dimecres, d’abril 19, 2006

Fullejar

. dimecres, d’abril 19, 2006

Feia un cop d’ull als dos-cents llibres que recomana avui La Vanguardia per a Sant Jordi i pensava que recomanar dos-cents llibres és com no recomanar-ne cap. Fullejar els suplements culturals és un vici menor que no fa mal, ni tan sols quan entre els dos-cents llibres hi ha absències que a mi em semblen del tot injustificables. Trobo lògic que no recomanin El control de la paraula d’André Schiffrin perquè és com si qualsevol dels George Bush recomanés Noam Chomsky, i em sorprèn que recomanin determinats productes. Estic convençut que, independentment de la influència que puguin tenir aquesta mena de llistes, els lectors saben distingir què els convé i què no.

Tret d’algunes signatures indefugibles, no segueixo pautes estrictes a l’hora de llegir els suplements culturals. Sovint, més que llegir les crítiques i ressenyes, m’acontento amb tafanejar quins llibres hi surten per saber si encara hi són a la taula de novetats o si hi ha algun exemplar als prestatges, per si de cas algú els demana. La crítica literària és efímera, per això entenc que Alfred Mondria hagi volgut aplegar la feina dels darrers anys en un llibre, Nabokov & Co. També en aquest cas fullejo a la recerca del llibre que he llegit o del llibre que encara tinc intenció de llegir algun dia. De vegades m’aturo, però, en els que no llegiré mai: la crítica literària esdevé en aquests casos un valor en ell mateix, deixa de ser un simple instrument al servei de la descripció i valoració d’un llibre.

Ja he dit en altres ocasions que m’agrada llegir llibres sobres llibres si l’autor hi introdueix la seva experiència de lector. I Alfred Mondria és un lector apassionat que no s’està de retre homenatge als autors que estima i de repartir clatellades als qui no li fan el pes. De vegades no coincideixo amb el seu judici, però la discrepància no impedeix que tingui en compte els seus arguments.

Vaig agafar Nabokov & Co. perquè en Pere esmentava l’autor a Invasió subtil, cosa que em va fer anar directament al final del llibre, a “El púlpit i el batí de Joan Fuster”:

El paquet compacte, plastificat, i sobretot inqüestionable d’escèptic-racionalista-humanista-pare-de-la-pàtria amb què s’ha volgut vendre la figura de Fuster és el pitjor favor que li podrien haver fet a aquest escriptor, el de la prelectura dels seus llibres, l’eslògan abans que l’anàlisi.


La devoció excessiva que distorsiona la recepció d’un autor apareix també a Les preguntes pendents de Josep Pla, un llibre que té l’aire de les obres d’encàrrec on s’apleguen materials de procedència diversa, amb tot de reiteracions innecessàries que només s’expliquen per les presses. En qualsevol cas, Xavier Febrés fa un repàs exhaustiu dels entrebancs que ha patit la difusió del llegat de Josep Pla a causa de les picabaralles d’hereus, d’editors i de devots. Malgrat el precari equilibri entre els encerts i els defectes, faré servir un concepte crític postmodern per jusficar que l’hagi llegit sencer: enganxa, paraula tècnica que aquí significa que satisfà la meva inconfessable xafarderia. I bé, a propòsit de la devoció, Sergi Pàmies citat per Xavier Febrés:

Avís a la població: la malaltia cultural del 1997 serà el plapanatisme. Es tracta d’un desajust neuronal que afecta el cervell dels éssers aparentment intel·ligents, el quals, no prou contents de deixar-se enlluernar per la resplendor de l’Any Pla dedicat a la figura de l’escriptor de Llofriu, pretenen que compartim el seu entusiasme.

Els suplements culturals i la lectura de llibres sobre llibres són vicis incurables que poden proporcionar plaers intensos; per exemple, Pierre Michon: Cuerpos del rey. Ho diré imitant l’estil subtil dels més selectes lletraferits: brutal.

17 comentaris:

Anònim ha dit...

Sense cap dubte, i mal que els pesi a alguns, el millor suplement cultural de l'estat és l'ABCD, del diari ABC.

Anònim ha dit...

A part d'assenyalar que estic del tot d'acord amb l'anònim anterior (i mal que em pesi!) tinc una pregunta: per què a Can Manguàrdia no parlen del llibre del seu "ínclit" Manuel Trallero: La Invención de Carmen Broto? (Aurea Editores). El llibre està fet malbé per una pèssima distribució dels materials però és molt interessant. Per la resta, el més infecte del suplement de llibres de la Manguàrdia és la tria d'assaig.

