La xarxa infinita

A l'editorial del primer número de la revista Trama & texturas, Txetxu Barandiarán la situa a l’entorn dels estudis de la cultura escrita. M’ha semblat molt engrescador que el propòsit principal de la revista sigui esborrar la frontera entre paper i pantalla, de manera que s’estableixi una conversa entra ambdós àmbits. Això implica obrir un gran interrogant, del tot pertinent, perquè hores d’ara és fàcil percebre el canvi en els hàbits de lectura arran de la difusió de les noves tecnologies però em sembla molt difícil aventurar quin serà el resultat d’aquí a un parell de dècades. El fet de publicar la revista en paper i, alhora, mantenir un bloc que no reprodueix els continguts sinó que dialoga amb el ressò de la revista a internet resumeix aquest esperit indagador.

El contingut del primer número és excepcional. Com a targeta de presentació és difícilment superable. Dos grans coneixedors de la història de la lectura com el savi Roger Chartier i l’envejat Alberto Manguel s’ocupen de les llibreries. Si els responsables de la revista volien seduir els llibreters, almenys en el meu cas, ho han aconseguit. Alejandro Katz, editor que ha protagonitzat una de les irrupcions més importants de l’edició independent en espanyol, escriu un article molt lúcid sobre la queixa, el desconcert i la incertesa ara ja crònics al voltant del món del llibre. Entre els altres editors que també hi participen, voldria destacar Alejandro Sierra, de l’admirable Editorial Trotta. Precisament quina cosa sigui l’edició independent és el tema de l’article de Txetxu Barandiarán.

Com és lògic, els altres blogaires que hi participen fa molt de temps que s’ocupen de la relació entre lectura i tecnologia; són de visita obligada si es vol informació de qualitat sobre el tema. Així Juliana Boersner amb Ciberescrituras, José Antonio Millán amb El blog del futuro del libro, Tíscar Lara, Juan Varela amb Periodistas 21, Javier Celaya amb Comunicación cultural o Dosdoce, o Juan Pedro Quiñonero amb Una temporada en el infierno, per exemple, es troben entre els blocs que llegeixo regularment i a través dels quals he anat adquirint una percepció més exacta i complexa sobre l’àmbit cada cop més inabastable de la lectura. La revista proposa, a través d’una conversa que és anar i tornar del paper a la pantalla, una xarxa d’itineraris imprevisible i fascinant.

[Afegit el dilluns dia 16 d'abril; articles de la revista disponibles a la xarxa:

Tíscar Lara: El peregrino digital y la educación 2.0

Juan Pedro Quiñonero: Crítica de la ilusión blogográfica

Jordi Nadal, en pdf: Tampoco mis libros saben que yo existo. ]

Bon dia

Bon dia, la B10 és d’ús individual o la podem utilitzar dues persones? València, Valéncia, Valencia. Impossible restar indiferent; observo les ferides del conflicte: adhesius amb «No mos fareu catalans» a la delegació de la Universitat Oberta de Catalunya. Bon dia, dos tiquets. Quatre euros. I entrem a l’IVAM, on visitem l'exposició sobre la velocitat a l’art contemporani i una altra sobre el Pop Art a la col·lecció permanent del museu. Ara em penedeixo de no haver comprat alguns dels catàlegs que saldaven a onze euros, a la llibreria: Muntadas, Ràfols Casamada, Alfred Jarry... A la web encara no han penjat la informació sobre les exposicions actuals. Bon dia, un tallat i un bitter. Seiem a la terrassa després de tres hores de culturitzar-nos intensament. Un passeig pel barri del Carme i pels voltants de la Seu. A les oficines de “la Caixa”, tota la publicitat en espanyol. En canvi, la publicitat de la CAM i Bancaja a Catalunya en espanyol i en valencià. De tornada cap a l’hotel, l’FNAC que hi ha a prop de l’Estació del Nord. Faig un cop d’ull a la secció de literatura catalana i la decepció no pot ser més gran: arraconada, amb els prestatges plens de novetats, la qual cosa vol dir que no hi ha gaire fons. Poques editorials valencianes. Desisteixo de mirar si hi ha llibres en català a les altres seccions. L’endemà plou. Després d’esmorzar al restaurant de l’hotel, baixo a la cafeteria. La cambrera em demana en espanyol si vull alguna cosa. Bon dia, no, només vull fumar, gràcies. Molt bé, respon, en català. És l’únic lloc de l’hotel on es pot fumar. Bon dia, l’Octubre Centre de Cultura Contemporània? Sí, està ací, i el noi de l’oficina d’informació em traça l’itinerari al plànol de la ciutat. No pot ser més fàcil arribar-hi, però està tancat per vacances. No puc visitar la llibreria Tres i Quatre i decideixo que no aniré a les altres que Vicent Partal esmentava en el seu mapa íntim de llibreries: la de la Universitat de València, la llibreria Soriano i la llibreria París-València del carrer Pelai segurament estan tancades també. Setmana Santa. Sota la pluja, anem cap a la València del segle XXI: Palau de la Música, Palau de les Arts... Surt el sol. Al centre comercial El Saler miro els llibres que hi ha al Carrefour. Ni un sol llibre en català. Aquest és el pitjor diagnòstic sobre l’ús del català a València que vist mai. Amanida valenciana, paella valenciana, tot molt valencià a la platja de la Malva-rosa. La capçalera Valéncia hui ho explica tot: pren partit pel blaverisme de la manera més visible però, a l’hora d’escriure, el diari és en espanyol. Així, doncs, era això. L’endemà arribo a casa, navego per la catosfera. Invasió subtil: cada vegada és més difícil comprar llibres en català a València. Tirant al cap. Pixelades.

Descans

Demanar immediatament Cecília de Florejats, el nou llibre d’Albert Roig, que encara no ens l’han presentat al servei de novetats i ja surt al Cultura/s. Enllestir les comandes perquè els llibres arribin amb prou temps per repartir-los entre la llibreria i el magatzem. Repassar els títols perquè no en falti cap, cosa impossible perquè ja n’hi ha que s’ha distribuït tota l’edició i cal esperar a veure si en fan una altra o no. Parlar amb els comercials dels proveïdors per garantir que el descompte de Sant Jordi s’apliqui de la millor manera possible. A la revista Quimera, una entrevista de Juan Villoro a Enrique Vila-Matas per anunciar la imminent publicació de Vila-Matas portátil; a la distribuïdora encara no en saben res i a l’editorial no responen al telèfon. Reclamar les comandes endarrerides, no fos cas que s’haguessin perdut en els llimbs digitals. Confirmar els col·laboradors que treballaran a la parada i organitzar els horaris. Un dia que estic a punt de volar cap a la feina, m’assabento —tard, com sempre— que la Tina plega; ja no podré llegir nous vols de tres en tres. Un que s’enlaira: Josep Pedrals. Istanbul, que arriba finalment, com també arriba un llibre que segurament esperaven a can Jauss: Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats. I amb tot això, atendre les feines habituals de la llibreria.

Però demà, a l’avió, distrauré amb El secreto del mal la impaciència per descobrir una ciutat on fa molt de temps que hi vull passejar.

La tomba de les llumenetes

Al cinquè paràgraf de La tomba de les llumenetes, d’Akiyuki Nosaka, sabem que el protagonista, en Seita, mor. També sabem que la germana petita, la Setsuko, ha mort d'inanició. La breu novel·la continua, doncs, amb la vida cap a la mort dels dos germans a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, amb un Japó que pateix bombardeigs constants i misèria. Al final, arran de la mort de la Setsuko, llegim:

amb elles, la Setsuko no se sentirà tan sola, les llumenetes li faran companyia... pujant, baixant, desviant-se tot d’una cap als costats, aviat elles també desapareixeran, però tu, Setsuko, aniràs al cel amb les llumenetes.

L’autor ens ofereix aquí els pensaments del protagonista. Aquesta al·lusió al més enllà es transforma a la pel·lícula d’animació del mateix títol, dirigida per Isao Takahata per a l'Estudi Ghibli, en una escena que no apareix al llibre: en Seita mor a l’estació de trens, tornem al començament doncs, i les llumenetes, a l’exterior, es multipliquen i il·luminen la Setsuko, amb qui es reuneix feliçment en Seita. Com si el director cregués necessari oferir una mica de consol ja des del principi, abans de continuar amb l’argument. Com si calgués alleujar el drama per al públic potencial de la pel·lícula, els nens. Perquè La tomba de les llumenetes és una història molt trista i despietada sobre les conseqüències de la guerra. I aquí rau, potser, la principal diferència entre l’obra d’Akiyuki Nosaka i la de Isao Takahata: si la novel·la, en principi, es llegeix com una obra per a adults, en convertir-la en una pel·lícula per a infants sembla que calgui oferir aquesta mica de consol, disfressar amb una conjectura sobre el més enllà la realitat cruel de la guerra. Com si calgués demanar-los disculpes .

Xarxa de paper

Un bon tema per a un bloc com aquest seria la relació entre les publicacions de paper i les electròniques. Per escriure alguna cosa sobre això caldria trobar una frase que em permetés començar d'alguna manera que em sembli prou suggerent, alguna idea al voltant de l’empremta que segles de passar la pàgina amb els dits han deixat en els lectors; afirmar, per exemple, que encara que demà aparegués el llibre electrònic definitiu i tothom deixés de banda el llibre de paper, evocar la lectura significaria igualment al·ludir a una gestualitat on la mà que sosté el llibre seria el centre.

Un cop establerta la importància de l’acte de llegir un llibre de paper en la cosa anomenada imaginari col·lectiu, podria continuar amb un parell d’exemples que demostressin la insuficiència d’aquest lloc comú —això de plantejar una cosa per mirar de refutar-la immediatament és una pràctica retòrica molt habitual. I així, seria insuficient perquè, al igual que les campanyes institucionals de foment de la lectura, no té en compte la complexitat que ha guanyat la lectura amb les noves eines tecnològiques.

