Apropiació de la faula

Un dels trets més fèrtils de la cosa postmoderna és l’apropiació de gèneres tradicionals per fer-los nous, tal com recomanava l’avi Ezra Pound. Damián Tabarovsky, a més a més, utilitza aquesta estratègia per desenvolupar a Autobiografía médica les idees que planteja a Literatura de izquierda, tal com ja va fer amb La expectativa. Com que es tracta de difondre unes tesis prèviament establertes, res millor que apropiar-se d’un dels gèneres literaris més eficaços a l’hora d’alliçonar el lector: la faula. Perquè la cosa funcioni, Damián Tabarovsky utilitza, a més a més, el conegut motiu de l’objecte robat o perdut per tal de bastir-ne la peripècia.

El protagonista, que pateix durant tota la novel·la el diminutiu de Dami, és un consultor de tendències socioculturals que es guanya amb molt d’esforç l’oportunitat de gaudir l’objecte més preuat al qual hom pot aspirar: el reconeixement. Malauradament, quan és a punt d’assolir-lo, la malaltia li roba aquesta oportunitat, de manera que ha de repetir el procés a la recerca de l’objecte perdut. A la narrativa tradicional és molt habitual que el protagonista repeteixi el mateix esquema narratiu diverses vegades fins que s’adona del camí infalible que mena a la resolució de l’enigma. Dami ensopega, per tant, diverses vegades amb el mateix obstacle, fins que comprèn l’autèntica naturalesa del lladre, que és el propi cos. La malaltia apareix, en principi, com un obstacle, com una interrupció de l’accés al coneixement:

Una verdad cognoscitiva ocurría en su mundo: Dami accedía al conocimiento a través de su trabajo. Conoció la nueva pobreza gracias a una investigación de mercado y así también conoció el boom inmobiliario de Palermo Viejo, el uso del tiempo libre, los modos de lectura del diario del domingo, la relación con los productos de limpieza de las amas ce casa de clase baja, los secretos del cartón corrugado, el imaginario social de de los judíos del country de Hebraica, la relación entre tecnología y arte contemporáneo, la crisis del espacio público entre los formadores de opinión, la tensión entre cirugía estética y menopausia, las estrategias de instalación internacional de la nueva literatura latinoamericana.

Però a poc a poc, la malaltia revela la seva naturalesa d’esdeveniment sense justificació. La faula és un gènere que exigeix una gran economia narrativa perquè la lliçó final quedi ben clara, però Damián Tabarovsky utilitza un correlat literari de la malaltia per subvertir el gènere del qual s’apropia: la digressió. Perquè la digressió és també una interrupció del discurs i és a través de la digressió que la novel·la, paradoxalment, avança cap a la lliçó final.

Contra les receptes del mercat i les de l’acadèmia, Damián Tabarovsky s’apropia, a més a més, d’altres recursos que apareixen tant a les novel·les més comercials com a la literatura disseccionada a les aules, com podria ser el motiu de l’objecte robat al qual al·ludia al començament —amb la variant que és el propi protagonista qui provoca la desaparició involuntàriament— o la lenta construcció de la revenja que tan productiva s’ha mostrat a Hollywood. Aquestes apropiacions constitueixen una gran broma literària —una gran pavada— per indagar en les condicions de possibilitat d’una literatura d’avantguarda actualment. La malaltia com a equivalent de la literatura. El resultat és la narració de la pròpia impossibilitat de narrar o, com afirma a Literatura de izquierda:

La condición de la vanguardia consistía en llevar una posibilidad hasta su extremo. La condición de la literatura contemporánea consiste en llevar su propia imposibilidad hasta el extremo.

És a dir, Tabarovsky fa d’aquesta impossibilitat el tema de la seva narrativa. Com ja vaig escriure a propòsit de La expectativa, no sé si Autobiografía médica és una novel·la bona o dolenta. Sí sé que m’agradaria llegir més novel·les com aquesta, encara que siguin del tot diferents.