dissabte, de maig 31, 2008

Visualkultur.cat

. dissabte, de maig 31, 2008
3 comentaris

M’he assabentat a través d’El futuro del libro de José Antonio Millán que del 12 de juny al 14 de setembre ja es podrà visitar l’exposició Visualkultur.cat al FAD. Vaig tenir l’oportunitat de veure-la a Frankfurt i celebro que arribi a Barcelona. Els comissaris, Vicenç Altaió i Daniel Giralt-Miracle, han aplegat una generosa antologia de llibres d’artista elaborats a casa nostra. Dels llibres més convencionals, com el text d’un escriptor com Joan Brossa il·lustrat per un artista com Antoni Tàpies i que ha estat imprès sobre paper d’elaboració artesanal, als que experimenten amb la forma —desplegables i pop-ups— o el material —fusta i vidre— o la disposició del text o etc. i d’aquesta manera aconsegueixen crear fascinació i estranyesa amb l’atenció del llibre com a objecte, sense menystenir-lo com a transmissor de paraules o d'idees.


L’encert de la mostra és que no es limita tan sols al llibre d’artista: s’hi inclouen també algunes fites del disseny editorial català a càrrec d’editorials amb una trajectòria exemplar com Actar, Edicions de l’Eixample o Gustavo Gili entre d’altres, a més a més de revistes mítiques com Cave Canis, Dau al set, Èczema, etc.

La revista Cave canis tal com s'exposa a Visualkultur.cat


L'exposició —el catàleg de la qual ha estat publicat precisament per Actar— ha guanyat el premi de l'ACCA, Associació Catalana de Crítics d'Art, i a més a més compta amb un correlat virtual magnífic.

dilluns, de maig 19, 2008

Escoltar, llegir, entendre i recordar

. dilluns, de maig 19, 2008
13 comentaris



Llegeixes de nou Acrollam i el tu amb què Biel Mesquida s’adreça sovint als personatges obre una escletxa al paper o a la pantalla perquè l'autor penetri dins l’espai de la ficció, i amb unes poques paraules et mostri, tasti, olori, digui, toqui els detalls d’un món escrit amb paraules drogades de vida. I tu t’acostes a l’escletxa i l’acompanyes amb una mirada que s'eixampla més enllà del paper o la pantalla, que no poden contenir l’esclat d’històries, suggerides amb una sola frase o revelades de sobte o entrellaçades amb altres històries o explicades des del cim d’un moment decisiu, que imposen una lectura lenta en veu alta.

diumenge, de maig 18, 2008

Nòmada

. diumenge, de maig 18, 2008
3 comentaris

Llegia un apunt de Pierre Assouline titulat «Le livre des Patronymes nomades» on apareix la coberta de Prenez soin de vous de Sophie Calle, la narrartdora que protagonitza un text que cada cop que el llegeixo em fa feliç: «Porque ella no lo pidió», inclòs a Exploradores del abismo d’Enrique Vila-Matas. I llegia Assouline i esperava trobar la relació entre el llibre Changer le nom, un estudi sobre les peticions de canvi de nom a França entre 1917 i 1943, i el catàleg de l’obra que Sophie Calle va presentar a la biennal de Venècia de 2007, i que ara es pot veure a París, a la Bibliothèque nationale de France. Però la solució ha arribat en forma de nota al peu de l’apunt: «Ces couvertures ont été récemment distinguées au “Concours des plus beaux livres français” ».

dijous, de maig 15, 2008

Allargassar l'anècdota

. dijous, de maig 15, 2008
25 comentaris

Molts llibres que volen passar per humorístics parteixen d’una situació aparentment divertida i l’allargassen amb tot de pedaços. Quan vaig acabar El asombroso viaje de Pomponio Flato em pensava que m’havia agradat. Però després vaig llegir Una lectora poc corrent d’Alan Bennett i el llibre d’Eduardo Mendoza em va desagradar retrospectivament. Quina és la diferència? Tots dos comparteixen el fet d’allargassar una anècdota: al primer, la hipotètica relació entre un ateu romà i un nen que es diu Jesús, viu a Natzaret i els pares es diuen Josep i Maria; al segon, la reina d’Anglaterra descobreix la lectura. Però Una lectora poc corrent, a més a més, és un llibre crític amb un tòpic que gaudeix de bona salut, amb una determinada imatge idealitzada de la lectura que se sol fomentar des de les institucions estatals encara que sigui incompatible amb la maquinària ritual amb què funcionen. La millor manera de mostrar la paradoxa és la incomoditat que provoca que el símbol més important del poder de l’estat conreï amb convicció aquesta imatge idealitzada de la lectura. Una impertinència lúcida.