Els exemples que reforçarien la noció de complexitat haurien de fer referència a notícies recents, per raons d’economia en l’exposició. El primer podria ser Llibròfags, un lloc que ha començat a funcionar fa poc i que aprofita els recursos del web 2.0. Llibròfags seria un pretext excel·lent per introduir finalment el tema de l'apunt —la relació entre les publicacions electròniques i les de paper— mitjançant nocions com web semàntica, conversa o interactivitat.

El segon exemple podria ser Transports Ciberians, un altra bona notícia, on la noció de complexitat faria referència a altres aspectes que també trobem al web 2.0, com l’ús del vídeo o l’enregistrament sonor o la ràdio on-line i la preservació d’esdeveniments i publicacions. Per alleujar la impressió que potser acumulo massa dades, podria escriure un acudit a propòsit de la intensa polèmica entre els partidaris de cave canis i els qui defensaven, en canvi, que la revista hauria d’anomenar-se cave canem.

Però la influència de Pessoa m’induiria a sospesar la possibilitat que els exemples fossin tres, i així hauria de trobar una altra dada que reblés el tema. La recent publicació de llibre L’home que mira em serviria per recuperar la noció d’atenció, que ja vaig tocar a propòsit del llibre L’aeroplà del Raval. Tant l’un com l’altre demostren que hi ha blocs que, tot i renunciar a elements essencials a l’hora de passar al paper, com els comentaris i els enllaços, superen amb nota la prova del canvi de suport. Amb aquesta darrera frase podria fer un joc de paraules per afirmar que Ramon Alcoberro deu ser un molt bon professor: els seus raonaments són clars i no deixen indiferent; simplicitat i lucidesa a l’hora de tocar qüestions que poden semblar abstruses als qui no freqüentem gaire la filosofia.

Perquè l’apunt acabés de manera rodona, evitaria la temptació d’extreure’n cap mena de conclusió. I pensaria algun títol. L’última frase podria ser:

i així anem fent.

Afinitat de caràcters

L’aparició d’un nou lliurament de la revista Caràcters és sempre una bona notícia. Sobretot si comprovo que hi ha una certa afinitat amb la trajectòria erràtica de les meves lectures. El número 38 s’obre amb dos articles a propòsit del centenari d’Hannah Arendt. Fina Birulés ofereix una síntesi de la vigència de la pensadora alemanya i Simona Škrabec s’ocupa de la recepció mitjançant un comentari bibliogràfic, amb l’elogi de les Converses amb Hannah Arendt que ja vaig esmentar en una ocasió. Aquesta afinitat s’estén a altres títols que he també he intentat explicar al bloc i a la mateixa ocasió —Nacionalisme banal de Michael Billig i Els usos dels passat d’Enzo Traverso— o a algun article d’opinió com «Literatura o pensament», on Francesco Ardolino parla de la gestació del número 3 de la revista Descord. També hi trobo llibres que he llegit però que no he comentat. De vegades coincideixo amb l’opinió del crític, com és el cas de Jordi Rourera a la crítica de Cementiri de butxaca de Ramon Solsona:

sens dubte és un llibre amè, amb alguns relats on tot funciona com un rellotge i que proporciona força somriures. En canvi, en molts d’altres —massa— deixa en el lector una sensació d’inanitat i poca cosa.

O d’Arantxa Bea amb La decisió de Brandes d’Eduard Márquez:

Així, per l’obra desfilen, en lloc d’individus, ombres amb perfil humà, de traços més consistents o difuminats, segons els casos.

O de Manel Ollé sobre la trajectòria literària de Sergi Pàmies, autor d’un llibre magnífic que ha passat gairebé desapercebut: Si menges un neonoucentista sense fer ganyotes, o alguna cosa així. O d'Antoni Maestre sobre l'obra periodística del mateix autor, també al dossier que ocupa les pàgines centrals de la revista.

En altres ocasions discrepo, com és el cas de la crítica que Alícia Toledo fa de Qui vam ser de Lolita Bosch:

escrita al marge de les tendències dominants i amb una prosa audaç i rigorosa, visual i plena de colors. Brevetat i complexitat conviuen harmònicament en aquest conte llarg, singular, revitalitzador i que es distingeix des de la llunyania entre la muntanya de literatura accessible i de gèneres definits.

Les afinitats s’estenen a llibres que no he llegit però que d’alguna manera estic condemnat a fer-ho, com Un Home Vulgar de Miquel de Palol. O a l’entrevista a Josep Gregori i Joan Carles Girbés, amb el pretext dels vint anys d’Edicions Bromera.

Simulacre i castració

Dos castrati conversen. El Micchino, considerat com el millor cantant del moment, se sorprèn que el Mogano, un cantant veterà que encara manté viva la llegenda d’una veu prodigiosa, es trobi a Viena i desatengui així els seus compromisos a Londres. El Mogano li explica que s’ha fet substituir als escenaris. La gruixuda capa de maquillatge que sol utilitzar sempre, tant si interpreta una òpera com si pren un cafè, li permet trobar un substitut sense problemes. Però, i la veu mítica? Ningú no se n’adona? Doncs no. Tothom vol veure el Mogano i la seva fama és tan gran enmig de les grans rivalitats dels castrati del Londres rococó que eclipsa la realitat. Llavors el Micchino li confessa que durant una actuació del Mogano a Roma va adonar-se que havia nascut per al cant. Que va ser llavors que els anys de disciplina van trobar un sentit que li justificava la vida. Només que en aquella actuació el Mogano semblava més gras i potser un pèl més baixet. El Mogano li replica que, lògicament, en aquella ocasió tampoc no era ell.

Canto castrato, de César Aira, és una novel·la sobre el simulacre. Una novel·la històrica, atès que es desenvolupa en una convulsa Europa rococó, en l’ambient tan artificiós com aristocràtic dels castrati. Malgrat que es tracta d’una de les primeres novel·les de César Aira, ja hi trobem moltes de les joguines literàries que ha anat utilitzant després, com el gust per l’anacronisme, que arriba a la perfecció a Parménides. A Canto Castrato, per exemple, fa coincidir el naixement de l’espionatge internacional —activitat a la qual els protagonistes no auguren gaire èxit— amb la invenció de l’aria da capo: a la primera part el cantant respecta escrupolosament la partitura perquè conté missatges xifrats que ha de transmetre amb exactitud si no vol provocar un daltabaix diplomàtic; després d’una breu transició, el cantant improvisa i fa gala del seu virtuosisme. En un món on la simulació ha substituït la cosa anomenada realitat, l’espionatge —ofici de simuladors— és una redundància incomprensible.

Al final de la novel·la, Donato, un jove castrato que havia estat expulsat del seguici del Micchino, assassina un cantant per tal d’interpretar un paper secundari en una òpera on el protagonista és el Micchino. Vol acabar amb ell davant de tothom com a revenja per l’expulsió. Es troben cara a cara sobre l’escenari. Immediatament després de desenfundar un estoc de metre i mig de llarg, Donato s’adona que el Micchino no és el Micchino sinó el Mogano. Però no s’atura.

La secta sic

He llegit a Fum i estalzí una crítica, tan fonamentada com necessària, a la traducció catalana de La Gran Guerra per la civilització de Robert Fisk. Als comentaris del bloc es desenvolupa un debat molt interessant sobre la responsabilitat d’aquests nyaps: de les presses que imposa l’editor a la competència de la pròpia traductora. És indiscutible que l’ofici de corrector es troba en vies de desaparició, fins al punt que hi ha qui pretén assumir-lo des del desconeixement: Tina Vallès també ha tocat aquest tema a propòsit d’una traducció que, a diferència del llibre de Robert Fisk, ha estat retocada amb l’excés de zel propi de qui no sap on acaba la correcció d’un text i on comencen les manies estilístiques, cosa que prova la decadència de l'ofici. A Errata ja vaig parlar sobre el fet que la correcció de textos sembla dependre cada dia més de programes informàtics que de lectors competents capaços de detectar errors que d’una altra manera passarien desapercebts.

A la seva crítica de No pots no sentir-ho, Jordi Llavina detecta una incongruència a la pàgina 127 que qualsevol corrector hauria vist sense problemes. L’ús d’inicials per anomenar els personatges ja hauria estat una raó suficient per posar-hi més atenció. Però al llibre de Pere Guixà hi ha, malauradament, més nyaps, com aquest de la pàgina 169:

X decideix que si entre l’eufòria del 16 de novembre del 1917 —la penúltima anotació del dietari— i la del 2 d’octubre del mateix any —l’ultima anotació— i el silenci fins que troben el seu cos a l’habitació —deu dies més tard, el 10 o 11 d’octubre del 1917— no hi ha cap rastre biogràfic a seguir, potser això és un senyal que l’escriptor li envia perquè s’oblidi d’ell i faci la seva vida, perquè X sigui l’únic responsable dels seus actes.

Per sort, errors com aquest desvien momentàniament tan sols l’atenció del lector i no entrebanquen la lectura, com sí s’esdevé, en canvi, al cas que es comenta a Fum i estalzí. A la pàgina 180 tornen a aparèixer les dues anotacions a les quals es refereix el narrador, però en l’ordre lògic. Es tracta de distraccions força habituals i l’autor no és la persona més adequada per detectar-les, perquè tendeix a llegir les paraules que creu que ha escrit en comptes de les que ha escrit realment. Una dada que reforça la hipòtesi que a No pots no sentir-ho s’ha utilitzat algun corrector automàtic és, a més a més, l’accent que manca a “l’ultima anotació”. Potser els lectors ens haurem d’armar de llapis i protestar més sovint per aquesta manca de respecte. En el cas de No pots no sentir-ho em sap molt greu perquè és un llibre que no es mereix aquesta descurança.

