diumenge, de novembre 04, 2007

Tres respostes de Ramon Dachs

. diumenge, de novembre 04, 2007

Eduardo Moga acaba de publicar Lecturas nómadas a l’editorial Candaya, un recull d’assaigs on predomina la crítica de poesia. Com sempre, vaig fer un cop d’ull a l’índex, que em va menar a «El azar y el àlgebra», sobre Tarot de Marsella: Poema aleatorio de Ramon Dachs. Comença així:

La obra de Ramon Dachs (Barcelona, 1959) constituye uno de los más insólitos ejercicios creativos de nuestra poesía reciente. En primer lugar, porque aparece como una obra en sentido pleno, como quería Juan Ramón Jiménez: como un conjunto orgánico en el que se integra todo un sistema de pensamiento e incluso toda una trayectoria vital. Y, en segundo, porque ahonda en un propósito estético alejado de cuantos inspiran la mayoría de sus contemporáneos [...]


No és la meva intenció esgrimir un argument d’autoritat, encara que l’apreciació d’Eduardo Moga sigui justa. M’ha cridat l’atenció l’última paraula que apareix entre claudàtors al final de la crítica: inèdit. Em sembla significatiu que una crítica elogiosa d’un llibre de Ramon Dachs hagi romàs inèdita, perquè mostra fins a quin punt una obra tan insòlita com interessant ha passat de puntetes per les revistes i suplements que tracten la cosa literària.

Arran de la publicació de l’apunt sobre Blanc: Topoèmologie, Ramon Dachs ha tingut l’amabilitat de respondre tres preguntes.

EL LLIBRETER: Blanc: Topoèmologie és un llibre que convida a navegar-hi. Tant els fils que se segueixen de la disposició com la intervenció de l'atzar generen variacions. ¿Fins a quin punt estan previstes aquestes variacions i quin risc hi ha que s'apartin del sentit del conjunt?

RAMON DACHS: Blanc: Topoèmologie, el llibre que acabo de publicar a Le clou dans le fer (Reims), és una evolució en tercer grau de Blanc, segons vaig publicar a Moll (Mallorca, 1998) en francès i català. Vaig dedicar el capítol 62 d' Euràsia: 30 anys d'insubordinació literària als mandarinatges (Llibres de l'Índex, 2004) a comentar la primera fase d'aquesta aventura, capítol disponible a les pàgines que em dedica Hermeneia. La segona fase de l'aventura fou palimpsèstica. En vaig eliminar les versions en català i vaig reescriure-les en castellà. En resultà Blanc, o Nada, que vaig publicar a ciutat de Mèxic com a part del volum Eurasia: palimpsesto lírico mayor (Ediciones Sin Nombre, 2003). En parlo a la pàgina 42 d'una llarga entrevista publicada a la revista Movimiento actual (Monterrey, N.L., 2003), que recull també Hermeneia. La tercera fase que ens ocupa, Blanc: Topoèmologie, es proposa com a versió integral trilingüe de Blanc, que entrellaça poesia i topologia (el subtítol és un neologisme obtingut de la fusió dels mots topologia i poema). Igual que un donut, en topologia, per més deformacions dinàmiques a què se sotmeti, manté el mateix valor topològic mentre conservi el forat i no es disgregui, així mateix passa amb aquest poemari.

El llibre, en efecte, convida a navegar-hi, ja que formalitza els mateixos textos en 9 seqüencies diferents (3 de trinlingües i 6 de bilingües). És, en certa manera, un hipertext en paper. Cal dir, però, que les tres llengües emprades no es tradueixen, sinó que es complementen en un assaig inassolible de dir l'indicible. Acoten, en definitiva, un poema quasi inaprehensible. És un joc de miralls obert a les percepcions que en copsi el lector. No hi ha risc d'apartar-se del sentit perquè el sentit no hi és unívoc, sinó dinàmic i permutant. És a dir, topològic. Én aquest mateix sentit (valgui la redundància), la present aventura esdevé una prolongació de les meves propostes d'"escriptura fractal", que han estat objecte, els darrers anys, de diverses exposicions internacionals. Blanc: topoèmologie i Codex mundi: écriture fractale II (Nîmes: Éditions de la mangrove, 2004) són, justament, els dos títols meus que Benoît B. Mandelbrot, creador de la teoria de fractals, inclou a la seva bibliografia oficial sobre la matèria a la Yale University. Es tracta de permutacions textuals en què es constaten invariàncies permanents. Tot i que, en parlar-ne, pot semblar complicat, en llegir-ho, pot resultar senzillíssim, plaent i lúdic.