Anònim ha dit...

Michon serà, sens dubte, un dels impresncindibles per tal d'entendre aquest canvi de segle de tres dígits. A mi m'agrada força, potser em carrega una mica quan està a punt de filosofar, però tot i així, déu n'hi do!

En francès està molt i molt ben editat, llibres de lletra grossa que el fan molt llegidor, això és clar, sense desmereixer les d'Anagrama.

Hi ha molta informació a la xarxa que és molt valuosa, una visita al google, pierre michon, dóna els camins i els llocs.

El Culturas és, efectivament, un suplement molt i molt desigual, sembla que cada secció faci sa guerra. A mi, personalment, em fa molta mandra llegir-lo, els mateixos noms de sempre parlant de temes dispars i dient cada bestiesa que penses que això no ho escriuries ni tu. En català, el Quadern i en castellà, sí, el de l'ABC, encara que no m'agradi el diari, què hi farem.

Anònim ha dit...

Salutacions sr.Higgins, he buscat la revista de ABCd però no he trobat el llistat de llibres. per altra banda el Culturas em sembla més que bo. Per contra al diari l'Avui, a vegades, trobo grotescs els llibres que recomanen. Potser només és la primera impresió.

Sr,Llibreter, Les etiquetes dels públics, comporten la fina problemàtica dels interessos compartits, els quals l'editorial o el mateix autor persegueixen en tant que situacions ideals -de vendes imagino, però també de solemnitat- i alhora defugen quan les situacions ideals es van revelant amb el temps possibilitadors o -com el cas de Fuster- problemàticament endeudadores de la "llibertat" per crear (per descriure-ho amb negativitat). Endemés que devia corrompre la predisposició amb què la gent s'atansava a la seva obra. I inevitablement la concepció del propi autor de la seva obra i posició al món de les lletres. Tot i així, apuntes, devia respondre a un efecte de devoció excessiva. Però qui diu que la valoració positiva no sigui en realitat un flac favor. I no ho dic només per l’ego de l’autor sinó també per la corruptibilitat a que conviden les relacions excessivament institucionalitzades. Devoció excessiva, una llaminadura a priori. Però em costa estudiar quina mena d’empatia per proferir aquest judici tant optimista però lleument il·lús. No s'ofengui, parlo amb la meva desconsolada experiència..

I un pensament "La vacuïtat pròpia hipoteca les gestes d'altres". Per això millor llegir un llibre que jugar a la buti.

I un dubte final: és la xafarderia el que el mou, o la disposició de tenir en compte els arguments dels llibres? bé, és un dubte que em queda a la deriva, doncs la diferència dels arguments és prou subjectiva per intentar esbrinar-ho a priori.
Les etiquetes dels públics, comporten la fina problemàtica dels interessos compartits, els quals l'editorial o el mateix autor persegueixen en tant que situacions ideals -de vendes imagino, però també de solemnitat- i alhora defugen quan les situacions ideals es van revelant amb el temps possibilitadors o -com el cas de Fuster- problemàticament endeudadores de la "llibertat" per crear (per descriure-ho amb negativitat). Endemés que devia corrompre la predisposició amb què la gent s'atansava a la seva obra. I inevitablement la concepció del propi autor de la seva obra i posició al món de les lletres. Tot i així, apuntes, devia respondre a un efecte de devoció excessiva. Però qui diu que la valoració positiva no sigui en realitat un flac favor. I no ho dic només per l’ego de l’autor sinó també per la corruptibilitat a que conviden les relacions excessivament institucionalitzades. Devoció excessiva, una llaminadura a priori. Però em costa estudiar quina mena d’empatia per proferir aquest judici tant optimista però lleument il·lús. No s'ofengui, parlo amb la meva desconsolada experiència..

I un pensament "La vacuïtat pròpia hipoteca les gestes d'altres". Per això millor llegir un llibre que jugar a la buti.

I un dubte final: és la xafarderia el que el mou, o la disposició de tenir en compte els arguments dels llibres? bé, és un dubte que em queda a la deriva, doncs la diferència dels arguments és prou subjectiva per intentar esbrinar-ho a priori.

Una abraçada.

Anònim ha dit...

Salutacions sr.Higgins, he buscat la revista de ABCd però no he trobat el llistat de llibres. per altra banda el Culturas em sembla més que bo. Per contra al diari l'Avui, a vegades, trobo grotescs els llibres que recomanen.

