dilluns, de març 22, 2010

Señales que precederán al fin del mundo

. dilluns, de març 22, 2010
5 comentaris

A Señales que precederán al fin del mundo passen moltes coses. La protagonista és una jove treballadora, responsable i respectuosa que substitueix la família per la incertesa d’un món nou. La història tantes vegades escrita del jove tercermundista que viatja al primer món, amb la diferència que en aquest cas no és una novel·la de formació: la protagonista ha de superar diverses etapes d’un recorregut mític, però si ho aconsegueix és perquè abans ja havia madurat, i aquest és un gran encert que Yuri Herrera explica molt bé a Unasletras:

La historia de un viaje y de los descubrimientos que en él hace una mujer fuerte y sabia. Descubrimientos sobre sí misma, sobre el lugar que abandona y el lugar al que llega, y sobre el lenguaje, que es algo que espero también afecte al lector.

Hi ha, doncs, un viatge d’iniciació d’una jove dona sàvia, però no una entrada a la vida adulta, que seria anterior, potser perquè abandonar aviat la infantesa és imprescindible en societats on la supervivència depèn de no dependre gaire de ningú.

Però Yuri Herrera podria haver escrit qualsevol altra història i el llibre seria igualment excel·lent: el mèrit de Señales que precederán al fin del mundo és la llengua. L’he obert sovint a l’atzar i sempre m’ha seduït l’estil. Els diàlegs, per exemple, són breus i esmolats. Hi ha llibres que em cauen de les mans quan ensopego reiteradament amb localismes innecessaris, tòpics o inversemblants; suposo que amb l’edat augmenten les manies. Una prosa sorprenent i precisa, enlluernadora, que està escrita parant l’orella i sotmetent les paraules a una acurada destil·lació perquè resulti veritable, contribueix a l’eficàcia dels diàlegs:



Fins a l’última pàgina es manté la il·lusió que el narrador no es podria haver expressat de cap alta forma. L’autor marca els límits de la versemblança i se’n surt amb escreix. Una meravella.

diumenge, de març 21, 2010

Males companyies

. diumenge, de març 21, 2010
6 comentaris

A Males companyies passen moltes coses. El protagonista és un jove aviciat, insolent i amb sort que substitueix la mare i l’àvia per una altra protectora que li mantindrà la impunitat. La història tantes vegades escrita del jove illenc que viatja a Barcelona, amb la diferència que en aquest cas no es tracta d’una novel·la de formació: el protagonista té l’oportunitat de madurar, però la refusa i aquest és un gran encert que Marc Cerdó explica molt bé a VilaWeb:

Aquest viatge, me'l van inspirar unes paraules de Sèneca de 'Lletres a Lucili' (Col·lecció Bernat Metge) que diuen: 'De què t'estranyes, car Lucili, que els viatges no t'aprofitin gens, si pertot t'emportes a tu mateix. T'estalona la mateixa causa que t'expel·lia.' (Lletra XXVIII, 'Els viatges no guareixen l'esperit'). Que vol dir que tu continuaràs essent tu encara que el paisatge canviï, que un nou paisatge no et resoldrà els problemes, els problemes aniran amb tu. I el protagonista incorre en l'error de pensar que canviant de paisatge deixarà els problemes enrere, canviarà d'identitat.

No hi ha, doncs, un viatge d’iniciació, una entrada a la vida adulta, potser perquè l’adoració de la joventut en la societat de consum prolonga l’adolescència més enllà de la immersió en el món laboral que, amb altres indicadors, marcava dècades enrere l’arribada a la maduresa.

Però Marc Cerdó podria haver escrit qualsevol altra història i el llibre seria igualment excel·lent: el mèrit de Males companyies és l’estil. L’he obert sovint a l’atzar i sempre m’ha seduït el llenguatge. Els diàlegs, per exemple, són lúcids i pertinents. Hi ha llibres que em cauen de les mans quan ensopego reiteradament amb diàlegs innecessaris o tòpics o inversemblants; suposo que l’acumulació de lectures implica un augment de les manies. Una prosa rica i precisa, enlluernadora, que no sembla escrita a cop de diccionari, contribueix a l’eficàcia dels diàlegs, malgrat que l’autor no s’està d’explicar com s’ha documentat:



Fins a l’última pàgina es manté la il·lusió que el narrador protagonista no es podria haver expressat de cap alta forma. L’autor marca els límits de la versemblança i se’n surt amb escreix. Una meravella.

