dimarts, d’octubre 27, 2009

La nit de les papallones

. dimarts, d’octubre 27, 2009

A La nit de les papallones, la narració flueix com onades hipnòtiques que rompen constantment contra l’objecte del desig: la Carla, una nínfula que trasbalsa la nit barcelonina d’abans de la dissolució del franquisme. El narrador n’evoca la trajectòria a partir de la notícia de la seva mort i recorda com ella va obrir una esquerda entre els espectacles tronats que predominaven llavors fins a fer-se un nom. Quan la descobreix a la Bodega Apolo, la Carla es despulla ”seguint el ritme malenconiós i enyoradís de la cançó” amb uns moviments lliures que desconcertaven l’audiència, fins que

finalment el vestit li lliscava pel cos, com si mostrant-se al públic en roba interior també negra fes un acte absolutament dolorós, necessari i sincer.

Vaig quedar fascinat. Amb els anys i per damunt de la rutina havia vist bones actuacions, però mai res m’havia semblat tan intens, de format tan senzill i alhora tan potent com aquella noia.


El narrador, periodista, aviat parlarà de Carla a les pàgines del diari i contribuirà amb les seves cròniques nocturnes a donar forma a la fama de la nova estrella.
Veure-la actuar aquella nit va ser una revelació. Semblava fràgil i vulnerable, però jo intuïa en la Carla una força interior sense la qual no era possible la bellesa d’aquella actuació que no volia dir res i que tanmateix ella dotava de sentits que es multiplicaven a mesura que passaven els segons.

La fascinació es tradueix l’evocació constant, en la repetició amb variacions, del moviment del cos a les actuacions. Però sobretot es tradueix en la manera com Jordi Coca organitza el relat del narrador: com seguint el ritme malenconiós i enyoradís dels records, de l’època en què ell era jove i la Carla personificava un dolorós desig de llibertat, arriba a admetre que la fascinació inicial i el pretext professional emmascaraven el desig. Un relat que segueix l’evolució artística de la Carla: a El Molino o La Cúpula, la caiguda, la recuperació, el retorn i la desaparició final. Una evolució que és també un recorregut per la nit barcelonina, de la sofisticació del Bocaccio als tuguris del Barri Xino, i que es també la crònica de l’ambient que preparava la transició. Una petita revolució en el music-hall que forma part d'un esclat artístic sincronitzat amb esperances i mutacions i frustracions. Fins que el relat mateix esdevé també un acte absolutament dolorós, necessari i sincer. La revelació d’aquella primera nit era també una forma d’escriure, el correlat narratiu de l’estil de la Carla sobre l’escenari.

Potser el tret més representatiu sigui la rara contenció d’una dona sobre taules on predominaven les plomes, els lluentons, les repeticions, les màscares de maquillatge. Una contenció que Jordi Coca trasllada a la novel·la de manera subtil i contundent. El narrador, després d’haver rebutjat l’oportunitat en alguna ocasió per mantenir intacte l’objecte del desig, sucumbeix:

A l’habitació hi havia un matalàs a terra amb uns llençols de color granat completament arrugats i ella s’hi va ajeure vestida, amb les mans al cap, tapant-se els ulls. Em va demanar que apagués el llum i li vaig treure les sabates i els texans. Després em vaig estirar al seu costat i al cap de poc la Carla em va començar a besar la boca. Jo em vaig despullar, ella es va treure el jersei i el tanga. Jo estava nerviós, tenia mala consciència, la Carla estava borratxa, jo no sabia si ella era prou conscient del que feia, però la desitjava com mai no havia desitjat ningú i ens vam lliurar a fer l’amor molt lentament. M’agradava la suor del seu cos, el gust fort de la boca, el tremolor de les parpelles, l’olor dels cabells, els comentaris que feia... en un moment determinat em va preguntar:

«Tú y yo ya habíamos follado antes, ¿verdad?». I jo la vaig enganyar dient-li que sí, vaig tancar els ulls i em vaig deixar anar.


Un moment decisiu, una experiència cabdal, concentrada en un sol paràgraf. Breu però ple de sentit quan s’hi arriba després d'haver gaudit les cent quaranta-tres pàgines anteriors. Exactament com l’instant fugaç en què la Carla juga a baixar una mica més el tanga mostrant la seva vulnerabilitat. Sense oblidar la frase, esmolada com un coltell, amb què la Carla mostra una inconscient i brutal indiferència, l’absoluta inaccessibilitat malgrat tot.

10 comentaris:

Allau ha dit...

Sembla una evocació de la figura de la Christa Leem.

Amb el que expliques crec que no m'ha d'interessar gens ni mica.

el llibreter ha dit...

