Tres punts i una targeta

Imagina que Günter Grass no sortís mai a la televisió ni a la ràdio ni al diaris ni... Bé, doncs això passa al País Valencià amb els escriptors i intel·lectuals que han decidit escriure en català. Volies parlar de persecució lingüística, oi? Parlem-ne, doncs. I l’editora alemanya, sorpresa, escolta atenta una versió desconeguda de la situació del català.

Explico a un agent literari italià que vaig néixer a Espanya i que els meus pares van emigrar a Catalunya quan jo era molt petit, que al meu barri la immensa majoria de la gent és castellanoparlant, que precisament feia poc que un veí m’explicava que va anar de vacances al poble, a Andalusia, i que tothom li demanava sobre com ens maltracten a Catalunya i que quina vergonya, perquè llegien determinats diaris i escoltaven determinades emissores de ràdio, i el meu veí no donava crèdit: els seus problemes reals són les hipoteques dels fills, la prejubilació, el transport públic, però mai s’ha sentit perseguit per parlar espanyol, que estava molt content perquè els fills, sobre tot la filla gran, parlaven el català que ell no s’havia preocupat d’aprendre, però que l’entén i que mai no li ha calgut demanar a ningú que canviï de llengua, i els paisans del meu veí se’n malfiaven i algun, fins i tot, el va titllar de catalanufo.

A la Fira del Llibre de Frankfurt es coneix molta gent, breus converses de les quals només queda un targeta perduda enmig d’altres targetes que si la mires recordes un rostre, un gest, algunes paraules. Com ja vaig dir, he assistit a pocs dels actes organitzats al voltant de la cultura catalana com a convidada d’honor, sempre mirant el rellotge perquè encara que la fira durés el triple no me l’acabaria; però m’ha calgut fer d’ambaixador improvisat en moltes ocasions, de moltes maneres distintes: que una cosa són les notícies dels diaris i una altra cosa les preocupacions reals dels ciutadans, que la persecució de l’espanyol és un invent de quatre professors universitaris que no s’expliquen com és que la gent no organitza manifestacions multitudinàries per defensar els drets que suposadament els trepitgen, etc.

Dibuixo impacient un mapa maldestre de la Península Ibèrica. Tres punts. Al costat del que representaria Madrid escric ABCD i ABC, El Cultural i El Mundo, Babelia i El País. Al costat del que representaria Barcelona, Cultura/s i La Vanguardia, Cultura i Avui, Èxit i El Periódico. El tercer punt és algun lloc imprecís de Castella. I començo a jugar. Una exposició en una galeria d’art de Barcelona és cultura i és probable que aparegui a qualsevol dels sis suplements perquè tots sis consideren que interessa als seus lectors, fins i tot al punt imprecís de Castella. També és probable que un concert memorable interpretat a Barcelona o una obra de teatre que s’hi hagi representat aparegui a qualsevol d’aquests suplements, perquè són cultura i els directors consideren que són d’interès general. L’últim llibre d’Enrique Vila-Matas serà comentat als sis suplements, sens dubte, per les mateixes raons. Un bon llibre en català —que també és cultura— només apareixerà als suplements de Barcelona, i als de Madrid tan sols si es tradueix a l’espanyol; consideren, per tant, que al punt imprecís de Castella no li interessarà si no hi ha traducció espanyola, exactament igual que si fos un autor italià, francès, portuguès, hongarès... És clar que sí en parlaran a l’edició local —lògicament, a la secció de cultura— però no al suplement d’àmbit estatal. Què és la cultura? No ho sé. Sé, però, que la literatura catalana, com bé diu Vicent Sanchis, no és considerada com a cultura espanyola a Espanya:

Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s'han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d'un àmbit regional, que no s'expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.

Tot el sarau ve d’aquí. Gràcies per donar-me la seva targeta.