Tot i res

Però Terry Eagleton escriu:

Detengámonos un momento en un interrogante aún más imponente que el del «sentido de la vida». Puede que la pregunta más fundamental que alguien puede hacerse es la de «¿Por qué hay “algo” en vez de “nada”?. ¿Por qué hay algo sobre lo que podemos preguntar «¿Qué sentido tiene?» (o «¿Qué significa?») para empezar?

Una pregunta abismal, per això Enrique Vila-Matas la converteix en una tortura mitjançant la parella de bessones monstruoses de «Fuera de aquí», a Exploradores del abismo:

—Es una pregunta sobre el universo —dice Olga.
—Sí, sobre el firmamento —dice Vasha.
—¿Por qué hay algo? —dice Olga.
—¿Cómo? —pregunta el padre.
—Que por qué hay algo en lugar de no haber nada —amplía Olga.

Andréi Petróvich Pereskov se ha quedado algo lívido, rígido, petrificado. No da crédito a lo que ha oído.

—Sí. A ver. ¿Por qué hay algo en lugar de no haber nada? —repite Vasha.

Silencio.

El conte sembla una paròdia de la literatura russa, però tinc el convenciment que en realitat es tracta d’un homenatge secret a César Aira. No al César Aira d’El todo que surca la nada, massa obvi, sinó al de Parménides, tot i que segurament estic equivocat.

Perinola, el protagonista de la novel·la, és una jove promesa de la literatura que ja no és tan jove —situació, doncs, força habitual al llarg de la història de la humanitat—, un virtuós de la poesia a qui li resulta gairebé impossible fer un mal vers: “son tan escasos los escritores buenos que cuando aparece uno, entre mil malos, casi no necesita escribir para que alguien se dé cuenta”. Parmènides encarrega a Perinola que li escrigui un llibre per al qual té un munt d’idees i d’experiències, però que les moltes responsabilitats al govern de la ciutat li impedeixen d’escriure’l ell mateix. De la tensió entre el domini de la tècnica de Perinola i el domini del tema de Parmènides, en sorgeix la paràlisi, el no-res: tot són consideracions prèvies. Fins que Perinola, molt de temps després, per atzar, troba el procediment per escriure’l, que consisteix simplement a posar-se a escriure alguna cosa —qualsevol cosa— i afegir-hi versos abans i després.

Por ejemplo, se podía decir que la esfera general no se movía. Le dedicó un verso a decirlo. No supo si ponerlo antes o después, así que lo puso en cualquier lado. [ ... ] La esfera no se movía porque no tenía donde hacerlo. Tal como la había postulado, sin acompañamiento alguno, ocupaba todo el espacio, hasta identificarse con el espacio. Lo demás salía mecánicamente […]

Que correspon a aquest fragment del Poema de Parmènides:

Ja que té un límit, l’ésser està acabat per tot arreu, semblant a la massa d’una esfera ben arrodonida, que s’equilibra a si mateixa pertot arreu. En efecte, és necessari que no sigui major aquí i menor allí. Perquè el que no és no pot impedir-li que s’estengui d’una manera igual, i el que és no pot ser aquí més i allí menys que l’ésser, ja que tot ell és inviolable. Allí on està, igual a si mateix pertot arreu, ocupa igualment els seus límits.

Però abans, el Poema diu:

Poc importa on comenci, perquè tornaré aquí.

Parmènides

Llarg cap de setmana arcaic: immersions ocasionals fins als orígens de la filosofia a la recerca de notícies sobre Parmènides. No resulta difícil trobar una traducció al català del poema on Parmènides desplega el nucli dur de la seva filosofia. En un fragment que he pres de Filoxarxa, la deessa parla:

4. Doncs bé, parlaré. Tu escolta’m i escolta les meves paraules, que t’ensenyaran quins són els dos únics camins d’investigació que es poden concebre. L’un, que l’ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L’altre, que l’ésser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és un estreta senda, en el que res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible, ni expressar-ho per mitjà de paraules. La resta del poema és l’exposició de les conseqüències d’aquesta afirmació.

De la xarxa, inevitablement, als llibres, i a l'inrevés: Plató va voler apropiar-se del presocràtic al diàleg que ens ha arribat amb el títol, precisament, de Parmènides. Com és costum en Plató, hi ha llargs fragments en què la paraula diàleg no és gens adequada. Al llarg de tota la part en què Parmènides exposa les seves idees, un jove Aristòtil es limita a participar en el monòleg amb breus intervencions com “segurament”, “això sembla”, “indubtablement”, “és pura veritat”, etc.

Jean Bollack parlarà sobre Parmènides demà dimarts a la tarda a l’Institut d’Estudis Catalans. Sense ànim de discutir aquí l’interès que pugui suscitar Parmènides actualment, sens dubte la lectura de Jean Bollack serà interessant. Probablement penetrarà a través de les diverses capes d’interpretacions que ha patit al llarg dels segles per intentar restituir el sentit del llegat de Parmènides. És a dir, intentarà lliurar-nos-en la radicalitat originària.

El cicle de conferències Jean Bollack a Catalunya, organitzat pel KrTU, s’iniciarà, però, unes hores abans; demà al matí, amb Poesia contra poesia, que comptarà amb la intervenció d’Arnau Pons, col·laborador i traductor de Jean Bollack, i a qui cal agrair la difusió de l’hermèutica crítica a casa nostra. Aquí teniu en pdf les dades sobre el cicle

Si tot va bé, divendres dia 5 hauria d’arribar a les llibreries l’última novel·la de César Aira: Parménides. El Cultural ens n’ofereix el començament. Suposo que a partir de divendres, aquest enllaç no funcionarà i caldrà buscar-lo a l’arxiu històric de la revista. Però a partir de divendres també hi haurà la possibilitat d’anar a una llibreria, agafar un exemplar de Parménides, seure i tastar les primeres pàgines. Estic impacient per esbrinar què ha fet César Aira amb coses com aquesta:

8. No ens queda més que un camí que recórrer: l’ésser és. I hi ha molts senyals que l’ésser és increat, imperible, perquè és complet, immòbil, etern. No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l’instant present, un, continu. Perquè, quin origen pots buscar-li? Com i d’on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir tard o d’hora, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut.

[He pres la fotografia a la instal·lació que Jordi Boldú ha muntat a la sala d'exposicions de Caja Madrid, a la Plaça de Catalunya de Barcelona. Me la vaig trobar tot passejant, com també m'he trobat Parmènides passejant entre lletres, als llibres i a internet.]