El començament de la novel·la no pot ser més clar, pel que fa a les intencions: la reina d’Anglaterra demana al president de França el seu parer sobre un escriptor francès: Jean Genet. El president mira d’escapolir-se de la situació buscant amb la mirada l'auxili de la ministra de cultura, però debades. No em sembla casual que Alan Bennett triï precisament un autor incòmode —entronitzat entre els clàssics del segle XX, però incòmode, al cap i a la fi— com a exemple de la dificultat de trobar afinitats fora dels àmbits adequats per intercanviar opinions sobre llibres. La lectura és una activitat individual, solipsista, poc apropiada perquè l'exhibeixi un cap d’estat que s’ha de mostrar sociable en tot moment. A partir d’aquí, l’autor ordeix un enfilall de situacions en ambients hostils que proven la soledat del lector de fons.

«Què està llegint, ara mateix?». Davant d’això, pocs dels lleials súbdits de Sa Majestat tenien una resposta preparada (tot i que un ho va provar: «La Bíblia?»). D’aquí venien les pauses incòmodes que la Reina tenia tendència a omplir tot dient: «Jo estic llegint...», i a vegades fins i tot remenava dins la bossa de mà i els deixava entrellucar el volum afortunat.

Amb el fervor del neòfit, la protagonista ataca amb una pregunta que els lectors hem après a evitar en determinades circumstàncies. Ella és la reina i causa desconcert, frustració d’expectatives i coses per l’estil. Però els lectors que no gaudim del privilegi de provocar reverències sabem que la resposta pot ser un fulminant, hostil i definitiu «És que no tinc temps».

dimarts, de maig 13, 2008

La mort blanca

. dimarts, de maig 13, 2008
3 comentaris

A De profundis: Vals lent, José Cardoso Pires mostra la fragilitat del cos. Un petit grumoll empès pel corrent sanguini li provoca la mort blanca, la pèrdua de la consciència: es converteix en un altre, en un home sense memòria i, per tant, sense llenguatge. Al llarg d’una seixantena de pàgines, el poeta intenta rescatar l’altre que va ser durant uns mesos, reconstruir qui va ser l’amo d’una mirada desconeguda que mirava a través dels seus propis ulls, l’estada a l’hospital on els metges van reeixir, finalment, a ressuscitar una consciència perduda que ara escriu.

A partir d’uns pocs indicis que resten del seu pas per la mort blanca—un rètol, un banc, una veu...—, Cardoso Pires indaga sobre l’altre que va ser. Un Ell sense passat, sense temps, sense afectes.

Ell entén que l’estic investigant, per més anul·lat que es trobi no es considera tan al marge. Ho entén, no en dubto (recordo aquesta reacció meva al primer interrogatori) però allò que ell ignora és que ja no identifica els objectes que li mostren: el mocador, un anell, la moneda treta per atzar de la butxaca de la bata, a la pràctica objectes més que simples de circulació comuna, i principalment rellotges, rellotges de polsera, les busques i la lectura de les hores.

divendres, de maig 09, 2008

L'esquerda de l'Emperador

. divendres, de maig 09, 2008
13 comentaris

L’Emperador, de Jordi Coca, comença amb Suen, el protagonista, recordant el dia que var abandonar el poble, perdut en un remot recó de l’Imperi Xinès, per anar a veure l’Emperador. Deixa enrere un món transparent on la percepció de la realitat encaixa perfectament dins de la representació simbòlica del món. L’emperador és la figura de la qual emana l’ordre que organitza fins al més mínim detall de la vida quotidiana. Res no pot ser concebut de cap altra manera.

Aviat s’adonarà que el món no és tan harmoniós com es pensava, a partir de les aventures a una Xina volgudament imprecisa. Només algun detall ens indica que ens trobem al segle XVII, per bé que podria haver estat molts segles abans; el propòsit de Jordi Coca no és documental: tria un espai mític, llunyà, idealitzat pels ulls occidentals, semblant a l’espai de La construcció de la muralla xinesa de Kafka, per narrar un aprenentatge polític d’abast universal.

