dimarts, de febrer 27, 2007

L'autoajuda al descobert

. dimarts, de febrer 27, 2007

L’autoajuda al descobert de Francesc Miralles és una mostra excepcional del l’excel·lent moment que viuen els estudis literaris a casa nostra. L’autor desenvolupa un procediment agosarat, i reeixit malgrat la novetat, per estudiar un corpus textual certament incommensurable: ha escrit un llibre sobre l’autoajuda que sembla un llibre d’autoajuda. Les perspectives que s’obren davant d’aquest nou procediment hermenèutic són immenses: un estudi sobre Ausiàs March que sembli escrit per Ausiàs March, per exemple, eliminaria la necessitat de llegir l’autor medieval.

Una de les característiques principals del llibre d’autoajuda és seduir el lector des del títol, encara que després el contingut doni pas a la frustració d’expectatives. Francesc Miralles opta per explicar la seva experiència a un parell d’editorials, que no esmenta, i així oferir alguns dels trets principals del gènere: com escriure un llibre a partir de refregits d’altres llibres —una tècnica que qualsevol universitari apressat domina amb perfecció—, l’ús dels pseudònims i els problemes que planteja si el llibre té èxit, el públic al qual va destinat, la participació dels diferents oficis editorials: traductors, maquetistes, il·lustradors, correctors i redactors, etc.

Un altre tret imprescindible de l’autoajuda és que aquests llibres no expliquen res que el lector no conegui per endavant. D’aquesta manera, L’autoajuda al descobert toca tots els prejudicis; per exemple, que la majoria de llibres són escrits per encàrrec i no per vocació. Francesc Miralles sembla confirmar-ho des de la pròpia organització del material: un inici força divertit, on se sent molt còmode amb l’ús dels tòpics laborals aplicats a la seva experiència editorial, dóna pas a una avorrida tipologia de gurús i a una innecessària relació de best-sellers d’autoajuda de tots els temps, un final que sembla escrit per arribar al nombre de pàgines contractat per endavant.

Com que la intenció —reeixida— és escriure un llibre sobre l'autoajuda com si fos un llibre d’autoajuda, l’autor evita desenvolupar línies d’investigació que haurien resultat molt interessants. Abordar els límits de l’autoajuda, per exemple, hauria permès aportar hipòtesis agosarades a l’estil de «tota paraula escrita és d’alguna manera autoajuda». Així, hauria pogut incloure alguna referència a autors ben nostrats com Francesc Eiximenis o, inclús, Joanot Martorell: els burgesos que aspiraven millorar la seva posició aprenien gràcies al Tirant lo Blanch com havien d’escriure cartes o com calia comportar-se en presència de la noblesa. Però aquesta mena de consideracions impediria que el llibre assolís el seu propòsit: entretenir una estona sense gaires complicacions.

1 comentaris:

subal ha dit...

Vaig tenir oportunitat de conèixer en Francesc Miralles en un curs d'editors. Em va semblar un tipus especial i divertit. En la meva tipologia de dibuixos animats, pertanyia a l'espècie freaks-amb-jersey-de-color-verd. Em va semblar un pària del sector editorial, i per això em va caure bé. En el mateix curs editorial ens van recomanar llegir Felicitat (marca registrada), un llibre que juga amb la possibilitat que un llibre d'autoajuda sigui realment eficaç, amb la conseqüent crisi mundial a tots nivells. Com el llibre de Miralles, la primera part de Felicitat és molt divertida; descriu a la perfecció el que hom pensa que són els budells d'una gran editorial. Però la segona part és infumable.

Darrerament, Miralles ha ajudat a crear un best-seller ben nostrat (o no tant nostrat)... no sé... un que va d'una esglèsia o no-sé-què...


És un loser especial, en Miralles. Però potser haurem recuperat a un autor. El fet que escrigui un llibre sobre l'autoajuda potser vol dir que "por lo que me queda en el convento..." i es dediqui a escriure novel·les normals, que sé que és el que a ell li agradaria. Espero.