dilluns, de març 16, 2009

Violència

. dilluns, de març 16, 2009

Després de molt de temps sense llegir res d’Slavoj Žižek, el pròleg de Bernat Dedéu per a Violència m’ha resultat molt útil per refrescar-ne el record i poder gaudir de la lectura d’un llibre tan lúcid com incòmode. El mateix Žižek s’ocupa de facilitar la comprensió de l'assaig, perquè no s’està de repetir exemples i acudits que ja li coneixia, cosa que alguns li retreuen però que em sembla del tot justificat perquè són eficaços: concentren qüestions complexes en una anècdota que les fixa, demanera que marquen les fites principals d’un raonament i l’enllacen amb els precedents de la seva pròpia obra.

Bernat Dedéu destaca, i contextualitza amb molt d’encert, una novetat substancial en aquest llibre:

Però Violència presenta unes conclusions ben diferents. Com hem vist abans, una de les crítiques més ferotges amb les quals Žižek ens estigmatitza és la compulsiva necessitat d’actuar caritativament, producte de la filosofia humanitarista i la seva falsa consciència. Per combatre aquesta moral, Žižek adopta un concepte de revolució on l’heroi ja no només posa en dubte el seu univers simbòlic, sinó que —imitant el Bartleby de Melville— «prefereix no fer-ho», s’afirma en la passivitat i la no-acció com a única persistència possible.

El primer assaig de Violència, de fet, és una crítica als “comunistes liberals” que, com Bill Gates, defensen un capitalisme “sense friccions” que consisteix bàsicament a negar la violència constitutiva del sistema i a apedaçar amb intervencions humanitàries les crisis que són fruit d’aquesta violència. El problema principal és la dificultat de distanciar-se’n: davant l’horror de determinats esclats de violència és impossible restar impassible i aixecar teories alambinades sense sentir, per petita que sigui, una mínima identificació amb les víctimes. No fer res de manera conscient no deixa de ser problemàtic, com afirma Bernat Dedéu:
Però també hi ha problemes en l’argument bartlebià del nostre autor. Efectivament, podem pensar i defensar que l’actitud indiferent, el no fer res, és millor que perpetrar una falsa consciència humanitària que no porta res més que a l’autocomplaença. Fins aquí, res a dir. Però caldria també explicar la fenomenologia d’aquest fer no res amb molta més precisió que Žižek ho fa. Fins quan no hem de fer res? En qualsevol condició? Fins i tot en les situacions de mal radical, quan ens enfrontem a una injustícia propera, quan no podem sinó actuar,hem d’acabar afirmant... preferiria no fer-ho? Preferiríem no fer-ho? De veritat?
Però em sembla que el principal valor de Violència és que no pretén oferir conclusions. Probablement, Žižek desenvoluparà aquesta tesi en obres posteriors i potser llavors sí que intentarà establir la delimitació d’aquest no fer res. Mentrestant, el sol fet de plantejar-ho mereix molta atenció.

4 comentaris:

Galderich ha dit...

Llibreter,
Molt bona recomenació aquesta que fas. Pel que sembla és un llibre molt punyent que en moments politico-econòmico-culturals com aquests és adequat.
Com deia el meu avi: "el camí de l'infern és empedrat de bones intencions".
Serà qüestió de llegir.lo.

el llibreter ha dit...

Un llibre de Žižek en català em sembla un esdeveniment editorial de primer ordre. M'estranya molt la poca repercussió que que ha obtingut; potser perquè és assaig molt incòmode que, a més a més, assetja la violència des de diversos punt de vista però no ofereix receptes que espuguin memoritzar fàcilment amb un eslògan. No estic d'acord amb moltes de les coses que planteja, però m'obliga a formalitzar perquè no hi estic d'acord i això provoca molt desconcert.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Segurament enfrontar-nos amb la lectura d'un assaig amb la majoria de les idees del qual no hi estarem d'acord, és una de les tasques lectores més engrescadores.
Sí que té raó, sí, m'havia passat desapercebut aquest llibre.
Salutacions a tothom.

el llibreter ha dit...

El desconcert pot ser estimulant, Artur, i en aquest cas ho és, sens dubte!

Salutacions cordials.