Setmana del Llibre en Català

L’inventari és una de les activitats més importants de la llibreria. Conèixer l’estoc real de llibres permet corregir les errades inevitables que s’han anat produint al llarg de l’any, com ara rescatar títols que hauríem de tenir però que no hi són. Des de la comanda que es perd en la boira digital del proveïdor a l’activitat del pispa miserable, són moltes les causes que provoquen la desaparició d’un llibre de fons. A banda dels llistats que puguem generar a partir de l’inventari o de les consultes dels clients, també és molt útil passejar-se per la Setmana del Llibre en Català: sempre que hi vaig anoto molts títols que crec recordar que fa molt que no els veig per la llibreria o que, simplement, ni sabia que encara estan disponibles. Malauradament, un dels retrets que feia l’any passat encara l’he de mantenir: hi ha editorials que estan molt ben representades però n’hi ha que mereixen major una atenció, sobretot les que publiquen fora de Catalunya. Potser caldria demanar als organitzadors que es plantegin seriosament la col·laboració amb els organismes equivalents dels altres territoris del domini lingüístic. Ahir, per exemple, sense al·ludir en cap moment a la coincidència, Josep Piera, Biel Mesquida i Jordi Coca intervenien junts en una taula rodona moderada per Àlex Broch.

Humanisme institucional

Octavi Martí publicava al número de la setmana passada de la revista El Temps un article titulat «França vol rellançar la cultura humanística...», seguit de «...i acusa la lingüística moderna d’escanyar la llengua i la literatura», signat per Lluís Bonada. La impressió que vaig rebre fou brutal: França —subjecte de l’oració, no puc negligir aquesta dada fonamental— ha identificat un altre factor que contribueix a la disminució del nombre de lectors. Per estimular aquest rellançament, el ministre d’educació, Gilles de Robien, ha creat una comissió d’experts entre els quals es troba Tzvetan Todorov qui, com recull Octavi Marí, ha dit:

Els joves escriptors francesos aprenen que el personatge és mort, que contar històries és d’una ingenuïtat absoluta i que creure en la relació entre la literatura i el món és una cursileria. Però la literatura no és un simple joc de paraules sinó que ens descobreix el món i ens permet descobrir-nos a nosaltres mateixos!

La culpa deu ser del paradoxalment anomenat pensament francès, altrament conegut com postestructuralisme. Per la seva banda, Lluís Bonada recull aquestes declaracions de Marc Fumaroli, un altre membre de la comissió ministerial:

La lingüística, en escombrar la gramàtica, ha privat diverses generacions de joves francesos del plaer de l’anàlisi dels textos, de la joia de construir una frase, un paràgraf, de distingir un adverbi d’un adjectiu... Els grans textos, poemes i prosa, han esdevingut insípids a causa d’una pretesa ciència transcendent que els posa sobre el mateix pla que la guia telefònica. Cada dia veig antics estudiants que només coneixen dos temps verbals, el present i l’imperfet.

És una notícia sensacional que França, sempre segons Octavi Martí i Lluís Bonada, hagi iniciat una croada contra la lingüística, i m’estranya molt que hagi passat desapercebuda a casa nostra, el país amb més filòlegs —universitaris i vocacionals— per centímetre quadrat del món. Em sembla que el propòsit de França —repeteixo: subjecte de l’oració que fa de títol dels dos articles— consisteix, doncs, a atacar les línies de pensament que propaguen el dubte davant la transmissió jeràrquica del coneixement, que ofereixen alternatives a una determina manera tradicional d’entendre la literatura. Lluís Bonada resumeix així els trets principals d’un informe d’Alain Bentolila, professor universitari:

S’ha privat els alumnes d’una primera relació íntima amb la gramàtica; s’han condemnat els pares i avis a no poder seguir l’aprenentatge des seus fills i néts i s’han permès, en autoritzar la combinació incontrolada de termes, les discontinuïtats terminològiques al llarg de període escolar.

Ara que la literatura no ocupa un lloc preeminent en el pastís de la cosa anomenada cultura, alguns volen rellançar a França una manera molt concreta d’entendre les humanitats per atresorar la major quantitat d’engrunes. Es tracta sobretot d’un problema d’autoritat, d’establir com s’ha de llegir i on rau l’excel·lència, de desconfiança envers la capacitat de cadascú de triar-se el propi cànon i les pròpies eines crítiques. De fer-se, doncs, amb una posició de poder en un camp cada cop menys important.

Però després d’intentar descobrir a qui pot interessar quina sigui la situació de la lingüística a França, m’he adonat que els dos articles potser volien tractar en realitat una altra qüestió. Lluís Bonada, al final, parla dels “artesans del DIEC” i de la seva escassa preparació literària. Una gran marrada per arribar al punt que de debò volia tocar: preparar el terreny davant la pròxima aparició de la nova edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un diccionari que ha rebut moltes, i ben sovint del tot justificades, crítiques.

L'autoajuda al descobert

L’autoajuda al descobert de Francesc Miralles és una mostra excepcional del l’excel·lent moment que viuen els estudis literaris a casa nostra. L’autor desenvolupa un procediment agosarat, i reeixit malgrat la novetat, per estudiar un corpus textual certament incommensurable: ha escrit un llibre sobre l’autoajuda que sembla un llibre d’autoajuda. Les perspectives que s’obren davant d’aquest nou procediment hermenèutic són immenses: un estudi sobre Ausiàs March que sembli escrit per Ausiàs March, per exemple, eliminaria la necessitat de llegir l’autor medieval.

Una de les característiques principals del llibre d’autoajuda és seduir el lector des del títol, encara que després el contingut doni pas a la frustració d’expectatives. Francesc Miralles opta per explicar la seva experiència a un parell d’editorials, que no esmenta, i així oferir alguns dels trets principals del gènere: com escriure un llibre a partir de refregits d’altres llibres —una tècnica que qualsevol universitari apressat domina amb perfecció—, l’ús dels pseudònims i els problemes que planteja si el llibre té èxit, el públic al qual va destinat, la participació dels diferents oficis editorials: traductors, maquetistes, il·lustradors, correctors i redactors, etc.

Un altre tret imprescindible de l’autoajuda és que aquests llibres no expliquen res que el lector no conegui per endavant. D’aquesta manera, L’autoajuda al descobert toca tots els prejudicis; per exemple, que la majoria de llibres són escrits per encàrrec i no per vocació. Francesc Miralles sembla confirmar-ho des de la pròpia organització del material: un inici força divertit, on se sent molt còmode amb l’ús dels tòpics laborals aplicats a la seva experiència editorial, dóna pas a una avorrida tipologia de gurús i a una innecessària relació de best-sellers d’autoajuda de tots els temps, un final que sembla escrit per arribar al nombre de pàgines contractat per endavant.

Com que la intenció —reeixida— és escriure un llibre sobre l'autoajuda com si fos un llibre d’autoajuda, l’autor evita desenvolupar línies d’investigació que haurien resultat molt interessants. Abordar els límits de l’autoajuda, per exemple, hauria permès aportar hipòtesis agosarades a l’estil de «tota paraula escrita és d’alguna manera autoajuda». Així, hauria pogut incloure alguna referència a autors ben nostrats com Francesc Eiximenis o, inclús, Joanot Martorell: els burgesos que aspiraven millorar la seva posició aprenien gràcies al Tirant lo Blanch com havien d’escriure cartes o com calia comportar-se en presència de la noblesa. Però aquesta mena de consideracions impediria que el llibre assolís el seu propòsit: entretenir una estona sense gaires complicacions.

Conspiració

Una conversa nocturna que s'interromp de matinada. La dona misteriosa abandona al narrador escèptic i deixa sense respondre tot d'interrogants sobre legions de déus terribles que usen la humanitat com a camp de batalla. Hi ha el savi japonès, penúltim representant d'una estirp que amaga un secret i un elegit. Hi ha un manuscrit perdut amb evidències esparses trobades al llarg de la història i a tot arreu i que reunides prenen un sentit abismal. Hi ha la bomba atòmica com a símptoma de conspiracions còsmiques. Hi ha una història que finalment no escriurà el protagonista i que esdevindrà un best-seller.

Los papeles de K. és una novel·la breu sobre la fascinació que poden exercir aquesta mena de narracions. Manuel António Pina, l'autor, ni les condemna ni es mostra indulgent. D'alguna manera, les fantasies amb conspiracions secretes alimenten la imaginació. A diferència d'El pèndol de Foucault, on Umberto Eco elabora una dissecció precisa dels tòpics argumentals que se solen utilitzar en el best-seller esotèric, Los papeles de K. planteja fins a quin punt l'atracció per l'ocult no formaria part de la naturalesa humana. La novel·la seria, llavors, la narració d'una història que busca qui l'escrigui de nou, i que serà escrita tantes vegades com calgui.

La matèria primera

Cal estar molt segur de les pròpies eines literàries per escriure «Una tarda al teatre». Francesc Serés ho demostra amb aquesta narració d'una assemblea de treballadors acomiadats de la SEAT, un fet datat el "dos de febrer del 2006, a dos quarts de cinc de la tarda al casinet d'Hostafrancs". Els qui mai han sentit a parlar d'aquesta mena d'actes hi trobaran la posada en escena, les disputes i la retòrica habituals. Els qui han llegit o escoltat alguna cosa sobre això hi reconeixeran els tòpics i els matisos. Els qui hem participat en reunions semblants recuperem l'experiència exacta. Després que les mobilitzacions sindicals han donat pas a la convicció que res ja no pot canviar, Serés dóna veu a la fatalitat, la ràbia, a les conspiracions indemostrables, a les insinuacions esmolades, a l'enveja pels qui han conservat la feina. Amb una gran capacitat d'escoltar i comprendre les raons dels altres —sense cap necessitat d'identificar-s'hi o de compartir-les—, el distanciament del narrador implica una aposta ètica que defuig el sentimentalisme previsible i s'arrisca a discutir conceptes bàsics, com la paraula solidaritat:

La Merche torna a insistir en la solidaritat que han rebut de tants i tants grups i que hi ha escoles que volen que treballadors de Seat vagin a explicar-los què ha passat... Tanta solidaritat embafa, cansa, fins i tot diria que fastigueja. Solidaritat. Quina merda de paraula, no encaixa enlloc. Justícia o pietat, si més no, tenen un pes bíblic, social i històric que fa que, davant de les connotacions de la solidaritat, aquesta quedi com si estigués impresa en paper diari defa setanta anys. Les bones intencions... Com les paraules compañero i compañera.

