dilluns, de desembre 31, 2007

Oportunitats

. dilluns, de desembre 31, 2007
9 comentaris

Hi ha llibres que esperen encara la seva oportunitat, malgrat que jo no ho sàpiga. Llibres que resten abandonats després d’unes poques pàgines perquè m’esperava una altra cosa i no em venia de gust llegir la que m’he trobat, o perquè pensava que tot plegat no em feia el pes, o perquè considerava que potser més endavant aconseguiria endinsar-m’hi amb les eines adients o per tantes raons que fóra difícil recordar-me’n. Darrerament, per atzar, he tornat a dos llibres que havia abandonat mesos enrere, cadascun per motius diferents.

Dies feliços a la presó, de Martí Sales, havia agradat molt a dos companys de la llibreria i, empès per la confiança que els tinc, vaig començar a llegir-lo amb unes expectatives molt elevades; tant, que passava les pàgines i l’expectativa es desinflava, fins que el vaig abandonar convençut que era una decisió definitiva. Però un dia que no tenia lectura per a l’autobús i disposava de poc temps per decidir-me —perquè si no, faria tard—, vaig recordar la insistència d’un bon amic a qui també li havia agradat, i el vaig tornar a agafar. Al cap i a la fi, es tracta d’un llibre que aplega seixanta-cinc fragments, de manera que em semblava molt adequat per distreure’m durant el trajecte, per espigolar-lo al ritme de les parades i dels semàfors. Assegut còmodament a l’autobús i amb uns vint-i-cinc minuts per endavant, vaig començar de nou a llegir-lo i, si bé el primer fragment ja m’havia agradat força, no em vaig saber explicar com el segon no m’havia cridat l’atenció a la primera lectura. És fantàstic. I així, els vint-i-cinc minuts em van passar volant. Com els vint-i-cinc minuts de la tornada. Com les hores que li vaig dedicar a casa. Res d’espigolar, doncs: seguia l’ordre estricte dels fragments, atent als detalls que m’havien passat desapercebuts, sobretot al risc amb què insereix frases agosarades en proses desolades, de d’hiperrealisme a la fantasia, amb la curiositat ben viva cada cop que passava d’una pàgina a l’altra.

Los príncipes valientes, de Javier Pérez Andújar, em va impressionar des del començament. Una història d’un fill d’emigrants, que és singular i intransferible, com les històries que podríem explicar milions d’emigrants, però que comparteix tot de detalls i situacions que fan difícil no identificar-s’hi. Va ser a la pàgina 26 que vaig abandonar el llibre per més endavant, després de llegir “Mi madre me lee el Quijote sentada en una silla verde, perqueña, de madera, con asiento de enea, que es una silla de campo que se ha venido a la ciudad”. A mi, la mare no em llegia; però aquesta frase em va transportar als primers anys a Catalunya, amb unes cadires que formaven part d’un mobiliari de poble que s’havia vingut a la ciutat i que va trigar molts anys a ser substituït per un mobiliari de ciutat. I el vaig abandonar amb la certesa que calia tornar-hi, perquè la intensitat de frases com aquesta, que aconsegueixen restituir el record fins a fer-lo gairebé tangible, anunciava que em trobava davant d’un gran llibre. Ara, unes poques hores després d’haver-lo acabat, amb el desconsol amb què acabo els llibres que voldria que continuessin pàgines i pàgines enllà, puc confirmar que hi ha tot d’afinitats, però sobretot hi ha un estil. El gust per enumerar, esmentar, nombrar, acumular, escriure paraules que al·ludeixen a coses i fets que són de tinta i de paper, per repetir uns mateixos esquemes sintàctics, el fet que la progressió narrativa pengi d’un fil, que cada capítol sembli l’element d’una enumeració anomenada llibre, tot això desemboca en un estil que és un riu, torrencial de vegades; d’altres, tranquil. Un estil que corre el risc de tornar-se repetitiu, perill que l’autor conjura gràcies al detall inesperat, a l’anècdota, a una comparació agosarada, a vèncer les proves de l’escriptura com un príncep valent.

dilluns, de desembre 24, 2007

Vendre's l'ànima

. dilluns, de desembre 24, 2007
35 comentaris

La primera vegada que em van demanar un llibre per a algú que no llegeix vaig haver de fer un esforç titànic per dissimular la perplexitat que em causava la situació. Perquè, quina necessitat hi ha de regalar-li un llibre? Òbviament, en cap cas no se’m va acudir de suggerir alternatives: si la decisió ja estava presa, qui sóc jo per contradir ningú? Com que la meva opinió interessa ben poca gent, la resposta va ser una altra pregunta: què li agradava al nolector? A partir d’aquí, en un joc de pistes i intuïcions, intentava evitar en tot moment de recomanar res i sí, en canvi, mirava d’orientar el client entre els llibres que podrien interessar el destinatari. Des de llavors que tinc la precaució de mantenir repertori de llibres a l’abast per satisfer aquesta inexplicable consulta. Més difícil de resoldre és quan em demanen que recomani algun llibre per a algú que llegeix molt. No sóc gaire partidari de recomanar res si no és que conec el client, perquè entre les afinitats i complicitats del tracte sovintejat no és difícil indicar alguna novetat o reimpressió que s’adigui als gustos que li conec. Però, malgrat l’experiència que he anat acumulant, endevinar quins llibres podrien agradar a una tercera persona, a través de les dades sovint boiroses que proporciona un desconegut, és una prova de resultat incert, perquè mai no sabré si la tria final ha estat més o menys adient.

Però hi ha qui es pensa que els llibreters som una mena d’erudits amb un coneixement exhaustiu dels milers de llibres que oferim. Jordi Costa, per exemple, publicava al setembre a l’Avui un article on, a propòsit d’un llibreter de Buenos Aires que mostrava menyspreu per l'autor que una clienta li havia sol·licitat, un autor gens coherent segons el parer del llibreter argentí, afirma:

Em costa imaginar una escena semblant en una llibreria de Madrid o Barcelona, on un no acostuma a trobar dependents tan ben informats sobre les contradiccions ideològiques dels autors presents a les prestatgeries. Ni, tampoc, dependents capaços d'arriscar una venda per tal de deixar ben clara una opinió personal.

El llegidor pecador ja va escriure una resposta a l’article amb la qual estic d’acord, així que no m’hi estendré. Només afegiré que considero poc respectuós retreure res sobre les decisions dels lectors. Al principi em sobtaven algunes barreges que, en un primer cop d’ull, podrien semblar ben estranyes; però els llibreters no som jutges del gust i tenim altres estratègies per destacar llibres, accions que no requereixen importunar ningú amb les nostres discutibles opinions.

La traducció a l’espanyol de Vendere l’anima de Romano Montroni m’ha recordat que el bon llibreter no llegeix a la llibreria: treballa. Sobretot perquè no disposem de gaire temps. I en l’atenció al client cal que predomini el desig d’orientar-lo entre la selva de l’edició: des de les bibliografies dels estudiants, inevitablement plenes de llibres exhaurits, fins a les consultes sobre llibres per a nolectors.

diumenge, de desembre 16, 2007

Sense criteri

. diumenge, de desembre 16, 2007
12 comentaris

Fa alguns dies que intento resoldre l’enigma que em plantejava el correu electrònic amb el qual m’han convidat a participar en l’antologia de la catosfera literària que publicarà l’editorial Cossetània. Em va deixar aclaparat perquè em demanen el millor apunt d’aquest blog. Un problema difícil de resoldre perquè triar el millor apunt implica, abans que res, establir un criteri que determini quin podria ser el millor apunt i, a partir d’aquí, comparar, descartar i triar. Però, quin criteri? ¿Caldria, encara abans de tot, establir una mena de metacriteri per discernir quin criteri podria ser el millor per determinar quin seria el millor apunt? Al final he decidit elevar l’enigma a la categoria de misteri i tenir fe en la memòria.

He recopilat els apunts que avui recordo haver publicat amb satisfacció, amb el benentès que rellegir-los ara ha fet que l’aital satisfacció s’esvaeixi en la major part dels casos. Entre els que encara m’agraden, han quedat set finalistes:
Acabo d’enviar un correu electrònic amb la meva tria final. No sé si és el millor o no; sé, però, que m’agradaria escriure més apunts així.


[Gràcies Eduard, Amu Daria em sembla un blog magnífic.]

diumenge, de desembre 09, 2007

Assaigs editorials

. diumenge, de desembre 09, 2007
8 comentaris

La liquiditat de Zygmunt Bauman deu gaudir d’una salut torrencial. Hores d’ara coincideixen a la taula de novetats almenys quatre títols diferents entre novetats —Arte ¿líquido?, Temps líquids, Vida de consumo— i reedicions —Modernidad y holocausto— que culminen l’onada de traduccions amb què diferents editorials ens han inundat a llarg de l’any. Bauman és un exemple paradigmàtic del «gran assaig internacional» al qual les editorials en llengua catalana dediquen una atenció més aviat escassa. De Bauman, de fet, fins ara només dues editorials universitàries havien gosat publicar-ne algun llibre —Identitat i Globalització—, a banda d’alguns opuscles elaborats a partir de conferències. Per això em sembla significatiu que l’editorial Viena, en ple procés de canvis saludables, s’hagi decidit a publicar Temps líquids junt amb un assaig divulgatiu del sempre recomanable Jacques Le Goff dins de la col·lecció Carta blanca. No es tracta, però, d’un símptoma aïllat. Coincideix amb tot d’iniciatives que, des de la perifèria editorial, aposten per eixamplar les opcions de llegir assaig i rodalies en català.

