El després

L’equilibri exacte entre l’aire que entra per la finestra i el zumzeig uniforme del ventilador sobre la butaca on potser llegiré Contrallum o el Manuscrit trobat a Saragossa o les conferències de Juan Ramón Jiménez o algun llibre de setembre o d’octubre. A la imaginació, el temps de les vacances es dilata i tendeix a l’infinit i, entre viatges i mandra, sembla possible tornar als llibres ajornats fins a un després que s’assembla al mes d’agost, malgrat que l’experiència tossuda d’altres anys mostra com aquest després es dilueix efímer.

Me'n recordo

Me’n recordo avui potser perquè era hivern, el fred de febrer, l’aire sec de Madrid. Visitava per primera vegada la Residencia de Estudiantes, un lloc mític d’edat de plata, de Valle-Inclán convalescent llegint als seus amics, de Juan Ramón Jiménez assegut en un sofà, amb un entorn encara poblat d’arbres on ara s’hi han plantat edificis; prou allunyada per desentendre’s de les intrigues estètiques del poder polític, però prou a prop per intervenir en els afers culturals. A la Colina de los Chopos, ara s’hi arriba en metro.

La sort va voler que la visita coincidís amb l’exposició La generación del 27 ¿Aquel momento ya es una leyenda? Parets amb fotografies i pintures que revivien l’ambient de l’època, mestres i deixebles, retrats i l’aire dels ismes. Però sobretot les vitrines, amb llibres i revistes que fixaven la paraula i animaven les converses amb cites i malentesos. Edicions que recordo haver fullejat en alguna ocasió en alguna llibreria de vell o que he trobat entre les pàgines d’algun catàleg, com l’esplèndid Impresos de vanguardia en España 1912-1936 de Juan Manuel Bonet, comissari de l’exposició que es podia veure al MUVIM el mateix dia que jo era a Madrid.

Al final del recorregut es projectava un documental titulat El deseo y la realidad: imágenes y palabras de los poetas del 27, construït al voltant d’unes imatges inèdites enregistrades al 1928 per Juan Guerrero Ruiz, l’amic fidel i secretari de Juan Ramón Jiménez. El títol evoca el desig que impulsava uns joves que compartien mestres i avantguardes a començar la seva obra i la realitat en forma de guerra que va dividir els afectes i va imposar la distància entre mestres i deixebles.

Jorge Guillén va veure les imatges quan encara estaven en procés de restauració, les imatges dels qui van ser els seus amics de generació, uns joves que recuperaven una gestualitat oblidada, congelada fins llavors en fotografies; un moviment potser un pèl velat pel desgast de la pel·lícula, però capturat per sempre en una càmera. No sabem quins records exactes va evocar aquella gestualitat en la seva memòria, si l’homenatge a Góngora, si la celebració de l’arribada de les tropes franquistes a Sevilla, si l’exili final. Sabem que es recordava de Pedro Salinas perquè «Misterioso» és el seu darrer poema:

Demà a la batalla pensa en mi

Denis de Rougemont, a El amor y Occidente, atribueix el naixement de l’amor cortès a la difusió de la religió càtara. Tot i que trobo que hi pot haver una part d’influència, em convenç més la teoria que exposa Georges Duby a El amor en la Edad Media. Reculem un segles, al segle XI per exemple, i ens trobarem escamots de iuvenes que rampinyen pertot: són els fills dels senyors feudals que ni hereten ni fan la carrera eclesiàstica, desesperats per fer-se un patrimoni i fundar una llar, un factor de desestabilització molt important en una Europa insegura on el poder intenta posar una mica d’ordre per afavorir la circulació de capitals. Els iuvenes són adolescents ferotges, però sobretot són màquines solteres de matar amb espases i llances. Fèlix de Azúa, a la seva Autobiografía sin vida, ens recorda que han estat una amenaça difícil de resoldre des de l’antiga Grècia fins als nostres dies:

Aparece como origen en el mundo clásico, antes de las matanzas de que Alejandro a los Sumos Pontífices ocuparán a los adolescentes europeos y asiáticos en infinidad de guerras bárbaras. Volverá a aparecer cuando en las postrimerías de la Monarquía Absoluta regresen los disfraces grecolatinos en justo anuncio del matadero en que se convertirán primero la Francia revolucionaria y luego la Europa napoleónica. En su última aparición, en los intermediarios del holocausto moderno, entre la Primera y la Segunda Guerra Mundial, algunos brotes solares (ya muy gastados y cenicientos) salieron de los trabajadores más desesperados, Debussy, Picasso, Stravinsky, cuando el recurso a lo Bello parecía un truco patético para compensar el colosal campo de muerte que habían creado los jóvenes europeos decididos a extinguirse.

A més a més d’ocupar els perillosos iuvenes en guerres regulades com les croades, que els allunyaven de les seves llars i, doncs, de robar als veïns o assassinar els germans o raptar donzelles per pujar d’estatus, a Provença troben una altra manera d’aprofitar la seva força i mantenir-los controlats: és l’amor cortès. Els futurs cavallers sense patrimoni s’eduquen a la cort on participen en un joc que fomenta la rivalitat i l’emulació, al capdamunt del qual hi ha la dama, la senyora del castell, inabastable però disposada a atorgar favors als millors. Georges Duby ho explica millor:

En este juego, la mujer es un señuelo; cumple dos funciones: por una parte, ofrecida hasta cierto punto por aquel que la posee y que lleva a cabo el juego, constituye el precio de una competición, de un concurso permanente entre los jóvenes de la corte, avivando entre ellos la emulación, canalizando su potencia agresiva, disciplinándolos, domesticándolos. Por otra parte, la mujer tiene la misión de educar a esos jóvenes. El amor refinado civiliza, constituye uno de los engranajes principales en el sistema pedagógico cuya sede es la corte principesca.