La matèria primera és un llibre que afronta el repte de narrar històries que tots hem escoltat més d'una vegada. Francesc Serés recull els testimonis d'algunes persones sobre l'esforç de guanyar-se la vida i els converteix en literatura. De vegades explica com es troba amb els protagonistes de cada relat i com es desenvolupa l'entrevista, d'altres assumeix la veu del personatge i narra la història en primera persona. Tant en un cas com en l'altre, hi ha algú que vol comprendre la seva vida i aprofita l'oportunitat per organitzar-li un sentit. Francesc Serés inclou, per tant, els tempteigs dels personatges a l'hora de donar coherència als fets que expliquen. Un joc de proximitat i distanciament que sembla eixamplar el temps i l'espai de cada narració.

Espero que algun crític en desveli perquè m'ha agradat tant aquest llibre. Jo difícilment podré fonamentar el meu entusiasme, però potser si dic que aquestes històries quotidianes són noves i exactes gràcies a la força de la prosa i de l'actitud de l'autor, potser així se m'entendrà. Parlar d'una noia que sembla assumir la condemna a fer un psicotècnic rera l'altre, del noi de que fa de taxista i alhora es dedica a trobar altres formes de guanyar diners gràcies al turisme, dels professors que s'enfronten a la passivitat de pares i alumnes i a la mandra d'altres professors, de les fàbriques que desapareixen perquè a Catalunya cada cop es fabriquen menys coses i sembla més un immens hotel, de la crueltat que poden exercir els obrers davant la desesperació de veure com es perd ineviblement el lloc de treball, dels errors de l'empresari que paga tota l'empresa quan se'n va en orris... parlar d'això i no caure en el fàcil sentimentalisme, en la lliçó moral previsible, en els tòpics sobre la Catalunya que desapareix, és excepcional.

El lector

Quan me n’adono ja fa força estona que es mira els llibres de filosofia. No sé per quina raó m’he fixat en la manera lenta com els observa. Dues hores més tard paga el llibre que ha triat i se’n va. Mentrestant ha recorregut amb atenció les línies de títols d’algunes de les seccions, he vist com fullejava alguns llibres i com descartava endinsar-se en alguns prestatges; com si fos un volum miscel·lani amb capítols que demanen una immediata relectura i capítols sense interès, s’ha llegit la llibreria.

D'anada i de tornada

Uns que se’n van...

Miquel Almirall, Albert Berrio i Vicent Conca signen CONTRASTANT: punt final. Plega una de les webs de referència en català. Dos temes, recurrents al llarg dels sis anys d’activitat de la web, m’han ensenyat a filar prim a l’hora d’interpretar la informació: els coneguts recomptes d’assistents a les manifestacions i el concepte de nacionalisme banal. Els reculls de premsa i l’hemeroteca Ramon Barnils han estat també dues eines que m’han permès atendre perspectives noves i eixamplar la manera de mirar el món.

Uns que tornen...

Emili Manzano torna a la televisió. Substituirà un conegut criptocatalanoescèptic amb un programa que manté l’esperit que ha convertit el creador de Saló de lectura en un punt de referència indiscutible en el món de les lletres: fer de l’experiència de la lectura la protagonista de cada emissió. Una manera eficaç d’arrabassar els llibres a la sacralització habitual de les campanyes de foment de la lectura i de retornar-los als lectors. El títol del programa no és gaire original, però no pot ser més exacte: L’hora del lector.

No pots no sentir-ho

Hi ha llibres que et deixen una estranya sensació d’inquietud; una mena de soroll de fons que perdura després d’interrompre la lectura. Segurament el títol, No pots no sentir-ho, no al•ludeix a aquesta percepció, que potser és massa personal i difícilment justificable. Suposo que els tan celebrats finals abruptes de Pere Guixà hi tenen alguna cosa a veure. El final d’un relat, com se sap, sol projectar-se cap enrere, de manera que assenyala les fites que l’han anat construint. En aquest cas no sempre és així. A «El mur de contenció» hi ha la sospita que l’obsessió del protagonista per un escriptor oblidat acabarà determinant la seva estada a Londres. El final, per tant, no sobta. Com tampoc no ho fa a «La pèrdua», on el protagonista també s’obsessiona, ara per la possibilitat que algú de l’hotel on s’hostatja hagi robat alguna cosa que no pot precisar. Ara bé, hi ha altres narracions en què el final abrupte m’ha induït a pensar que se m’havia escapat alguna fita, alguna el•lipsi important, i he tornat enrera amb la intenció de trobar-la. Debades, però. A les dues narracions que he esmentat, l’atmosfera d’inquietud o el soroll de fons a què al•ludia estan molt ben aconseguits. Un cert neguit acompanya la lectura. A d’altres, però, aquest efecte s’aconsegueix precisament a través del final, com a «Cicerone en coma» o «Començar». O potser tampoc no és ben bé això.

Dos anys

— Autor, autor!
— Digues, Llibreter.
— No t’oblides d’una cosa?
— Me n’oblido de moltes, la veritat. A veure quina una et passa ara pel cap virtual.
— Res... el passat divendres, dia 2 de febrer, vaig fer dos anys!
— Un moment: jo em pensava que no t’agradaven gaire els aniversaris ni les efemèrides.
— Però això és diferent: era el meu aniversari!
— Ara ja és massa tard, no trobes? Què en pensarà la gent?
— Doncs que estàs tan despistat com sempre, que no segueixes gaire l’actualitat, que et deixes moltes coses per comentar, etc.
— Et noto una mica empipat.
— És que em tens una mica abandonat.
— És que faig altres coses, a banda de ser llibreter i de llegir una mica, saps?
— Però és que jo només existeixo si m’escrius. I hi ha molts temes que hauria volgut comentar.
— Em sap greu. Potser tens raó. Potser és que no puc opinar sobre totes les coses que tenen a veure amb els llibres. Tampoc no voldràs que et faci dir massa foteses, oi?
— No et demano que et converteixis en un grafòman de la nit al dia.
— Igualment, després de dos anys, crec que ja t’he escrit la part essencial dels temes que més m’interessen: sobre la bibliodiversitat, sobre la lectura, sobre la llibreria...
— Home, l’informe aquell sobre la presència del llibre en català a les llibreries mereixia un apunt, no trobes?
— Uffff! Massa complex i massa emprenyador. Potser més endavant.
— Hi ha també alguns llibres que mereixen un bon comentari i encara no t'hi has posat.
— Hi ha molt de temps per endavant. També he de tancar la sèrie d’apunts dedicada a Pierre Michon i altres coses que tinc pendents. Però, de tant queixar-te, tu també oblides algunes coses.
— Com ara què?
— Has sortit als papers. Dos articles al Cultura/s i un altre que encara t’he d’escriure per Sant Jordi.
— Doncs sí, aquí tens raó. La col·laboració de Nadal, sobretot, va quedar molt maca.
— Recorda també que l’apunt sobre el preu únic, o preu fix, va circular força pel correu electrònic. Em va arribar a través de tres llibreters diferents.
— Sí que fa goig el reconeixement dels col·legues! Ep! No oblidis els correus d’alguns editors i escriptors o els llibres que t’han arribat a la bústia de correus.
— Per tant, no pots queixar-te de la falta de reconeixement, oi? Així, en general.
— No, no em queixo. Aquí tens raó. Fins i tot hi ha hagut una mica de rebombori inesperat. Allò del Saló del Llibre de Barcelona, per exemple.
— Sí, una excepció. En general t’he escrit força positiu. No t’he ficat en gaires afers tèrbols.
— Cert, cert. Però m’agradaria que em deixessis contestar més sovint els internautes que escriuen comentaris.
— Ja saps que això no sempre és possible. Mai no escric res des de la feina i sovint, simplement, no sé què contestar. També m’agrada que les visites tinguin l’última paraula. No sóc amic de les conclusions.
— No hi estic gaire d'acord. Tu manes, però. Tornem, si m'ho permets, al començament. Tinc dret a emprenyar-me: dos anys!
— Perdona per l’oblit. De fet, em pensava que l’aniversari era avui dilluns, dia 5.
— Sí que anem bé!
— Ni que sigui una mica tard, per molts anys, Llibreter!
— Per molts anys, autor!

Catalanoescepticisme

Com sempre, les sàvies reflexions de Vicenç Villatoro m’han tornat al bon camí, i vet aquí que em proposo lluitar contra el catalanoescepticisme. La feina més urgent és augmentar el nombre de llibres en català a les llibreries catalanoescèptiques. Per sort, se m’ha acudit un procediment molt eficaç.

En primer lloc, suprimir seccions com la de filosofia, on el percentatge de llibres en espanyol sol ser d’un 99,5 %. Suposem que aquesta secció representa el 10 % de l’oferta d’una llibreria catalanoescèptica; en suprimir-la augmentaria automàticament el percentatge total de llibres en català. Els llibres de filosofia publicats en català es poden ubicar a la secció de narrativa fantàstica o de ciència ficció, cosa que s’adiu molt amb la seva heroica anomalia. Si algú vol llegir Foucault, Derrida, Nietzsche, Adorno, Benjamin, Hegel, Arendt, etc. s’haurà d’acontentar amb aquests pocs llibres. Però si volem que la croada anticatalanoescèptica sigui realment eficaç, caldrà suprimir les facultats de filosofia de les universitats, així acabaríem, a més a més, amb bona part de la demanda.

Després de suprimir les seccions que corresponguin a branques del saber on l’edició en català és testimonial —llibres de divulgació científica i foteses per l’estil—, s’haurà de suprimir el llibre de butxaca.