Obrador Edèndum presenta un programa certament ambiciós. Entre les novetats que ja es poden trobar a les llibreries hi ha el primer lliurament de la col·lecció Enraonaments, l’Areopagítica de John Milton —al qual seguiran títols d’Italo Calvino, Giacomo Leopardi i Samuel T. Coleridge—, i el primer de la col·lecció Filosofia, La por al coneixement de Paul Boghossian, la lectura del qual he ajornat fins que em desempallegui dels símptomes més persistents de la grip que fa dues setmanes que em tortura. No cal dir que espero amb molta curiositat els títols en preparació de dues col·leccions més: Ciència i acció i Escriny.

La intenció d’Adesiara és recuperar clàssics en català i, si bé dels tres títols amb què competeixen per l’espai a les taules de novetats només Història del diable de Daniel Defoe és pròpiament un assaig, em permeto la llicència de considerar també com a tals les dues cartes de caràcter autobiogràfic de Petrarca —Carta a la posteritat i Carta a Boccaccio— que inauguren la col·lecció Aetas i que continuarà amb un dels clàssics més divertits: Llucià de Samòsata.

Accent Editorial comença amb quatre títols: la paperització del blog de Josep-Maria Terricabras, qui també tradueix l’Ecce Homo de Nietzsche, un que tinc a casa també a l’espera de la pau postgripal: La claredat d’Heràclit de Josep Palau i Fabre i, finalment, El nebot de Rameu de Diderot. Així d’eclèctics són, també, els tres títols que presenta la nova col·lecció Els llibres de l’Avenç: Escrits sobre Catalunya i Ibèria de Fernando Pessoa, Pinyols d’aubercoc d’Emili Manzano i La veu del PSUC: Josep Solé Barberà advocat, d’Andreu Mayayo.

Cal fer autèntics malabarismes a les taules de novetats perquè tots aquests llibres gaudeixin de l’atenció que, sens dubte, mereixen. No pretenc ser exhaustiu, evidentment; esmento aquestes iniciatives editorials perquè trobo que es tracta d’un símptoma molt engrescador: si no gaudissin de continuïtat, ara que hi ha un públic lector prou ampli amb formació universitària —és a dir: que ha adquirit la capacitat de llegir assaig en català sense prejudicis—, em preocuparia molt seriosament per l’extensió que hauria assolit la mandra lingüística que caracteritza la llengua ornamental del país. Però crec que cal ser optimista; La doctrina del xoc de Naomi Klein, per exemple, s’ha venut per sota de La doctrina del shock, però no tan per sota com havia previst, malgrat els quatre euros de diferència que hi ha entre les traduccions catalana i espanyola.

diumenge, de desembre 02, 2007

La descomposició de la llum

. diumenge, de desembre 02, 2007
10 comentaris

Hi ha un assassinat, una vídua rica, la revenja d’una revenja, un fosc tràfic de joies robades... Però aquesta part de La descomposició de la llum passa aviat a un segon terme. És el fil que relliga la novel·la, és veritat, però la intriga que m’ha fet devorar-ne les pàgines ha estat llegir quin personatge protagonitzava cada nou capítol. Pensava titular l’apunt «Exercicis sobre el punt de vista», una d’aquelles ocasions en què el títol és el pretext per escriure l’apunt, i al final l’escric contra el títol nonat, perquè si bé la veu narradora focalitza l’acció en un personatge diferent a cada capítol, d’exercicis —entesos com a provatures o tempteigs— no n’hi ha enlloc: l’ús de l’estil indirecte lliure, per exemple, és d’una elegància i una subtilitat fascinants.


Al vuitè capítol trobem un personatge que no aporta res a l’entrellat. L’àvia —la mare de la protagonista—recorda la seva vida; les persones, els llocs, els moments. La novel·la no hauria patit gens si s’hagués suprimit aquest capítol: seria perfectament intel·ligible. Però hauria estat una pena prescindir-ne, perquè hi trobem els trets que diria que defineixen millor l’estil de Júlia Costa —o, almenys, els que em fan seguir el seu blog. En primer lloc, sens dubte, la seva habilitat per inserir històries que reblen l’ambient de la novel·la, una nostàlgia que mira cap al futur, amb una consciència del pas del temps que oscil·la entre l’esperança i la resignació. En segon lloc, la capacitat per fer-les ben properes, amb la vida de barri com a punt de partida per explicar uns personatges que han passat per la Història amb altres preocupacions que memoritzar els Grans Relats. Passava les pàgines i em sentia com un tafaner que espia la vida dels altres, gràcies, en tercer lloc, a un elaborat to col·loquial ple de matisos sorprenents.


Al final de la novel·la, quan un gir metaliterari posa l’accent sobre la pròpia elaboració de la novel·la, aquest vuitè capítol apareix com un despullament descarnat de la narradora.


També, al final:


El meu món, limitat, era ben lluny d’aquella mena de negocis estranys, dels robatoris de joies i de les xarxes de delinqüents. No era capaç d’imaginar quina mena de socis podia haver tingut en Palau, interessats a recuperar aquells objectes cars, ni tampoc sabia quina mena de manipulació es podia haver fet al cotxe, ni si el mateix Rovira havia tingut cura de provocar l’accident.


I és veritat. I és un gran encert: d’aquesta manera, la narradora explica la part desconeguda de l’entrellat amb al·lusions indirectes i suposicions, de manera que la incertesa augmenta la boira de misteri al voltant d’en Palau. Perquè la llum que ens permet veure les coses passa desapercebuda i és només quan es descompon —en irisar-la un diamant o a una posta de sol— que esdevé objecte de contemplació, de la mateixa manera l’entrellat es descompon en diverses veus a la novel·la, cadascuna de les quals atrau la mirada per ella mateixa. Un món llunyà, a la vila de Solanes, evocat des d’un barri barceloní on la vida quotidiana s’entrellaça amb els fets extraordinaris mitjançant l’experiència, la xafarderia, la novel·la.

divendres, de novembre 30, 2007

Carrers de frontera

. divendres, de novembre 30, 2007
0 comentaris

Quan vaig treure el plàstic que embolcallava el meu exemplar del primer volum de Carrers de frontera em va sorprendre una agradable olor de tinta. Una olor que un bon impressor o un bibliòfil segurament sabrien identificar atorgant-li un nom precís, però que a mi tan sols em va suggerir una tan indefinible com bona predisposició a l’hora d’examinar el llibre. Durant la presentació a Barcelona —no vaig poder assistir a la de Frankfurt—, Josep Bargalló va definir Carrers de frontera com el projecte editorial més ambiciós de l’Institut Ramon Llull amb motiu de la Fira del Llibre d’enguany. Certament, tan sols des del punt de vista material, de la bellesa tipogràfica del llibre, el resultat és molt reeixit. I el contingut no decep.

Josep Murgades va destacar-ne que sembli un mosaic, un conjunt de peces breus sobre aspectes rellevants de la història de les relacions culturals entre les terres de parla catalana i les de parla alemanya. Només una perspectiva adequada, una vista d’ocell després de flanejar pels carrers, permet fer-se una idea de riquesa d’aquestes relacions. Això no impedeix, però, que es pugui llegir de manera fragmentària, sense un ordre concret, com una passejada encuriosida per una ciutat coneguda que ofereix, però, detalls inadvertits o nous llocs per descobrir.

El record envers els romanistes alemanys que van dedicar especial atenció a la llengua catalana, recordats per Arnau Pons: Friedrich Diez, Bernhard Schädel o Meyer-Lübke. Joan Solà sobre Pompeu Fabra. Jordi Coca sobre Peter Szondi. Lluís Calvo sobre el pensament alemany i el catalanisme. Josep Casals sobre Nietzsche. Ricard Torrents i Enric Casasses sobre Verdaguer. Pere Ballart, Jordi Cornudella i Jordi Julià sobre Gabriel Ferrater. Manuel Guerrero sobre Paul Celan. Feliu Formosa sobre Brecht... i continuaria esmentant escriptors, traductors i estudiosos d’una banda i de l’altra, però examinar l’índex per recordar els assaigs que he llegit fins ara em mena inevitablement a pàgines noves. I Simona Škrabec sobre la llengua i la nació. I Mercè Ibarz sobre Mercè Rodoreda. I Guillem Calaforra sobre Joan Fuster. I...

dimecres, de novembre 28, 2007

El llibre dels noms

. dimecres, de novembre 28, 2007
10 comentaris

Demà serà un altre dia té 153 pàgines i fins a la pàgina 83 Guillem Terribas no comença a explicar la història de la Llibreria 22. Reconec que a mida que passava les pàgines m’anava impacientant. Serà la deformació professional, però esperava que el Gran Mestre Llibreter em revelés els secrets més amagats de l’ofici. I un dels secrets deu ser que la 22 no es podria explicar sense les 82 pàgines de vida que la precedeixen. De la infantesa a Salt a la mili, l’afició de Guillem Terribas a l’art, al teatre, al periodisme, als viatges o a l’associacionisme, teixeix al seu voltant una xarxa de complicitats immensa i càlida. Per això molts paràgrafs són el record amb noms i cognoms dels qui han compartit alguna de les moltes aventures —agosarades o modestes— que ens explica, sovint amb una breu pinzellada sobre quines coses han fet després, quan i com s’han tornat a veure; detalls que mostren un veritable interès per les persones.

