dilluns, de març 12, 2007

La secta sic

. dilluns, de març 12, 2007

He llegit a Fum i estalzí una crítica, tan fonamentada com necessària, a la traducció catalana de La Gran Guerra per la civilització de Robert Fisk. Als comentaris del bloc es desenvolupa un debat molt interessant sobre la responsabilitat d’aquests nyaps: de les presses que imposa l’editor a la competència de la pròpia traductora. És indiscutible que l’ofici de corrector es troba en vies de desaparició, fins al punt que hi ha qui pretén assumir-lo des del desconeixement: Tina Vallès també ha tocat aquest tema a propòsit d’una traducció que, a diferència del llibre de Robert Fisk, ha estat retocada amb l’excés de zel propi de qui no sap on acaba la correcció d’un text i on comencen les manies estilístiques, cosa que prova la decadència de l'ofici. A Errata ja vaig parlar sobre el fet que la correcció de textos sembla dependre cada dia més de programes informàtics que de lectors competents capaços de detectar errors que d’una altra manera passarien desapercebts.

A la seva crítica de No pots no sentir-ho, Jordi Llavina detecta una incongruència a la pàgina 127 que qualsevol corrector hauria vist sense problemes. L’ús d’inicials per anomenar els personatges ja hauria estat una raó suficient per posar-hi més atenció. Però al llibre de Pere Guixà hi ha, malauradament, més nyaps, com aquest de la pàgina 169:

X decideix que si entre l’eufòria del 16 de novembre del 1917 —la penúltima anotació del dietari— i la del 2 d’octubre del mateix any —l’ultima anotació— i el silenci fins que troben el seu cos a l’habitació —deu dies més tard, el 10 o 11 d’octubre del 1917— no hi ha cap rastre biogràfic a seguir, potser això és un senyal que l’escriptor li envia perquè s’oblidi d’ell i faci la seva vida, perquè X sigui l’únic responsable dels seus actes.

Per sort, errors com aquest desvien momentàniament tan sols l’atenció del lector i no entrebanquen la lectura, com sí s’esdevé, en canvi, al cas que es comenta a Fum i estalzí. A la pàgina 180 tornen a aparèixer les dues anotacions a les quals es refereix el narrador, però en l’ordre lògic. Es tracta de distraccions força habituals i l’autor no és la persona més adequada per detectar-les, perquè tendeix a llegir les paraules que creu que ha escrit en comptes de les que ha escrit realment. Una dada que reforça la hipòtesi que a No pots no sentir-ho s’ha utilitzat algun corrector automàtic és, a més a més, l’accent que manca a “l’ultima anotació”. Potser els lectors ens haurem d’armar de llapis i protestar més sovint per aquesta manca de respecte. En el cas de No pots no sentir-ho em sap molt greu perquè és un llibre que no es mereix aquesta descurança.

9 comentaris:

tina ha dit...

"És indiscutible que l’ofici de corrector es troba en vies de desaparició." Ho dius de debò i amb coneixement de causa, això? Denoto un cert desconeixement del procés editorial en les teves afirmacions, Llibreter: potser t'haurien d'ensenyar uns quants originals sense el pas del corrector i llavors no emetries aquestes afirmacions tan temeràries i poc fonamentades.

Una cosa és que hi hagi correctors que intervinguin massa o que imposin els seus criteris per damunt dels de l'autor (a totes les professions n'hi ha de tots colors, en la dels llibreters també, imagino), però també hi ha infinitat d'autors (i no tant de traductors) sense criteri lingüístic a qui els correctors els fan un favor una vegada i una altra, corregint-los els llibres, perquè si arribessin al públic lector tal com els envia l'autor, li cauria la cara de vergonya. I te'n faries creus dels noms que podria esmentar com a exemple, però no ho faré perquè el codi deontològic implícit de tot traductor i corrector m'ho impedeix, com també el sentit comú.

És molt fàcil atribuir als correctors i els traductors la poca cura en l'edició dels llibres, facílissim, tothom en sap. Però l'última responsabilitat d'un llibre la té sempre l'editor, que sovint demana correccions en un temps rècord i a preu de saldo (i passa el mateix amb les traduccions), i aleshores ja pots ser tan pulcre i curós com vulguis, que quan el temps escasseja les errades s'escapen, i més si et passes una setmana treballant 12-14 hores diàries.

I, per acabar, ja que hi som: és una llàstima que sempre que s'esmenti els traductors i els correctors sigui per enumerar errades i posar-los de volta i mitja, quan precisament el món editorial és qui maltracta més aquestes dues professions, amb tarifes vergonyoses, passant-se pel "forro" els drets d'autor dels traductors, imposant terminis impossibles i repartint traduccions de llibres entre tres, quatre i cinc traductors per tenir-los traduït en menys temps, per exemple.

