dimecres, de març 14, 2007

Simulacre i castració

. dimecres, de març 14, 2007

Dos castrati conversen. El Micchino, considerat com el millor cantant del moment, se sorprèn que el Mogano, un cantant veterà que encara manté viva la llegenda d’una veu prodigiosa, es trobi a Viena i desatengui així els seus compromisos a Londres. El Mogano li explica que s’ha fet substituir als escenaris. La gruixuda capa de maquillatge que sol utilitzar sempre, tant si interpreta una òpera com si pren un cafè, li permet trobar un substitut sense problemes. Però, i la veu mítica? Ningú no se n’adona? Doncs no. Tothom vol veure el Mogano i la seva fama és tan gran enmig de les grans rivalitats dels castrati del Londres rococó que eclipsa la realitat. Llavors el Micchino li confessa que durant una actuació del Mogano a Roma va adonar-se que havia nascut per al cant. Que va ser llavors que els anys de disciplina van trobar un sentit que li justificava la vida. Només que en aquella actuació el Mogano semblava més gras i potser un pèl més baixet. El Mogano li replica que, lògicament, en aquella ocasió tampoc no era ell.

Canto castrato, de César Aira, és una novel·la sobre el simulacre. Una novel·la històrica, atès que es desenvolupa en una convulsa Europa rococó, en l’ambient tan artificiós com aristocràtic dels castrati. Malgrat que es tracta d’una de les primeres novel·les de César Aira, ja hi trobem moltes de les joguines literàries que ha anat utilitzant després, com el gust per l’anacronisme, que arriba a la perfecció a Parménides. A Canto Castrato, per exemple, fa coincidir el naixement de l’espionatge internacional —activitat a la qual els protagonistes no auguren gaire èxit— amb la invenció de l’aria da capo: a la primera part el cantant respecta escrupolosament la partitura perquè conté missatges xifrats que ha de transmetre amb exactitud si no vol provocar un daltabaix diplomàtic; després d’una breu transició, el cantant improvisa i fa gala del seu virtuosisme. En un món on la simulació ha substituït la cosa anomenada realitat, l’espionatge —ofici de simuladors— és una redundància incomprensible.

Al final de la novel·la, Donato, un jove castrato que havia estat expulsat del seguici del Micchino, assassina un cantant per tal d’interpretar un paper secundari en una òpera on el protagonista és el Micchino. Vol acabar amb ell davant de tothom com a revenja per l’expulsió. Es troben cara a cara sobre l’escenari. Immediatament després de desenfundar un estoc de metre i mig de llarg, Donato s’adona que el Micchino no és el Micchino sinó el Mogano. Però no s’atura.

2 comentaris:

Cavallermigpartit ha dit...

Senyor Llibreter:

Arribe fins a vosté a través de la segona rodalia. Circule pel cinturó de ronda de l'amic Subal i acabe al bell mig del 'coeur de banlieu': un 'bloc', un edifici --la llibreria-- que, en els temps que volen, no pot sinó ubicar-se als afores. Felicitats per tota la seua tasca; la real i la virtual.

El simulacre. Quina meravella.

Que en la hipertrofiada acumulació d'afaits que constitueix la faç del món actual, la incessant circulació de significants (de cantants pintats com una mona) no obeesca al contingut dels significats que vehiculen (a allò cantat), sinó que siga autònoma pel que fa a aquestos i tinga en si mateixa un valor independent de tot significat: el valor simbòlic generalitzat i desqualificat. Moganos per onsevulla, Moganos de mala mort, proliferació de maquillatge que tapa tota única veu. I a qui l'importa? L'espectacle ha de continuar. Quina meravella.

Que algú (una mentida: Micchino) òmpliga la mancança de sentit de la seua existència il·lusòria amb altra ficció, amb una impostura, amb un --oh, revelació-- Pseudomogano (doble mentida, falsia de la falsia, fonament de la vida). Quina meravella.

Que algú assassine una representació de la representació. Quina meravella. El crim perfecte d'un Donato que enfila un Micchino que no és Micchino sinó Mogano. L'assassinat de la ficció (Micchino) per tal d'ofrenar-nos només la seua còpia (el Pseudomicchino). El crim perfecte; no deixa rastre de la ficció, i, aital com esdevé en la ficció de telerealitat, ço és, davant dels ulls, els espectadors accedeixen a l'únic i absolut món de la re-representació. Quina meravella.

L'artefacte que ens ajuda amb la realitat. Quina meravella.

Aira i Baudrillard.

el llibreter ha dit...

Lògicament, el meu apunt no toca la complexa xarxa de variacions sobre el simulacre que trobem a Canto castrato; m'acontento —conscient de les meves limitacions— a explicar un sol fil. Una novel·la que és una autèntica meravella, cert.

Salutacionsa cordials