El projecte de la 22 no va tirar endavant, doncs, per casualitat. No mataré l’entrellat, així que només diré que va ser possible gràcies a la capacitat de Guillem Terribas i d’un grup d’amics d’engrescar gent diversa i de trobar els socis per finançar l’aventura. Els col·legues que han assistit a algun dels cursets que imparteix gràcies al Gremi de Llibreters coincideixen a destacar-ne, precisament, l’habilitat per engrescar els alumnes. De manera que un altre dels secrets a crits ha estat convertir la 22 en el centre de tota mena d’activitats, des de les presentacions de llibres quan els editors no veien gaire clar que calgués “pujar” a Girona fins a participar en l’organització d’entitats com el Gremi de Llibreters, tant a Girona com a Catalunya. Després de la inauguració de la 22, per tant, els paràgrafs amb noms i cognoms recullen noves complicitats, entre les quals ara també editors, autors, polítics i, lògicament, llibreters.

Àlvar Masllorens, a Mutacions d’una crisi, escriu:

[durant la transició] l’entramat llibreter de Catalunya tenia molt poca relació amb el que trobàvem a la resta de l’Estat. Hem tingut sempre una xarxa de llibreries més espessa, més nombrosa i més activa. Bona mostra del que dic és la quantitat de llibreries sorgides arreu del territori durant els anys setanta que, avui, són les de referència obligada en cada una de les poblacions que les acullen.

Demà serà un altre dia és un llibre important perquè mostra l’experiència particular d’un llibreter que no s’ha limitat a vendre llibres; perquè demostra la generositat d’unes persones que van saber donar una forma concreta a unes inquietuds: la llibreria.

dijous, de novembre 22, 2007

Llibres al Saló

. dijous, de novembre 22, 2007
12 comentaris

Les contribucions que encara no he llegit d’Entorn i vigència de l’obra de Fabra, el primer tast engrescador de Carrers de frontera, el magnífic La luz nueva de Vicente Luis Mora —autor de l’imprescindible Pangea—, la lectura també fragmentària a causa de la fascinació dels Cants Òrfics de Dino Campana en l’edició de Lleonard Muntaner, l’arribada a la taula de novetats de La noia del ball de Jordi Coca i l’exemplar amb dedicatòria autògrafa de Demà serà un altre dia del Gran Mestre Llibreter Guillem Terribas, que ha obert un blog sobre el seu llibre; tant de bo que el blog es converteixi en la prolongació virtual de les pàgines que a partir de demà podreu trobar a les llibreries. Massa desordre i massa llegiguera i finalment, potser per perllongar l’espera de l’instant de seure i triar, he fet cap al Saló del Llibre de Barcelona.


Enguany, els organitzadors han deixat estar els experiments agosarats i, tal com es pot comprovar al web, han optat per una imatge més seriosa. Sort que han prescindit de l’exotisme de recomanar blogs perquè, després d’un any, la catosfera literària ha crescut cosa de no dir i hauria estat realment difícil fer-ne una selecció representativa.

M’ha cridat l’atenció veure els passadissos buits però les conferències, taules rodones, lectures, etc. força concorregudes. De fet, em sap greu no assistir a la jornada dels llibreters, demà, amb dues propostes a priori molt interessants: una sobre la formació professional dels llibreters i una altra sobre l’experiència alemanya en la creació d’una central de compres conjunta de llibreries independents; però demà treballo. He aprofitat l’avinentesa per saludar alguns comercials i editors i, inevitablement, comptar algunes absències notables: RBA, Anagrama, Quaderns Crema, Acantilado, Tusquets... La sensació era contradictòria: d’una banda m’alegraria molt que el Saló de Llibre fos un èxit, perquè estic convençut que Catalunya es mereix un gran aparador de la indústria editorial; de l’altra, no m’agrada un Saló que no representa bé la bibliodiversitat del país: les institucions i els gran grups editorials ocupen la major part de l’espai. A més a més, l’exposició «Recuperació de la memòria històrica del llibre escolar a la Catalunya del primer terç del segle XX i alguns del segle XIX» confirmaria que el Saló no ha sabut guanyar-se la complicitat de bona part del món editorial: tot i que l'exposició és força interessant —malgrat el títol desafortunat—, sembla muntada amb un cert aire d’improvisació, com si hagués calgut tapar a corre-cuita alguna absència d’última hora; de fet, no apareix ni al web de l’esdeveniment.

dimarts, de novembre 20, 2007

Fabrians

. dimarts, de novembre 20, 2007
0 comentaris

He interromput en diverses ocasions la lectura d’Entorn i vigència de l’obra de Fabra. I no perquè no m’agradi; en tractar-se d’un volum miscel·lani que recull les actes del II Col·loqui internacional «La lingüística de Pompeu Fabra», algunes de les contribucions no han respost a les expectatives que suscitava el títol que les presenta, una cosa força habitual. Però ha estat en les que més m’interessaven que m’ha calgut aturar-me per consultar la poca bibliografia fabriana que tinc a casa. És el cas del magnífic assaig que obre el volum: «La convergència sintàctica» d’Antoni Arnal i Bella, que explica els criteris que Fabra va seguir per descastellanitzar la llengua escrita. Una feina gens fàcil, perquè normativitzar una llengua implica manipular la llengua parlada fins a fer-la apta per determinats usos; un procés lent que altres llengües veïnes han pogut desenvolupar durant molt de temps però que en el cas del català i al començament del segle XX era un afer urgent. Aquest assaig em va menar a rellegir algunes pàgines de les Qüestions de gramàtica catalana, publicat per L’Avenç l’any 1911, on Pompeu Fabra examina un alumne hipotètic que hauria estudiat el Resum de gramàtica catalana d’Emili Vallès, víctima de l’excés descatellanitzador anomenat ultracorrecció:

— Com se nomenen en català les paraules que porten l’accent en la sil·laba antepenultima?... ai! Vull dir «avant-penultima» (no·m recordava que·ls castellans diguessin antepenúltima i els francesos antépénultième!...) — Se nomenen esdrújules. (Així catalanitza un descastellanitzant a ultrança la paraula italiana sdrucciolo.)
[...]
— S’usa mai la preposició a davant del terme directe d’acció? — Mai, (Ex.: Avui t’he vist A TU... És veritat que aquest a tu és en «l’horrible català que ara·s parla». Però aquest altre exemple: Per saviesa coneixia hom Deu e A SI mateix és de... Tirant lo Blanc!)

Fabra, doncs, no tan sols tenia sentit de l’humor sinó que va impulsar la descastellanització de la llengua escrita amb seny. Cal llegir l’assaig d’Antoni Arnal en relació amb «El Fabra que vindrà» de Jordi Ginebra, que tracta més el rerefons ideològic de la reforma fabriana, també des del punt de vista actual. Quan hi ha qui acusa Fabra d’inventar-se una llengua inexistent, no és sobrer llegir algunes paraules lúcides:

Com que la «realitat natural» de les llengües de cultura no existeix, el recurs a la «naturalitat» dels fets de llengua per legitimar una determinada solució per a l’estàndard és, per ell mateix, un simple procediment formal sense significat. Un procediment que s’omple de significat en funció de l’estratègia del planificador: es pot recórrer a la «naturalitat» per justificar la coherència i el reforçament d’un sistema institucionalitzat (com és el cas de les llengües nacionals) i s’hi pot recórrer per justificar la residualització i la folklorització d’un idioma. I, sovint, el recurs a la naturalitat pot ser precisament un símptoma de falta de projecte cultural col·lectiu, un senyal de desorientació general.