L’amor, que fins llavors era vist com una feblesa, com una mostra de submissió a la demoníaca esfera femenina de la vida, esdevé llavors una eina de, diguem-ne, creixement personal: estimar és un procés d’aprenentatge que els fa millors, una experiència que cal compartir.

Subratllat a un vell manual, Literatura romànica de la Edad Media d’Alberto Vàrvaro, trobo:

Por una parte transforma la experiencia individual del poeta de acontecimiento singular, vacío de relevancia y de significado, en un modelo ejemplar cuyo valor particular queda ratificado por la respetabilidad, por la posibilidad de ser compartido por otros individuos, quedando así revestido de notable importancia; por otra parte, permite al trovador volver a recorrer y ensayar la difícil vía de su propia perfección amorosa proyectándola más allá de sí mismo, poniendo al desnudo todos los detalles y subrayando cada mérito.

Hi conflueixen la tradició religiosa, la poesia antiga i el trasllat al terreny amorós de les relacions feudals. Tres afluents principals que abeuraran la tradició amorosa fins als nostres dies.

A la Chanson de Roland, Rotllan no esmenta ni una sola vegada la seva dama. És Oliver, el seu millor amic i germà d’Alde qui l’esmenta, però no per enardir Rotllan a la batalla sinó com a retret en la disputa sobre l’olifant, amenaçant-lo d’impedir el matrimoni. Els cavallers cortesans, en canvi, evocaran la dama a les batalles i als torneigs.

Demà a la batalla no pensis en mi

... però l’edició que tinc de La chanson de Roland és la de Martín de Riquer a El festín de Esopo, el primer intent d’exportar l’experiència Quaderns Crema a l’espanyol, una operació que no va reeixir fins a l’aparició d’Acantilado. Hi vaig arribar després d’haver gaudit l’€®0$ i amb la petita decepció que Eloy Fernández Porta no dóna prou importància a l’amor cortès. La culpa la té l’afirmació que l’amor és un invent del segle XII, que Joan Fuster va difondre a casa nostra, probablement a partir de la lectura d’El amor y occidente, on Denis de Rougemont analitza aquesta idea atribuïda a Charles Seignobos.

El públic medieval coneixia bé l’entrellat de les cançons de gesta gràcies a les llegendes i cantilenes que n'evocaven els episodis principals. Abans de seure i escoltar el joglar, sabien que Ganeló era el traïdor de la Chanson de Roland i l’autor de la versió més antiga s’ocupa de deixar-ho ben clar quan Ganeló accepta fer d’ambaixador de Carlemany davant dels sarraïns:

23

«Sé bien que me toca ir a Zaragoza. Quien va allí, no puede regresar. Por encima de todo, yo tengo a vuestra hermana, y de ella tengo un hijo (no existe otro más hermoso). Es Baldovinos, del que se dice que será un bravo. A él dejo mis honores y mis feudos. Cuidadlo bien, que ya no lo verán mis ojos.» Carlos responde: «Tenéis el corazón demasiado tierno; ya que os lo mando, tenéis el deber de ir.»

Ganeló està disposat a sacrificar la vida per l’emperador, però Carlemany, en comptes d’agrair el seu esperit de sacrifici, li retreu que té el cor massa tendre perquè en comptes de pensar només en el seu senyor abans d’emprendre una missió molt delicada, perd el temps pensant en la dona i els fills, en la llar, en els foscos dominis de la feminitat. L’autor anònim subratlla encara més la feblesa de Ganeló amb les últimes paraules que diu abans de partir a l’encontre de l’enemic:

27

[ ... ] Responde Ganelón: «No plazca a Nuestro Señor. Mejor es que muera yo solo que tantos buenos caballeros. Iréis, senyores, a la dulce Francia: saludaréis de mi parte a mi mujer, a Pinabel, mi amigo y mi par, y a Baldovinos, mi hijo que bien conocéis, y ayudadlo a tenerlo por señor»

De nou, el contrast entre l’esperit de sacrifici i la feblesa de l’evocació amorosa envers la dona i el fill. Una actitud que contrasta amb les narracions de masses actuals, el cinema comercial on l’heroi evoca precisament la dona i els fills, la família en definitiva, per trobar les forces que li permetran consumar la revenja i tranquil·litzar els espectadors. Què ha passat entre ambdues actituds? Ha passat l’amor cortès.

L'estil Quaderns Crema

Em crida l’atenció que el catàleg L’estil Quaderns Crema no sembli un llibre de Quaderns Crema. Angel Uzkiano —que a la seva web destaca els treballs realitzats per al Sònar o Proposta— evita una imitació que resultaria potser massa òbvia. A la coberta, rebutja la Garamond que tant estima Jaume Vallcorba i opta per una font que no he sabut identificar però que s’assembla molt a la Futura. La coberta és un homenatge al logotip de l’editorial: l’atzavara —que sol ocupar un lloc discret al llom, a la portada, al colofó i a les solapes— s’ensenyoreix de la coberta, que manté l’aire de simplicitat i sofisticació característics de l’editorial.

Inauguració exposició "L'estil Quaderns Crema" de Quaderns Crema a Vimeo.

Els escrits de Jordi Martí, Julià Guillamon —comissari de l’exposició i editor del catàleg—, Juli Capella, Òscar Tusquets Blanca, Jordi Llovet i Anton M. Espadaler coincideixen a l’hora d’assenyalar dues grans constants en la llarga trajectòria de Quaderns Crema: la cura en el disseny i el rigor filològic en l’edició. De fet, quan algú es queixa dels errors i errates d’algun títol concret és perquè hi ha el sobreentès que la norma és l’excel·lència en tot el procés d’edició. Un procés que no s’entendria sense la intervenció directa de Jaume Vallcorba, que pot presumir amb raó d’haver influït en l’evolució de la cultura catalana de les darreres dècades, com deixa ben clar un ditiràmbic Jordi Llovet.