dijous, de març 11, 2010

Nocturn

. dijous, de març 11, 2010
14 comentaris

Unes pàgines més de Males companyies de Marc Cerdó, novel·la impressionant, però m’assetja i venç la urgència de fullejar el número 50 de la revista Caràcters, on llegeixo el comentari de Joan Josep Isern a La nit de les papallones, la crítica demolidora de Simona Škrabec a Violència de Žižek, l’entrevista a Joan Solà i algun tastet d’altres articles que llegiré un altre dia, perquè també tinc el número 33 de L’espill i, malgrat que fa estona que hauria d’haver anat a dormir, encara llegeixo una mica de l’article d’Axel Honneth «Contra Sloterdijk», i «La modernitat dels altres» d’Àlex Matas sencer. I si fos possible no dormir? Llavors continuaria amb Males companyies i potser després amb Cuentos completos de Fogwill o la nova edició de Los pichiciegos de Periférica, o Impresos de vanguardia en España 1912-1936 de Juan Manuel Bonet, o el volum vuit de l’Obra completa d’Artur Bladé i Desumvila titulat Cicle de la Història, o el primer volum d'Obras de Copi, o potser enllestiria l’apunt sobre Los muertos de Jorge Carrión, o l’apunt que fa molt que tinc al cap però que encara no he trobat el pretext per escriure d’Un bàrbar al jardí de Zbigniew Herbert, o sobre la bellíssima i pertorbadora novel·la de Yuri Herrera Señales que precederán al fin del mundo. I si ara no hagués d’anar a la llibreria, impacient per obrir caixes de novetat i de reposició, encara m’entretindria a trobar els enllaços d’aquest apunt, però no tinc temps i ho deixo per aquesta nit, després de visitar els blogs que m’agraden i abans de reprendre la lectura de Males companyies, i...

diumenge, de març 07, 2010

Aviat, a les millors pantalles...

. diumenge, de març 07, 2010
10 comentaris



dimecres, de març 03, 2010

Estimat amic

. dimecres, de març 03, 2010
11 comentaris

A «Les monedes marquen» d’Esplendor i glòria de la Internacional Papanates de Quim Monzó llegia

Totes les coses periran però, quan les escrivim, no pensem que un dia denotaran l’ahir. Avui, per exemple, moltes actituds telefòniques —en obres de teatre, pel·lícules o contes— denoten el pas del temps. ¿Com pot en Tal trucar a en Tal Altre cada dia des de casa —per assetjar-lo i insultar-lo de manera anònima— sense que aquest descobreixi el número gràcies a l’identificador de trucades, tan habitual ara en segons quins models de telèfon?

i he relacionat immediatament aquest article amb Estimat amic: Cartes. Textos que recull les cartes que es conserven de la correspondència entre Pere Calders i Joan Triadú. De fet, La majoria són de Pere Calders, perquè de Joan Triadú només se’n conserven tres. L’he relacionat concretament amb la pàgina 118:
55

23 de juny de 1964

Estimat amic: us desitjo de tot cor que passeu un dia del vostre sant ben feliç.
Una forta abraçada!


56

Barcelona, 14 de setembre de 1964

Estimat amic: en Jordi Garcia, de Serra d’Or, em va demanar l’original de «Qüestions obertes» per al mes de novembre. Avui, en el mateix correu d’aquesta còpia, li trameto el treball conjunt. Si tens alguna cosa a objectar-hi, serem a temps, penso, a les rectificacions que calguin o a la supressió total.

[ ... ]


Han calgut catorze anys, més de cinquanta cartes, superar els obstacles econòmics i polítics i travessar l’oceà Atlàntic per canviar el vós pel tu. Les referències a cartes que no arriben, o que no se sap si arribaran a temps perquè publiquin el conte o l’article adjunts, o les dificultats per publicar una revista són fets que denoten inevitablement com han canviat les coses des de llavors, però em sembla més profund el canvi de tractament perquè penso que té a veure amb la manera de relacionar-se amb les persones. Probablement la distància física va ser decisiva per mantenir un tractament que no sé si la proximitat literària convidava a abandonar. L’expressió “Una forta abraçada!”, en canvi, no sorprèn: és ben habitual en correus electrònics, comentaris, xarxes socials, etc., però un “vós” en aquests contextos virtuals seria del tot sorprenent.


Tant si són anteriors com posteriors a la pàgina que he esmentat, les cartes d’Estimat amic i els articles de Joan Triadú que completen el volum que han editat Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí són una delícia. Malgrat la franquesa amb què escriu Pere Calders, no resulta difícil intuir les coses que no diu, les esperances i neguits que dipositava en la labor del crític per penetrar en la seva obra i facilitar-ne la difusió. Immediatament després de la darrera pàgina del llibre, he obert Tots els contes i he tornat a les Cròniques de la veritat oculta.