Un cop resolt el problema de les llibreries catalanoescèptiques, caldrà suprimir dels mitjans de comunicació la presència dels criptocatalanoescèptics i criptonarrativoescèptics. Per exemple Vicenç Villatoro, especialista en maltractaments televisats contra escriptors i escriptores que han comès la gosadia de publicar un bon llibre de narrativa en català. Una cosa és que Vicenç Villatoro sigui incapaç de reconèixer el valor de llibres que a mi em semblen molt bons, com Febre de carrer o La força de la gravetat, fet que no criticaré perquè cadascú té les seves preferències i de llibres, catedrals i finestres, el món n’és ple. Però una altra cosa de ben diferent és la prepotència amb què va menysprear els autors d’aquests llibres. La pitjor forma de catalanoescepticisme és deixar ben clar que has convidat algú al teu programa pel sol fet que escriu en català i a continuació demostrar públicament que ni has entès ni t’interessa el seu llibre. Confesso que em vaig proposar, amb èxit, de no veure cap més emissió de De llibres després del programa dedicat a Mercè Ibarz. I no me’n penedeixo. Vaig escriure, de fet, l’esquelet d’un apunt on denunciava aquest aire de patum perdonavides de Vicenç Villatoro. Com que no m’agrada tocar coses desagradables, vaig optar per publicar-ne un sobre Saló de lectura, on els autors catalans que escriuen bons llibres eren tractats amb el respecte i l’interès que es mereixen.

L'origen dels mots

Branda la fona i comença el combat.
El còdol brunz i colpeix l’adversari
al mig del font sumari:
sobtadament l’abat.

Aquests versos de Les decapitacions de Pere Quart em són importants. Els vaig llegir en un volum, ara esgrogueït, titulat Poemes escollits, publicat a la MOLC a cura de Joan-Lluís Marfany. Al marge vaig anotar el significat de còdol i brunzir, que llavors desconeixia. Segurament me les havia trobat abans en altres papers, però continuava llegint amb la falsa però tranquil·litzadora intenció de buscar-les més endavant al diccionari. El dia que vaig començar aquest llibre necessitava, en canvi, usar el meu Fabra. El bitllet de tren que feia servir de punt de lectura em permet localitzar la data aproximada en què còdol, brunzir, eixalat, ajocar-se, borboll, macat i altres mots van incorporar-se al meu català.

No recordava el poema, però sí aquest que comença així:

Mort esclava!
Ocell engabiat
en gàbia en gàbia secular. Ocell nostrat,
orb, eixalat,
vermell de sang i de vergonya.

Ramon Muntaner li havia posat música i sempre l’he recordat sencer, incloent-hi la cita de Guimerà que l’encapçala. També, lògicament, les Corrandes d’exili, gràcies a la música de Lluís Llach. Precisament ha estat la Tinta xinesa de Biel Barnils que m’ha menat a obrir novament els Poemes escollits i retrobar-me amb el temps en què aprenia la llengua a poc a poc i amb bons mestres.

Ara no sabria imitar la pronúncia amb la qual segurament torturava llavors les paraules. Un apunt de Pere a Saragatona m’hi ha fet pensar, sobretot perquè confirma que aprendre una nova llengua, o descobrir noves varietats, implica sempre reflexionar sobre la pròpia parla. En el meu cas, conèixer millor el català i utilitzar-lo habitualment ha significat també conèixer millor l’espanyol, malgrat les interferències mútues. La presumpta transparència de la llengua, aquesta adequació perfecta entre forma i sentit que he deduït tan sols de les creences d’algunes persones monolingües, s’esvaeix i en la comparació apareix la consciència que les llengües amaguen molts plecs insospitats. I entre els plecs, l’ombra.

Profecia de butxaca

Tot just començava a fullejar el catàleg de novetats del grup Random House Mondadori per al mes d’abril quan el meu cos mortal va patir els símptomes d’una revelació. Que es tractava d’una revelació queda demostrat pel fet que es va produir, lògicament, quan descobria la pròxima publicació de La clau Gaudí, novel·la escrita a quatre mans per Andreu Carranza i Esteban Martí. El primer succedani genuí de L’església del mar devia potinejar d’alguna manera pels circuits de la meva percepció extrasensorial i és així que vaig veure clar un esdeveniment que eclipsarà la Fira de Frankfurt: la revolució del llibre de butxaca en català. No és estrany que la revelació es produís gràcies a aquest catàleg. Random House Mondadori publica una de les col·leccions de llibres de butxaca que més m’agrada: Debolsillo.

Una visió entelada i, a més a més, boirosa em va permetre distingir, no sense dificultat, una nova col·lecció de llibres de butxaca que aplegava el bo i millor del nou Grup 62. Però això no era tot. La boira inevitable de les revelacions es va retirar discretament perquè pogués gaudir de l’èxtasi de fullejar —extrasensorialment, és clar— els primers títols d’una altra col·lecció de llibres de butxaca promoguda per un grup d’editorials independents: La Campana, Edicions de 1984, Bromera, Moll, Pagès, Lleonard Muntaner, Afers... entre d’altres. S'acabava així, per exemple, la paradoxa de tenir dues edicions diferents de La piel fría en butxaca i cap de La pell freda.

Intueixo que bona part de l’energia psíquica necessària per a aquesta revelació emanava, també, del clima profètic instal·lat a les lletres catalanes des de l’anunci de l’Anatomia 06/07. La invitació de Joan Carles Girbés a fer de profetes hi deu estar directament relacionada, atès que la poca atenció que rep el llibre de butxaca en català és un dels temes que ha tractat al seu bloc. Resta, però, el neguit que revelar amb precisió un fet del futur modifiqui aquest mateix fet i tot quedi, malauradament, en no-res.

Llegir, escriure

Potser el dossier que la revista Quimera dedica a la narrativa argentina actual, coordinat per Jorge Carrión i amb els articles, molt recomanables, de Beatriz Sarlo i Jimena Niéspolo. Entre d’altres, òbviament. Noms nous, noms coneguts inscrits en relacions noves: una comarca més en el mapa de les lectures del futur.

Per exemple, Los pichiciegos de Fogwill. Devorat.

Per exemple, el nou lliurament de César Aira que arriba gràcies a Mondadori: un llibre que aplega tres novel·les breus: Las curas milagrosas del Doctor Aira, El tilo i Fragmentos de un diario en los Alpes, entre les quals només em faltava per llegir El tilo. Al febrer, Canto castrato i Las noches de Flores en edició de butxaca.

Potser Pere Guixà i No pots no sentir-ho després que Julià Guillamon i Ponç Puigdevall, amb els tics inevitables de cadascun d’ells, l’hagin elogiat amb arguments literaris incontestables. Amb tota justícia: dues lectures i encara meravella.

Google books com a eina digital que depèn massa de l’imaginari del llibre de paper. La digitalització com a forma excepcional de difusió de llibres de difícil accés. Però també la dificultat de pensar una digitalització que inauguri noves formes de lectura pensades des de la pròpia cosa digital.

Des de lletra ja s’anuncia l’Anatomia 06/07. Millor que triar els millors, fer balanç des de posicions diverses dins de la bibliosfera.

Però si els millors els trien a can Subal, cal parar atenció: I Premi Espectacular de l'Assumpte.

Després d’Els llibres, la curiositat em va menar a Los papeles de K. de Manuel António Pina. O la credulitat com tema literari. Més aviat, la necessitat de creure.

Potser una broma filològica a propòsit de L’autoajuda al descobert, de Francesc Miralles. Una lectura lleugera. I força divertida.

Sebastià Alzamora també ravaleja. I fa cara de mussol. Lògicament, tot és cultura.

També, l’autoajuda i Montaigne, amb autors més nostrats com Francesc Eiximenis o Joanot Martorell.

La revista Qué leer com a model de diversitat, contra el simulacre homogeni de revistes i suplements aparentment més cosmopolites.

Més feina, menys temps. Entre llegir i escriure, és fàcil triar.

El Premi Llibreter

El Premi Llibreter d’enguany estava enverinat. Cap de les obres finalistes de l'edició anterior, l’any 2005, era d’un autor català i això, quan celebràvem l’Any del Llibre, va ser interpretat per alguns com una ofensa i per altres com una mostra d’independència. Imma Bellafont va acusar el jurat que hi havia llavors de menysprear la llengua catalana. Després va ser elegida presidenta del Gremi de Llibreters i com que no va rectificar, o ni tan sols matisar, les seves declaracions, el jurat va dimitir. I una matisació, almenys, sí que hauria estat necessària. Jo mateix vaig escriure alguna cosa a propòsit de la qüestió. El cas és que, amb la dimissió del jurat, el veredicte es va haver d’ajornar fins al Saló del Llibre de Barcelona, a la tardor. Els llibreters ens vam trobar, doncs, sense una selecció de títols, els finalistes i el guanyador, que ens facilitava molt la feina durant l’estiu. El verí inoculat pel desenvolupament dels fets va provocar que, fos quin fos el resultat, la selecció dels finalistes semblés sospitosa. Si s’hi incorporava un nombre significatiu d’autors catalans, algú podia al·legar que el nou jurat no seria independent perquè hauria seguit els dictats de la presidenta del Gremi de Llibreters. Si cap autor català viu no hi apareixia —com així ha estat finalment—, el mateix algú podria afirmar que tant d’enrenou era inútil si les coses continuaven igual.

L’any 2005 va guanyar la novel·la El port de les aromes de John Lanchester, la traducció al català de la qual dormia plàcidament en un calaix de can 62. Guillem Terribas va afirmar que el Premi Llibreter havia aconseguit, com a mínim, que s’edités ràpidament en català una traducció que semblava condemnada a l’oblit. Enguany ens trobem amb el fet que el llibre guanyador, El quinto en discordia de Robertson Davies, tampoc estava disponible català. Però l’editorial, Libros del Asteroide, posseïa també els drets de traducció al català. I aquí és on rau, segons la meva opinió, el problema: és un costum força estès que les algunes editorials comprin alhora els drets de traducció al català i a l’espanyol d’un llibre. Recentment, per exemple, hem llegit que Acantilado publicarà l’obra completa de Danilo Kis; no hem llegit enlloc que Jaume Vallcorba ha comprat també els drets en català i no sabem, de moment, si publicarà també Danilo Kis en català o no. El cas d’Imre Kertész ens pot servir per intuir que sí publicarà alguna cosa, però amb retard respecte a la traducció espanyola. Les raons que poden menar a una editorial a comprar alhora drets en català i en espanyol són molt diverses: des de voler evitar que es publiqui en català per evitar la competència fins a la confiança que el llibre tindrà èxit i negociar després a l’alça la venda dels drets. El fet indiscutible, però, és que gràcies al Premi Llibreter de 2006, la llengua catalana ha guanyat una nova editorial, que no es limitarà a publicar solament El quinto en discordia, malgrat les ofertes d’editorials més poderoses. Desconec si aquest era un dels objectius del nou jurat, en qualsevol cas recomanaria a Luis Solano que comenci a pensar seriosament en la traducció al català de Volvieron como golondrinas, un llibre que ha agradat, i molt, a tots els qui l’hem llegit a la llibreria.

