dilluns, de febrer 19, 2007

La matèria primera

. dilluns, de febrer 19, 2007

Cal estar molt segur de les pròpies eines literàries per escriure «Una tarda al teatre». Francesc Serés ho demostra amb aquesta narració d'una assemblea de treballadors acomiadats de la SEAT, un fet datat el "dos de febrer del 2006, a dos quarts de cinc de la tarda al casinet d'Hostafrancs". Els qui mai han sentit a parlar d'aquesta mena d'actes hi trobaran la posada en escena, les disputes i la retòrica habituals. Els qui han llegit o escoltat alguna cosa sobre això hi reconeixeran els tòpics i els matisos. Els qui hem participat en reunions semblants recuperem l'experiència exacta. Després que les mobilitzacions sindicals han donat pas a la convicció que res ja no pot canviar, Serés dóna veu a la fatalitat, la ràbia, a les conspiracions indemostrables, a les insinuacions esmolades, a l'enveja pels qui han conservat la feina. Amb una gran capacitat d'escoltar i comprendre les raons dels altres —sense cap necessitat d'identificar-s'hi o de compartir-les—, el distanciament del narrador implica una aposta ètica que defuig el sentimentalisme previsible i s'arrisca a discutir conceptes bàsics, com la paraula solidaritat:

La Merche torna a insistir en la solidaritat que han rebut de tants i tants grups i que hi ha escoles que volen que treballadors de Seat vagin a explicar-los què ha passat... Tanta solidaritat embafa, cansa, fins i tot diria que fastigueja. Solidaritat. Quina merda de paraula, no encaixa enlloc. Justícia o pietat, si més no, tenen un pes bíblic, social i històric que fa que, davant de les connotacions de la solidaritat, aquesta quedi com si estigués impresa en paper diari defa setanta anys. Les bones intencions... Com les paraules compañero i compañera.

La matèria primera és un llibre que afronta el repte de narrar històries que tots hem escoltat més d'una vegada. Francesc Serés recull els testimonis d'algunes persones sobre l'esforç de guanyar-se la vida i els converteix en literatura. De vegades explica com es troba amb els protagonistes de cada relat i com es desenvolupa l'entrevista, d'altres assumeix la veu del personatge i narra la història en primera persona. Tant en un cas com en l'altre, hi ha algú que vol comprendre la seva vida i aprofita l'oportunitat per organitzar-li un sentit. Francesc Serés inclou, per tant, els tempteigs dels personatges a l'hora de donar coherència als fets que expliquen. Un joc de proximitat i distanciament que sembla eixamplar el temps i l'espai de cada narració.

Espero que algun crític en desveli perquè m'ha agradat tant aquest llibre. Jo difícilment podré fonamentar el meu entusiasme, però potser si dic que aquestes històries quotidianes són noves i exactes gràcies a la força de la prosa i de l'actitud de l'autor, potser així se m'entendrà. Parlar d'una noia que sembla assumir la condemna a fer un psicotècnic rera l'altre, del noi de que fa de taxista i alhora es dedica a trobar altres formes de guanyar diners gràcies al turisme, dels professors que s'enfronten a la passivitat de pares i alumnes i a la mandra d'altres professors, de les fàbriques que desapareixen perquè a Catalunya cada cop es fabriquen menys coses i sembla més un immens hotel, de la crueltat que poden exercir els obrers davant la desesperació de veure com es perd ineviblement el lloc de treball, dels errors de l'empresari que paga tota l'empresa quan se'n va en orris... parlar d'això i no caure en el fàcil sentimentalisme, en la lliçó moral previsible, en els tòpics sobre la Catalunya que desapareix, és excepcional.

11 comentaris:

Un que passava ha dit...

Vaig començar La força de la gravetat i el vaig deixar al segon conte o al tercer conte. En aquell moment no vaig connectar-hi gens, em temo. Potser més endavant ho torni a intentar... (sóc tossut de mena, jo).

SU ha dit...

Ara que ja no el publica en Vallcorba... Me'l compraré i, el més aviat que pugui, me'l llegiré!
Gràcies per la recomanació, llibreter, un cop més!

el llibreter ha dit...

És que el començament no és gaire llaminer, Ferran. Suposo que cal entrar dins del joc que proposa l'autor, i si no és el moment d'entrar-hi, doncs no passa res: a tu no et faltaran llibres per llegir!

Espero que si després no t'agrada, su, no em dediquis un post de revenja... ;-)

Salutacions cordials

el fill de la mamelluda ha dit...

El que es jubila de la fàbrica i li envien les màquines a la Xina i el dels advocats, impressionants. Per no dir res de la noia que pateix insomni.

Pere Meroño ha dit...

Solidaritat

Sí, una paraula bellíssima, bonica, expressiva, i, a més, lligada a la lluita fraternal del moviment obrer organitzat.

La trobo, a més, ben actual.

el llibreter ha dit...

Solidaritat? depèn de qui usi una paraula tan gastada i en quin context. En èpoques de benestar és una paraula buida. He tingut la mala sort de participar en l'organització de vagues generals, de cremar moltes hores en defensa de la solidaritat obrera, per millorar les condicions de vida i coses així, per comprovar finalment que la solidaritat obrera és que quatre gats es manifestin i que els obrers es passeguin pel carrer del seu poble com fos diumenge i que omplin a vessar els pocs bars oberts. És clar que si fem enquestes, a veure quants obrers es consideren obrers. Només quan hi ha acomiadaments els acomiadats reclamen la solidaritat dels altres. Mentrestant, guanya en menfotisme obrer.

enric faura ha dit...

He acabat de llegir el llibre. M'ha semblat un bon treball literari però sobreto un excel.lent estudi antropològic i social d'una part de la Catalunya actual. Sense fer judicis, amb una descripció molt objectiva dibuixa un quadre de la nostra societat, o de part d'ella, que feia temps que no veia. Potser aquesta és la màgia de la bona literatura.

Júlia ha dit...

Novel·lar el present ja té mèrit, avui.

el llibreter ha dit...

La bona literatura restitueix la complexitat de les coses, Enric. Per a això, insisteixo en el fet que tothom ha escoltat la mena d'històries que trobem al llibre però que només un molt bon escriptor com Francesc Serés és capaç de fer-nos-les noves i exactes.

Em sorprèn, Júlia, la teva afirmació.

Salutacions cordials.

Un que passava ha dit...

No faria pas un post de revenja, Llibreter, quines coses que dius ;-)

Alexandre ha dit...

És un goig seguir les teves recomanacions, llibreter. Així que em vaig regalar Matèria Primera.
Estic d'acorden què la manera d'explicar els esdeveniments aporta una mena d"'aire fresc" en la tan i tan ancorada literatura catalana (o de llengua catalana, millor).
Però NO ESTIC D'CORD amb aquesta afirmació que fas "no caure en el moralisme previsible". Fixa't: (pàgina 129): "vaig anar a parara un organisme com el Departament de Treball, que tenia un cap de personal que no sabia ni quan se m'acabava el contracte". Penso que és una manera molt subtil de buscar el moralisme però ho és. L'amaga constantment aqust moralisme, però hi és.
És el meu punt de vist, i enunciat des de tot el respecte del món, i amb un ànim de discrepància constructiva.