L’artifici fabrià ha estat acceptat i ha merescut la dedicació de savis com Joan Solà, que participa en aquest llibre amb un article on exposa els criteris d’edició de les Obres Completes de Pompeu Fabra i on afirma que “no deixa de ser sorprenent que de les Converses, en conjunt una de les obres més importants de l’autor i de les més consultades, encara no en tinguem cap edició completa ni crítica”. I no li falta raó; com ho demostra el desgast que va patir durant una bona temporada el meu exemplar de les Converses filològiques de l'edició a cura de Joaquim Rafel i que, arran de la lectura engrescadora d’Entorn i vigència de l’obra de Fabra, he tornat a llegir de nou.

dimarts, de novembre 13, 2007

Elogi del comercial

. dimarts, de novembre 13, 2007
10 comentaris

Un comercial és una persona que coneix molt bé el fons que distribueix i, sobretot, coneix molt bé les llibreries de la seva ruta; sovint, la relació és molt cordial i, si la seva agenda ho permet, la visita finalitza fent un cafè i tafanejant sobre el món del llibre. Això vol dir que, si fa els deures, el comercial selecciona i ofereix en primer lloc els llibres que millor s’adiuen a l’orientació de la llibreria. L’ideal és disposar d’aquesta informació, ni que sigui el simple full d’Excel, abans de la visita, però el ritme frenètic de publicació i la falta de planificació de moltes editorials i distribuïdores fa que en algunes ocasions això sigui impossible. En qualsevol cas, arriba el moment de parlar de llibres i de seleccionar les compres. En acabat, el següent pas es tractar els problemes que hagin sorgit des de la darrera visita; sol ser més efectiu tractar-los amb el comercial com a intermediari que no a través del telèfon o del correu electrònic. Un exemple seria treure el llistat de llibres que fa massa temps que estan pendents d’arribar; en ocasions, el comercial sap de cor la disponibilitat de cada títol i és capaç de dir si està exhaurit, es troba en reimpressió o a l’espera que l’editorial n’enviï més exemplars, etc. I si no n’està segur, ho esbrinarà. No cal dir que aquesta mena d’informació és fonamental per poder atendre correctament les comandes dels clients i, en conseqüència, per mantenir la base de dades de la llibreria convenientment actualitzada. Un altre exemple seria mirar resoldre els problemes de facturació, perquè la complicitat, fruit de la relació sovintejada, és una garantia que almenys algú s’ocuparà de rectificar els errors comesos per la pròpia empresa distribuïdora.

Aquesta complicitat provoca que no entengui les distribuïdores que, arran d’una fusió o de qualsevol altre canvi que modifiqui el nombre d’editorials que representen, decideixen prescindir de persones amb un gran capital professional; gestors que pensen en productes, xifres i logística sense tenir en compte que poden dilapidar el valor afegit que la dedicació d’un bon comercial pot atorgar al producte anomenat llibre.



[Aquest apunt forma part d'un article que apareixerà al proper número de la revista Comunicació21]

[Ediciona.com ha tingut l'amabilitat de traduir aquest apunt a l'espanyol. Gràcies]

dilluns, de novembre 12, 2007

Un breu parèntesi

. dilluns, de novembre 12, 2007
4 comentaris

La llibreria La Hune fotografiada des del Café de Flore


La festa del lliurament del Premi Herralde de Novel·la d’enguany va marcar el punt més alt de saturació llibresca de la temporada. Quan vam fer les reserves per viatjar a París, a començaments de setembre, jo no sabia que una bona dosi de turisme flâneur em serviria per desintoxicar-me de l’experiència frankfurtiana i de l’allau de novetats i d’informació que gairebé em va sepultar durant el mes d’octubre. Potser per això només he afegit una llibreria a la meva col·lecció: A tout livre, on vaig comprar Ce qui alarma Paul Celan d’Yves Bonnefoy.


Com que descriure la tardor a París és un exercici d’estil que depassa les meves capacitats, em limitaré a agrair a Juan Pedro Quiñonero el suggeriment de visitar l’exposició De Superman au chat du rabin, que em va recordar com tenia d’oblidat Will Eisner. Un altre descobriment, en aquest cas fruit del'atzar —vam anar massa d'hora al Palais deTokyo—, va ser el Musée d'Art moderne de la Ville de Paris.


De retorn a casa, dissabte al vespre vaig trobar-me amb la sorpresa que el blog de la revista Trama & Texturas havia publicat el breu qüestionari que Un que passava m’havia convidat a respondre. M'he permès la complicitat de convidar Saragatona, La segona perifèria i L'efecte Jauss a participar-hi també. Avui, a més a més, comprovo amb alegria que han publicat també les respostes de Llegeixes o què?!

diumenge, de novembre 04, 2007

Tres respostes de Ramon Dachs

. diumenge, de novembre 04, 2007
11 comentaris

Eduardo Moga acaba de publicar Lecturas nómadas a l’editorial Candaya, un recull d’assaigs on predomina la crítica de poesia. Com sempre, vaig fer un cop d’ull a l’índex, que em va menar a «El azar y el àlgebra», sobre Tarot de Marsella: Poema aleatorio de Ramon Dachs. Comença així:

La obra de Ramon Dachs (Barcelona, 1959) constituye uno de los más insólitos ejercicios creativos de nuestra poesía reciente. En primer lugar, porque aparece como una obra en sentido pleno, como quería Juan Ramón Jiménez: como un conjunto orgánico en el que se integra todo un sistema de pensamiento e incluso toda una trayectoria vital. Y, en segundo, porque ahonda en un propósito estético alejado de cuantos inspiran la mayoría de sus contemporáneos [...]


No és la meva intenció esgrimir un argument d’autoritat, encara que l’apreciació d’Eduardo Moga sigui justa. M’ha cridat l’atenció l’última paraula que apareix entre claudàtors al final de la crítica: inèdit. Em sembla significatiu que una crítica elogiosa d’un llibre de Ramon Dachs hagi romàs inèdita, perquè mostra fins a quin punt una obra tan insòlita com interessant ha passat de puntetes per les revistes i suplements que tracten la cosa literària.

Arran de la publicació de l’apunt sobre Blanc: Topoèmologie, Ramon Dachs ha tingut l’amabilitat de respondre tres preguntes.

EL LLIBRETER: Blanc: Topoèmologie és un llibre que convida a navegar-hi. Tant els fils que se segueixen de la disposició com la intervenció de l'atzar generen variacions. ¿Fins a quin punt estan previstes aquestes variacions i quin risc hi ha que s'apartin del sentit del conjunt?

RAMON DACHS: Blanc: Topoèmologie, el llibre que acabo de publicar a Le clou dans le fer (Reims), és una evolució en tercer grau de Blanc, segons vaig publicar a Moll (Mallorca, 1998) en francès i català. Vaig dedicar el capítol 62 d' Euràsia: 30 anys d'insubordinació literària als mandarinatges (Llibres de l'Índex, 2004) a comentar la primera fase d'aquesta aventura, capítol disponible a les pàgines que em dedica Hermeneia. La segona fase de l'aventura fou palimpsèstica. En vaig eliminar les versions en català i vaig reescriure-les en castellà. En resultà Blanc, o Nada, que vaig publicar a ciutat de Mèxic com a part del volum Eurasia: palimpsesto lírico mayor (Ediciones Sin Nombre, 2003). En parlo a la pàgina 42 d'una llarga entrevista publicada a la revista Movimiento actual (Monterrey, N.L., 2003), que recull també Hermeneia. La tercera fase que ens ocupa, Blanc: Topoèmologie, es proposa com a versió integral trilingüe de Blanc, que entrellaça poesia i topologia (el subtítol és un neologisme obtingut de la fusió dels mots topologia i poema). Igual que un donut, en topologia, per més deformacions dinàmiques a què se sotmeti, manté el mateix valor topològic mentre conservi el forat i no es disgregui, així mateix passa amb aquest poemari.

El llibre, en efecte, convida a navegar-hi, ja que formalitza els mateixos textos en 9 seqüencies diferents (3 de trinlingües i 6 de bilingües). És, en certa manera, un hipertext en paper. Cal dir, però, que les tres llengües emprades no es tradueixen, sinó que es complementen en un assaig inassolible de dir l'indicible. Acoten, en definitiva, un poema quasi inaprehensible. És un joc de miralls obert a les percepcions que en copsi el lector. No hi ha risc d'apartar-se del sentit perquè el sentit no hi és unívoc, sinó dinàmic i permutant. És a dir, topològic. Én aquest mateix sentit (valgui la redundància), la present aventura esdevé una prolongació de les meves propostes d'"escriptura fractal", que han estat objecte, els darrers anys, de diverses exposicions internacionals. Blanc: topoèmologie i Codex mundi: écriture fractale II (Nîmes: Éditions de la mangrove, 2004) són, justament, els dos títols meus que Benoît B. Mandelbrot, creador de la teoria de fractals, inclou a la seva bibliografia oficial sobre la matèria a la Yale University. Es tracta de permutacions textuals en què es constaten invariàncies permanents. Tot i que, en parlar-ne, pot semblar complicat, en llegir-ho, pot resultar senzillíssim, plaent i lúdic.


EL LLIBRETER: Intermínims de navegació poètica és de l'any 1996. Has pensat a tornar a la poesia electrònica?

RAMON DACHS: En realitat, no l'he deixada mai. De fet, des del 96, Intermínims és, a més d'un poemari hipertextual esdevingut històric (una espècie d'incunable de l'hipertext), la meva pàgina d'autor, que actualitzo regularment sense trencar la formalització de l'època. D'altra banda, al 2004, vaig desenvolupar l'hipertext integral en castellà, francès i anglès, i des de llavors és tetralingüe, amb un portal d'accés per a cada llengua. Però avui tinc una proposta digital igualment insòlita. Al maig passat, durant la darrera Setmana de la Poesia, vaig presentar a l'Ateneu Barcelonès i al Palau de la Virreina la meva segona proposta de poesia electrònica. Es tracta d'un programa interactiu desenvolupat per Pau Ceano a partir del meu llibre Tarot de Marsella: poema aleatorio (Barcelona: Azul, 2006). Com suggereix el subtítol, és una proposta poètica aleatòria interactiva. He escrit un dístic per a cada una de las 78 cartes del Tarot. De tal manera que a partir de cada tirada de cartes s'obté, tot encadenant els respectius dístics, un poema diferent. Amb un potencial combinatori que ratlla l'infinit. El programa de Pau Ceano compon, a partir de diferents opcions de tirada (arcans majors, majors i menors, a l'atzar, o escollint cartes) una pàgina en color amb la tirada a la capçalera i el poema resultant a sota. Espero fer-ne dues edicions: una d'accés lliure a Internet i una altra de comercialitzada en CD-Rom.