Al final compta, però, l’encert o no del Premi Llibreter i El quinto en discordia és un molt bon llibre que mereix, sens dubte, el guardó. És el culpable, junt amb els Assaigs de Montaigne, de la poca activitat d’aquest bloc durant els darrers deu dies. La revista Benzina, a més a més, l’ha triat com a millor llibre de l’any 2006:

Ho té tot: una història que enganxa i que retrata una odissea personal, però també les vicissituds d’una nissaga i, fins i tot, d’un país. També hi ha una prosa trenada amb delicadesa però capaç d’aportar sàvies reflexions sobre la condició humana. I fins i tot alguns tocs de màgia. I de mitologia.

La màgia i la mitologia són precisament dos aspectes del, segons el meu parer, tema central del llibre: la meravella com a necessitat profunda de l’ésser humà. La fascinació del protagonista per l’il·lusionisme o la santedat tenen a veure també amb la fascinació que provoca l’home d’èxit —atractiu i ric—, la monarquia com a institució mítica o l’heroi de guerra que torna a un poble petit, entre altres coses, tan ben escrites que la novel·la imposa una lectura lenta i atenta, un autèntic plaer.

— ¿Qué queréis, entonces? ¿Que os teman?
— Que se maravillen. Esto no es un acto de egoísmo. La gente necesita maravillarse con algo, y el espíritu de nuestro tiempo consiste, precisamente, en impedírselo. Pero si se hacen cosas buenas y maravillosas, habrá gente que pague por verlas.

Bibliosistemes

Una de les pèrdues més lamentables de la cultura occidental ha estat, sens dubte, la de l’estudi de la Retòrica. Si algú volia defensar una causa insostenible amb uns pocs arguments febles, sempre podia invocar l’auxili de la Retòrica perquè, almenys, l’escrit fos una mica amè. Eduard Voltas va publicar fa uns mesos una mostra exemplar de feblesa argumental a propòsit del conflicte entre el Gremi de Llibreters i Abacus. Al lloc on hauríem de trobar la captatio benevolentiae de l'exordi trobem, en canvi, una frase desafortunada: “sembla que el políticament correcte és donar suport al Gremi de Llibreters.” Bé, no sé si és important que una cosa sigui políticament correcta o no, però amagar que el consens al voltant del preu únic del llibre compta també amb el suport del Gremi d’Editors és fugir d’estudi. Afirmar que una cosa és políticament correcta per desqualificar-la s’ha convertit ja en un tòpic gastat que només fan servir els aspirants més mandrosos a enfant terrible. Si a Eduard Voltas li interessés de debò abordar la qüestió del preu fix, hauria de començar per demanar-se com és que les editorials hi estan a favor, i es trobaria amb tot de respostes possibles; la més important: que així es garanteix la supervivència d’una xarxa de llibreries prou gran per alleujar les imposicions dels hipermercats de l’oci. Qualsevol lector sap que hi ha més diversitat d’editorials en una llibreria independent que a la secció de llibres d’un hipermercat.

L’article d’Eduard Voltas va ple de maniobres que volen guanyar-se l’adhesió del lector amb guspires efímeres d’aquesta mena. Afirma, també, que els llibreters “relacionen directament la crisi de les llibreries a Catalunya amb l'agressiva expansió dels establiments Abacus per tot el territori.” Suposo que aquí “agressiva expansió” s’ha de llegir com a cosa positiva, a la manera de l’executiu agressiu i altres expressions semblants; si no fos així, la contradicció delataria la inconsistència de les seves reflexions. I bé, no es pot negar que l’agressiva expansió és un factor directe a molts llocs —i segurament el més important per a les llibreries que ja han hagut de tancar gràcies als nous veïns—, però també sabem que no és l’únic, cal ser molt neci per fer d’Abacus la culpable de tots els mals. Malgrat això, Eduard Voltas opta per refugiar-se a la boira quan intenta parlar d’altres factors:

Les petites llibreries independents estan en crisi a tot el món occidental. Ho estan a Estats Units, on el preu del llibre està liberalitzat, i ho estan també a França, on regeix el preu fix. I a Itàlia, i a Espanya, i a Alemanya, i a Anglaterra. Són països on no existeix res de semblant a Abacus cooperativa, i les llibreries independents tanquen igualment en benefici de les grans cadenes.

La realitat és que barrejar les coses no ajuda a comprendre-les. Cal distingir necessàriament entre bibliosistemes diferents si es vol parlar de crisi en el sector del llibre. Només cal passejar per París i per Londres per comprovar que a Londres no hi ha, ni de bon tros, ni la mateixa quantitat ni la mateixa diversitat de llibreries que a París. Si tanquen llibreries a banda i banda del Canal de la Mànega no és en la mateixa proporció i sí, almenys, per un motiu diferent. A l’especulació immobiliària que podem trobar a Barcelona o a París o a Londres —sempre serà més rendible obrir una botiga de roba que una llibreria al centre de qualsevol ciutat— cal sumar, a més a més, que a Londres no hi ha preu únic: una llibreria independent no pot competir amb els hipermercats de l’oci perquè les diferències de preu poden arribar fins al 30% en el mateix títol. Això vol dir, doncs, menys llibreries i menys oportunitats perquè una editorial mitjana o petita pugui donar a conèixer les seves novetats. És cert que l’expansió tecnològica entre la població està canviant els hàbits de lectura tradicionals, però sense preu únic les llibreries no poden ni tan sols plantejar-se l’adequació als nous temps, perquè tanquen.

Per tal guanyar-se el cor dels catalans Eduard Voltas afirma que Abacus és “l'única cadena de distribució de llibres del nostre país que prioritza la llengua catalana en la seva política de vendes”. Si tenim en compte que les vendes d’Abacus es concentren en el llibre destinat als nois i noies que van a escola o a l’ensenyament mitjà —només cal observar la disposició de les diferents seccions—, no és que afavoreixi la llengua catalana: és que afavoreix la mena de llibres que els seus clients demanen. De fet, l’única objecció d’Abacus, segons la seva interpretació, a la Llei del Llibre és que permet el preu lliure del llibre de text, perquè toca directament els seus interessos. Afavorir l’edició en català és destacar i mantenir llibres en català encara que la rotació sigui inferior a la dels llibres en espanyol, i això no és exclusiu de ningú: es troba pertot. Si les llibreries independents només tinguéssim en compte la demanda, la presència del català seria molt menor. I sí, Abacus és una cadena.

Al final de l’article, Eduard Voltas ens fa el favor de donar consells a les llibreries i a Abacus, per fer veure que practica l’equidistància i ens vol bé a tothom. El consell més bonic, adreçat només als llibreters, és que ens dediquem "a fer els deures mirant el que passa al món”. Però no té en compte la cosa fonamental. Imaginem una llibreria, La Independent Catalana per exemple, que sigui moderna, que estigui al dia en qüestions tecnològiques, que prioritzi la llengua catalana i que compti amb un bon equip de llibreters. Imaginem que ben a prop obre un establiment d’Abacus de qualitat similar i amb un equip de llibreters igualment bo. El resultat és que La Independent Catalana tanca. Però és que si la hipotètica Abacus fos mediocre, la Independent Catalana tancaria també. Els consells d’Eduard Voltas no serveixen de res perquè no afronten el nus de la qüestió: que si Abacus creix és perquè aprofita un nyap legal, un avantatge que és fruit de la incompetència dels polítics per resoldre’l. La qüestió de la qualitat en aquest assumpte és secundària, seria absurd dubtar de la feina dels llibreters d’Abacus: el fet diferencial de la cooperativa no és la qualitat sinó el preu que ofereix. De fet, el descompte que aplica als llibres és superior al descompte que aplica a altres productes que tenen un marge comercial més gran: fan servir, doncs, els llibres com a reclam per vendre altres coses. I això és un obstacle perquè Abacus es converteixi en una FNAC catalana, com sembla proposar Eduard Voltas. Amb l’aplicació de la llei Lang a França, l’FNAC va haver de renunciar a l’aplicació de fins al 20% de descompte en els llibres... l’any 1981. És a dir: fa vint-i-sis anys que l’FNAC aplica només el descompte màxim permès per la llei, el 5%. I em sembla que ha crescut força des de llavors. Ara, a més a més, l’FNAC de França només permet el descompte als qui tinguin la targeta de client. Fa molt de temps que els llibreters ens dediquem a mirar "el que passa al món”.

Dia del Tirant 2007

E perquè en la present obra altri no puxa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, yo, Johanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrech, e no altri ab mi, com per mi sols sia estada ventilada a servey del molt il·lustre príncep e senyor rey spectant Don Ferrando de Portogual la present obra, e començada a II de giner de l’any MCCCCLX.

Arran de l’estrena del Tirant lo Blanc de Vicente Aranda tenim més traduccions íntegres a l’espanyol de la novel·la de Joanot Martorell, com la traducció Joan Enric Pellicer publicada per Algar o una nova edició de la traducció de Martí de Riquer, en aquest cas a Booket, que coincideixen a l’hora de reproduir el desafortunat cartell de la pel·lícula. Continua sense haver-hi una edició íntegra i ben anotada en català a un preu raonable. Després d’un any, no sé si a algú se li ha acudit de fer-la a partir de l’edició d’Albert Hauf, però de moment cal acontentar-se amb la traducció al català modern d'Edicions 3i4: l’edició —força antiquada— de Martí de Riquer continua exhaurida, tot i que no és difícil trobar-la al mercat de segona mà. Sempre hi haurà, lògicament, l’opció de visitar la biblioteca més pròxima.

