dijous, de març 29, 2007

La tomba de les llumenetes

. dijous, de març 29, 2007

Al cinquè paràgraf de La tomba de les llumenetes, d’Akiyuki Nosaka, sabem que el protagonista, en Seita, mor. També sabem que la germana petita, la Setsuko, ha mort d'inanició. La breu novel·la continua, doncs, amb la vida cap a la mort dels dos germans a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, amb un Japó que pateix bombardeigs constants i misèria. Al final, arran de la mort de la Setsuko, llegim:

amb elles, la Setsuko no se sentirà tan sola, les llumenetes li faran companyia... pujant, baixant, desviant-se tot d’una cap als costats, aviat elles també desapareixeran, però tu, Setsuko, aniràs al cel amb les llumenetes.


L’autor ens ofereix aquí els pensaments del protagonista. Aquesta al·lusió al més enllà es transforma a la pel·lícula d’animació del mateix títol, dirigida per Isao Takahata per a l'Estudi Ghibli, en una escena que no apareix al llibre: en Seita mor a l’estació de trens, tornem al començament doncs, i les llumenetes, a l’exterior, es multipliquen i il·luminen la Setsuko, amb qui es reuneix feliçment en Seita. Com si el director cregués necessari oferir una mica de consol ja des del principi, abans de continuar amb l’argument. Com si calgués alleujar el drama per al públic potencial de la pel·lícula, els nens. Perquè La tomba de les llumenetes és una història molt trista i despietada sobre les conseqüències de la guerra. I aquí rau, potser, la principal diferència entre l’obra d’Akiyuki Nosaka i la de Isao Takahata: si la novel·la, en principi, es llegeix com una obra per a adults, en convertir-la en una pel·lícula per a infants sembla que calgui oferir aquesta mica de consol, disfressar amb una conjectura sobre el més enllà la realitat cruel de la guerra. Com si calgués demanar-los disculpes .

8 comentaris:

peret de mandinga ha dit...

(mode irònic ON)

Bufa, que els facin fora de Japó per pessimistes! Ara s'ha de fer literatura alegre i panxacontenta, aquests japonesos no saben què fan, home, no saben què fan! Si els haguessin donat una menjadora o una sinecura com déu mana, aquests japonesos escriurien les alegries del país, que per això està la literatura!

(moder irònic OFF)

Anònim ha dit...

Aún recuerdo esa latita de caramelos, que los protagonistas compartían diluidos en agua para que duraran más... tan triste, pero tan bonita a la vez...

B.S/ R.T. /S.

el llibreter ha dit...

(mode saberut ON)

El meu detector de modes del discurs em dóna error, benvolgut Peret de la Mandinga, a l'hora d'analitzar les teves paraules. El mode correcte no és «irònic» sinó «sarcàstic».

(mode saberut OFF)

La llauna de caramels no apareix al llibre, però és un element que demostra que Isao Takahata ha resolt molt bé el procés de degradació que pateixen els protagonistes. I això fa que sigui una pel·lícula tan lúcida com immensament trista.

Salutacions cordials

Portnoy ha dit...

El texto de Nosaka es impresionante por su capacidad de desarmar al lector y dejarle indefenso ante la crudeza de unos hechos de los que ha sido avisado desde el principio.
No he visto la película de animación pero me han dicho que conserva intacta la tristeza del texto.
Se infantiliza y se ofrece consuelo... pero dígame por favor, Sr. Llibreter, si merece la pena ver la película.
Un saludo

el llibreter ha dit...

Sí, sens dubte. Això del consol no voldria que s'entengués com un demèrit.

Salutacions cordials

Portnoy ha dit...

Moltes gracies... fare tot el possible per veure-la.
Salut
:-)

Manel ha dit...

Llibreter,

Tens raó, que és una pel·lícula trista, el seu inici, el saber com acaba tot, impregna de tristor la resta de la història...

Però la diferència entre el llibre i la película no crec que sigui per demanar disculpes; com tu dius, en fer la película (no per a infants, però si més fàcilment accessible per infants) aquesta escena suavitza una mica la crueltat del final, ofereix una mica de consol, però des del punt de vista dels infants crec que també la fa més comprensible: ells potser no entendran el perquè de la mort dels germans, que passarà amb ells? on van? on estan? Ells es fixen en els detalls de les llumenetes, de com els dos germans tornen a compartir moments feliços... Jo crec que és millor així, ja tindran temps de créixer...

Gawyn ha dit...

A mi curiosament em va agrada més el segon relat del volum al que enllaça el llibreter. Em va resultar difícil sentir la fam dels nens de "La tomba de les llumenetes"; en canvi, sí que vaig comprendre millor la mena de complex d'inferioritat que sent el protagonista de "Les algues americanes" cap als americans.