dilluns, de juliol 16, 2007

Les interpretacions

. dilluns, de juliol 16, 2007

Ahir vaig arribar de nou a la pàgina 54 de Les interpretacions de Lluís Calvo. Fa alguns dies que vaig acabar la primera lectura del llibre i el bon record d’alguns assaigs excepcionals m’ha convidat a tornar-hi. Com el [XXV] de la primera part, una visió panoràmica del noucentisme que parteix de l’arquitectura com a estratègia per explicar millor la literatura. Està escrit d’una manera tan sintètica i lúcida que em sembla agosarat parafrasejar-ne res. Però si hagués de fer-ho, diria que el nus consisteix a explicar el noucentisme com un lloc de confluència d’artistes i escriptors desorientats davant la ràpida evolució dels corrents estètics durant el primer terç del segle passat. Una mena de pont on difícilment trobaríem algun noucentista pur que hi hagués volgut viure. Lluís Calvo desfà aquest nus a partir de les trajectòries individuals, dels noms propis que van haver de viure unes condicions històriques determinades. Davant de la crítica que acostuma a tractar els escriptors com a símptoma d’alguna tendència i, doncs, a polir-los les arestes que precisament els defineixen, Lluís Calvo aconsegueix, en un poques pàgines, escriure un resum molt pertinent sobre un moviment estètic, el noucentisme, sense desatendre la personalitat d’alguns dels seus protagonistes. Així, la crítica que fa de Carner, té en compte tant la individualitat del poeta com el context en què es desenvolupa:

El problema de Carner fou, doncs, d’actitud, no pas d’aptitud. Però el cert és que la seva pròpia disposició vital determinà, finalment, l’amplitud de l’acció creadora. El fet de restar immòbil enmig del segle més convuls i trasbalsador de tota la història de la humanitat no és una postura que el lector atent pugui passar per alt.

Aquí, sens dubte, el lector atent són, com a mínim, dos: Joan Ferraté i Gabriel Ferrater, tots dos bons coneixedors del new criticism i de la lectura atenta o close reading i cavallers de la causa carneriana. Com a admirador de tots tres, les paraules de Lluís Calvo em semblen, però, exactes. El new criticism, com altres corrents que augmentaven perillosament el cabal de la teoria literària durant el segle XX, se centra en l’anàlisi acurada del text sense tenir en compte la vivència que l’havia ocasionat. Una altra manera d’apartar l’individu, el qual esdevé tan sols l’etiqueta que permet identificar una determinada producció literària. Un dels fils que recorre Les interpretacions és, precisament, refutar tant els qui només volen veure textualitat com els qui només saben veure l’escriptor com una simple baula en la llarga cadena de la llengua, que es manifesta a través d’ell.

Abans d'escriure tot això, he tornat a llegir l’assaig [X] de la segona part on Lluís Calvo —un desconegut— m’explica a mi perquè no m’agrada Heidegger. El començament em sembla magistral:

La religió, avui dia, ha abandonat Déu per envair les ànimes dels escriptors, els rtistes i els filòsofs,els quals en manlleven termes, conceptes i visions per aproximar-se a la idea del sagrat. Cap novetat —podria argüir-se—, si no fos que tot això, paradoxalment, té lloc des de posicions agnòstiques o deliberadament hostils a qualsevol forma de religió.

I encara copiaria més paraules, però m’allargaria massa. Quan publiqui aquest apunt tornaré, unes pàgines més endavant, a les paraules que Lluís Calvo dedica a Gadamer, un autor antipàtic des del dia que Verdad y método en va caure de les mans en llegir les seves idees sobre el sentit comú, el més dòcilment conservador dels sentits. No és estrany que el penúltim fragment de Les interpretacions sigui, precisament, un elogi de Jean Bollack. L’últim fragment del llibre és:

Fora dels mots, fora dels pensaments que se’n serveixen, fora fins i tot del fet de parlar per a un mateix, hi hauria d’haver alguna forma de silenci. Tanmateix, no és així. Més aviat hi ha la idea que res no hauria de callar justament aquí, a dins.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

benvolgut llibreter,
diu vostè "com altres corrents que augmentaven PERILLOSAMENT el cabal de la teoria literària durant el segle XX": no entenc l'adverbi.
veure l'escriptor com una baula en la cadena de la llengua, d'altra banda, és una manera de reduir-lo a textualitat. ¿no hi ha el perill (seguim amb la parauleta), per contra, d'apartar el text i acabar en judicis d'intencions? (i consti que estic d'acord amb Calvo, tot i que sigui tot una mica de segona mà) per exemple, Bollack mateix, tot i fent equilibris, posa en el seu lloc just la biografia de Celan. però que Heidegger o Gadamer tinguin una actitud tèbia, fins i tot irresponsable, respecte a la política del seu país (com, aquí mateix i abans de la Guerra, la tenien Foix o Riba), ¿significa immediatament una refutació de les teories? ¿o no val més com a símptoma, i ja està, per desenvolupar la resta en l'àmbit d'argumentació que correspon? consideri vostè, per exemple (i per fugir de coses candents), la discussió sobre si Bernat Metge realment va anar a la presó o no per corrupte (i si era realment corrupte, vaja), i en quina mesura això determina la lectura de "Lo Somni". o en quina mesura no la determina.
per cert, juraria que Carner no va restar ben bé immòbil durant el segle. però és una opinió...