EL LLIBRETER: Quines afinitats i complicitats trobes en la literatura contemporània?

RAMON DACHS: Escriure és un diàleg obert amb els vius i amb els morts que han escrit abans. Cada autor n’extreu una lectura reescriptura en forma d’obra nova (heus ací el diàleg) indefugiblement contemporània; ja que ho és tant si ho vol com si no. Ara bé, la major part dels autors biològicament vius estan, literàriament parlant, morts (tot i que tinguin èxit comercial) perquè són mers imitadors. En aquest sentit, no són contemporanis. És a dir, no obren camí en diàleg amb el passat. Jo em vull creure, en definitiva, radicalment contemporani. Un dels signes constitutius de la darrera contemporaneïtat és, al meu entendre, la des-localització geogràfica de l’autor. En el món actual, creix la Literatura i minven les literatures. Les tradicions literàries nacionals ja són anacròniques. Hi ha qui em considera un autor de segona fila perquè la meva recepció barcelonina és limitada, tot ignorant que tinc recepció a Espanya, França, Mèxic, Argentina i als EUA. Durant els darrers dos anys, per exemple, he gaudit d’invitacions literàries pagades a Miami, Nova York, Madrid, Périgueux, Monterrey, Mina (Mèxic), Ciutat de Méxic, Múrcia, Barcelona, Córdoba (Argentina), Buenos Aires, Montevideo y Soria. Y el proper 10 de desembre espero presentar Blanc: Topoèmologie a París. Tot sense cap subvenció, cal dir-ho, de l’Institut Ramon Llull. I aquest és l’esbós del mapa on tinc interlocutors literaris còmplices i afins. Si només llegís les pàgines literàries dels mitjans barcelonins, crec que m’hauria quedat al marge de la contemporaneïtat. Per què? Perquè portaria una bena als ulls. La nostra literatura local és una literatura administrada (i, com a tal, distorsionada i desacreditada). Té per administradors —circumstància encara més agreujant— a uns acomplexats incompetents nomenats a dit, que promouen els autors, de retruc, també a dit, sectàriament. Podant molt i regant poc. Però la contemporaneïtat segueix i seguirà el seu curs indomable per on trobi camp lliure. Com ha estat sempre. I els administradors es quedaran amb un sol cadàver als braços. El d’una dama anomenada Literatura Catalana. “La maté porque era mía.” L’altra, per sort, se’ls escapa i no emmalalteix; té molt espai intercontinental per córrer i gaudeix d’una salut de ferro. Dit això, destacaré les tendències literàries contemporànies que més m’estimulen: les poètiques breus, les poètiques sense “jo”, l’hipertext, la intertextualitat, les literatures potencials post-oulipianes, el plurilingüisme, la síntesi de tradicions orientals i occidentals, la narrativa d’autoficció, la prosa de gènere borrós, l’eclecticisme postmodern, la teoria de fractals (extensiva a la geometria, l’àlgebra i la matemàtica en general) aplicada com a estratègia de creació literària, la integració complementària d’imatge i text, i les escriptures no lineals ni orals en conjunt.

dissabte, de novembre 03, 2007

Nació.cat

. dissabte, de novembre 03, 2007
0 comentaris

La primera part de Nació.cat demostra que és possible conquerir parcel·les de visibilitat en àmbits on els estats-nació encara no han perfeccionat els instrument de coacció —o de violència legítima, que dirien alguns. I això sense haver de treure la parafernàlia retòrica i el victimisme amb què sovint ens distraiem i que normalment acaba en no-res. En comptes de competir a veure qui deia més fort les consignes de sempre o lluïa les senyeres més grosses , els promotors del domini .cat es van dedicar a sospesar amb enginy les possibilitats reals de treure endavant la iniciativa, van trucar a les portes adequades en el moment oportú i se’n van sortir. Malgrat les crítiques fonamentades que ha rebut la gestió del domini, estic convençut que és un pas endavant molt important. Un cop assolit l’objectiu sí que es pot desplegar la retòrica èpica i, en aquest sentit, Saül Gordillo fa molt bé de no voler ser imparcial. L’exposició dels fets com si fos una trama conspiradora, incloent-hi alguns cops d’efecte narratius gràcies a José Montilla o ‘la Caixa’, fa que moltes pàgines de Nació.cat es llegeixin com una novel·la i que el llibre mantingui l’interès fins al final.

Després d’una entrevista molt estratègica a Jordi Bosch, a la segona part —«La catosfera»— hi ha una breu història de la presència del català a internet. M’ha menat a recordar les primeres notícies sobre una cosa que permetia comunicar ordinadors que ningú no sabia ben bé com anava però que era el futur. Així ho explica Mercè Molist, que ens porta a l’any 1995:
Veia que parlaven molt d’una cosa anomenada Internet, que semblava que era la pera. Me’n llegia tots els articles i ja abans de tenir accés a Internet en vaig fer un reportatge per a la revista del Col·legi de Periodistes.
Una de les virtuts del llibre és, doncs, que m’ha evocat molts records que jo tenia dispersos i, tot llegint-lo, és inevitable contrastar el relat que explica Saül Gordillo amb la percepció que tenia llavors dels fets i amb el moment actual de la lectura. Així, a «L’explosió dels blocs» fa una síntesi del creixement d’una eina que cada dia és més difícil de definir per la quantitat i la diversitat de blogaires que la fan servir. Per això, el decàleg de Vicent Partal que clou el llibre és alhora resum d’alguns motius recurrents que trobem al llarg de Nació.cat i una proposta engrescadora.

dilluns, d’octubre 29, 2007

Apropiació de la faula

. dilluns, d’octubre 29, 2007
2 comentaris

Un dels trets més fèrtils de la cosa postmoderna és l’apropiació de gèneres tradicionals per fer-los nous, tal com recomanava l’avi Ezra Pound. Damián Tabarovsky, a més a més, utilitza aquesta estratègia per desenvolupar a Autobiografía médica les idees que planteja a Literatura de izquierda, tal com ja va fer amb La expectativa. Com que es tracta de difondre unes tesis prèviament establertes, res millor que apropiar-se d’un dels gèneres literaris més eficaços a l’hora d’alliçonar el lector: la faula. Perquè la cosa funcioni, Damián Tabarovsky utilitza, a més a més, el conegut motiu de l’objecte robat o perdut per tal de bastir-ne la peripècia.

El protagonista, que pateix durant tota la novel·la el diminutiu de Dami, és un consultor de tendències socioculturals que es guanya amb molt d’esforç l’oportunitat de gaudir l’objecte més preuat al qual hom pot aspirar: el reconeixement. Malauradament, quan és a punt d’assolir-lo, la malaltia li roba aquesta oportunitat, de manera que ha de repetir el procés a la recerca de l’objecte perdut. A la narrativa tradicional és molt habitual que el protagonista repeteixi el mateix esquema narratiu diverses vegades fins que s’adona del camí infalible que mena a la resolució de l’enigma. Dami ensopega, per tant, diverses vegades amb el mateix obstacle, fins que comprèn l’autèntica naturalesa del lladre, que és el propi cos. La malaltia apareix, en principi, com un obstacle, com una interrupció de l’accés al coneixement:

Una verdad cognoscitiva ocurría en su mundo: Dami accedía al conocimiento a través de su trabajo. Conoció la nueva pobreza gracias a una investigación de mercado y así también conoció el boom inmobiliario de Palermo Viejo, el uso del tiempo libre, los modos de lectura del diario del domingo, la relación con los productos de limpieza de las amas ce casa de clase baja, los secretos del cartón corrugado, el imaginario social de de los judíos del country de Hebraica, la relación entre tecnología y arte contemporáneo, la crisis del espacio público entre los formadores de opinión, la tensión entre cirugía estética y menopausia, las estrategias de instalación internacional de la nueva literatura latinoamericana.

Però a poc a poc, la malaltia revela la seva naturalesa d’esdeveniment sense justificació. La faula és un gènere que exigeix una gran economia narrativa perquè la lliçó final quedi ben clara, però Damián Tabarovsky utilitza un correlat literari de la malaltia per subvertir el gènere del qual s’apropia: la digressió. Perquè la digressió és també una interrupció del discurs i és a través de la digressió que la novel·la, paradoxalment, avança cap a la lliçó final.

Contra les receptes del mercat i les de l’acadèmia, Damián Tabarovsky s’apropia, a més a més, d’altres recursos que apareixen tant a les novel·les més comercials com a la literatura disseccionada a les aules, com podria ser el motiu de l’objecte robat al qual al·ludia al començament —amb la variant que és el propi protagonista qui provoca la desaparició involuntàriament— o la lenta construcció de la revenja que tan productiva s’ha mostrat a Hollywood. Aquestes apropiacions constitueixen una gran broma literària —una gran pavada— per indagar en les condicions de possibilitat d’una literatura d’avantguarda actualment. La malaltia com a equivalent de la literatura. El resultat és la narració de la pròpia impossibilitat de narrar o, com afirma a Literatura de izquierda:
La condición de la vanguardia consistía en llevar una posibilidad hasta su extremo. La condición de la literatura contemporánea consiste en llevar su propia imposibilidad hasta el extremo.