dilluns, de març 01, 2010

El Tercer Reich de Roberto Bolaño, o El meravellós estiu breu d’Udo Berger

. dilluns, de març 01, 2010
9 comentaris

Un joc no és mai un simple joc: dels tradicionals com els naips, els escacs o el parxís al programa més sofisticat, sempre hi ha un rerefons simbòlic que reviu a cada moviment, clic o tirada de daus, encara que no en siguem sempre conscients. Udo Berger és el campió alemany d’El Tercer Reich, un joc que compta amb un manual voluminós, clubs de seguidors per tot el món, revistes i fanzines que aporten, discuteixen, refuten variants i estratègies. Durant les vacances d’estiu a la Costa Brava amb Ingeborg, Udo escriu un diari per registrar el procés d’elaboració d’un assaig definitiu sobre el joc, un article que li podria canviar la vida perquè li obriria les portes de la professionalització. Jove, ben plantat, amb una xicota intel·ligent i atractiva, Udo Berger és l’antítesi del protagonista negre, gras, nerd i verge de La maravillosa vida breve d’Oscar Wao, de Junot Díaz. Tenen el comú la passió —addicció— per aquesta mena de jocs i el fet que la violència, inofensiva sobre el tauler, és el correlat d’una violència real i abismal que determina la seva vida: la dictadura Trujillo a la República Dominicana i la Segona Guerra Mundial.

La diferència és que, en el cas d’Óscar Wao, el joc és evasiu, mentre que en el cas d’Udo Berger penetra en la seva consciència i determina la manera com es relaciona amb el món, tant pel que fa a l'aplicació inconscient de les estratègies del joc al seu entorn com pel que fa a la preferència aparentment ingènua pel bàndol nazi. Determinades escenes estan descrites amb el mateix llenguatge que utilitza per parlar d’El Tercer Reich, en un procés d’identificació que assoleix el cim en els moments de domini absolut sobre la partida que juga contra un personatge misteriós, el Quemado; un estranger desarrelat d’origen sudamericà que viu a la platja, en un búnquer format pels patins que lloga durant el dia, un home desfigurat pel foc però amb un cos fort i musculós que causa fascinació i repulsió alhora. L’article no avança gaire, però, perquè aviat es veurà arrossegat a conèixer altres personatges: turistes alemanys com Charly i Hannah, joves vividors més o menys tèrbols com el Lobo o el Cordero, o a guanyar-se la confiança de Frau Else, que regenta l’hotel davant l’absència del seu marit, malalt.


Malgrat que Udo Berger registra cada dia al seu diari amb tota mena de detalls, Bolaño aconsegueix de manera magistral que el llenguatge mediat pel joc que utilitza el protagonista deixi entreveure tot de situacions que remeten a un món tèrbol, a comportaments potser abominables dels quals no n’és conscient al començament, però que després resulten impenetrables, entre algunes paraules, moltes conjectures i molt poques evidències. Aquests fets, per tant, no s’aclareixen mai del tot. Potser una segona lectura més atenta de determinats capítols en desvelaria més trets, però em sembla fonamental que l’atmosfera de misteri ominós que a poc a poc envaeix la novel·la no desaparegui del tot després de l’última pàgina. Si la relació d’Óscar Wao amb la cosa que convindrem a anomenar encara com a realitat és de col·lisió constant i acaba en fractura, en el cas d’Udo Berger, a partir del moment que la cosa que convindrem a etc. canvia de fesomia gràcies a la partida amb el Quemado, és de dissolució.


Si fos un crític literari ara tocaria determinar el lloc que ocupa El Tercer Reich en l’obra de Roberto Bolaño. Però com que no ho sóc, tan sols puc dir que m’ha semblat una gran novel·la i que està entre les millors de l’autor, després de 2666 i Los detectives salvajes i abans de La pista de hielo o Una novelita lumpen, que recentment s’han incorporat al catàleg de l’editorial Anagrama. Desconec les raons que van menar a desar-la en un calaix. El Tercer Reich és una novel·la acabada, el final és coherent amb el procés de dissolució de la manera d’entendre el món que viu el protagonista. L’única raó que se m’acut és que Roberto Bolaño s’hi exposa molt més que a altres novel·les. El Quemado com a projecció de l’autor resultaria un recurs massa evident per mostrar o conjurar vivències molt íntimes. Perquè si hi ha una diferència entre el procés de dissolució final de Los detectives salvajes, per exemple, i El Tercer Reich és que en la primera no hi ha un judici moral clar: tot s’allunya i es difumina però els personatges no perden en cap moment la seva complexitat, mentre que a la segona el Quemado és el responsable de presa de consciència d’Udo Berger respecte del rerefons simbòlic del joc, un joc que deixa de ser un simple joc perquè revela la naturalesa violenta del simbolisme que el defineix. El Tercer Reich, doncs, seria la novel·la d’una revenja contra la Història amb final feliç: la banalitat del mal fa autocrítica i s’esmena. Però la revenja, tal com es pot llegir al final extraordinari, brutal, d’Estrella distante, no sol portar la felicitat, encara que resti impune.