dimarts, de març 06, 2007

Humanisme institucional

. dimarts, de març 06, 2007

Octavi Martí publicava al número de la setmana passada de la revista El Temps un article titulat «França vol rellançar la cultura humanística...», seguit de «...i acusa la lingüística moderna d’escanyar la llengua i la literatura», signat per Lluís Bonada. La impressió que vaig rebre fou brutal: França —subjecte de l’oració, no puc negligir aquesta dada fonamental— ha identificat un altre factor que contribueix a la disminució del nombre de lectors. Per estimular aquest rellançament, el ministre d’educació, Gilles de Robien, ha creat una comissió d’experts entre els quals es troba Tzvetan Todorov qui, com recull Octavi Marí, ha dit:

Els joves escriptors francesos aprenen que el personatge és mort, que contar històries és d’una ingenuïtat absoluta i que creure en la relació entre la literatura i el món és una cursileria. Però la literatura no és un simple joc de paraules sinó que ens descobreix el món i ens permet descobrir-nos a nosaltres mateixos!

La culpa deu ser del paradoxalment anomenat pensament francès, altrament conegut com postestructuralisme. Per la seva banda, Lluís Bonada recull aquestes declaracions de Marc Fumaroli, un altre membre de la comissió ministerial:

La lingüística, en escombrar la gramàtica, ha privat diverses generacions de joves francesos del plaer de l’anàlisi dels textos, de la joia de construir una frase, un paràgraf, de distingir un adverbi d’un adjectiu... Els grans textos, poemes i prosa, han esdevingut insípids a causa d’una pretesa ciència transcendent que els posa sobre el mateix pla que la guia telefònica. Cada dia veig antics estudiants que només coneixen dos temps verbals, el present i l’imperfet.

És una notícia sensacional que França, sempre segons Octavi Martí i Lluís Bonada, hagi iniciat una croada contra la lingüística, i m’estranya molt que hagi passat desapercebuda a casa nostra, el país amb més filòlegs —universitaris i vocacionals— per centímetre quadrat del món. Em sembla que el propòsit de França —repeteixo: subjecte de l’oració que fa de títol dels dos articles— consisteix, doncs, a atacar les línies de pensament que propaguen el dubte davant la transmissió jeràrquica del coneixement, que ofereixen alternatives a una determina manera tradicional d’entendre la literatura. Lluís Bonada resumeix així els trets principals d’un informe d’Alain Bentolila, professor universitari:

S’ha privat els alumnes d’una primera relació íntima amb la gramàtica; s’han condemnat els pares i avis a no poder seguir l’aprenentatge des seus fills i néts i s’han permès, en autoritzar la combinació incontrolada de termes, les discontinuïtats terminològiques al llarg de període escolar.

Ara que la literatura no ocupa un lloc preeminent en el pastís de la cosa anomenada cultura, alguns volen rellançar a França una manera molt concreta d’entendre les humanitats per atresorar la major quantitat d’engrunes. Es tracta sobretot d’un problema d’autoritat, d’establir com s’ha de llegir i on rau l’excel·lència, de desconfiança envers la capacitat de cadascú de triar-se el propi cànon i les pròpies eines crítiques. De fer-se, doncs, amb una posició de poder en un camp cada cop menys important.

Però després d’intentar descobrir a qui pot interessar quina sigui la situació de la lingüística a França, m’he adonat que els dos articles potser volien tractar en realitat una altra qüestió. Lluís Bonada, al final, parla dels “artesans del DIEC” i de la seva escassa preparació literària. Una gran marrada per arribar al punt que de debò volia tocar: preparar el terreny davant la pròxima aparició de la nova edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un diccionari que ha rebut moltes, i ben sovint del tot justificades, crítiques.

4 comentaris:

j.t. ha dit...

chapeau, senyor llibreter. trobo molt pertinent que al llarg de la seua argumentació faigue referència al mot "cànon". sempre serà divertit constatar que el llibre de Bloom que aquí es va publicar en tapa dura i encara fa rebombori, a Estats Units va passar gairebé desapercebut. aquí, que ben just si tenim escoles del ressentiment!!!

el llibreter ha dit...

Hi ha qui viu perpètuament angoixat per les lectures dels altres, que constantment reclama atenció sobre el seu gust estètic —edificat sobretot amb arguments d’autoritat— i que sempre es lamenta del poc ressò que obté la seva lluita per l’excel•lència. Desconfiança, doncs, envers la capacitat de cadascú de triar-se o ensopegar amb afectes literaris. Un cànon literari, per definició, no pot ser mai individual; just per això he utilitzat el mot deliberadament de manera impròpia.

Gràcies per l’elogi desmesurat.

Salutacions cordials

Anònim ha dit...

Vaig sentir una vegada un conferenciant referir-se a en Bloom fent esment de l'etimologia comuna de "cànon" i "canó". I, ara que hi penso, el millor d'en Bloom potser sigui un dels seus traductors al castellà.

c.

Anònim ha dit...

Perdó... acabo d'aterrar en aquest blog buscant informació del meu estimat Orlando Bloom i m'he trobat amb aquest debat. Interessant, però...

Salut!