És a dir, Tabarovsky fa d’aquesta impossibilitat el tema de la seva narrativa. Com ja vaig escriure a propòsit de La expectativa, no sé si Autobiografía médica és una novel·la bona o dolenta. Sí sé que m’agradaria llegir més novel·les com aquesta, encara que siguin del tot diferents.

divendres, d’octubre 26, 2007

Blanc, paradoxal

. divendres, d’octubre 26, 2007
0 comentaris

Blanc de Ramon Dachs, publicat per l’editorial Moll l’any 1998, conté vint-i-quatre poemes. Cada poema consta d’un vers en català a la pàgina dreta i la reescriptura en francès, invertida, a la pàgina esquerra. Els versos s’ordenen per ordre alfabètic: en català, seguint la disposició habitual; en francès, cal girar el llibre i llegir de la contraportada a la portada. Com que el criteri d’ordenació és l’alfabètic, la reescriptura francesa d’un vers no sol coincidir amb la versió catalana.

Blanc: Topoèmologie de Ramon Dachs, publicat per Le clou dans le fer l’any 2007, conté els vint-i-quatre poemes de Blanc més la reescriptura en espanyol. Cada pàgina conté la versió de cada vers en les tres llengües. Consta de tres parts, cadascuna de les quals correspon a una de les llengües. L'ordre dels poemes és diferent a cada part perquè es manté l'ordre alfabètic del primer vers com a criteri de disposició dels poemes.

Blanc: Topoèmologie és una variació en la tensió poètica respecte a Blanc.

Manté la tensió entre tradició i avantguarda: el minimisme que representa l’ús d’un monòstic reescrit en una altra llengua —a Blanc, el poema seria el conjunt de versions del mateix monòstic, encara que la reescriptura es trobi en una altra pàgina; a Blanc: Topoèmologie sí apareixen les reescriptures a la mateixa pàgina— sembla una resposta contemporània a les formes poètiques mínimes que es troben tant als orígens de la lírica romànica com a les tradicions poètiques orientals. És aquí on m’ha semblat detectar la influència d’un dels estudis literaris més bells que he llegit mai: Más allá de las neblinas de noviembre, d’Stephen Reckert.

Manté la tensió entre la disposició lineal dels poemes i la lectura no lineal que suggereix la pròpia disposició. Intermínims de navegació poètica, de l’any 1996, és la versió hipertextual d’aquesta tensió. Es tracta d’una proposta pionera i excepcional, sobretot perquè planteja un llenguatge literari pensat des de les possibilitats que oferia llavors internet; no és, per tant, un simple trasllat dels gèneres literaris tradicionals a la pantalla. Les intuïcions que Ramon Dachs va desenvolupar a Intermínims s’han vist confirmades posteriorment en altres obres cibernètiques, com a Amor de Clarice de Rui Lopes que podeu trobar la l’antologia de literatura digital que ofereix Hermeneia.

Manté la tensió entre repetició i variació, que és un dels fonaments de la literatura. Blanc: Topoèmologie l'augmenta amb la introducció d’una nova llengua; cadascuna de les parts repeteix les altres però no exactament, atès que l’ordre alfabètic estimula les variacions.

Manté la tensió entre el sentit que es desprèn de la concepció del llibre com a generador de combinacions i els sentits —però no qualsevol sentit— que cada resultat suggereix.

La paradoxa és llegir un llibre —idealment, un conjunt de plànols bidimensionals reunits en un objecte tridimensional— que prefigura una lectura hipertextual del mateix llibre. Com a Intermínims de navegació poètica: lectura no lineal —contra la superfície de la llengua—, el minimisme com a forma d'expansió del sentit, participació del lector i intervenció de l’atzar, etc.

En una representació tridimensional dels punts de tensió —sospito que no els he enumerat tots, i tampoc no sé si he dit els més importants—, cadascun tindria exactament la mateixa força. El resultat seria, també paradoxalment, l’equilibri.

dilluns, d’octubre 22, 2007

Frankfurt 2007

. dilluns, d’octubre 22, 2007
7 comentaris

Una setmana després encara no sé com podria fer un balanç de Frankfurt. Els símptomes de saturació llibresca m’han allunyat una setmana del teclat, tant per l’experiència acabada de viure com per la gran quantitat de comentaris i anàlisis que ha suscitat. Fa dos anys, arran del meu bateig frankfurtià, també vaig quedar aclaparat davant del volum de negoci immens que s’hi desplega i decebut perquè la meva Fira del Llibre imaginària no es correspondria amb la real. Enguany, però, el fet d'anar-hi amb la feina millor planificada i, sobretot, la fortuna d'haver conegut i retrobat algunes persones m’animen canviar la mirada sobre el meu pas particular per l’esdeveniment.



La gran quantitat d'activitats desplegades per l'Institut Ramon Llull a dins i fora de la Fira a penes ocupen unes poques pàgines del programa oficial, que no tan sols inclou presentacions de llibres, lectures, taules rodones i debats, sinó també congressos sobre aspectes de l'edició i amb participants de tot el món. Importa, com ja he dit en més d’una ocasió, el ressò que tot plegat hagi pogut tenir aquí. Puc constatar, per exemple, que s’han venut més llibres de Quim Monzó i sospito que la propera aparició de Mil cretins, a partir de dijous, serà un èxit del qual serà difícil separar la part frankfurtiana.


A un programa de televisió es demanaven si algú recordarà d’aquí a deu anys que la cultura catalana va ser la convidada d’honor de la Fira de Frankfurt; una manera impertinent de fer balanç, com voler dir que no n’hi ha per tant, i segurament és veritat que no n’hi ha per tant, perquè és d'una complexitat inabastable i els criteris que se seleccionin per respondre la qüestió seran sempre insuficients. En qualsevol cas, què vol dir recordar-se'n? Un alemany que l’any 2017 llegeixi alguna traducció del català difícilment recordarà que potser aquelles pàgines futures seran una baula més de la cadena que es va acabar de gestar un mes d’octubre de 2007.

Però la millor part de la Fira són les converses. Una editora xilena que explica les dificultats de la indústria editorial del seu país, sense una xarxa de llibreries sòlida, amb un 19% d’iva i amb els saldos de les editorials espanyoles a les taules de novetats. Josep Bargalló endollat a les Nits Sónar amb Josep Pedrals i Guillamino com a banda sonora. Emili Teixidor i Mercè Ibarz passegen pel Forum de la Fira. La complicitat amb petites editorials dirigides per joves intel·ligents i amb empenta, com els que esmenta Subal, que s’han guanyat la confiança dels llibreters. Comparar amb diferents interlocutors la Fira del Llibre de Frankfurt amb el Liber i canviar de tema immediatament.

Trobar saldos d’autors catalans en alemany, símptoma inequívoc de normalitat.

La Fira de Fankfurt com si fossin les Rambles: de vegades, se sent parlar català. Joan Carles Girbés ocupat —negociant?—al costat dels llibres de l’editorial Bromera. Comprovar que és més coneguda la marca Barcelona que la marca Catalunya. Espiar, a dues taules de distància, una conversa entre Màrius Serra, Imma Monsó i Jordi Puntí. Parlar del pavelló quatre, de poetes, de llibreries, d’editorials, de llibres en definitiva, amb un col·lega madrileny. Assistir a la reserva de drets d’edició d’un llibre d’assaig. Com que al pavelló vuit —el de les editorials nord-americanes— escorcollen les bosses a l’entrada, assajo la guerra bacteriològica distribuint estratègicament mocadors usats per les butxaques de la bossa que duc.


Dissabte al matí ja no cal fer cua per utilitzar un ordinador a la sala de premsa. L'activitat professional a la Fira de Frankfurt disminueix perquè milers de visitants omplen els pavellons: passadissos taponats perquè la gent s’atura a escoltar un escriptor, un editor o un lector. L’exposició Cultura Catalana Singular i Universal, plena.


diumenge, d’octubre 14, 2007

Tres punts i una targeta

. diumenge, d’octubre 14, 2007
12 comentaris

Imagina que Günter Grass no sortís mai a la televisió ni a la ràdio ni al diaris ni... Bé, doncs això passa al País Valencià amb els escriptors i intel·lectuals que han decidit escriure en català. Volies parlar de persecució lingüística, oi? Parlem-ne, doncs. I l’editora alemanya, sorpresa, escolta atenta una versió desconeguda de la situació del català.