Faig un cop d’ull als meus llibres i no resulta difícil localitzar moltes atzavares que m’han obsequiat amb incomptables pàgines de plaer i mestria, tot manllevant paraules d'Anton M. Espadaler i que em donen el pretext per començar amb Una reina per a Curial i continuar amb l’inevitable Romanç de Tristany i Isolda en l’edició de Joseph Bédier, traduït per Cales Riba i presentat per Martí de Riquer, fins a arribar als llibres que esperen el seu torn per al descobriment, com El manuscrit trobat a Saragossa de Jan Potocki editat per François Rosset i Dominique Triaire, traduït per Anna Casassas i presentat per Marc Fumaroli, passant per Quim Monzó, Francesc Serés, Francesc Pujols, Gabriel Ferrater, Joan Ferraté, J.V. Foix, Sergi Pàmies, W.H. Auden, C.P. Cavafis, Josep Carner...

Camí de sirga

Premi Joan Crexells
Premi Ciutat de Barcelona
Premi Fundació Amic de les Arts i de les Lletres de Sabadell
Premi Crítica «Serra d’Or»
Premio Nacional de la Crítica
Finalista Premio Nacional de Literatura

Me’l trobava de vegades passejant per Gràcia. Em va cridar l’atenció perquè semblava la personificació de la calma. Poc després vaig saber que era l’autor de Camí de sirga i la lectura de la novel·la s’encomanava d’aquella calma amb què mirava els llibres a les llibreries on coincidíem. Uns instants.

Primera edició: febrer de 1988
Segona edició: maig de 1988
Tercera edició: juliol de 1988
Quarta edició: novembre de 1988
Cinquena edició: abril de 1989
Sisena edició: juny de 1989
Setena edició: abril de 1990

El meu exemplar té una sobrecoberta gastada. Hi la seva fotografia. Han passat molts anys. Després vaig llegir Calaveres atònites —primera edició: octubre de 1999— que em va decebre i em va servir per tornar a Camí de sirga i retrobar-me així amb la tensió formal resolta en lectura calmada. No he llegit cap altre llibre seu. De moment.

«Una obra magistral de les que fan història i per tant entre les deu o dotze millors dels darrers quaranta anys.» (Isidor Cònsul, «Avui»). «Espaterrant!» (Ramon Barnils, «El Temps»). «Una novel·la capaç d’entusiasmar el lector.» (Mònica Monteys, «Ajoblanco»). «Una obra major i memorable.» (Joan Orja, «La Vanguardia»). «Una novel·la excepcional que figurarà al costat de les grans novel·les de la literatura catalana.» (Pere Marcet, «Diari de Barcelona»). «Tot l’impacte d’aquesta novel·la és una qüestió d’estil, o, millor dit, de sinceritat estilística. L’estil de Camí de sirga transforma la petita història d’un petit país en un monument literari.» (Dolors Ollé, «El País»).

Avui:

«En fi, Jesús, que potser algú publicarà la setantena de pàgines que vas enllestir de la teva darrera novel·la. Si és així, les llegirem, però no dubtis que tots preferím que encara fossis entre nosaltres, escrivint, passejant pel barri, creuant la Diagonal, esperant que se t'acudís el que volguessis donar-nos.» (Pere, «Provisionals»). «El meu exemplar de Camí de sirga, com tants d'altres, està ple d'anotacions a llapis amb el significat de mots que anava aprenent mentre el llegia, començant per la mateixa sirga del títol.» (Puigmalet, «Gazophylacium»). «els guardons que rebé foren sempre per obra publicada i vull imaginar-me que les feines d’autopromoció el devien engavanyar.» (Allau, «The Daily Avalanche»). «Jesús Moncada recordava, l’any 1988 a “Petita història d’un jersei gris” els seus primers dies com a empleat de l’editorial Montaner y Simón de Barcelona.» (Xavier Caballé, «Diari d'un llibre vell»). «Ell no escrivia novel·les, ni tan sols contes. Ell era Déu.» (Salvador Macip, Bloguejat»). «Com que el Jesús va convertir el seu poble, Mequinença, en pedra angular de la seua literatura, he triat un article inclòs dins Cabòries estivals i altres proses que en parla.» (Gínjol, «Més content que un gínjol»). «El doctor Carreras delirava a causa dels calmants i els anestèssics, però tot i així va aconseguir atansar-me l'exemplar de Jesús Moncada, malmès de cops i perdigons.» (Lluís Bosch, «Riell Bulevard»). «S'escau a coincidència que he estat llegint ara fa molt poc la meravellosa Camí de Sirga. Em quedo amb les imatges evocadores, l'ús ric del llenguatge, el domini del temps endavant i enrere...» (Eulàlia Mesalles, «Riell Bulevard»). «El sentit de l’humor que constitueix una de les moltes vies de reconstruir el passat, un humor agredolç, però, m’atreviria a dir que un humor tragicòmic.» (Ferran Moreno, «Un que passava»). «Moncada crec que és més lloat que no pas llegit, la veritat.» (Júlia Costa, «La panxa del bou»). «Qui era aquest àrbitre pirata?» (McAbeu, «Xarel-10»). «Potser a algú li passe també: entre les lectures preferides hi ha alguna que voldries que fóra secreta, que poca gent més haguera tingut accés, una obra mestra poc coneguda per a la resta de mortals, que et permetera fer punyades de goril·la en el pit i dir allò de: "No has llegit...?".» (Xavier Aliaga, «Sota la creueta»). «No cal dir que està considerada com una de les millors de la nostra literatura contemporània.» (Kweilan, «Llibres llegits i per llegir»). «De BIOSCA, Mercè i CORNADÓ, M. Pau, “Jesús Moncada: el riu de la memòria”, a Escriptors d’avui. Perfils literaris, 1a sèrie, Lleida: Ajuntament de Lleida, 1992, pàg. 45 -51.» (Quim Roig, «L'Efecte Jauss»). «Fins i tot, quan es van casar, i com que no volien les fotos típiques, i ja que en Moncada era un artista —bon pintor i fotògraf també— els va fer el reportatge fotogràfic del casament.» (Rita, «La meva illa roja»). «Quan algú escriu en aquesta postura, amb una olivetti i una ampolla de Coca-cola al costat, ha de ser per força un bon escriptor.» (Francesc Puigcarbó, «Bloc d'en Francesc Puigcarbó»). «Confesso que hi ha un llibre que vaig devorar molt ràpidament i ho tornaria a fer perquè l'equilibri entre ironia, humor, tendresa, records i narració històrica em va semblar exemplar. Estic parlant de "Calaveres atònites".» (Gabriel, «Nàufragiobrer»). «Avui Diumenge, 13 de juny, fa 5 anys que ens va deixar Jesús Moncada, autor mequinensà.» (Pau Corcelles, «Pau Corcelles»). «Res uniforme ni predeterminat.» (Víctor Pàmies, «Raons que rimen»). «Jesús Moncada» (la Blogosfera, «Blogs»).

