Com parlar dels llibres que no hem llegit

Tenia la intenció d’escriure un apunt sobre Com parlar dels llibres que no hem llegit, de Pierre Bayard, sense haver-lo llegit. Però sovint no sé vèncer la temptació i el vaig devorar fa algunes setmanes. El cas és que ara no sabria fer veure que no l’he llegit i recuperar la predisposició original per escriure aquest apunt. No em resultaria prou versemblant dir, per exemple, que es tracta d’un llibre breu però intens o que consta d’un determinat nombre de parts ben diferenciades i construir un text amb tot de frases per l’estil, que de vegades són molt útils per farcir les ressenyes que no demanen gaire compromís. Segurament em falta imaginació o, almenys, em falta la mena d’imaginació a la qual al·ludeix W.H. Auden quan escriu que és incapaç d’imaginar un falsificador prou hàbil com per imitar la seva pròpia signatura amb tal inexactitud que un perit cal·lígraf jurés que es tractava d’una falsificació.

Com parlar dels llibres que no hem llegit és, sobretot, una obra molt irònica —de vegades, fins i tot, sarcàstica— que desemmascara les actituds reverencials que sovint suscita la cultura escrita. Em va divertir molt, sense que la diversió impliqués, en cap cas, desdenyar les moltes idees consistents que Pierre Bayard desenvolupa sobre la lectura com a fet social i psicològic; fins que, al final, em vaig adonar que m’havia ben ensarronat.

Tot i que és en via de desaparició, avui dia encara vivim en una societat on la lectura és objecte d’una mena de sacralització. Aquesta es basa principalment en un determinat nombre de textos canònics —la llista varia segons el grup social— que hem d’haver llegit si no volem ser desacreditats.

Cal advertir que es tracta d’un llibre molt francès, per això s’ha venut tant a Alemanya. La qüestió dels llibres canònics, en l’àmbit lingüístic català, no em sembla tan intimidadora com a França, perquè qualsevol lletraferit pot admetre que no ha llegit, per exemple, el Tirant lo Blanch sense que disminueixi per aquest motiu la reputació intel·lectual que pugui tenir. Malgrat que Pierre Bayard escriu reflexions molt pertinents sobre la percepció subjectiva de la lectura, al llibre predomina, sobretot, el caràcter social de la cosa llibresca.

Comencem a oblidar des del moment que comencem a llegir. És inevitable. Ara bé, aquest procés no s’acaba amb la lectura: l’oblit s’allarga fins que ens trobem en la mateixa situació que un no-lector, com si mai no haguéssim llegit el llibre. Un no-lector que, diguem-ho de passada, hauríem pogut ser nosaltres mateixos si haguéssim estat més ben informats.

Aquesta “mateixa situació” es refereix a les ocasions en què cal parlar d’aquest llibre oblidat; és, per tant, un fet social diferent del fet íntim de la lectura, de les hores dedicades a submergir-se en un llibre i de les quals, amb els anys, potser només en queda una sensació, com jo mateix escrivia fa gairebé tres anys:

De la major part dels llibres, al capdavall, queda ben poca cosa: el record d’algunes idees, uns personatges, fragments d’arguments, la promesa sovint incomplerta de rellegir-lo un altre cop, relacions amb altres llibres —d’on deriven genealogies íntimes de lletra— i sobretot una sensació de satisfacció, de gratitud, d’alegria o de decepció que sí perdura.

O pot perdurar —com en el cas d’Auden que esmentava més amunt— un record mínim però prou precís com per extreure la cita que cercava sense dificultats, d’una revista que vaig llegir fa més de quinze anys. No em semblen, per tant, situacions objectivament equiparables la lectura com a fet social i la lectura com a experiència íntima. De vegades, de fet, parlar amb un altra persona que també ha llegit aquest llibre oblidat pot servir per descabdellar a poc a poc els records d’una manera que no es pot comparar, en cap cas, a la no-lectura.

Pierre Bayard, però, basteix una molt lloable —i necessària, afegiria— defensa de la no-lectura com a activitat creativa, en tant que instrument necessari per conèixer les relacions que s’estableixen entre els llibres, com a condició indispensable per a adquirir la cosa més o menys boirosa anomenada cultura. Una forma de no-lectura que els llibreters, per exemple, utilitzem cada dia per orientar els lectors que ens demanen informació. Però equiparar la informació dels llibres llegits però oblidats a la informació que es pot obtenir dels llibres no llegits significa supeditar la lectura com a experiència individual a la funció social que pugui tenir. I és amb aquest parany que Pierre Bayard prepara l’ensarronada final.