Els llibres

El títol m’havia d’encuriosir per força. Encara que això de guiar-se pel títol sol conduir al desengany, el nom de la col·lecció semblava una garantia: Jardins de Samarcanda. I vaig obrir una pàgina a l’atzar. Vaig començar, doncs, Els llibres de Manuel António Pina per la pàgina 34, amb el poema “Gare du Sud”, que comença així en la traducció de Gabriel de la S.T. Sampol:

Tot quant tenim pertany a uns altres

que desconeixem, i d’altres encara,

i en tenim por com si ho perdéssim

i quedàs una ombra, la nostra ombra.

Som lluny de casa i aquesta ombra

és l’únic estatge a què ens podem acollir.

Sovint sembla que llegim en un llibre nou les coses que altres han escrit abans, que s’arriba a una mena d’impossibilitat d’afegir res. Però aquí el poeta recorda els llibres que ha llegit i fa d’aquesta impossibilitat aparent el tema dels seus versos. El poema esdevé el lloc del combat o del diàleg amb la tradició, on el poeta pren consciència dels propis límits.

Després de recórrer Els llibres amunt avall i d’haver-hi trobat poemes d’una bellesa exacta, ha arribat l’hora de llegir-lo del començament al final. Quan un poeta dóna veu precisa a algunes intuïcions del lector, sorgeix el desconcert de perdre alguna cosa que semblava pròpia i l’alleujament de trobar-li les paraules.

Així comença “Quin dia? Quin esguard?”:

Vaig arribar massa tard

i ja se n’havia anat tothom,

hi quedaven papers vells, vides mortes,

identitat, brutedat, eternitat.

Es varen menjar el meu cos i

es begueren la meva sang; i seguidament la meva biblioteca;

i varen escriure la meva Obra Completa;

he romàs, desposseït, jo.