Una bona manera de celebrar la diada tirantiana pot ser fer un tomb per internet. La Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives ofereix un ampli repertori d’assaigs al voltant de l’obra, a més a més de facsímils digitals d’incunables i de traduccions antigues a l’espanyol i a l’italià. Parnaseo, de la Universitat de València, alberga la revista digital Tirant, que recull anualment articles i ressenyes sobre el Tirant lo Blanc i la literatura de cavalleries, a més a més d’un apèndix bibliogràfic sobre la novel·la. Google Books també ofereix un munt de documents, però retallats o d’accés limitat.

Dia del Tirant 2006

El comiat de Marina Espasa

Censura a BTV

Subal em demanava als comentaris de l'apunt anterior a què em referia quan parlava de la gran bufetada que havia ventat l’equip de Saló de lectura a la direcció de BTV. Em referia llavors al programa de fa tres setmanes, quan Josep Maria Castellet, Valeria Bergali, Jordi Herralde i Jaume Vallcorba van assisir-hi com a convidats. L’excepcionalitat no era que els quatre editors participessin alhora en un programa de televisió sinó el context: llavors ja sabien que s’acabava, i anar-hi era donar suport a una fórmula que no està esgotada. La complicitat, la familiaritat amb què parlaven no era gens excepcional, però: així ha estat sempre. Després, altres editors van recomanar un llibre i molts van triar-ne un que havien descobert gràcies a Saló de lectura. Després, alguns llibreters van acomiadar-se també del programa. Aquí toca recordar la carta que els editors van enviar als mitjans de comunicació com a protesta quan la direcció de BTV va endarrerir una hora l’emissió habitual del programa. La gran bufetada, Subal, va ser precisament això: mostrar descaradament la complicitat i el respecte que s’havien guanyat a tots els àmbits del món del llibre. Ningú més pot fer aquesta exhibició.

Emili Manzano deixava ahir, als comentaris de l'apunt anterior, una carta que també podeu llegir als blocs de Biel Mesquida i a can Jauss, i que ha circulat també a través del correu electrònic. Avui no s’emetrà la repetició habitual dels dissabtes. Diria que ningú no s’esperava la gran bufetada que Marina Espasa s’havia reservat per al final. Entre la selecció dels millors moments del programa, a banda del breu però significatiu fragment de l’entrevista a César Aira, vull destacar el discurs d’agraïment que va dir Emilio Manzano quan rebia un dels molts premis que han guanyat. Parlava de televisió pública, d’audiència, de servei. Marina Espasa també va parlar d’això, però amb una ràbia inesperada que mostrava un gran desengany.

Els comentaris que molts internautes han deixat als apunts que alguns blogaires hem dedicat a Saló de Lectura demostren que la proesa més gran ha estat guanyar-se l’interès dels lectors.

El tancament Saló de lectura a la blogosfera:

L'efecte Jauss

Plagueta de bord

Llegeixes o què?!

Saragatona

Indesinenter

Isabel Núñez — Crucigrama

Notícies de periodisme

Lolabech

Itching like grass

Mai donis per finit...

més...

Ortotipografia i vida

Aprofito les treves gastronòmiques del Nadal per posar una mica d’ordre al bloc. Feia temps que tenia l’opció de canviar a la nova versió de Blogger, però l’activitat de la llibreria augmenta molt per aquestes dates i, a banda d’escriure alguna cosa i navegar per la blogosfera, preferia llegir algun bon llibre com No pots no sentir-ho de Pere Guixà o el primer volum dels Assaigs de Montaigne.

Una de les joguines que proporciona la nova versió és l’etiquetatge dels apunts. De moment he etiquetat els més antics, de manera que el llistat està incomplet encara. Amb una mica de constància aconseguiré arribar als apunts més recents; tot i que no sé si sabré mantenir una mínima coherència a l’hora de triar les paraules. De moment, ja he canviat un parell de cops de criteri, la qual cosa m’ha menat a tornar enrere i afegir o esborrar etiquetes. Quan tornava a llegir l’apunt sobre Literatura de izquierda de Damián Tabarovsky, per exemple, se m’ha acudit posar-hi l’etiqueta Argentina, que he hagut de posar també als apunts sobre César Aira; evidentment, caldrà tenir-la al cap cada cop que trobi un autor argentí. En qualsevol cas, publicar amb la nova versió és més ràpid i qualsevol canvi de criteri pot ser aplicat ràpidament. I això és només una mostra dels dubtes amb què m’he trobat: al final no m’ha semblat significatiu incloure etiquetes d’editorials o de títols de llibres, i sí definir alguns temes; amb la qual cosa segurament hauré de prescindir de la llibreta; encara que també la puc mantenir com una mena de selecció.

Em sap greu pels qui llegeixen el bloc a través de subscripcions, com a Bloglines, perquè incorporar les etiquetes implica que hi apareguin vint o trenta apunts com si fossin nous, segons l’estona que hagi dedicat a jugar-hi.

He vençut la temptació de retocar res¹. No m’ha semblat honest matisar moltes frases poc afortunades, afegir enllaços que he descobert després o esborrar apunts que no m’agraden perquè hauria significat trair els comentaris dels internautes. No he corregit tampoc els errors ortogràfics que he estat capaç de detectar ni he unificat l’ús dels guions, guionets o les cometes dobles baixes o altes. No he “editat”, doncs, els apunts. Potser algun dia em decidiré a fer-ho, perquè afortunadament hi ha molt bona informació sobre ortotipografia catalana, com aquests arxius en pdf de Josep M. Pujol: L’escriptura tipogràfica, 1: La font digital i L’escriptura tipogràfica, 2: Tipografia de qualitat.


1. Al final, avui, 2 de juliol de 2011, he canviat els enllaços als PDFs de Josep M. Pujol perquè els anteriors no menaven enlloc. 

Història, memòria, literatura. Segona part

El llegat d’una vida, entre l’elaboració literària i els documents, es troba rera la recuperació monumental de Juan Ramón Jiménez. Lluny de l’ocultació propiciada per la victòria franquista i pels malentesos amb els poetes professors, l’aparició dels dos colossals volums de l’Obra poética ha donat pas a un gran nombre de llibres que rescaten la part més íntima del poeta i de la seva dona, Zenobia Cambprubí. Entre aquests llibres destaca, segons el meu parer, el primer dels tres volums de l’Epistolario, editat per Alfonso Alegre amb el mateix rigor i fervor amb què es va ocupar de Lírica de una Atlántida.

Cada lector passa per etapes en les quals les lectures solen decidir-se al voltant d’un tema, encara que alguns llibres escapin d’aquest itinerari. Les lectures que comento i les últimes novel·les que m’han agradat mostren interès per l’elaboració de la memòria: Déu no surt a la foto de Jordi Bonells, El mar de John Banville o la tan trist com subtil Vinieron como golondrinas de William Maxwell són novel·les que mostren el camins diversos que es poden recórrer per posar la vida en ordre. Però vull destacar Sorres blanques, la bella i pertorbadora novel·la de Jordi Coca, per la manera com aborda la qüestió de la veritat a l’hora d’afrontar la pròpia vida. La protagonista opta per la fragmentació, per utilitzar la ficció emmascarant-se en diferents personatges que viuen situacions més o menys properes a la pròpia experiència, per assolir una veritat que només és possible a través de la literatura, on les dades no importen tant com la manera amb la qual són establerts a través de la narració.

Com ja apuntava David Lodge a La conciencia y la novela, la narrativa sempre ha estat un lloc privilegiat per indagar en què consisteix la consciència. Cada època ha anat assajant diverses estratègies literàries per esbrinar el lloc que ocupem al món. La poesia, quan no cau en el meliquisme solipsista, també dóna aquest coneixement que només la literatura és capaç de proporcionar. Els llibres de Manuel António Pina és un llibre excepcional en el qual la tradició literària és un pretext per respondre a la pregunta de quina cosa hi ha de pròpia en cadascú: «Tot quant tenim pertany a uns altres / que desconeixem (...)». Anvers, de Miquel Bezares, és una delicada immersió en la poesia del tu, tòpic literari que el poeta, entre els dubtes que planteja la pròpia escriptura, encerta a reinventar tot convertint-lo en una resposta possible a la relació entre la consciència i la literatura.

Història, memòria, literatura. Primera part

Avui apareix una altra col·laboració al suplement Cultura/s de La Vanguardia. Com a l'ocasió anterior, la donaré en dues parts.

Història, memòria, literatura

De l’extermini jueu a la repressió durant la dictadura argentina, Enzo Traverso estudia en Els usos del passat les formes d’elaboració i transmissió de la Història. Parteix de l’anàlisi del concepte “memòria històrica”, on col·lideixen la memòria —com a subjectivitat on és possible el desplegament dels sentiments— i la Història —com a disciplina que aspira a obtenir algun grau d’objectivitat. Els assaigs d’aquest volum tracten, per una banda, de la manera com determinats fets històrics s’han convertit en una mena de “religió civil”, un lloc comú que permet tant l’oblit de la part més dolorosa com la divulgació d’una versió acceptable. Així, destaca la refutació, senzilla i elegant, de la Història com a pura elaboració retòrica —defensada per Haydn White— o de la impossibilitat de donar testimoni de la Xoà, plantejada pel filòsof Giorgio Agamben.

Michael Billig, a Nacionalisme banal, aborda concretament la transmissió de determinats llocs comuns de la Història, fossilitzats en un entrellat simbòlic que difon la percepció dels estats nació com una cosa natural i inevitable. Contra l’aplicació exclusiva de l’adjectiu nacionalista als qui aspiren a modificar les fronteres reconegudes, l’autor n’amplia l’abast per explicar l’esforç quotidià que es dedica a elaborar un simulacre d’homogeneïtat, com el codi internacional que permet a les nacions que es reconeguin entre elles com a legítimes —una sola bandera, un sol himne, una sola selecció de futbol—, perquè siguin percebudes com l’única realitat real possible.