EL LLIBRETER: Intermínims de navegació poètica és de l'any 1996. Has pensat a tornar a la poesia electrònica?

RAMON DACHS: En realitat, no l'he deixada mai. De fet, des del 96, Intermínims és, a més d'un poemari hipertextual esdevingut històric (una espècie d'incunable de l'hipertext), la meva pàgina d'autor, que actualitzo regularment sense trencar la formalització de l'època. D'altra banda, al 2004, vaig desenvolupar l'hipertext integral en castellà, francès i anglès, i des de llavors és tetralingüe, amb un portal d'accés per a cada llengua. Però avui tinc una proposta digital igualment insòlita. Al maig passat, durant la darrera Setmana de la Poesia, vaig presentar a l'Ateneu Barcelonès i al Palau de la Virreina la meva segona proposta de poesia electrònica. Es tracta d'un programa interactiu desenvolupat per Pau Ceano a partir del meu llibre Tarot de Marsella: poema aleatorio (Barcelona: Azul, 2006). Com suggereix el subtítol, és una proposta poètica aleatòria interactiva. He escrit un dístic per a cada una de las 78 cartes del Tarot. De tal manera que a partir de cada tirada de cartes s'obté, tot encadenant els respectius dístics, un poema diferent. Amb un potencial combinatori que ratlla l'infinit. El programa de Pau Ceano compon, a partir de diferents opcions de tirada (arcans majors, majors i menors, a l'atzar, o escollint cartes) una pàgina en color amb la tirada a la capçalera i el poema resultant a sota. Espero fer-ne dues edicions: una d'accés lliure a Internet i una altra de comercialitzada en CD-Rom.


EL LLIBRETER: Quines afinitats i complicitats trobes en la literatura contemporània?

RAMON DACHS: Escriure és un diàleg obert amb els vius i amb els morts que han escrit abans. Cada autor n’extreu una lectura reescriptura en forma d’obra nova (heus ací el diàleg) indefugiblement contemporània; ja que ho és tant si ho vol com si no. Ara bé, la major part dels autors biològicament vius estan, literàriament parlant, morts (tot i que tinguin èxit comercial) perquè són mers imitadors. En aquest sentit, no són contemporanis. És a dir, no obren camí en diàleg amb el passat. Jo em vull creure, en definitiva, radicalment contemporani. Un dels signes constitutius de la darrera contemporaneïtat és, al meu entendre, la des-localització geogràfica de l’autor. En el món actual, creix la Literatura i minven les literatures. Les tradicions literàries nacionals ja són anacròniques. Hi ha qui em considera un autor de segona fila perquè la meva recepció barcelonina és limitada, tot ignorant que tinc recepció a Espanya, França, Mèxic, Argentina i als EUA. Durant els darrers dos anys, per exemple, he gaudit d’invitacions literàries pagades a Miami, Nova York, Madrid, Périgueux, Monterrey, Mina (Mèxic), Ciutat de Méxic, Múrcia, Barcelona, Córdoba (Argentina), Buenos Aires, Montevideo y Soria. Y el proper 10 de desembre espero presentar Blanc: Topoèmologie a París. Tot sense cap subvenció, cal dir-ho, de l’Institut Ramon Llull. I aquest és l’esbós del mapa on tinc interlocutors literaris còmplices i afins. Si només llegís les pàgines literàries dels mitjans barcelonins, crec que m’hauria quedat al marge de la contemporaneïtat. Per què? Perquè portaria una bena als ulls. La nostra literatura local és una literatura administrada (i, com a tal, distorsionada i desacreditada). Té per administradors —circumstància encara més agreujant— a uns acomplexats incompetents nomenats a dit, que promouen els autors, de retruc, també a dit, sectàriament. Podant molt i regant poc. Però la contemporaneïtat segueix i seguirà el seu curs indomable per on trobi camp lliure. Com ha estat sempre. I els administradors es quedaran amb un sol cadàver als braços. El d’una dama anomenada Literatura Catalana. “La maté porque era mía.” L’altra, per sort, se’ls escapa i no emmalalteix; té molt espai intercontinental per córrer i gaudeix d’una salut de ferro. Dit això, destacaré les tendències literàries contemporànies que més m’estimulen: les poètiques breus, les poètiques sense “jo”, l’hipertext, la intertextualitat, les literatures potencials post-oulipianes, el plurilingüisme, la síntesi de tradicions orientals i occidentals, la narrativa d’autoficció, la prosa de gènere borrós, l’eclecticisme postmodern, la teoria de fractals (extensiva a la geometria, l’àlgebra i la matemàtica en general) aplicada com a estratègia de creació literària, la integració complementària d’imatge i text, i les escriptures no lineals ni orals en conjunt.

