diumenge, d’octubre 14, 2007

Tres punts i una targeta

. diumenge, d’octubre 14, 2007

Imagina que Günter Grass no sortís mai a la televisió ni a la ràdio ni al diaris ni... Bé, doncs això passa al País Valencià amb els escriptors i intel·lectuals que han decidit escriure en català. Volies parlar de persecució lingüística, oi? Parlem-ne, doncs. I l’editora alemanya, sorpresa, escolta atenta una versió desconeguda de la situació del català.

Explico a un agent literari italià que vaig néixer a Espanya i que els meus pares van emigrar a Catalunya quan jo era molt petit, que al meu barri la immensa majoria de la gent és castellanoparlant, que precisament feia poc que un veí m’explicava que va anar de vacances al poble, a Andalusia, i que tothom li demanava sobre com ens maltracten a Catalunya i que quina vergonya, perquè llegien determinats diaris i escoltaven determinades emissores de ràdio, i el meu veí no donava crèdit: els seus problemes reals són les hipoteques dels fills, la prejubilació, el transport públic, però mai s’ha sentit perseguit per parlar espanyol, que estava molt content perquè els fills, sobre tot la filla gran, parlaven el català que ell no s’havia preocupat d’aprendre, però que l’entén i que mai no li ha calgut demanar a ningú que canviï de llengua, i els paisans del meu veí se’n malfiaven i algun, fins i tot, el va titllar de catalanufo.

A la Fira del Llibre de Frankfurt es coneix molta gent, breus converses de les quals només queda un targeta perduda enmig d’altres targetes que si la mires recordes un rostre, un gest, algunes paraules. Com ja vaig dir, he assistit a pocs dels actes organitzats al voltant de la cultura catalana com a convidada d’honor, sempre mirant el rellotge perquè encara que la fira durés el triple no me l’acabaria; però m’ha calgut fer d’ambaixador improvisat en moltes ocasions, de moltes maneres distintes: que una cosa són les notícies dels diaris i una altra cosa les preocupacions reals dels ciutadans, que la persecució de l’espanyol és un invent de quatre professors universitaris que no s’expliquen com és que la gent no organitza manifestacions multitudinàries per defensar els drets que suposadament els trepitgen, etc.

Dibuixo impacient un mapa maldestre de la Península Ibèrica. Tres punts. Al costat del que representaria Madrid escric ABCD i ABC, El Cultural i El Mundo, Babelia i El País. Al costat del que representaria Barcelona, Cultura/s i La Vanguardia, Cultura i Avui, Èxit i El Periódico. El tercer punt és algun lloc imprecís de Castella. I començo a jugar. Una exposició en una galeria d’art de Barcelona és cultura i és probable que aparegui a qualsevol dels sis suplements perquè tots sis consideren que interessa als seus lectors, fins i tot al punt imprecís de Castella. També és probable que un concert memorable interpretat a Barcelona o una obra de teatre que s’hi hagi representat aparegui a qualsevol d’aquests suplements, perquè són cultura i els directors consideren que són d’interès general. L’últim llibre d’Enrique Vila-Matas serà comentat als sis suplements, sens dubte, per les mateixes raons. Un bon llibre en català —que també és cultura— només apareixerà als suplements de Barcelona, i als de Madrid tan sols si es tradueix a l’espanyol; consideren, per tant, que al punt imprecís de Castella no li interessarà si no hi ha traducció espanyola, exactament igual que si fos un autor italià, francès, portuguès, hongarès... És clar que sí en parlaran a l’edició local —lògicament, a la secció de cultura— però no al suplement d’àmbit estatal. Què és la cultura? No ho sé. Sé, però, que la literatura catalana, com bé diu Vicent Sanchis, no és considerada com a cultura espanyola a Espanya:
Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s'han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d'un àmbit regional, que no s'expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.
Tot el sarau ve d’aquí. Gràcies per donar-me la seva targeta.

12 comentaris:

el noi amb el cor de galeta ha dit...

Jo estic molt orgullós de ser "xarnego"... de ser de pares andalusos i haver nascut a Catalunya. De parlar català (potser amb un accent una mica extrany...), i de poder parlar i escriure castellà quan vulgui. I estic també orgullós de viure a Catalunya. I, com vostè, mai m'he sentit menyspreat per actuar així. Crec que des de fora del país es veu la realitat d'una altra forma... a moltes altres regions de l'Estat es pensa que el castellà és perseguit a Catalunya... mentida podrida... quina pena que es tingui aquesta imatge.
En qualsevol cas, és ben bonic que ambdues llengües convisquin saludablement... encara que al català li caldria una mica més d'empenta i protagonisme... Tot arribarà...
Benvingut, llibreter!

jaka ha dit...

Bona nit,
Quina llàstima tot plegat... Perquè es odien tant als catalans? Només pot ser perquè no es coneix la veritable realitat, ara, els medis de comunicació i els polítics algun dia hauran de respondre davant de no se qui de tanta mentida.
Es un plaer llegir-lo llibreter.
=;)

Anònim ha dit...