Una altra forma concreta de reelaboració del passat per adaptar-lo a noves circumstàncies, amb la intenció de justificar cada canvi de rumb polític, l’ofereix Idith Zertal a La nació i la mort. L’autora analitza les diferents fases per les quals l’estat d’Israel ha tractat l’extermini jueu. Si en un principi a penes era esmentada des del poder —ja que era percebuda com una conseqüència de la feblesa de la diàspora—, a partir del judici contra Eichmann el govern canvia de tàctica i la utilitza com a pretext per justificar els seus actes. En consonància amb el llibre d’Idith Zertal, que dedica unes pàgines de gran lucidesa a la recepció d’Eichmann a Jerusalem a les diferents comunitats jueves del món, acaba d’aparèixer a la mateixa col·lecció, Traus, Converses amb Hannah Arendt, volum que recull entrevistes significatives concedides per la pensadora al llarg de la seva carrera i que constitueix una guia excel·lent per endinsar-se en la seva obra.

Una súplica para Eros de Siri Hustvedt conté diversos assaigs on l’autora ens dóna els seus records, que van dels orígens familiars —com l’assentament de les comunitats d’origen noruec al mig oest nord-americà— a la seva intimitat. Amb una gran habilitat per exposar de manera senzilla situacions difícils i complexes, Siri Hustvedt ha trobat la manera de renovar el compromís amb una experiència individual en la qual reconeixem hàbits o actituds generals. Així, “Vivir con desconocidos” tracta l’estratègia de «fingir que no está ocurriendo» quan alguna cosa desagradable irromp en la rutina de les grans ciutats. La introspecció de Siri Hustvedt contrasta amb la de Pierre Bourdieu a Autoanálisis de un sociólogo, encapçalat per una cita del propi autor: «Esto no es una biografía». L’objectiu no és altre que analitzar les condicions de possibilitat de les seves obres d’investigació o, amb altres paraules, quina posició ocupava ell en el camp acadèmic francès que explicaria les raons per les quals va orientar la seva carrera d’una manera i no d’una altra. I no obstant això, malgrat la presumible aridesa d’aquest exercici d’autoreflexivitat, les pàgines que dedica a la seva infantesa o a la seva activitat a Algèria deixen percebre l’emoció de qui evoca amb afecte un passat ple d’obstacles.

Hermenèutica heterodòxica

Després de la greu crisi provocada per la irrupció dels estudis culturals, els estudis literaris gaudeixen ara d’un renaixement que els tornarà a situar, sens dubte, al centre del pensament contemporani. Flor de farola de José Antonio Millán és una obra pionera que s’ocupa, tal com diu el subtítol, dels «Textos del margen»; és a dir: de tota la producció literària que pren com a principal mitjà de difusió el mobiliari urbà, especialment els fanals. Com que el tret característic d’aquesta literatura és precisament el suport, és fàcil deduir que la tipologia textual és d’una gran diversitat i complexitat, amb magnífics exemples dels principals corrents literaris actuals. En un parell d'ocasions, però, l’autor es limita a l’anàlisi sociològica dels textos, cosa que dificulta l’adscripció genèrica d’algunes mostres del corpus estudiat. Per exemple, al capítol "No hay nada" es comenta aquest poema innovador, situat de manera ben visible a l’interior d’un automòbil:

No hay nada.
Soy del barrio.

La meticulosa anàlisi de José Antonio Millán es deté en consideracions sobre la convivència veïnal, de manera que l’autor anònim d’aquest versos pertorbadors s’hauria limitat a escriure sobre la frustració del lladre que intenti furtar alguna cosa de l’interior del vehicle. Però a mi em sembla evident, i espero les contribucions dels filòlegs que vulguin corroborar aquestes apreciacions, que cal emmarcar el poema dins de la tradició de l’anomenada poesia del silenci. Amb «No hay nada» irromp el no-res necessari perquè emergeixi alguna cosa, qualsevol cosa. «Soy del barrio» planteja quina podria ser aquesta cosa, com una resposta contundent a l’expressió popular “irse al otro barrio”; ço és: el poeta afirma que està viu. El sentit del poema cal cercar-lo, doncs, al voltant de l’afirmació ascètica de la vida en la seva absoluta nuesa: a partir d’un no-res fundador es percep millor el fet de viure.

Flor de farola és una aportació tan sòlida als estudis literaris que solament he trobat un altre exemple de poca precisió a l’hora de definir el gènere literari. A "Alarma, negros" l’autor anònim presenta una reelaboració contemporània del determinisme social i racial, propi del Naturalisme a la manera de Zola. Així, per exemple: «En París los negros no pagan el metro nunca, se “cuelan” sin pagar por la puertas de salida, son los únicos que no respetan los pasos de cebra... y otros actos incívicos.» L'últim paràgraf és essencial per captar el sentit de l’obra:

Esta información verídica y desagradable afecta a todos los españoles, y más a las mujeres españolas que están con árabes y negros.

Sobre això, comenta José Antonio Millán:

Este párrafo final reproduce en esquema la totalidad del argumento: se han contado unas cosas ("información") que son verdad y no son agradables, y afectan "a todos los españoles". ¿De qué manera? Como la conclusión de un silogismo se impone el auténtico mensaje, que no es otro que el fascista "¡Hay que hacer algo!".

Una altra vegada, l’anàlisi sociològica impedeix la lectura adient d’aquesta peça avantguardista. Resulta clar que l’acumulació de tòpics pren sentit en la frase final: «y más a las mujeres españolas que están con árabes y negros», d’on no és difícil deduir que tot està construït per manifestar el dolor per un desengany amorós.

Aquestes dues objeccions no són un retret al llibre de José Antonio Millán, sinó que volen ser un homenatge als nous i enlluernadors camins que poden prendre els estudis literaris a partir de Flor de farola.

Mediadors

Els futurs de la indústria editorial és el nom del simposi que es va celebrar a Barcelona al novembre del 2005, i també el títol del llibre que recull alguns extractes significatius de les intervencions dels editors, llibreters, escriptors, periodistes, agents literaris, etc. que hi van intervenir. Per exemple, Antonio Franco:

He de fer una confessió de la qual potser us riureu: jo sóc enemic del suplement de llibres. Crec que els llibres haurien de formar part del contingut ordinari del cos general de periòdic. Sembla que l’única manera de garantir que hi hagi un espai real i segur del món de les lletres és treure’l i protegir-lo tot i saber que fem un mal negoci. Pel que anomenem lògiques del mercat difícilment es poden mantenir uns quaderns d’aquest tipus i per això solem buscar patrocinadors que coincideixen a pensar que està bé destinar aquestes pàgines als llibres (...) Tot i així, hi ha una segona estratègia que és intentar “contaminar” la resta del periòdic amb contingut de llibres.

El resultat és que el suplement de llibres d’El Periódico ha desaparegut discretament, sense que ningú el planyi. I és una pena, perquè m’agradava. No he comprovat si, tal com afirma Antonio Franco, la resta del diari s’ha “contaminat” amb més contingut llibresc. Sospito que més d’un programador de televisió va assistir a les sessions del simposi i va deixar-se convèncer per aquest raonament. Sam Abrams, en un article de la secció Diàleg de l’Avui titulat Discursos dobles, constata la contradicció entre el suport que reben les cada cop més curioses campanyes institucionals de foment de la lectura i el fet que

van desapareixent, neutralitzant-se, erosionant-se, marginalitzant-se o sectaritzant-se moltes de les eines de les quals disposen els lectors comuns per apropar-se o endinsar-se en el fabulós món de la lectura.

Els exemples que posa són: Fum d’Estampa, Catalunya Cultura, De llibres i Saló de lectura; programes d'emissores públiques de ràdio i televisió, de la mateixa manera que també són públiques les institucions que paguen les campanyes de foment de la lectura. Sam Abrams tampoc no s’està d’afegir els problemes que pateixen Serra d’Or, El Temps i Benzina. Deu ser que la revista Caràcters gaudeix d’una envejable salut financera. Als suplements dels diaris també els toca el rebre, perquè

van perdent credibilitat per moments i s'han convertit en autèntics guetos sectaris dels quals molts lectors desconfien sistemàticament. I com a conseqüència, els suplements que són referents d'obertura i pluralitat, com ara els de l'AVUI, El Mundo i el que queda del d'El Periódico, en molts casos paguen la factura del just pel pecador.

Encara que discrepi d’alguns judicis concrets, coincideixo en general amb el diagnòstic que proposa Sam Abrams; em sorprèn, però, que no esmenti ni una sola vegada la paraula internet.

Els llibres

El títol m’havia d’encuriosir per força. Encara que això de guiar-se pel títol sol conduir al desengany, el nom de la col·lecció semblava una garantia: Jardins de Samarcanda. I vaig obrir una pàgina a l’atzar. Vaig començar, doncs, Els llibres de Manuel António Pina per la pàgina 34, amb el poema “Gare du Sud”, que comença així en la traducció de Gabriel de la S.T. Sampol:

Tot quant tenim pertany a uns altres

que desconeixem, i d’altres encara,

i en tenim por com si ho perdéssim

i quedàs una ombra, la nostra ombra.

Som lluny de casa i aquesta ombra

és l’únic estatge a què ens podem acollir.

Sovint sembla que llegim en un llibre nou les coses que altres han escrit abans, que s’arriba a una mena d’impossibilitat d’afegir res. Però aquí el poeta recorda els llibres que ha llegit i fa d’aquesta impossibilitat aparent el tema dels seus versos. El poema esdevé el lloc del combat o del diàleg amb la tradició, on el poeta pren consciència dels propis límits.

Després de recórrer Els llibres amunt avall i d’haver-hi trobat poemes d’una bellesa exacta, ha arribat l’hora de llegir-lo del començament al final. Quan un poeta dóna veu precisa a algunes intuïcions del lector, sorgeix el desconcert de perdre alguna cosa que semblava pròpia i l’alleujament de trobar-li les paraules.

Així comença “Quin dia? Quin esguard?”:

Vaig arribar massa tard

i ja se n’havia anat tothom,

hi quedaven papers vells, vides mortes,

identitat, brutedat, eternitat.

Es varen menjar el meu cos i

es begueren la meva sang; i seguidament la meva biblioteca;

i varen escriure la meva Obra Completa;

he romàs, desposseït, jo.