Explico a un agent literari italià que vaig néixer a Espanya i que els meus pares van emigrar a Catalunya quan jo era molt petit, que al meu barri la immensa majoria de la gent és castellanoparlant, que precisament feia poc que un veí m’explicava que va anar de vacances al poble, a Andalusia, i que tothom li demanava sobre com ens maltracten a Catalunya i que quina vergonya, perquè llegien determinats diaris i escoltaven determinades emissores de ràdio, i el meu veí no donava crèdit: els seus problemes reals són les hipoteques dels fills, la prejubilació, el transport públic, però mai s’ha sentit perseguit per parlar espanyol, que estava molt content perquè els fills, sobre tot la filla gran, parlaven el català que ell no s’havia preocupat d’aprendre, però que l’entén i que mai no li ha calgut demanar a ningú que canviï de llengua, i els paisans del meu veí se’n malfiaven i algun, fins i tot, el va titllar de catalanufo.

A la Fira del Llibre de Frankfurt es coneix molta gent, breus converses de les quals només queda un targeta perduda enmig d’altres targetes que si la mires recordes un rostre, un gest, algunes paraules. Com ja vaig dir, he assistit a pocs dels actes organitzats al voltant de la cultura catalana com a convidada d’honor, sempre mirant el rellotge perquè encara que la fira durés el triple no me l’acabaria; però m’ha calgut fer d’ambaixador improvisat en moltes ocasions, de moltes maneres distintes: que una cosa són les notícies dels diaris i una altra cosa les preocupacions reals dels ciutadans, que la persecució de l’espanyol és un invent de quatre professors universitaris que no s’expliquen com és que la gent no organitza manifestacions multitudinàries per defensar els drets que suposadament els trepitgen, etc.

Dibuixo impacient un mapa maldestre de la Península Ibèrica. Tres punts. Al costat del que representaria Madrid escric ABCD i ABC, El Cultural i El Mundo, Babelia i El País. Al costat del que representaria Barcelona, Cultura/s i La Vanguardia, Cultura i Avui, Èxit i El Periódico. El tercer punt és algun lloc imprecís de Castella. I començo a jugar. Una exposició en una galeria d’art de Barcelona és cultura i és probable que aparegui a qualsevol dels sis suplements perquè tots sis consideren que interessa als seus lectors, fins i tot al punt imprecís de Castella. També és probable que un concert memorable interpretat a Barcelona o una obra de teatre que s’hi hagi representat aparegui a qualsevol d’aquests suplements, perquè són cultura i els directors consideren que són d’interès general. L’últim llibre d’Enrique Vila-Matas serà comentat als sis suplements, sens dubte, per les mateixes raons. Un bon llibre en català —que també és cultura— només apareixerà als suplements de Barcelona, i als de Madrid tan sols si es tradueix a l’espanyol; consideren, per tant, que al punt imprecís de Castella no li interessarà si no hi ha traducció espanyola, exactament igual que si fos un autor italià, francès, portuguès, hongarès... És clar que sí en parlaran a l’edició local —lògicament, a la secció de cultura— però no al suplement d’àmbit estatal. Què és la cultura? No ho sé. Sé, però, que la literatura catalana, com bé diu Vicent Sanchis, no és considerada com a cultura espanyola a Espanya:
Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s'han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d'un àmbit regional, que no s'expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.
Tot el sarau ve d’aquí. Gràcies per donar-me la seva targeta.

divendres, d’octubre 12, 2007

Gent explicant-se contes

. divendres, d’octubre 12, 2007
5 comentaris

La frase d'Isabel Martí, editora de La Campana, ha fet fortuna: "Una de les coses que més impressionen de la Fira és veure milers de persones explicant-se contes".

[Afegit el diumenge dia 14 d'octubre]

Al final no he pogut utilitzar gaire la sala de premsa de la Fira del Llibre de Frankfurt. Els teclats eren tots anglesos, sense accents, i copiar i enganxar les paraules accentuades o amb dièresi o amb ela geminada de Google demanava una paciència que havia gastat del tot el primer dia.

La sala de premsa està al costat de l’espai on els agents literaris reben les ofertes de drets. Lota Torrents ho explica molt bé a Vilaweb Lletres. Divendres em vaig detenir a enregistrar aquest vídeo: centenars de persones explicant-se contes. Dos policies van interrompre el primer enregistrament. Certament la meva postura era força sospitosa: ajupit, manipulant un aparell que emetia llumetes en un dels centres estratègics de la fira... per sort, vaig saber explicar-me, vaig mostrar l’acreditació de premsa i em van deixar fer.

dijous, d’octubre 11, 2007

Apunt inacabat

. dijous, d’octubre 11, 2007
0 comentaris

M'hauria agradat molt assistir a algun dels actes programats a Frankfurt, com la presentació de la traducció alemanya del Tirant lo Blanch o la taula rodona sobre l'edició en català fora de Barcelona o el concert d'Antònia Font i tants altres, però tenia reunions concertades i encàrrecs dels companys o el cansament m'insistia que potser seria millor tornar a l'hotel i dormir. Dimecres, per exemple, gairebé no vaig sortir del pavelló quatre: a la primera planta hi ha les editorials d'art, i això vol dir llibres que fullejar-los una mica, tocar-los, és el millor reclam per oferir-los després a la llibreria; llibres que potser a través d'un catàleg enviat en pdf per correu electrònic haurien passat desapercebuts. ´


Sort que amb els anys he après a conèixer millor les editorials i alguns detalls importants de la distribució, de manera que l'enlluernament de fa dos anys ha donat pas a una mirada —voldria creure que— més precisa a l'hora de detectar llibres que, si no fos per la Fira el Llibre de Frankfurt, difícilment en sabríem res. Però venir a Frankfurt és també adonar-me del munt de coses que no sé, i que no arribaré a saber mai. Deixar enrere un passadís o un pavelló no es fa mai sense la sensació que segurament s´hi podria haver dedicat més atenció, que és molt probable que alguna petita meravella hagi quedat per sempre sepultada sota l'allau d'informació.


El pavelló quatre té, a més a més, una peculiaritat: la planta dedicada a les indústries auxiliars de l'edició, en un racó de la qual hi ha un espai anomenat non-books on es poden trobar expositors, punts de llibre, regals d'empresa, postals o diferents sistemes de prestatgeries. Una mirada atenta, si la saturació llibresca ho permet, pot trobar-hi "inspiració" per resoldre algun problema de distribució de l'espai a la llibreria o per fer més atractiva o accessible una determinada secció.

dimecres, d’octubre 10, 2007

Ets gran, Quim

. dimecres, d’octubre 10, 2007
9 comentaris

Anar a la sala de premsa i acreditar-me com a blogaire amb una molt breu descripció de l'activitat del blog i les col·laboracions. Barallar-me amb el teclat i copipastejar accents i punts volats.

El frec de la tela que oneja al vent evoca un mar on sura la paraula «paraula». Era de nit. Quim Monzó acabava d'explicar-nos un conte brillant. Ha rebut una ovació inusual en els tradicionalment ensopits discursos inaugurals. Josep Montilla ha estat avorrit i valent. Tan sols li ha mancat mentar la bicha: Països Catalans. Després de fer una llambregada a l’exposició que ha de mostrar la cultura catalana a l'univers, descanso a la barana de Forum de la Fira del Llibre de Frankfurt i la instal·lació de Perejaume em regala simplicitat i calma.


Abans, al matí, una passejada pels carrers de Frankfurt. Recordar la primera vegada, fa dos anys, i la sort que tinc que ara m'acompanya un altre Gran Mestre Llibreter amb qui aprenc noms i rostres. I abans d'abandonar aquest teclat estrany, no em puc estar de recordar la magnífica exposició dedicada al llibre d'artista visualkultur.cat, el catàleg de la qual ja es pot trobar a les llibreries.

dissabte, d’octubre 06, 2007

Però de sobte...

. dissabte, d’octubre 06, 2007
12 comentaris

«Ante el reto de Frankfurt» és el títol del suplement Cultura/s que La Vanguardia va lliurar dimecres passat, d’on voldria destacar alguns fragments de l’article del col•lega alemany Klaus Bittner «Opiniones de un librero»:
La literatura de la península ibérica la tratamos como un conjunto, como la ficción de España y como tal la entienden nuestros clientes. No separamos la literatura vasca de la gallega o la catalana. Como tampoco clasificamos la ficción en alemán por regiones, pues para nuestro cliente carece de importancia si un libro es de un autor de Baviera o de Sajonia.
Però:
Pero de pronto, desde hace unas semanas, la literatura catalana ha entrado en nuestra conciencia como segmento independiente debido a la próxima Feria del Libro de Frankfurt. Las editoriales ofrecen explícitamente autores de lengua catalana que nosotros, de momento, estamos clasificando como novedades.
Això contrasta amb l’opinió de Josep Maria Castellet avui al suplement Babelia d’El País:
P. Hace unos años se decía medio en serio medio en broma que había tres escritores periféricos: Manuel Rivas, Bernardo Atxaga y Quim Monzó. Eso ha ido cambiando ¿verdad?
R. Afortunadamente ha cambiado, porque era una respuesta muy fácil, era una respuesta muy cómoda y era tan cómoda que uno estaba dispuesto a imitarla. [...]
I més endavant:

P. ¿Qué ha aportado la literatura catalana a la universal?
R. Toda literatura periférica, toda literatura minoritaria, toda la literatura que haya producido un solo libro de calidad ha aportado algo a la literatura universal. [...]