Bibliofrènia

Fernando R. de la Flor escriu una reflexió molt interessant al pròleg de Bibliofrenia o la pasión irrefrenable por los libros:

Desde hace unos cuantos años, inmune a una seducción que han ejercido los libros, crece una corriente imparable que aboga por su destitución como icono máximo de la cultura logocéntrica. Desde Serguei (L’ivresse des libres), Beverley (Against Literature), Löwenthal (I roghi dei libri)… o hasta los más recientes de Blesa (Logofagias) o Compagnon (La littérature pour quoi faire?) y el ultimísimo Moreno (La manía de leer), pasando por mi propio libro (Biblioclasmo), una ingente desautorización y un furor biblioclástico ha caído sobre los libros, relegando cualquier interpretación hagiográfica más que pueda hacerse acerca de quienes han sido sus amantes y cultores. Todo, al parecer, inútilmente, pues este mismo ensayo de Joaquín Rodríguez evidencia que la libido libresca es en rigor inextinguible.

I jo encara afegiria que la bibliografia citada per Fernando R. de la Flor desperta, paradoxalment, el desig de posseir aquests llibres.

Contra aquest corrent que enarbora la biblioclàstia, hi ha també un corrent que darrerament s’ha apressat a publicar celebracions del llibre, de les excel·lents reflexions d’Umberto Eco i Jean-Claude Carrière a Nadie acabarà con los libros a la conferència allargassada i insubstancial de Roman Gubern a Metamorfosis de la lectura. Entre aquest corrent és possible trobar autèntiques delicatessen que a partir d’un tema —com ara el del desig de posseir infinitat de llibres— barregen anècdotes conegudes amb altres de sorprenents, i sempre —i aquest és l’ingredient principal— sota la mirada perspicaç de l’autor. És el cas de l’exquisit Bibliotecas llenas de fantasmas —sobre les dificultats pràctiques que comporta tenir biblioteques personals de desenes de milers de llibres— o de Bibliofrenia o la pasión irrefrenable por los libros, de Joaquín Rodríguez.

Bibliofrenia es llegeix en un sospir i deixa un regust d'alegria i celebració, malgrat alguns episodis escabrosos, sobretot per una certa tendència dels bibliofrènics a patir accidents a les escales quan miren d’accedir a algun volum que s’amuntega a dalt de tot de la prestatgeria. A les manies d’un Samuel Pepys, que considerava que la quantitat ideal de llibres que cal tenir és exactament de tres mil —la qual cosa l’obligava a prescindir de tants títols com adquiria—, o d’un Aby Warburg i el seu sistema d’ordenar la biblioteca d’acord amb les afinitats internes dels llibres —i que molts han vist com un precedent analògic de l’hipertext—, passant per don Vicente —El llibreter assassí de Barcelona—, he pogut afegir, per exemple, les de Richard Heber, autor d’aquestes sàvies paraules:

ningún caballero “puede obrar cómodamente sin tres ejemplares de un mismo libro. Uno debe poseerlo para mostrarlo, y deberá conservarlo seguramente en su casa de campo. Otro deberá poseerlo para su propio uso y consulta; y a menos que se incline a compartirlo, lo que resulta muy inconveniente, porque ...correría el riesgo de deteriorarse, debe poseer una tercera copia al servicio de sus amigos”.

L’últim capítol del llibre, «Lansky o la memoria viva de los libros», és un exemple de l’elegància amb què es resol la brevetat de les semblances dels bibliofrènics que habiten aquestes pàgines: Lanksy aspira a reunir tots els llibres escrits en jiddisch a tot el món; de moment, ha aconseguit reunir-ne més d’un milió i la seva aventura per tot el planeta a la captura d’exemplars esdevé de la mà de Joaquín Rodríguez també una reflexió sobre la digitalització dels llibres i la funció de “transmitir un lenguaje sin fronteras, metàfora de la humanidad nómada y de la loca y atolondrada esperanza”.

Joaquín Rodríguez manté un blog esplèndid, realment imprescindible, sobre el llibre i la lectura en relació amb l’evolució tecnològica: Los futuros del libro. Aquest apunt és, de fet, un homenatge, per agrair-li que comparteixi tantes reflexions lúcides, necessàries i engrescadores.

Alguns remeis contra la crisi creativa

Una de les missions més admirables de l’OULIPO és fornir de receptes als escriptors que travessen una crisi per estimular la seva creativitat a partir de jocs amb el llenguatge. De Grafomàquia de Miquel de Palol —amb tot de restriccions donades pel contrapunt musical— a Xocolata desfeta de Joan-Lluís Lluís —que s’inspira en els Exercicis d’estil de l’oulipià Raymond Queneau—, sense voluntat de marcar fites temporals i passant per l'obra de Màrius Serra o la multitudinària Transformacions, podem comprovar que la influència de l'OULIPO sovint és molt estimulant.

La recent pandèmia de crisi creativa que ha patit la blogosfera i un comentari d’en Puigmalet m’han recordat la voluntat de servei públic que sempre ha caracteritzat aquest blog i m’han empès a suggerir alguns remeis contra aital mena de situacions. Desitjo que aquesta modesta contribució permeti superar alguna crisi futura, amb el benentès que els remeis que altres bloguers hagin assajat amb èxit seran benvinguts.

1. Parodiar algun estil d’escriptura especialment irritant: Cromatisme polièdric.

2. Fer el tràiler de l’apunt, que ja l’escriuràs quan arribi la inspiració: Aviat, a les millors pantalles...

3. Fer al blog una performance conceptual que per explicar-la calgui una expressió amb ressons postestructuralistes, com ara "procés de desescriptura": El mal d’escriptura.

4. Imitar l’estil d’algun autor admirat, com ara Pierre Michon: Tinta blava

5. Explicar la crisi i determinar-ne les causes: Blog en crisi creativa.

6, 7, 8, 9 i 10 a The Daily Avalanche: Bloggez sans effort.

Si Georges Perec a La disparition va ser capaç d’escriure un llibre sense cap “e”, puc dir amb gran satisfacció que, una mica menys ambiciós, he aconseguit complir la restricció oulipiana que m’havia proposat en aquest apunt: escriure’l sense cap ela geminada. No he sabut, però, evitar les rimes internes.

Blog en crisi creativa

Cal anar amb compte amb el Facebook. Vaig escriure al mur que el proper apunt seria sobre Dublinesca i, de fet, tenia un munt d’idees molt engrescadores al voltant del personatge més complex d’Enrique Vila-Matas.




El problema és que calia transformar-les en text i després de molta estona intentant-ho em vaig adonar que ja no em semblaven tan engrescadores i que potser calia prendre més distància encara —fa dos mesos que vaig devorar el llibre— i el mur va ser testimoni del canvi de plans.

El nou objectiu era Eros: La superproducción de los afectos d’Eloy Fernández Porta, un assaig espectacular sobre les transaccions sentimentals a l’era Afterpop. Però calia documentar l’apunt i la recerca d’un passatge concret de la Chanson de Roland en l’edició de Martín de Riquer, publicada a El festín de Esopo l’any MCMLXXXIII, es va convertir en un agradable retorn a l’èpica medieval. El meu exemplar del llibre, primer de la «Biblioteca Filológica», mantindria un cert aire venerable si no fos per les anotacions, sovint ingènues, que recorden la inevitable etapa medievalista que tothom sol gaudir. Un altre canvi de plans? Le Royaume oublié de Jordi Savall i La Capella Reial de Catalunya semblava convidar-me a seguir el camí medieval. Al cap i a la fi, l’amor és un invent del segle XII, com se sol dir.

Però la música dels trobadors va ser, finalment la banda sonora de L’estil Quaderns Crema, que es pot veure fins al 22 de juny a la Biblioteca Jaume Fuster. Una exposició senzilla i molt atractiva que em va permetre recordar tants llibres i, per tant, la gratitud envers Jaume Vallcorba per tantes hores de lectura. Com que vaig penjar tres fotografies de l’exposició al Facebook amb el pretext que n’ultilitzaria alguna al proper apunt, que és aquest, no tinc més remei que complir la paraula de mur:


Avui m’he adonat que la culpa de tota aquesta indecisió és d’en Salvador Macip. La seva proposta de celebrar el Dia del blogaire en crisi es deu haver instal·lat confortablement en el meu teclat i no tinc cap altre remei que conjurar-la amb un apunt. A veure si me’n surto.

Maletes perdudes

Quatre fills com quatre maletes perdudes abandonats a quatre ciutats de quatre països diferents i la identitat desconeguda d’un pare desaparegut. Cada fill amb una mancança fonamental que junts tracten d’omplir amb la recerca del pare, una recerca que es converteix en moltes històries perfectament integrades entre sí, com les tessel·les d’un gran mosaic que només es pot contemplar a una certa distància, ni massa lluny ni massa a prop, per captar què representa. Maletes perdudes de Jordi Puntí és una gran novel·la, empesa pel desig d’explicar històries, que provoca desconsol quan les pàgines finals certifiquen que s'acaba, però que també ofereix el consol de pensar-la molt de temps després de l’última pàgina, perquè la lectura es prolonga més enllà del llibre.

Gabriel Delacruz és el pare, el gran protagonista absent de la novel·la, la vida del qual serà imaginada, reconstruïda, organitzada i explicada pels fills a partir dels testimonis i dels indicis que aconseguiran reunir durant la recerca. D’aquesta manera, penetraran en la foscor de la postguerra i descobriran la crueltat i la impunitat dels vencedors i l’esperit de supervivència dels vençuts a partir d’un lloc: la Casa de la Caritat, amb els orfes de la Guerra Civil. Una mancança històrica fonamental que revelarà la seva naturalesa més tard, quan en Gabriel i el seu amic, en Bundó, recorrin Europa i la percebin en forma de fractura entre la Barcelona franquista i una Europa que assisteix a un esclat incontrolat de llibertat.

L’amistat entre en Gabriel i en Bundó es va forjar a l’orfenat i va continuar molts anys després, al camió de mudances. Aquesta amistat és l’únic compromís personal que en Gabriel serà capaç de mantenir: una altra mancança fonamental, que no es desvelarà fins al final, explica la impossibilitat de comprometre’s amb ningú més. Ni tan sols amb les mares dels seus fills. En Gabriel, de fet, malgrat les històries que graviten al voltant de la seva història, sembla un home sense atributs, que es deixa arrossegar per les circumstàncies. I en les coses de l'amor no sol prendre la iniciativa: es deixa seduir. El cas de la Mireille, la mare d’en Christophe, em sembla especialment clar: una noia de poble, una estudiant excel·lent que arriba a París, a la Universitat, just abans del maig del 68, que descobreix de sobte la fascinació del compromís polític, la revolució, i que quan es troba amb en Gabriel, un camioner tercermundista i ben plantat, hi projecta un garbuix de desitjos que es correspon amb la confusió i els anhels del moment que viu. En Gabriel es limita a acceptar la situació, a ocupar el lloc de la mancança provocada pels desitjos polític i afectiu, i part dels seus esforços s’adreçaran a no alimentar l’esperança d’un compromís major. Durant un temporada, aprofitarà les mudances per visitar les dones i els fills a París, Frankfurt i Londres. Més tard, a Barcelona, mantindrà una cosa semblant a una família durant una temporada.

Les caixes que en Gabriel, en Bundó i en Petroli sostreuen de les mudances, i que en Gabriel registra escrupolosament, es corresponen a la segona part amb les maletes perdudes que la Rita, la mare d’en Cristòfol, sostreu de l’Aeroport. Representen la pèrdua que en algun moment va originar la mancança fonamental que defineix els personatges. Rere el desig d’investigar i desvelar que empeny els cristòfols a explicar tantes històries que s’entrellacen amb la història del pare hi ha la remor constant d’aquestes mancances. Per sota d’aquesta felicitat de narrar, que pren recursos de tots els gèneres literaris —de la novel·la de lladres i serenos a la novel·la fulletonesca—, que administra admirablement el tempo narratiu —de la velocitat d’una persecució durant la revolta del maig del 68 a la dilació deliberada dels fets que tenen a veure amb la Rita i en Cristòfol a Barcelona: "Els fets! Els fets! A l'Aeroport!"—, que canvia sàviament de to —la modulació dels sentiments és tan diversa i subtil que resulta difícil exemplificar-la entre guions—, hi ha les maletes perdudes dels personatges principals i secundaris —del trauma de la mort a la simple anècdota. I sempre la relació entre l’individu i la Història.

La ciutat de les finestres

En Pol arriba il·legalment a la Ciutat del Sud. Si el protagonista de La nau ens descobria un enginy interestel·lar i narrar la novetat formava part natural de la novel·la, en Pol, en canvi, torna a una ciutat no gaire diferent de l’altra on havia viscut els darrers anys. La ciutat de les finestres va, doncs, més enllà que La nau a l’hora de suggerir i elidir dades sobre l’ambient que envolta els protagonistes i de convertir les incògnites en part substancial de la narració. El món després de la devastació, un futur possible o un passat descartat: Pau Planes aconsegueix que les conjectures al voltant de les causes que han fet que la Ciutat del Sud sigui com és formin part de l’entrellat de la novel·la. Cada capítol és un moviment en el joc del protagonista per integrar-se de nou a la ciutat, ja sigui en el grup d’amics o en el món laboral, de manera que el món que coneixia s’acara amb els canvis del món que retroba però sense explicar mai del tot com és que les coses són així.

Pau Planas explica al seu blog, per exemple, l’origen d’un motiu recurrent a La ciutat de les finestres: la proliferació de canals de televisió. Un motiu que neix com a crítica de l’actual proliferació de canals amb una programació banal i repetitiva que ha de cobrir vint-i-quatre hores al dia amb produccions barates. Però la funció d’aquest motiu a la novel·la va molt més enllà de la simple crítica a l’actualitat, i no tan sols perquè l’exagera amb una gran elegància, sinó també perquè té a veure amb la passivitat de la població davant d’un poder invisible i omnipresent. La Ciutat del Sud està fragmentada en barris que mantenen una comunicació molt precària entre si: un pont, un abocador d’escombraries, les vies abandonades del ferrocarril... Els canals no emeten informació fidedigna ni sobre els barris ni sobre res que provingui de l’exterior: contribueixen a mantenir un món fragmentat. La televisió contrasta amb una absència notable: internet; un fet coherent amb la visió d’una ciutat esquerdada tant per les dificultats per anar d’una barri a un altre com per la indiferència d’una població que difícilment pot aspirar a gaire cosa més que a sobreviure. La infraestructura que caldria per mantenir les connexions a internet és impensable.

La ciutat de les finestres està plena d’altres motius sorprenents que contribueixen a crear la seva pròpia coherència narrativa: l’estratègia de Pol per triar el pis on viure, la seva primera feina, l'aspecte d'una botiga, la feina de cobrador de morosos del seu amic en Lluís, etc. Fins i tot en un gir argumental que no revelaré, el pas d’una situació a una altra està perfectament integrat en l’entrellat: de sobte, la textura de la narració canvia, com si l’aire hagués patit un canvi progressiu de densitat i la lectura s’hi mogués a un ritme diferent; els noms propis de persones o de carrers desapareixen i són substituïts per denominacions genèriques i la novel·la sembla fins i tot canviar de gènere narratiu. Un gir que no grinyola en cap moment gràcies a la prosa de Pau Planas, que oscil·la entre la precisió narrativa i el detallisme al·lucinat, entre l’explicació i l’al·lusió, i que mostra a un escriptor que ja ha trobat un estil propi excel·lent.