El desordre que percep Suen obre una esquerda entre la percepció i la representació del món. Empresonat per un seguit de malentesos que l’instrueixen sobre la jerarquia i la mentida, finalment coneix Li Dai, un alt funcionari que li mostra la manera de maquillar i dissimular l’esquerda: és la política. Amb Li Dai aprèn les relacions de poder entre les persones, a través d’un relat idealitzat que serveix per justificar una forma de poder que s’empara en la representació simbòlica del món per distorsionar la percepció de la realitat al seu favor.

L’esquerda creix, però és lògic i necessari que existeixi. El món és imperfecte i la política l’apedaça amb faules mítiques. Fins i tot el mateix Suen esdevé una figura mítica:

«A Shenxin, a més», va afegir el funcionari, «també es diu que un camperol anomenat Suen va marxar per tal de veure l’Emperador, i sembla que aquest Suen ha estat rebut per l’Emperador, el qual li ha concedit grans honors...»

Però encara està ben lluny de veure l’Emperador. Més tard coneixerà les intrigues que van permetre la difusió d’una llegenda que havia adquirit vida pròpia. I la funció de la llegenda, que és contribuir a legitimar el poder. Els bàrbars, una presència llunyana, seran, unes pàgines més endavant, una amenaça tangible. I enmig de les tensions per mantenir o guanyar poder aprofitant el desordre, en una missió administrativa aparentment banal, just al bell mig de la novel·la, Suen rep la mirada de dues velles que prenen te i s’adona d’una cosa terrible:

Em van mirar astorades, amb ulls de terror, i era tanta la por que hi havia a les cares que els vaig dir, sense pensar-ho:
«No us faré res, us ho asseguro».

Suen no esperava trobar-se amb l’autèntica naturalesa del poder: amb l’ús arbitrari de d’una violència sense límits. Suen no esperava que dues velles l’identifiquessin amb aquesta violència. L’esquerda entre percepció i representació és més gran que mai. El pedaç de la política ja no podrà dissimular-la, mai més.

A l’altra meitat de la novel·la, Suen prossegueix el seu camí cap a la L’Emperador. Però ja no importa si el veurà o no. Importa l’esquerda, si trobarà un significat a la relació entre un individu sol, com ell, i una cosa que sembla llunyana i immensa, però que organitza fins al més mínim detall de la vida quotidiana, i que s’anomena poder.

dijous, de maig 01, 2008

Etcètera

. dijous, de maig 01, 2008
21 comentaris

Hi ha una poesia del misteri, sovint hermètica però també, de vegades, aparentment intel·ligible, encara que sempre opaca. En ocasions pot fascinar: pot ser un riu de paraules que es precipita en foscors abismals en comptes de desembocar en el mar del sentit, o pot ser un petit llac d’una profunditat incomprensible. Sempre cansa.

Hi ha una poesia de la transparència, sovint aprehensible però també, de vegades, aparentment misteriosa. En ocasions pot tenir gràcia: pot ser una tirallonga autobiogràfica que es precipita en la foscor del contenidor de reciclar paper i cartró en comptes de descansar en la lleixa dels poetes, o pot ser el badall del poeta davant d’un fet banal que, efectivament, no interessa a ningú. Sempre avorreix.

Hi ha una poesia de l’enigma. Pot semblar misteriosa o transparent, però és transitable. Pot demanar més d’una lectura fins que s’arriba a captar-ne el sentit. És bo que demani sempre més d’una lectura. No s’ha de confondre amb la dificultat. La dificultat gratuïta és opaca i cansa. No s’ha de confondre amb la facilitat. La facilitat gratuïta és intel·ligible i avorrida.

La poesia de l’enigma creix a cada lectura. Cada poema s’enlaira llavors i des de l’altitud es perceben els fils que l’uneixen als territoris diversos de la poesia. Cada poema amaga un recó a la penombra, sempre a la vista de qui vulgui escodrinyar-lo i desxifrar-lo, però sempre inexhaurible. D’això se’n diu plaer, i és el motiu pel qual s’hi torna.

Los fòssils (al ras) de Joan Todó és poesia de l’enigma. Juga amb el misteri i amb la transparència i se’n desfà, no cau en el parany, perquè aconsegueix un rar equilibri que és la forma de la tensió. Entre les paraules i la matèria, entre la tradició com a experiència i l’experiència com a poema, entre el record i la pèrdua, etc.