No exactament: Christa Leem és el pretext, la inspiració si vols, però la Carla és un personatge fictici. Per això em limito a posar els enllaços de Vilaweb i el video de Jordi Coca, que ho expliquen molt bé i em permeten centrar-me en l'aspecte que més m'ha cridat l'atenció.

A mi m'ha interessat molt la forma: com l'estil de les actuacions de la Carla troba un correlat en l'organització del relat. D'alguna manera, és el revers de Cara d'àngel, en què el protagonista s'emmascara amb una retòrica de victimisme.

Sense ànim de ser pesat, aquí tens un enllaç al primer capítol de La nit de les papallones, en pdf.

Salutacions cordials.

Jaume Puig ha dit...

A vegades penso que una bona part de la literatura catalana està saturada de referències massa properes ( sia la Barcelona de la Leem, o la guerra, amb les seves derivades de pre i post guerra,exili, franquisme i post franquisme o un poble dels Pirineus o de Mequinensa...) Sembla que no pugui haver-hi vida sinó s'ancora l'obra a un referent del país.

No ens haurem penjat de l'avió del Tibidabo pensant que vola de veritat?

L'artista abans conegut com Subal Quinina ha dit...

esèri a llegir-se el nou Serés, benvolgut amic Puig, i potser canviï d'opinió...

abraçades variades!!

Jaume Puig ha dit...

Gràcies per la recomenació amic Artista. Admeto que hi han , afortunadament , moltes excepcions al que he dit. I celebro que l'obra russa del senyor Serès en sigui una. Ho tindré en compte.

Abraçades per a vostè també !

Allau ha dit...

Disculpi, llibreter, quan he escrit el comentari no m'havia fixat en els enllaços (sovint em passen desapercebuts). Ara també he llegit aquest primer capítol. Està bé, però és bàsicament una crònica informal i ràpida de la nit barcelonina als anys 70.

Sigui qui sigui aquesta Carla, insisteixo que no em ve de gust llegir una altra narració sobre una fascinació eròtica. L'onanisme ja em cansa, serà l'edat.

el llibreter ha dit...

Benvolgut Jaume: em sorprèn, i molt, la seva afirmació. En general, els escriptors de tot el món, acostumen a escriure sobre el seu entorn. En els cas dels escriptors catalans, aquest entorn acostuma a coincidir amb el dels lectors catalans, però és exactament el mateix que passa amb els lectors anglesos respecte Ian McEwan, als francesos respecte Patrick Modiano, als austríacs respecte Thomas Bernhard, etc. Diria que els escriptors solen escriure sobre les coses que coneixen. Si viatgen molt, faran com Roberto Bolaño, per exemple. Evidentment, els autors de ciència-ficció, terror i altres gèneres s'aparten d'aquesta apreciació, però no gaire: l'entorn ve donat per la tradició literària i ells transgredeixen més o menys.

En aquest sentit, benvolgut Art, els Contes russos han estat antologats per Francesc Serés seguint un criteri d'afinitat amb la seva obra anterior. Hi ha, per exemple, el conte que dóna títol a La força de la gravetat, fet que em sembla molt explícit.

Salutacions cordials.

L'Espolsada llibres ha dit...

D'entrada la temàtica em feia mandra, però és clar en Coca és en Coca... esperava el seu comentari senyor Llibreter... serà qüestió de tastar-la per poder-hi dir la nostra.

el llibreter ha dit...

Com dic, Allau, la part que més m'atreu no és la, diguem-ne, eròtica sinó com el narrador es despulla i va d'una certa indiferència professional fins a mostrar-se una mica més obscur i, sobretot, més vulnerable.

De fet, Espolsada, en aquesta novel·la conflueixen les dues línies principals de l'obra de Jordi Coca: la memorialística —com a Sota la pols i La noia del ball— i la de de la representació de la consciència —com a Lena, Cara d'àngel i Sorres blanques. M'ha semblat una gran novel·la.

En qualsevol cas, res més lluny que voler convèncer ningú de res: simplement m'agrada compartir el perquè m'agrada tant la novel·la.

Salutacions cordials.

Jaume Puig ha dit...

No té la sensació que en la nostra literatura s’ha valorat molt el conreu d’uns determinats horts ? No dic que no sigui natural que l’autor tingui un entorn i que aquest formi part de la seva ànima. Que els escriptors escriguin sobre coses que coneixen no vol dir que necessàriament aquestes no puguin ser més universals. Crec que el que em diu i el que jo dic es pot integrar i fer compatible. Hi han grans excepcions (em ve Palol al cap), però la meva percepció, completament subjectiva (ja em disculparà), és que en caldrien més.

Gràcies per la seva resposta.