Les etiquetes dels públics, comporten la fina problemàtica dels interessos compartits, els quals l'editorial o el mateix autor persegueixen en tant que situacions ideals -de vendes imagino, però també de solemnitat- i alhora defugen quan les situacions ideals es van revelant amb el temps possibilitadors o -com el cas de Fuster- problemàticament endeudadores de la "llibertat" per crear (per descriure-ho amb negativitat). Endemés que devia corrompre la predisposició amb què la gent s'atansava a la seva obra. Quina presió! I inevitablement la concepció del propi autor de la seva obra i posició al món de les lletres. Tot i així, apuntes, devia respondre a un efecte de devoció excessiva. Però qui diu que la valoració positiva no sigui en realitat un flac favor. I no ho dic només per l’ego de l’autor sinó també per la corruptibilitat a que conviden les relacions excessivament institucionalitzades. Devoció excessiva, una llaminadura a priori. Però em costa estudiar quina mena d’empatia per proferir aquest judici tant optimista però lleument il·lús. No s'ofengui, parlo amb la meva desconsolada experiència..

I un pensament "La vacuïtat pròpia hipoteca les gestes d'altres". Per això millor llegir un llibre que jugar a polítics.

I un dubte final: és la xafarderia el que el mou, o la disposició de tenir en compte els arguments dels llibres? bé, és un dubte que em queda a la deriva, doncs la diferència dels arguments és prou subjectiva per intentar esbrinar-ho a priori.

Una abraçada.

Anònim ha dit...

crec que s'hauria de llegir el control de la paraula de Schiffin lector a l'esquerra..

ea! ha dit...

curiós:

follejar
conjugació


[s. XIV; de foll]

[®envejar ] v intr Bogejar.

HOM: fullejar.

Anònim ha dit...

Ginseng BOT/FARM Planta herbàcia perenne de la família de les araliàcies. La seva arrel té un ampli ús oficinal.

Anònim ha dit...

Manifest de Sant Jordi 2.0: Foll(ej)ar abans o després o en comptes d'enfilar l'AP7 via nord o sud. "Hi ha vida fora dels llibres" (Llibreter dixit & pixit)

Anònim ha dit...

A quin paisatge
poden adscriure els somnis
els sense pàtria?

MMP

Anònim ha dit...

Besòs o Llobregat?

d'oratges només en faig orat,
i del vent que al sól grava,
i s'hi asseu el passat al passar,
sé és un trau, però mareja d'obert.

Marcel Hic ?

Anònim ha dit...

¿Cal adscriure realment els somnis a un paisatge o paisanatge? No ho se pas... encara acabarem tots com el Marcelic Hic aquest: orejat i marejat abans de fer-se a mar

Anònim ha dit...

Illes per aules en lliures

puc somiar ser mariner o pirata,
però fer-me a la mar no és la meva
fita, i de tempestes just en fujo,
tinc mal dormir, i si no estic dret
no em sé orientar, tant sols floto.
Vinc de l'albatros jo, bèstia i poeta,
Ales desmesurades, plomes de sal,
Niu a la botavara, fidel al capità,
Flairant amb el bec ple d’aire
L’inconstància de l’oceà..

Anònim ha dit...

Alguna cosa.. té a veure amb el post original? Redrecin pensaments, si vos plau, Tooots!

el llibreter ha dit...

Perdoneu, però la feina és la feina i al final fem més hores que no ens pensàvem.

Algun dia dedicaré un post als suplements. Ja n'he parlat en altres ocasions, i a Paper de Vidre vaig dedicar un article al Babelia. No oblidem el Cultural de El Mundo, que m'agrada força.

Evidentment, les reflexions de Xavier Febrés i d'Alfred Mondria són més matisades que una simple cita de poques línies.

De vegades encara em sorprenc dels camins insospitats que inauguren els comentaris d'un post. La meva modesta contribució:

Cinc síl·labes tinc
i ara n’afegeixo set
disset en total.

Anònim ha dit...

Aquest misteri sobre perquè la Vanguàrdia no ha dit res del llibre d'un periodista seu, Trallero, sobre la història de Carmen Broto, ho vaig comentar fa poc amb un familiar que està llegint aquest llibre. Gairebé sempre els diaris ens aclaparen amb comentaris sobre 'els seus' escriptors, per tant...

Anònim ha dit...

Acabe de llegir el text; amb molt de retard, doncs (després d’uns dies de necessària desconnexió). Només un apunt: em sembla que la seua llibreria (i ja em corregirà si m’equivoque) era l’única de Barcelona on es podia trobar el llibre al·ludit. Si més no en un lloc visible. I em pense que passava bàsicament el mateix amb el de Joan Garí.