11 comentaris:

el del tren a Tarragona ha dit...

es pot dir més alt, però no més clar...

aristocrataiobrer ha dit...

"Un dels signes constitutius de la darrera contemporaneïtat és, al meu entendre, la des-localització geogràfica de l’autor"

És possible, però també succeeix que com més internacionals som, més locals desitgem ser. Hi ha alguns sociòlegs que parlen d'aquest fenomen.

Sobre les literatures "nacionals", és evident que sempre han estat obsoletes, perquè l'art supera les fronteres. Ara bé, la literatura (i més la narrativa) està lligada a una llengua, i per tant a una comunitat lingüística. D'això en parla Kundera a El teló

el llibreter ha dit...

A Euràsia: 30 anys d'insubordinació... hi ha una proposta certament singular que té a veure amb la tensió que suposa la deslocalització, si la situem entre la superació de les fronteres i escriure en una llengua determinada: considerar la possibilitat d'una mena de pàtria romànica.

Quan torni de París buscaré la cita exacta.

Salutacions cordials.

aristocrataiobrer ha dit...

Hola llibreter,

això de la pàtria romànica està molt bé, la república de les lletres, però a l'hora de la veritat és el poder polític "real" el que talla el bacallà, amb els mitjans de comunicació que li fan la gara-gara al darrere

que vagi bé per París

Quimet ha dit...

UFFF! Els mitjans de comunicació, des que estic llegint assajos sobre ells (us recomano LA TV SUBLIMINAL a Paidós, del progfessor Joan Ferrés, i també l'article guanyador del premi de periodisme Recull 2007, publicat a la revista Recull de mes de juliol, el treball es diu "televisií: mitjà d'informació?), que me'ls miro amb uns altres ulls.

Miquel (valència) ha dit...

Es pot comprar a fora de Catalunya la revista Recull?

el llibreter ha dit...

És cert, aristocrataiobrer, la feina dels estats és exercir la violència legítima contra la dissidència i la feina de la dissidència és aspirar a exercir algun dia la violència legítima. Mentrestant, val la pena imaginar alternatives, com més agosarades millor.

Gràcies pel suggeriment, Quimet. Tot ique ara no sé amb quins ulls me l'hauré de llegir ;-)

Doncs no ho sé, Miquel. La veritat és que n'he perdut la pista. A veure si demà, a la llibreria, puc esbrinar alguna cosa més.

Salutacions cordials.

Artur ha dit...

Els premis Recull, els més antics de catalunya, són uns premis de Blanes. La revista només es pot comprar a la comarca. Però si escrius a recvll@hotmail.com (no és una "u" és una "V") te la poden enviar, Miquel.

Artur ha dit...

Per cert, jo he llegit l'article que dius (publicat al número de juliol), sobre els mitjans de comunicació. Em va fer reflexionar molt i molt. Senyor llibreter , crec que aquest article es mereix un dels seus articles!!!

Miquel (valència) ha dit...

Iep, moltes gràcies, Artur! És que vaig llegir un editorial a l'Avui que parlava de l'article aquest que va guanyar el Recull de periodosme i em va despertar la curiositat. I com que vaig veure que Quimet l'esmentava no me'n vaig poder estar de saber com aconseguir-la. A la llibreria Tirant lo Blanch de València em van dir que no en sabien res i, com diem els valencians, anava més perdut que un allioli!

aristocrataiobrer ha dit...

"la feina dels estats és exercir la violència legítima contra la dissidència i la feina de la dissidència és aspirar a exercir algun dia la violència legítima."

senyor llibreter, aquesta frase és per emmarcar-la! ("citas célebres")