Perdona la parrafada de bon matí, però m'he encès amb el teu post, noi.

rmf ha dit...

Tina, però malgrat tot el que dius, que tens raó, en una traducció sempre apareix el nom del traductor, i fins i tot al copyright. Per tant, independentment del preu que li paguin, posa el seu nom al davant d'una cosa (en el cas del llibre del Fisk, per exemple) impresentable. La pregunta és, qui acceptaria posar el seu nom al davant d'una cosa així? o, potser, és que es pensa que la feina està ben feta?

I accepto que la responsabilitat bàsica és de l'editor i de l'editorial, en abstracte; però el lector, molt sovint, només veu dos noms, l'autor i el traductor. Són aquests qui permeten que el seu nom encapçali el llibre.

Com li deia al Carles, la Generalitat treu un munt de places de Mossos/es d'Esquadra, ben pagades. Qui no vulgui estar exposat a una feina tan exposada i mal pagada com la de traductor, què vols que et digui ...

tina ha dit...

RMF, el nom del traductor al copyright el posen la majoria d'editorials tot i no haver-hi, en bona part dels casos, contracte de traducció. I els traductors que s'hi avenen ho fan perquè es volen guanyar la vida traduint, i no fotent multes. ;)

Tot i així, com en totes les professions, hi ha bons i mals traductors, no t'ho negaré.

Ah, i als crèdits també surt el nom de l'editor, i el de l'editorial, que sol ser el més visible. Fixeu-vos-hi i lligueu caps, a veure què en traieu.

I només la feina de traductor literari està mal pagada, o sigui que no cal fer-se mosso, i en tot cas si valores la professió, abans que desistir pots optar per fer-te valer i lluitar perquè es valori més la teva feina, ja no només socialment sinó també des de les editorials. I si ets editor i vols una bona traducció, paga i la tindràs. Eh que ens entenem? :)

ea! ha dit...

desapercebts! i tranquils. conec casos on el corrector no volia sortir a la plana de crèdits per treure's responsabilitats.sempre es pot dir que són errades d'impremta, un altre gran món.

el llibreter ha dit...

Gràcies per les teves paraules, Tina. Si hi ha una cosa que distingeix l’edició en paper de l’edició a internet és que en el primer cas —tot i que no amb exclusivitat— els escrits passen per un seguit d’instàncies que haurien de garantir que qualsevol persona no pot publicar qualsevol cosa de qualsevol manera. Si aquesta confiança, amb totes les excepcions que vulgueu, es trenca, tots hi perdem. Trasllado les queixes dels lectors al comercial que distribueix el llibre, o a l’editor si s’escau, però el problema és que el comercial ens ha de confessar que de nou s’ha repetit el problema amb algun llibre de novetat, i amb quina cara venc un llibre que sé per endavant que està ple de nyaps? Al principi m’empipava una mica que Jordi Llavina s’empesqui qualsevol pretext per mostrar alguna errata del llibre que comenta; ara trobo que és un costum que hauria d’estendre’s. Potser així, amb una mica de vigilància per part de crítics i lectors, els traductors i els correctors rebrien un tracte millor. I passar desapercebuts, que és un dels millors elogis que poden rebre.



Salutacions cordials.

j.t. ha dit...

hola,
(segon intent, al primer el comentari no ha sortir; a veure si ara sortirà dos cops!), que res, que conec al corrector d'estil de les últimes tres-centes pàgines del llibre de Fisk, i a banda de fer la feina en dues setmanes i, efectivament, a preu de saldo (treballant sobre un material de base que feia pena de llegir), encara no li han pagat. que se sepa.

el llibreter ha dit...

“És molt fàcil atribuir als correctors i els traductors la poca cura en l'edició dels llibres, facílissim, tothom en sap.” Al contrari, Tina. Si afirmo alguna cosa és que corregir i traduir no són cosa fàcil i que mereixen més atenció per part dels editors, crítics i lectors. Treballar en les condicions que explica j.t. demostra una manca de respecte molt gran envers els correctors que es van repartir la feina al llibre de Robert Fisk —no vull imaginar amb quins terminis de lliurament va treballar la traductora— i també envers els lectors: importa més treure el producte al carrer al més aviat possible que oferir una obra perdurable.

Anònim ha dit...

Suposo que em meu comentari desentona en una conversa així, però voldria dir que l'elecció del títol del post m'ha fet molta gracia...

Clara

el llibreter ha dit...

«La secta sic» és el pseudònim que va utilitzar algú en una ocasió per avisar-me que havia comès un error gramatical imperdonable. L'he utilitzat a la manera d'una broma íntima amb una bona dosi de relativisme irònic.

Gràcies per adonar-te'n!