La literatura catalana és, efectivament, una literatura petita i perifèrica, però està a la perifèria de París o Nova York, per tradició i per ambició. Cal anar amb compte amb aquesta mena d’expressions perquè sotmeten la literatura a l’administració d’uns territoris. És com dir que a Frankfurt hi anirà una representació de segona categoria perquè no hi assistiran els autors catalans que escriuen en espanyol. Doncs no; si de cas hi anirà mitja representació de primera categoria, o tres quarts de representació de primera categoria, o una cinquena part de primera categoria i quatre vuitenes de segona, etc. Simplement perquè tenim la sort de comptar amb autors de primera categoria i de llegir-los en la llengua original.

Està molt bé que la literatura catalana esgarrapi algunes engrunes de reconeixement internacional gràcies a la Fira del Llibre de Frakfurt. Trobo, però, que és mol més important que la Fira esdevingui un focus sobre la literatura catalana a tot el domini lingüístic, un país on fins i tot molts dels qui enarboren l’estelada i parlen amb consignes i eslògans mostren un desinterès decebedor per les nostres lletres. Per això, del suplement Cultura del diari Avui de dijous, titulat «Desitjos per a Frankfurt», voldria destacar també un parell de declaracions:

Frankfurt hauria de demostrar al món que la literatura catalana existeix i que és de bona qualitat. Tanmateix, seria suficient que ho demostrés als catalans. Francesco Ardolino, Filòleg.

Que la societat catalanoparlant, o catalanolectora, es prenga per fi seriosament la seua literatura. I que, per tant, la visibilitat dels autors i dels llibres catalans, a la premsa i a les llibreries del país, no siga tan pobra, secundària i subordinada com ara. Si aconseguim això, visca Frankfurt! Joan F. Mira, escriptor.


Per cert, a propòsit de l’enquesta del Babelia, només Josep Murgades i jo hem votat els Col•loquis de Despuig!

dijous, d’octubre 04, 2007

Flors fractals

. dijous, d’octubre 04, 2007
0 comentaris

1.

Quan navegava per decidir quins enllaços acompanyarien l’apunt sobre El jardín de la señora Murakami em vaig trobar amb una primera redacció de Flores a la revista Fractal sota el títol de Formotón Asai; llegir-la va ser apassionant: les repeticions i al•lusions internes que constitueixen la coherència fragmentària de la pròpia narració teixien una xarxa al voltant del meu record d’altres llibres de l’autor. He tornat a llegir Flores, que comença així:

Existe una antigua técnica sumeria, que para muchos es el antecedente de las naturalezas muertas, que permite la construcción de complicadas estructuras narrativas basándose sólo en la suma de determinados objetos que juntos conforman un todo.

Una declaració d’intencions que repeteix amb variacions al començament de La escuela del dolor humano de Sechuán:

Se trata de cierto tipo de performances, constituidas por una serie de pequeñas piezas, a veces decenas, que en apariencia guardan una supuesta autonomía. Antes de comenzar cada una de ellas, los actores explican al público de una manera breve el contenido o la forma de representación que emplearán para llevarlas a cabo. Sólo al final estos fragmentos —cada uno lleva un título diferente— se insertan al conjunto dando una sospechosa idea de totalidad.


A Formotón Asai apareix l’embrió d’una història que serà desenvolupada a la versió definitiva de Flores, junt amb altres elements com el nom les flors que titulen cada fragment del llibre:

Se puso de pie y después de despedirse salió de la casa con rumbo a la estación del subterráneo (EN ESTE PUNTO PUEDE INSERTARSE UN FLASH BACK DE LA INFANCIA DEL PERSONAJE HACIENDO ALUSIÓN A QUE SE TRATA DE UNA VÍCTIMA DE LA TALIDOMIDA**).

[...]

**Fármaco que causó malformaciones a más de 40,000 recién nacidos.


A partir de l’incís i de la nota al peu, Mario Bellatin escriu la història d’Henriette Wolf i Olaf Zumfelde, que col•laboren a l’organisme oficial que ha de determinar si les malformacions que presenten els candidats una indemnització es deuen de debò al medicament o no. Una història que s’afegeix als diversos fronts narratius que ataca el protagonista: la pertinença a una secta de dervixos giròvags, la relació amb una llogatera que des de la reclusió exerceix el seu poder, l’estudi de comportament sexuals excèntrics, la relació amb una crítica literària i la seva filla, l'estranya fascinació que provoquen els bessons Kuhn, etc. Un món literari que demana complicitat amb les altres obres de l’autor.

Malgrat l’aspecte de treball en marxa, però, Formotón Asai és una gran obra de Mario Bellatin. L’aire inconclús que marquen els incisos sobre elements de la narració que caldria incloure o desenvolupar, com l’abans esmentat, poden ser llegits també com una estratègia narrativa perfectament calculada. De fet, si va publicar-lo a la revista Fractal, no es pot negar que obeeixen a la voluntat de l’autor.

2.

Dilluns passat havia de ser un gran dia. Mario Bellatin i Enrique Vila-Matas dialogarien amb Emili Manzano a CaixaFòrum. Era una de les convocatòries de Fet a Mèxic que esperava amb més il•lusió des que vaig conèixer el programa. Un imprevist em va impedir d’assistir-hi. Descobreixo, consternat, que sembla ser que Mario Bellatin tampoc.

3.

Mario Bellatin és un déu que, cansat del món que va crear fa milions d’anys, renuncia a la divinitat i es converteix en antropòleg per explicar el comportament del habitants, de manera senzilla i el•líptica, a un alienígena que hi trobarà moltes semblances respecte al seu món d’origen; però sobretot algunes diferències tan significatives com inquietants.

divendres, de setembre 28, 2007

Blogs de lletres

. divendres, de setembre 28, 2007
6 comentaris

Hi arribo via Saragatona: l’hiperblog Blogs de lletres que manté Josep Porcar ha guanyat la setena edició del Premi Lletra, un reconeixement molt meritori, perquè la qualitat d’altres candidats era molt alta. M’ha alegrat molt perquè aquest premi és també un reconeixement a la diversitat de la catosfera literària, des de la crítica aforística de Jordi Romero fins als blogs col·lectius com l'excel·lent Llibròfags, sense oblidar les lectores desacomplexades de Llegeixes o què?! o les revistes virtuals com Paper de vidre —que acaba de publicar un nou número— o Barcelona Review. Novament, enguany la llista de candidats al premi ha proporcionat moltes descobertes interessants.

I bé, també una mica de nostàlgia quan un dia del setembre de 2005 vaig rebre un mail i després una trucada i el no pot ser, no pot ser, no pot ser amb què vaig rebre la notícia.

Per cert, moltes gràcies als col·legues de la Casa das letras.

dijous, de setembre 27, 2007

La mesura de totes les coses

. dijous, de setembre 27, 2007
6 comentaris

Al pas dels dies comença amb una celebració de la tardor. A propòsit d’unes paraules de David Mamet, Toni Mollà escriu:

Jo també pense que la vida s’engendre a les portes de la caiguda del pàmpol. Això, a alguns, els deu semblar més natural que ho faça a la primavera, amb l’esclat de la natura i tota aquella imatge que els poetes romàntics han convertit en targeta postal. L’estiu, per a mi, és només un parèntesi: una pura il·lusió de l’esperit. La vida que m’agrada comença amb el retorn del temps pautat, que és la regla de la meua existència. La tardor, segons el significat simbòlic, és el temps darrer, l’avantsala del traspàs que representa l’hivern. Però jo nohe vist mai així. Ni de menut ni ara, vora la cinquantena, a la primeria de la tardor, com si diguérem.

Aquest dietari amb mesos i dies però sense anys és un assaig al voltant del gust per la vida sense estridències, de gaudir de les coses del món amb mesura, dins d’una tradició epicúria on la presència de Joan Fuster és ineludible. És, sobretot, una mirada al passat per comprendre les raons d’aquesta actitud. A la manera, potser, del Pierre Bourdieu que examina les condicions de possibilitat del seu pensament a Autoanàlisis de un sociólogo, però amb una estratègia força més atractiva. Així, els escrits de novembre prenen com a pretext un viatge a París per evocar un viatge a Nova York, de manera que la comparació entre les dues ciutats esdevé una indagació al voltant dels mites que les defineixen i, per tant, dels models de civilització que representa cadascuna. Toni Mollà, però, no pren partit. Aprofita per fer un viatge en el temps i recordar els moments decisius de la seva formació intel·lectual que estan vinculats a tots dos llocs, en plena expansió del maig francès o del hippisme:

En contra de la majoria dels “progressistes” de la meua edat, jo no m’he considerat mai fill ni parent del 68 que es va esdevenir sobre les llambordes d’aquell barri que vam passejar a París fa uns dies. En primer lloc, perquè no els vaig viure en carn viva, com sembla que van gaudir tants entre els nostres coneguts. Per a mi, tot allò va passar molt lluny, tant geogràficament com ideològica. [...] La millor contribució de tot moviment social és la seva dissolució, per impregnació, dins del discórrer plàcid del temps. Aquest és l’”esperit del maig del 68” que més m’interessa.

Amb una escriptura precisa, atenta al detall, que apel·la sovint les paraules dels autors que admira per matisar una idea, Al pas dels dies ha estat una agradable sorpresa. Sort que Toni Mollà manté un blog on puc continuar llegint-lo.