivien l’ambient de l’època, mestres i deixebles, retrats i l’aire dels ismes. Però sobretot les vitrines, amb llibres i revistes que fixaven la paraula i animaven les converses amb cites i malentesos. Edicions que recordo haver fullejat en alguna ocasió en alguna llibreria de vell o que he trobat entre les pàgines d’algun catàleg, com l’esplèndid Impresos de vanguardia en España 1912-1936 de Juan Manuel Bonet, comissari de l’exposició que es podia veure al MUVIM el mateix dia que jo era a Madrid.

Al final del recorregut es projectava un documental titulat El deseo y la realidad: imágenes y palabras de los poetas del 27, construït al voltant d’unes imatges inèdites enregistrades al 1928 per Juan Guerrero Ruiz, l’amic fidel i secretari de Juan Ramón Jiménez. El títol evoca el desig que impulsava uns joves que compartien mestres i avantguardes a començar la seva obra i la realitat en forma de guerra que va dividir els afectes i va imposar la distància entre mestres i deixebles.

Jorge Guillén va veure les imatges quan encara estaven en procés de restauració, les imatges dels qui van ser els seus amics de generació, uns joves que recuperaven una gestualitat oblidada, congelada fins llavors en fotografies; un moviment potser un pèl velat pel desgast de la pel·lícula, però capturat per sempre en una càmera. No sabem quins records exactes va evocar aquella gestualitat en la seva memòria, si l’homenatge a Góngora, si la celebració de l’arribada de les tropes franquistes a Sevilla, si l’exili final. Sabem que es recordava de Pedro Salinas perquè «Misterioso» és el seu darrer poema: