Escoltar, llegir, entendre i recordar

Llegeixes de nou Acrollam i el tu amb què Biel Mesquida s’adreça sovint als personatges obre una escletxa al paper o a la pantalla perquè l'autor penetri dins l’espai de la ficció, i amb unes poques paraules et mostri, tasti, olori, digui, toqui els detalls d’un món escrit amb paraules drogades de vida. I tu t’acostes a l’escletxa i l’acompanyes amb una mirada que s'eixampla més enllà del paper o la pantalla, que no poden contenir l’esclat d’històries, suggerides amb una sola frase o revelades de sobte o entrellaçades amb altres històries o explicades des del cim d’un moment decisiu, que imposen una lectura lenta en veu alta.

Nòmada

Llegia un apunt de Pierre Assouline titulat «Le livre des Patronymes nomades» on apareix la coberta de Prenez soin de vous de Sophie Calle, la narrartdora que protagonitza un text que cada cop que el llegeixo em fa feliç: «Porque ella no lo pidió», inclòs a Exploradores del abismo d’Enrique Vila-Matas. I llegia Assouline i esperava trobar la relació entre el llibre Changer le nom, un estudi sobre les peticions de canvi de nom a França entre 1917 i 1943, i el catàleg de l’obra que Sophie Calle va presentar a la biennal de Venècia de 2007, i que ara es pot veure a París, a la Bibliothèque nationale de France. Però la solució ha arribat en forma de nota al peu de l’apunt: «Ces couvertures ont été récemment distinguées au “Concours des plus beaux livres français” ».

Allargassar l'anècdota

Molts llibres que volen passar per humorístics parteixen d’una situació aparentment divertida i l’allargassen amb tot de pedaços. Quan vaig acabar El asombroso viaje de Pomponio Flato em pensava que m’havia agradat. Però després vaig llegir Una lectora poc corrent d’Alan Bennett i el llibre d’Eduardo Mendoza em va desagradar retrospectivament. Quina és la diferència? Tots dos comparteixen el fet d’allargassar una anècdota: al primer, la hipotètica relació entre un ateu romà i un nen que es diu Jesús, viu a Natzaret i els pares es diuen Josep i Maria; al segon, la reina d’Anglaterra descobreix la lectura. Però Una lectora poc corrent, a més a més, és un llibre crític amb un tòpic que gaudeix de bona salut, amb una determinada imatge idealitzada de la lectura que se sol fomentar des de les institucions estatals encara que sigui incompatible amb la maquinària ritual amb què funcionen. La millor manera de mostrar la paradoxa és la incomoditat que provoca que el símbol més important del poder de l’estat conreï amb convicció aquesta imatge idealitzada de la lectura. Una impertinència lúcida.

El començament de la novel·la no pot ser més clar, pel que fa a les intencions: la reina d’Anglaterra demana al president de França el seu parer sobre un escriptor francès: Jean Genet. El president mira d’escapolir-se de la situació buscant amb la mirada l'auxili de la ministra de cultura, però debades. No em sembla casual que Alan Bennett triï precisament un autor incòmode —entronitzat entre els clàssics del segle XX, però incòmode, al cap i a la fi— com a exemple de la dificultat de trobar afinitats fora dels àmbits adequats per intercanviar opinions sobre llibres. La lectura és una activitat individual, solipsista, poc apropiada perquè l'exhibeixi un cap d’estat que s’ha de mostrar sociable en tot moment. A partir d’aquí, l’autor ordeix un enfilall de situacions en ambients hostils que proven la soledat del lector de fons.

«Què està llegint, ara mateix?». Davant d’això, pocs dels lleials súbdits de Sa Majestat tenien una resposta preparada (tot i que un ho va provar: «La Bíblia?»). D’aquí venien les pauses incòmodes que la Reina tenia tendència a omplir tot dient: «Jo estic llegint...», i a vegades fins i tot remenava dins la bossa de mà i els deixava entrellucar el volum afortunat.

Amb el fervor del neòfit, la protagonista ataca amb una pregunta que els lectors hem après a evitar en determinades circumstàncies. Ella és la reina i causa desconcert, frustració d’expectatives i coses per l’estil. Però els lectors que no gaudim del privilegi de provocar reverències sabem que la resposta pot ser un fulminant, hostil i definitiu «És que no tinc temps».

La mort blanca

A De profundis: Vals lent, José Cardoso Pires mostra la fragilitat del cos. Un petit grumoll empès pel corrent sanguini li provoca la mort blanca, la pèrdua de la consciència: es converteix en un altre, en un home sense memòria i, per tant, sense llenguatge. Al llarg d’una seixantena de pàgines, el poeta intenta rescatar l’altre que va ser durant uns mesos, reconstruir qui va ser l’amo d’una mirada desconeguda que mirava a través dels seus propis ulls, l’estada a l’hospital on els metges van reeixir, finalment, a ressuscitar una consciència perduda que ara escriu.

A partir d’uns pocs indicis que resten del seu pas per la mort blanca—un rètol, un banc, una veu...—, Cardoso Pires indaga sobre l’altre que va ser. Un Ell sense passat, sense temps, sense afectes.

Ell entén que l’estic investigant, per més anul·lat que es trobi no es considera tan al marge. Ho entén, no en dubto (recordo aquesta reacció meva al primer interrogatori) però allò que ell ignora és que ja no identifica els objectes que li mostren: el mocador, un anell, la moneda treta per atzar de la butxaca de la bata, a la pràctica objectes més que simples de circulació comuna, i principalment rellotges, rellotges de polsera, les busques i la lectura de les hores.

L'esquerda de l'Emperador

L’Emperador, de Jordi Coca, comença amb Suen, el protagonista, recordant el dia que var abandonar el poble, perdut en un remot recó de l’Imperi Xinès, per anar a veure l’Emperador. Deixa enrere un món transparent on la percepció de la realitat encaixa perfectament dins de la representació simbòlica del món. L’emperador és la figura de la qual emana l’ordre que organitza fins al més mínim detall de la vida quotidiana. Res no pot ser concebut de cap altra manera.

Aviat s’adonarà que el món no és tan harmoniós com es pensava, a partir de les aventures a una Xina volgudament imprecisa. Només algun detall ens indica que ens trobem al segle XVII, per bé que podria haver estat molts segles abans; el propòsit de Jordi Coca no és documental: tria un espai mític, llunyà, idealitzat pels ulls occidentals, semblant a l’espai de La construcció de la muralla xinesa de Kafka, per narrar un aprenentatge polític d’abast universal.

El desordre que percep Suen obre una esquerda entre la percepció i la representació del món. Empresonat per un seguit de malentesos que l’instrueixen sobre la jerarquia i la mentida, finalment coneix Li Dai, un alt funcionari que li mostra la manera de maquillar i dissimular l’esquerda: és la política. Amb Li Dai aprèn les relacions de poder entre les persones, a través d’un relat idealitzat que serveix per justificar una forma de poder que s’empara en la representació simbòlica del món per distorsionar la percepció de la realitat al seu favor.

L’esquerda creix, però és lògic i necessari que existeixi. El món és imperfecte i la política l’apedaça amb faules mítiques. Fins i tot el mateix Suen esdevé una figura mítica:

«A Shenxin, a més», va afegir el funcionari, «també es diu que un camperol anomenat Suen va marxar per tal de veure l’Emperador, i sembla que aquest Suen ha estat rebut per l’Emperador, el qual li ha concedit grans honors...»

Però encara està ben lluny de veure l’Emperador. Més tard coneixerà les intrigues que van permetre la difusió d’una llegenda que havia adquirit vida pròpia. I la funció de la llegenda, que és contribuir a legitimar el poder. Els bàrbars, una presència llunyana, seran, unes pàgines més endavant, una amenaça tangible. I enmig de les tensions per mantenir o guanyar poder aprofitant el desordre, en una missió administrativa aparentment banal, just al bell mig de la novel·la, Suen rep la mirada de dues velles que prenen te i s’adona d’una cosa terrible:

Em van mirar astorades, amb ulls de terror, i era tanta la por que hi havia a les cares que els vaig dir, sense pensar-ho:
«No us faré res, us ho asseguro».

Suen no esperava trobar-se amb l’autèntica naturalesa del poder: amb l’ús arbitrari de d’una violència sense límits. Suen no esperava que dues velles l’identifiquessin amb aquesta violència. L’esquerda entre percepció i representació és més gran que mai. El pedaç de la política ja no podrà dissimular-la, mai més.

A l’altra meitat de la novel·la, Suen prossegueix el seu camí cap a la L’Emperador. Però ja no importa si el veurà o no. Importa l’esquerda, si trobarà un significat a la relació entre un individu sol, com ell, i una cosa que sembla llunyana i immensa, però que organitza fins al més mínim detall de la vida quotidiana, i que s’anomena poder.

Etcètera

Hi ha una poesia del misteri, sovint hermètica però també, de vegades, aparentment intel·ligible, encara que sempre opaca. En ocasions pot fascinar: pot ser un riu de paraules que es precipita en foscors abismals en comptes de desembocar en el mar del sentit, o pot ser un petit llac d’una profunditat incomprensible. Sempre cansa.

Hi ha una poesia de la transparència, sovint aprehensible però també, de vegades, aparentment misteriosa. En ocasions pot tenir gràcia: pot ser una tirallonga autobiogràfica que es precipita en la foscor del contenidor de reciclar paper i cartró en comptes de descansar en la lleixa dels poetes, o pot ser el badall del poeta davant d’un fet banal que, efectivament, no interessa a ningú. Sempre avorreix.

Hi ha una poesia de l’enigma. Pot semblar misteriosa o transparent, però és transitable. Pot demanar més d’una lectura fins que s’arriba a captar-ne el sentit. És bo que demani sempre més d’una lectura. No s’ha de confondre amb la dificultat. La dificultat gratuïta és opaca i cansa. No s’ha de confondre amb la facilitat. La facilitat gratuïta és intel·ligible i avorrida.

La poesia de l’enigma creix a cada lectura. Cada poema s’enlaira llavors i des de l’altitud es perceben els fils que l’uneixen als territoris diversos de la poesia. Cada poema amaga un recó a la penombra, sempre a la vista de qui vulgui escodrinyar-lo i desxifrar-lo, però sempre inexhaurible. D’això se’n diu plaer, i és el motiu pel qual s’hi torna.

Los fòssils (al ras) de Joan Todó és poesia de l’enigma. Juga amb el misteri i amb la transparència i se’n desfà, no cau en el parany, perquè aconsegueix un rar equilibri que és la forma de la tensió. Entre les paraules i la matèria, entre la tradició com a experiència i l’experiència com a poema, entre el record i la pèrdua, etc.

Apagada analògica

Un canvi de cal·ligrafia que al cap dels anys tornava antiquats els manuscrits més antics, els quals restaven arraconats a la biblioteca fins que algú feia servir el pergamí on descansava aquella lletra il·legible per enquadernar llibres nous. El pas del rotlle al còdex, cap al segle IV dC, amb el canvi en els hàbits d’escriptura i lectura que va menar també a l’oblit els títols que no van ser copiats a temps. Cada canvi en les formes de transmissió de l’escriptura ha comportat la pèrdua d’infinitat d’obres.

Segles més tard, no és que els incunables imitessin el llibre manuscrit, és que en els inicis de la impremta era difícil concebre una forma diferent de llibre. Si bé hi havia qui desdenyava aristocràticament la producció en sèrie de còdex, la possibilitat fins llavors impensable de poder consultar exemplars idèntics del mateix títol a París, Venècia, Londres o València, o la major facilitat amb què les biblioteques particulars creixien, anaven modificant lentament els hàbits de lectura. Malgrat que al voltant de les universitats existien tallers de copistes que s’afanyaven a produir llibres amb materials de baixa qualitat, la consolidació de la impremta va permetre la difusió de la lectura extensiva, sense que la lectura intensiva fins llavors predominant es perdés del tot.

Més important que l’aparició de reproductors de llibres electrònics és l’aparició d’una nova forma de lectura que exigeix el domini d’estratègies i habilitats que canvien la forma d’atenció al text. Tinc la sensació que aparells com el Kindle d’Amazon o el Reader de Sony o el Papyre de Grammata i similars tenen a veure amb la inèrcia d’associar el llibre a una forma exclusiva de transmissió textual, com segles enrere els incunables s’assemblaven als manuscrits fins que van desenvolupar estratègies tipogràfiques pròpies. La forma idònia de transmissió del llibre electrònic seria, doncs, l’ordinador. Per què voldria un aparell diferent per llegir llibres de l’aparell que utilitzo habitualment per llegir en pantalla? Cada vegada que hi penso estic més convençut que l’evolució dels ordinadors portàtils relegarà els reproductors de llibres electrònics a les lleixes dels museus d’invents curiosos.

Bona diada a tohom!!!!

Avui ha estat un preludi magnífic de Sant Jordi. Els qui no han volgut gaudir —o patir— l’espectable de les llibreries plenes de lectors, han prescindit del descompte de la diada i han pogut remenar a pleret novetats i llibres de fons. Molts dels exemplars que solen descansar als prestatges han perdut la verticalitat per l’absència dels companys de secció que, amb més sort, han abandonat la llibreria en una bossa i, fins i tot, embolicats per a regal. Encara avui han arribat novetats, com Palabras textuales, un altre blog que pren la forma de còdex per contribuir, a partir d’anècdotes recollides a agències de publicitat i comunicació, a sotragar els fonaments de l’estètica occidental. Hem plegat més tard i si ahir parlava de saturació, l’esforç d’avui ha estat molt encoratjador per gaudir plenament de la jornada de demà.

En un article que ha d'aparèixer a la revista Arts del Cercle de Belles Arts de Lleida explico que els blogs s’han convertit en una eina excepcional per compartir l’experiència de la lectura. Aquesta és, em sembla, una aportació sense precedents al món del llibre. I per això, un tomb pels blogs proporciona una bona dosi d'alegria per treballar durant la Festa del Llibre. La reivindicació de les editorials independents a eLiteratura, declaracions d'intencions a Biblosfera, prendre precaucions amb el drac a llunÀtic, un especial Sant Jordi a Llibròfags, la planificació de la jornada a Flux, recomanacions digitals i de paper a Entrellum, llibres recomanats a Antaviana, llibres cobejats a [el ojo fiosgón], autopromoció a Malerudeveure't, prolegòmens a Tökland, horari de signatures a La panxa del bou, la llegenda de Sant Jordi en versió Playmobil via L'illa dels llibres, col·legues llibreters que ja fa dies que destaquen llibres a Lectures de l'Espolsada, Món de llibres o Negra y criminal, Serret Llibres i molts que em deixo perquè es fa tard i ara toca descansar i desitjar-vos, com fa tres anys

bona diada a tothom!!!!

Mort

Dijous encara reclamava algunes comandes pendents, ja sense gaire esperança que els llibres arribessin a la llibreria. Llibres que, en qualsevol cas, vindran tard però es mantindran a la taula de novetats força temps després de Sant Jordi. I de la taula, als prestatges. Sense presses. Però dissabte, el grau de saturació llibresca començava a ser perillós. Sort que aquests dies he trobat refugi en la música. Potser influït per les profecies que anuncien la imminent mort del llibre analògic, l’inconscient m’ha menat a gaudir de música al voltant de la mort de Crist. És molt reconfortant, al final de la Passió segons Sant Joan de Bach, escoltar com el drama de la mort es resol amb una cançó de bressol, el cor «Ruht wohl».

Una dolcesa que contrasta, per exemple, amb la desesperació de Maria Maddalena a l’ària «Vorrei dirti il mio dolore» de La Passione di Gesù Cristo Signor Nostro d’Antonio Caldara, amb la veu bellíssima Patricia Petibon. O a Canta la Maddalena, un recital de compositors del segle XVII interpretat per Maria Cristina Kiehr. Una atmosfera musical que em predisposava a submergir-me en No on, l’últim llibre d’un poeta que segueixo fidelment: Víctor Sunyol. Un rèquiem laic que s’inspira en la litúrgia catòlica —només cal escoltar la creació de Xavier Maristany al cedé que l’acompanya. Uns poemes que es clouen amb una cita d’Agustí d’Hipona: “Parlar de la mort de l’altre és parlar de la pròpia mort»:

Ara.

Ara reposa.

Reposa en l’absència que tota en tu s’empara.
Reposa en nosaltres, ara que et som,
perquè així reposem en el teu repòs:

la pau se saber que ens ets.

Després del deliri d’El misteri de l’amor, de Joan Miquel Oliver, que m’ha meravellat, la poesia de Víctor Sunyol, poderosa. El curs de les lectures sovint és imprevisible. Més que triar-les, de vegades sembla que em triïn. Aquest matí tornava a Oli en un llum i tenia la sensació que el pas de la imaginació efervescent de Joan Miquel Oliver a la profunditat essencial de Víctor Sunyol m’havia intensificat la percepció de la novel·la d’Ignasi Revés, que no hi té gaire a veure. M’hi he endinsat i n’he gaudit com no m’esperava, després que les primeres pàgines ja m’havien convidat a la represa.

Sant Jordi amb piles

Les llibreries bullen. Per sort, durant aquesta setmana ja no patirem gaires serveis de novetats més. Cal concentrar l’atenció en la diada de Sant Jordi i, amb l’allau de novetats que ha caigut durant el mes de març i aquestes dues primeres setmanes d’abril, ha calgut molta paciència per encabir-ho tot a les taules i prestatges de la llibreria. Una petita proesa diària que fins i tot a mi em sorprèn. Malauradament, entre tants i tants llibres nous, n’hi ha molts que em criden l’atenció. I és que no em puc estar de fullejar algun títol llaminer quan els col·loco. Que atenc un client i estic condemnat a dedicar una simple llambregada al llibre que acabo d’abandonar a la pila o a la lleixa. Que falten uns minuts per plegar i pateixo l’impuls d’arreplegar un altre llibre que s’afegeix als llibres que per pura golafreria m’he separat. Que després d’un últim escrutini, algun passa a la bossa i cap a casa. Que a casa augmenta perillosament la pila de llibres pendents de llegir o —ai, las!— de fullejar i d’ajornar-ne la lectura per més endavant.

De manera que ja he llegit més de la meitat d’El misteri de l’amor de Joan Miquel Oliver. Perquè m’agraden les lletres d’Antònia Font i perquè les crítiques que ha rebut fins ara me l’havien fet molt atractiu. I sobretot perquè fins ara no m’ha decebut gens. Oli en un llum d’Ignasi Revés no ha rebut, en canvi, tanta atenció als mitjans. Però potser perquè l’olivera és l’arbre més bell de tot l’univers, i per les pàgines que n’he tastat sembla que la cosa va d’oliveres, el mantinc a l’espera de continuar la lectura. La complicitat blogosfèrica és la responsable de les pàgines d’El vertígen del trapezista, de Jesús M. Tibau, que m’han endinsat en l’atmosfera ebrenca; al igual que Les primeres descobertes d’Artur Bladé i Desumvila, incloses al volum tercer de l’Obra completa, que m’han fet gaudir inesperadament d’una prosa exacta, pensada per a una revista d’escola, però d’una bellesa que manifesta un profund respecte als infants. I la il·lusió de tenir Acrollam de Biel Mesquida per tornar a gaudir de la rara capacitat de condensar experiències decisives i eixamplar-les amb unes narracions breus, exuberants i precises. I els llibres de Fogwill amb què espero prolongar el plaer de Help a él.

I entre els llibres sobre llibres no m’he pogut resistir a apilar Una educación política de l’admirable editor André Schiffrin, ni a El segle valencià de Víctor Labrado, per recuperar el record de les lectures de Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i Joanot Martorell, ni el catàleg de la magnífica exposició visualkultur.cat, per recuperar els dies de Frankfurt, ni Els llibres que no he escrit de George Steiner, ni que sigui per animar-me a escriure els apunts que no he escrit encara.

Amb la mateixa incapacitat per determinar el criteri que m’ha menat a acumular els títols anteriors, i ben barrejats amb ells, m’esperen alguns llibres de poesia: (a)poemes d’e.e. cummings, que m’obliga a trencar una regla no escrita d’aquest blog, Alè per a un drac de Joan Vinuesa, perquè és l’últim Alabatre conegut, Margarides de fons de Mireia Vidal-Conte, que demana una relectura intensa, Última oda a Barcelona de Lluís Calvo i Jordi Valls, perquè el primer poema m’ha entusiasmat.

I la impotència de no saber llegir partitures, que m'impedeix gaudir plenament de La música barroca de John Walter Hill.

I etc.

Desconnectar

I no és tan sols el programa de gestió de la llibreria, també consultar la disponibilitat de llibres o la situació de les comandes a través de les bases de dades dels proveïdors o d'agències especialitzades. O també informació als cercadors bibliogràfics, als webs de les editorials, als blogs, les revistes i diaris digitals, altres llibreries, etc. per saber si determinats llibres s’adiuen a una bibliografia que ens han encarregat, si és exactament el títol que el client demana o si existeix alguna edició alternativa a l’edició que s’ha exhaurit. A banda de consultar el correu o les llistes de notícies, i obrir els enllaços que ens suggereixen, per consultar el següent servei de novetats i reedicions o per llegir alguna notícia o entrevista a un autor o sobre la mateixa editorial.

I a casa, consultar més comptes de correu electrònic, llegir blogs i altres pàgines webs, que d’enllaç a enllaç em sorprenen amb llocs nous, paraules virtuals que susciten gestos d’admiració, somriure, interès, perplexitat, alegria... De vegades, deixar algun comentari o mirar de respondre els que m’hagin pogut deixar al blog. L’atenció dedicada a escodrinyar el text, però també a les relacions amb altres textos latents que podrien emergir o no, sovint pendents de la intuïció, la confiança, la conversa.

Desconnectar. Triar un llibre. Contenir-ne a les mans el límit exacte. Eixamplar amb el pensament el text. Seure a la butaca. Llegir.

Juny

No fa mil anys, és ara; no l'ha inscrit en tauletes de cera, però també s'ha llegit en públic. Es difon a través de la complicitat bloguera. Sabem el nom de l'autor: Shi Tao, poeta xinès, traduït per Manel Ollé:

Juny


Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d'arribar a mans dels morts.

David Figueres a Els dies i les dones: Crida blogaire.

Esborrany

A Rapala, de Jaume Subirana, llegeixo el poema «Lectura»:

En uns versos xinesos
de fa mil anys el vent
espolsa canyes altes,
els núvols de ponent
enfosqueixen la tarda.
Barreja de presents,
[...]

La barreja de presents és possible perquè ara el vent encara espolsa canyes altes i els núvols de ponent enfosqueixen la tarda, i potser també mil anys enrere els escodrinyaven amb l’esperança de pluja. Si el poeta esmentés estris desapareguts o al·ludís a algun mecanisme oblidat de tecnologies caduques, seria impossible barrejar els presents, excepte per a algun savi erudit. Però, a quin poeta xinès de fa mil anys es refereix el poema? Quants poemes escrits durant l’any que va ser escrit el poema al qual es refereix Jaume Subirana perduren? Quants llibres?

Com va escriure els versos del vent, les canyes i els núvols? No sabem si primer els va inscriure en una tauleta de cera i després, ell mateix o un expert cal·lígraf, amb una lletra més bella, els va traslladar a la seda o al paper. O potser els va pensar i quan va decidir abandonar el poema els va dictar de cor. A partir d’aquí podríem especular sobre la manera com es van difondre. ¿Els va lliurar delerós a algun amic de gust estricte? ¿Va esperar pacientment l’arribada d’alguna celebració pública o privada per dir-los? ¿Els va guardar dins d'un calaix, amb altres versos, fins que va considerar que ja podia publicar una antologia?

Ara que teclejo aquestes paraules i que aviat les publicaré al blog, quan acabi de decidir els enllaços i repassi el text, barrejaré inevitablement molts presents.

La perifèria central

Damián Tabarovsky al suplement Babelia. Imprescindible, com sempre:

Decía Libertella: "Si Argentina es un país periférico en el mundo, su escritor más periférico será entonces centralmente argentino. A mí me ha costado mucho sostener esta paradoja... ¡Cuanto más marginal, más central!".

JRJ

El dia 21 d’octubre de 1956 un desconsolat “¡Ahora!” va ser la resposta de Juan Ramón Jiménez a Zenobia Camprubí, qui radiant i moribunda li anunciava que havia estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura amb un senzill “¡Ya!” que confirmava els rumors, cada cop més insistents, que arribaven a l'hospital i a tot Puerto Rico. Quatre dies abans de l’anunci oficial, les gestions d’un periodista suec van permetre conèixer el veredicte amb antelació. Es temia que la vida de l’esposa de Juan Ramón Jiménez s’extingiria abans del dia 25. El dia 28, mor.