Llegir Lolita a Hardborough

El poder sovint roman invisible: sembla respectar les regles de joc, les lleis, i es percep com una cosa més o menys legítima, natural, més o menys acordada entre tots. Però el poder no pot evitar mostrar la seva força i la manera més clara de desvelar el seu rostre és actuar amb arbitrarietat. Tant se val que sigui amb una acció benèvola, com indultar un sol reu entre centenars que comparteixen la mateixa situació, o que sigui una acció perversa: en tots dos casos es tracta d’elevar-se per sobre de les lleis, les quals serien un simple convenció que mantenir l’ordre que li convé. Però el poder no és tan sols una abstracció que ens permet parlar-ne amb comoditat: s’encarna en persones que l’exerceixen i que utilitzen l’arbitrarietat per assenyalar el lloc de preeminència que ocupen.

La librería de Penelope Fitzgerald és la història d’una dona que s’enfronta a una decisió arbitrària amb lucidesa. La instal·lació d’una llibreria a Hardborough, un poblet aïllat de la costa anglesa, es converteix en una contrarietat per a la senyora Gramart, qui pensava destinar el local que havia triat Florence Green, la llibretera, a sala d’exposicions per tal que l’aristocràcia de la zona pogués exhibir el fruit de les hores ocioses obtingudes gràcies a segles de rendes i privilegis: aquarel·les i olis que reproduïen fins al fastig els mateixos paisatges, marines i postes de sol. L’oposició principal és, doncs, entre un negoci establert gràcies a l’empenta d’una persona disposada a oferir un servei a un lloc on la demanda permetria mantenir-lo, amb esforç i perseverança, i les excrescències artístiques d’uns aristòcrates amb molt de temps lliure que aspiren a demostrar la seva superioritat imposant l’admiració general per una estètica carrinclona.

El capítol 7 de La librería es admirable: la senyora Gramart entra per primer cop a la llibreria amb els seus aires de superioritat caciquil i “la tienda se transformó en un silencioso campo de batalla en medio de una tregua”. Un treva que no durarà gaire: Florence Green pateix l’atac inesperat d’un pintor ociós, entrebanc inesperat que no li permet negociar d’acord amb les normes de la cortesia els límits de l’arbitrarietat de la senyora Gramart —que consisteix a saltar-se deliberadament les normes que regulen el funcionament de la biblioteca que també hi ha a la llibreria—, situació que es resol amb una declaració implícita de guerra. Florence Green decideix llavors tirar endavant una tàctica que resultarà molt eficaç durant un temps: trobar un aliat poderós i fer una demostració de força amb un aparador dedicat a Lolita de Nabokov. La senyora Gramart intentarà utilitzar la llei per enfonsar la llibreria, però l’èxit de Lolita demostra l'anacronisme de les seves pretensions: l'avantguarda i l'escàndol de Nabokov contra l'art purament decoratiu i previsible; i el fracàs l’obligarà de nou a desvelar la naturalesa arbitrària del seu poder.

Penelope Fitzegarld utilitza tant l’el·lipsi com el detall de manera magistral. La descripció de l’ambient i dels personatges estableix la xarxa de relacions de poder que sotmet els personatges, amb molts moments d’una gran força literària sobre tota mena de qüestions: com organitzar una llibreria, el fracàs en la construcció d’una urbanització, un passeig per la costa, una conversa amb el senyor Brundish, l’experiència adquirida en una llibreria de ciutat, etc. Però ara m’agradaria triar la pàgina 17, on troba un recurs molt eficaç per descriure l’aïllament de Hardborough:

El propio pueblo era una isla entre el mar y el río, que murmuraba y se plegaba sobre sí mismo en cuanto sentía que llegaban los fríos otoñales. Cada cincuenta años o así perdía, como por descuido o por indiferencia hacia semejantes asuntos, algún medio de transporte. En 1850 el Laze había dejado de ser navegable, y los muelles y los ferrys se habían ido pudriendo hasta desaparecer. El puente colgante se había caído en 1910, y desde entonces había que hacer diez millas más por Saxford para cruzar el río. En 1920 cerró el viejo ferrocarril. Casi ningún niño en Hardborough, todos excelentes nadadores y buceadores, había subido a un tren. Miraban la desiera estación de la LNER con una admiración supersiticiosa.

Mentrestant, els cacics locals, la casta dirigent gelosa dels seus privilegis, pintava la romàntica decrepitud del poble.

Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010

Com sol passar, primer va ser la idea, després el premi i finalment les bases.


1. Martín d’El Ojo Fisgón i Alícia de De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó van tenir la gentilesa de d’atorgar a aquest blog el premi Vale a pena ficar de olho nesse blog, cosa que m’alegra molt i els agraeixo de tot cor. Sobretot perquè m’han donat la idea de modificar aquest premi i convertir-lo en el premi blogosfèric més feliç de Catalunya, el Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010.


2. En un rampell de gratitud, proclamo que els guanyadors del Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010 són:

• Baudelairianismes
• Noms de lletres
• Bloguejat
• El blog del senyor Boix
• Entrellum
• Plagueta de Bord
• Llibreria l’Illa
• L’Aranya Llibreria
• L'efecte Jauss
• Saragatona
• Gazophylacium ɯnıɔɐןʎɥdozɐb
• The Daily Avalanche

3. Les bases:

a. Participaran al Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010 tots els blogs que hagin contribuït a la difusió del Premi Exhaurim-lo! 2010, atorgat a Males companyies de Marc Cerdó.

b. Guanyaran el Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010 tots aquests blogs.

c. La convocatòria restarà oberta fins al 12 d’abril de 2011 .

d. Qualsevol blog que contribueixi a la difusió del Premi Exhaurim-lo! 2010 fins a l’expiració de la convocatòria guanyarà també el Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010.

e. Serà imprescindible el respecte envers el guanyador del Premi Exhaurim-lo! 2010, independentment de l’opinió que es publiqui sobre Males companyies.

f. Serà imprescindible la col·laboració dels internautes per afegir els blogs que compleixin les bases del Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010 i que m’hagi descuidat d’incloure-los-hi.

g. El premi consisteix en una crida local però universal a visitar massivament els blogs guanyadors i sindicar-s’hi.