Anònim ha dit...

Immòbil, és clar que sí:

"Si em vaga..."

Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d'un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.

Josep Carner

Anònim ha dit...

No es pot comparar el nazisme de Heidegger, o l'actitud dubtosa de Gadamer, amb una qüestió de corrupció a l'època medieval. Això és fer un mal favor a l'acte crític. Però el nazisme de Heidegger no invalida la seva filosofia, sinó que és aquesta, plena d'autoritarisme, la que s'imbrica amb el nazisme i es desautoritza tota sola.

el llibreter ha dit...

Benvolgut anònim de les 12:38: el perillosament té a veure a tota la xerrameca associada a l’èxit dels estudis literaris durant el segle XX. No es tracta de reprovar cap escola crítica, ni molt menys! Em refereixo als autors incapaços d’escriure res intel•ligible a causa de la riuada de cites i precedents que consideren que cal esmentar. Un exemple? José Manuel Cuesta Abad, sense anar més lluny.

Sobre les baules, em sembla que amb la cita a propòsit de Heidegger (La religió, avui dia, ha abandonat Déu per envair les ànimes dels escriptors, etc...) té a veure amb la sacralització de l’ofici d’escriptor, de veure’l més com a dipositari del geni de la llengua i altres expressions semblants que com a individu que fa el seu camí en un determinat context. És un excés que té més a veure amb l’historicisme acrític acadèmic que amb el new criticism. Per això l’enllaç a un breu apunt sobre la recepció de Boccaccio on mostro com importava més el vocabulari que emprava que la seva obra. La refutació ve, doncs, més del plantejament general que no de l’anècdota política —que queda així, certament, explicada.

De segona mà ho són, en tot cas, els meus comentaris, no Les interpretacions.

Sobre la importància de si Bernat Metge escriu Lo somni a la presó o no, em sembla que el contrari (considerar la imatge com un simple topos literari que ajuda, precisament, a treure les arestes per inserir-lo en la Gran Tradició Occidental) és força sospitós de sentit comú. En qualsevol cas, jo em quedo amb el Metge de natura d’anguila fins que les darreres aportacions filològiques no em convencin del contrari.

Efectivament, Carner no va restar immòbil. És el problema de citar, que sempre es descontextualitza i tens raó que el fragment que trio desorienta.

Benvolgut Max, si hagués de triar les 15 obres més representatives de la literatura catalana, Carner hi seria. I Gabriel Ferrater també.

Benvolgut anònim de la 1:21: del tot d’acord. Ara bé, hi ha qui seguint la filosofia de Heidegger ha fet aportacions molt interessants. En qualsevol cas, Heidegger és una figura central en la filosofia del segle XX i els qui es dediquen a la filosofia no poden eludir de cap de les maneres referir-s’hi.

Salutacions cordials

Anònim ha dit...

Al meu entendre, el concepte de l'escriptor com a dipositari de geni de la llengua, i, per extensió, del creador com a geni, és una ramificació de l'ideari del romanticisme que ens ha arribat aquí, amb l’empenta de Heidegger i altres, d’una manera bastant consistent.

Tan fàcil com dissentir críticament d’aquest concepte és percebre com aquesta punta de llança de l’autoritarisme, després de les batalles filosòfiques del segle XX, ha guanyat en gran mesura la partida, i ara campa sense límits i en totes direccions, fins i tot de manera retrospectiva: així s’han elevat a la categoria de genis una multitud de personatges que en el seu context no passaven de ser bons artesans, ja que allò sagrat, certament, pertanyia a Déu i a la seva intèrpret, la religió.

Potser és que aquesta ansietat sòrdida que ens fa mirar cap a amunt ha vençut sense problemes el mur teòric que havia bastit l’escola de Frankfurt, però crec que tots coincidirem en que el fetitxisme s’ha estès com una marea negra fins fer l’aire irrespirable, colonitzant cada àmbit de l’esfera pública, enllà ja de l’art tal i com el coneixíem.

Per això considero cabdal, en aquest moment, el silenci com a profilaxis. Jo crec que el silenci hi és, i que potser hauríem de mirar a orient per aprendre’n alguna cosa.