Juan Ramón Jiménez, 1956: Crónica de un premio Nobel d’Alfonso Alegre Heitzmann és la crònica de la candidatura del poeta al guardó literari més important del món. De l’any 1945, quan Gabriela Mistral recrimina a Hjalmar Gullberg que “el Premio no me lo debieron haber concedido a mí, sino a Juan Ramón Jiménez que se lo merece mucho más. Sí, sí, todos somos discípulos suyos”, a les mostres de reconeixement un cop l’hi havien atorgat. Amb abundant material inèdit, procedent sobretot de l’inabastable Sala Zenobia-Juan Ramón de la Universidad de Río Piedras de Puerto Rico i dels arxius, desclassificats cinquanta anys després, de l’Acadèmia Sueca. Sabem, ara que la primera candidatura és de l’any 1952, quan el professor Cecil Maurice Bowra respon a un requeriment de l’Acadèmia amb aquestes paraules:

¿Podría sugerirles el del poeta español Juan Ramón Jiménez, que reside ahora en Washington D.C., Estados Unidos? En mi opinión es el más grande poeta vivo y merece sin duda este honor [...]

La candidatura de Juan Ramón Jiménez es va repetir en anys posteriors, malgrat el desdeny del poeta, que preferia donar suport a altres candidats com Ortega y Gasset. L’any 1956, de fet, el premi s’havia de decidir entre Ramón Menéndez Pidal i Juan Ramón Jiménez. El primer, un intel·lectual admirable, havia aconseguit l’aval de moltes universitats del tot el món i, sobretot, el de l’Espanya oficial, amb la Real Academia Española al capdavant. El segon, tan sols comptava amb el suport d’alguns amants de la seva obra i, l’any 1956, la Universitat de Maryland, gràcies a les gestions de Graciela Palau de Nemes, va ser l’únic organisme oficial que l’avalava.

L’obra última de Juan Ramón a penes era coneguda a l’Espanya franquista. Els primers intents de publicar-hi algun llibre topaven amb la censura i amb l’animadversió del món acadèmic. Per això, quan l’Acadèmia Sueca, seguint el costum, proposa que sigui l’ambaixador espanyol qui reculli el premi en nom del poeta, vençut definitivament arran de la mort de Zenobia i incapaç, per tant, de viatjar a Estocolm, Juan Ramón Jiménez respon que és Jaime Benítez, rector de la Universitat de Río Piedras de Puerto Rico, qui l’haurà de recollir. Una mostra de reconeixement als qui els havien acollit en l’exili i n’havien tingut cura en la malaltia.

El llibre d’Alfonso Alegre Heitzmann té tres parts. La primera és la crónica, amb rigor i passió, del procés que culmina amb la concessió del Premi Nobel. Una narració en la qual integra els documents inèdits que ha localitzat arran de la investigació. La segona és una selecció de cartes i telegrames de felicitació, entre les quals en trobem la que van signar Carles Riba, J.V. Foix, Clementina Arderiu, Ricard Permanyer, Albert Manent, Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro, Jordi Cots i Rosa Leveroni:

Muy distinguido señor: este grupo depoetas catalanes, que ha ido siguiendo la línea ascensional de su poesía, se complace hoy en sumarse a la satisfacción de usted por haberle sido concedido el Premio Nobel de Literatura de este año.

Y también está a su lado, como cordial compañía, en estas horas dolorosas en que la muerte de su esposa y compañera, doña Zenobia Camprubí, viene a amargar la dicha que ella hubiera compartido con usted gozosamente.

Reciba, con este doble motivo, el testimonio de nuestra más alta estima.

La tercera reuneix documents al voltant de l’acte de lliurament del Premi Nobel. El nom de Zenobia Camprubí, que havia gestionat les sol·licituds de documentació, traduccions i bibliografia, com havia gestionat els papers del poeta tot convertint la seva obra en una aventura amorosa, apareix, sempre, enllaçat al nom de Juan Ramón Jiménez.