Per això era tan important la Fira de Frankfurt. Sense traducció al castellà era molt difícil arribar a editorials de fora, i com que és tan difícil traduir al castellà, no hi havia manera de trencar el cercle. Potser a partir d'ara es trencarà aquesta dinàmica.

Tirant al cap ha dit...

Llàstima no haver-nos trobat allà, senyor Llibreter. Hauria estat un plaer!

Jacme ha dit...

A mi, el que m'agradaria saber de bona font, és si realment ha tingut tanta incidència com ens han volgut fer creure els mitjans de comunicació catalans (m'agradaria creure que sí). El problema és que com que no sabem alemany, no ho hem pogut constatar nosaltres mateixos a través de la premsa germànica.
Gràcies benvolgut llibreter!

Anònim ha dit...

Quina foto tan maca, sr. tirant al cap... les dues manetes tan juntes... preciosa.
Salutacions!

el llibreter ha dit...

Doncs sí, benvolgut nen amb el cor de galeta, ja estic més que fart que determinats grupuscles diguin que ens representen. Sort que cada cop els fan menys cas; com que es dediquen a la seva especialitat que és conspirar i escindir-se...

Gràcies, Jaka. De vegades és molt cansat això de ser català.

La Fira de Franfurt ha servit, per exemple, perquè Jaume Cabré parlés a un munt de gent que s’estava dempeus per escoltar les seves paraules, com un escriptor europeu més. Diria, benvolgut anònim, que la instal•lació de Perejaume recull perfectament l’esperit de la presència catalana a Frankfurt.

Només hem coincidit una vegada, Joan Carles, i estaves molt enfeinat. De fet, em sembla que ja ens coneixem de fa dos anys ;-)

Un turista alemany, t’ho dic per experiència, Jacqme, no distingeix el català de l’espanyol. De fet, milions de turistes tornen al seu país sense saber que als llocs que han visitat es parla català: arriben amb la imatge uniformitzadora —un país, una bandera, una llengua— que el nacionalisme banal espanyol difon arreu i se’n van igual. La polèmica famosa ha servit, almenys, perquè centenars de milers de persones coneguin l’existència del català, que no és poc.

Sí que és maca, la foto, benvolgut anònim de les 9:12

Salutacions cordials.

Silvia Senz ha dit...

Espanya té un bon grapat d'acords subscrits per recolzar i promocionar la seva diversitat. Vegeu-ne una mostra:
http://www.lexureditorial.com/boe/0109/17500.htm http://www.egt.ie/udhr/udlr-es.html http://portal.unesco.org/culture/es/ev.php-URL_ID=13066

RTVE, segons l'article 3 de la seva legislació, també té aquesta mateixa obligació:
http://www.rtve.es/archivos/70-2041-FICHERO/Ley.pdf

Però, a la pràctica, de Frankfurt i la cultura catalana n'han dit ben poc (de bo).

Potser és que, abans de fer-se els macos subscrivint acords i fent lleis que donen bona imatge de "pluralitat" de cara a la galeria, cal que les mentalitats canviïn, i d'això estem llunyíssim, per no dir que és fita impossible.

Espanya va pel seu compte, direccionada cap a liderar econòmicament Iberoamèrica i fer geoestratègicament de cap de pont amb Hispanoamèrica a la UE; vegeu:
http://www.federacioneditores.org/Actualidad/Actualidad_07.asp
http://www.realinstitutoelcano.org/publicaciones/informe.pdf
http://www.ibero-americana.net/cgi-bin/infodetail.cgi?isbn=&doknr=521306&lang=es
http://www.fundeu.es/Noticias.aspx?frmOpcion=NOTICIA
http://www.elmundo.es/navegante/2007/10/11/tecnologia/1192102245.html

Tota la seva planificació econòmica, cultural, editorial i lingüística porta aquesta direcció. No hi tenim res a pelar.

Geococcyx ha dit...

Senyor Llibreter: sou el meu heroi...

Tirant al cap ha dit...

L'amic Subal, amb una discreció fora mida, em va avançar precisament això, que fa dos anys havíem coincidit a Frankfurt. I des d'aleshores que no pare de pegar-li voltes... Fa dos anys, no cal dir-ho, la densitat de catalans per metre quadrat a la Fira de Frankfurt era aproximadament mil vegades menor. L'hauria de recordar, però no caic, no caic.
Gràcies, anònim de les 9:12. Veuré de renovar la foto la setmana pròxima, primer aniversari de Marc (el de la mà xicoteta, ara ja més grandeta i gruixudeta).

disbookaire ha dit...

Te encontré¡¡¡¡
Ya sólo falta leerte.

Blogoabrazos

L'Espolsada llibres ha dit...

Interessant apunt estimat llibreter...