Raimundus, christianus arabicus

Ramon Llull a Ficcions enfora!

A Ficcions enfora! no podia faltar Ramon Llull, un dels autors més internacionals de la literatura catalana. L’exposició Raimundus, christianus arabicus permet, a més a més, acostar-se a la complexa transmissió textual de la seva obra. Una història fascinant, dels manuscrits contemporanis a la impremta i més enllà, entre obres legítimes i atribuïdes. La part que més em va agradar va ser el punt multimèdia, on es mostraven de manera molt atractiva les intervencions que copistes i lectors havien anat deixant sobre les pàgines. Em sembla que aquest material no es troba a internet i crec que seria molt encertat facilitar-ne l’accés a través de la xarxa, no tan sols per difondre l’obra de Ramon Llull sinó també perquè il·lustra aspectes molt interessants de la història de l’escriptura i de la lectura.

Ramon Llull contempla la seva exposició.

L’exposició es compon de vint-i-quatre plafons que han viatjat des d’Alger amb escales a Barcelona, Palma, Perpinyà, Lleida, Rabat, Torroella de Montgrí i, de nou, Barcelona, al vestíbul de la Universitat de Barcelona, a la Plaça Universitat, on romandrà oberta fins al 25 de maig. Les característiques del muntatge permeten que, emulant a Ramon Llull, la mostra continuï el peregrinatge per altres ciutats. Com a singularitat, la Biblioteca de Lletres ofereix a l’entrada una selecció bibliogràfica que permet resseguir la fortuna editorial de Ramon Llull fins als nostres dies i, a l’interior, algunes obres impreses dels segles XVI al XVIII. Un grup de bloggers afortunats va organitzar una expedició a la UB i va poder accedir al fons de reserva, on es troben els manuscrits més antics i els incunables: un luxe que em causa no poca enveja. M’he d’acontentar amb el catàleg d’una altra exposició: Ramon Llull: Història, pensament i llegenda que es va poder veure a Palma entre el 2008 i el 2009, amb tot d’il·lustracions que permeten acostar-se a la transmissió textual de la seva obra i, com diu el títol, a l’evolució de la seva llegenda. Una transmissió que s’ha enriquit recentment gràcies a dues traduccions publicades per l’editorial Barcino: Vida coetània a l’anglès i Doctrina pueril a l’alemany; més Llull enfora!

Ficcions enfora!

El so esmorteït de Les Tres Bessones en turc o de Tiefland —Terra baixa en alemany— creaven una atmosfera d’irrealitat a Ficcions enfora! No hi havia ningú més a l’exposició del Palau Moja i a la sensació de privilegi per gaudir-ne en exclusiva s’hi afegia un cert neguit, com si les portes de l’impossible poguessin obrir-se en qualsevol moment i d’una boira misteriosa sorgís la Literatura Catalana amb forma humana o de deessa intemporal i em convidés a prendre el te i a parlar de les seves coses, com ara que darrerament es nota una mica difuminada davant dels miralls, com si li calgués fer-se una revisió de la vista o com si es trobés cada dia més indefinida, especialment en relació amb el concepte de literatura, preocupació que comparteix amb les seves col·legues de tot el món. Per sort, la imatge d’un home que llegia assegut en un sofà en flames em va fascinar i vaig oblidar la conversa impossible que m’hauria obligat a penetrar en sofisticades elucubracions sobre quina cosa sigui la literatura a l’era d’internet.




El títol de la il·lustració bé podria ser Llegir en cas d’incendi, com el programa amb blog de Ràdio Cornellà, però Alademosca il·lustració ha preferit titular-la “Límits i exploracions”. Em sembla un exemple excel·lent la manera com els comissaris Esteve Miralles i Enric Gallén han abordat el principal problema de l’exposició. El tema és mostrar el bon moment que viu l’exportació de ficció en català: del llibre infantil al teatre passant per la novel·la. Un tema al qual potser li escauria més un suplement cultural amb tot de dades i gràfics que les sales d’un palau. Però aquesta dificultat s’ha resolt molt bé, amb contenció i bon gust. L’única part que grinyola una mica és el mapamundi on s’assenyalen els països on han estat publicades les traduccions d’algunes obres significatives: s’assembla molt als mapes bèl·lics d’una cúpula militar que estudiés les estratègies per dominar el món. Potser caldria mirar-lo amb ironia.

El mapamundi, qualsevol cas, estableix la intenció de Ficcions enfora!: la propaganda. No es tracta, evidentment, d’una propaganda destinada al mercat internacional sinó que està adreçada al consum intern: a demostrar que si més enllà de l’àmbit lingüístic català hi ha tants lectors que s’interessen per la nostra literatura és perquè hi ha obres que realment valen pena. Quin seria, doncs, el públic objectiu de l’exposició? Als qui llegim autors catalans habitualment no cal que ens recordin que hi ha obres, com se sol dir, d’alt nivell internacional: prou que ho sabem. Als provincians que conreen la mandra lingüística i perceben la literatura catalana amb la lent del prejudici jocfloralesc difícilment se’ls pot convèncer de res, encara que tan sols impliqui el petit esforç de llegir en una llengua que no els costaria gaire de conèixer millor. Entre els uns i els altres hi hauria el públic potencial de l’exposició. Potser per això em trobava sol a Ficcions enfora! Perquè si tenia la sensació que en qualsevol moment podria prendre el te amb la Literatura Catalana en persona, veure les sales plenes de gent interessada en descobrir bons llibres hauria estat simplement fabulós.