El divorcio i l'estiu

El divorcio és una novel·la refrescant, perfecta per a l’estiu. Segueix la venerable tècnica de reunir breus narracions en un marc, amb la variació que la darrera narració hi està incrustada, potser per mantenir una certa simetria amb el començament. I el marc dura a penes uns segons: el temps just perquè Enrique quedi xop, ruixat per l’aigua que cau del tendal d’un restaurant, i reconegui successivament una amiga, el narrador i la seva pròpia mare, cadascun dels quals dóna pas a una història.   

Kent, el narrador, s’ha divorciat i viatja a Buenos Aires per prendre una mica de perspectiva. Un dia s’acosta al restaurant del Gallego —“Era un hombrecito de muy escasa estatura: un centímetro menos y habría sido un enano”—, que es troba desplegant el tendal, de manera que la pluja acumulada cau sobre un ciclista que anava a peu:

Quedó paralizado por la sorpresa, el susto, y la mojadura. Sobre todo por esta última, que se imponía a todo lo demás. Se había mojado hasta la última fibra de ropa y el último pelo de la cabeza y la última célula de la piel. Parecía seguir mojándose, en un proceso que trascendía en el tiempo el accidente que había sufrido. El agua le corría por la cara, por los brazos (hacía remolinos al llegar al reloj pulsera), formaba oleadas blandas por debajo de la camiseta, hinchándola y ondulando, se escurría por el interior de las bermudas y creaba cortinillas translúcidas, como tubos de cristal sinuosos alrededor de las pantorrillas, y anegaba en un hervor frío los pies calzados en sandalias.

Però l’aigua no ha acabat de caure tota que reconeix la Leticia i comença la primera història: el millor incendi de la història de la literatura universal.

M’he oblidat de dir que El divorcio és un dels millors llibres de César Aira. No els he llegit tots, és clar: la seva tàctica de publicar en editorials petites converteix sovint la lectura en aventura o, com a mínim, en recerca perplexa. Però parlava d’un incendi en un col·legi que excel·lia en un model educatiu progressista d’avantguarda. Enrique i Leticia es troben enmig de la confusió provocada per un foc que s’ha encès en diversos llocs alhora de l’immens edifici neogòtic. César Aira utilitza els seus millors recursos a l’hora de distorsionar la percepció del temps i de l’espai per descriure la devastació de les flames, convertida en un espectacle fascinant, com correspon a una bona recreació del foc. Però encara hi ha reservada una sorpresa descomunal:

Pero persistía una mesa, con el paño verde raído, y sobre ella la reproducción a escala del Colegio, en la que habían buscado refugio los mil internos. El Plan de Evacuación, muy ingenioso, se basaba en las seguridades que ofrecía un cambio repentino de dimensiones. Los niños vacilaron. Pero no tenían opción. Ya habían entrado todos, ellos eran los últimos. Una mirada por sobre los hombros les mostró  el monstruo de llamaradas que caía...

No veían cómo podían caber en esa maqueta del tamaño de un baúl, sobre todo pensando que eran dos (porque no tenían intención de separarse), y que la idea, un vez adentro, era correr hasta encontrar la salida, y, más aún, que ya habían entrado otros mil... Pero la fama de ese segundo colegio descansaba en el hecho confirmado de que hasta el menor detalle del Colegio real estaba reproducido con la mayor exactitud, lo que era una garantía de espacio.

A partir d’aquí, la distorsió espaciotemporal assoleix un refinament excepcional gràcies a un altre dels motius recurrents en l’obra de César Aira: la miniatura com a forma de simulacre que invaeix, i fins i tot substitueix, la realitat real.

La següent història comença amb l’origen de la decoració de l’hotel que dirigeix Enrique —un Club de l’Evolució format per uns nens impressionats per l’obra de Darwin—  i acaba amb una anècdota sobre l’engany del déu Krishna a un d’aquests nens, Jusepe. És una paròdia de les novel·les de formació: “La lección no le enseñó nada en su momento, pero dejó una semilla” i, com és lògic, hi passen moltes coses i hi ha paràboles, com la que tracta del conreu de l’art en potència. Sempre en potència. Tota la vida.

La història de la mare d’Enrique comença com una novel·la de misteri i acaba com un inesperat homenatge a Borges. També hi passen moltes coses, entre les quals la recerca del llibre que la mare ha utilitzat durant dècades per dirigir un hospital. Un llibre on trobava les respostes a totes les consultes sobre la gestió quotidiana de l’empresa. Un llibre cobejat pels treballadors jubilats després que l’hospital hagués tancat les portes definitivament. No era una misteriosa saga nòrdica ni un volum laberíntic escrit per un déu entremaliat: semblava un simple manual , però

¿Cómo era posible que un libro diera todas las respuestas? Ya eso rozaba lo inexplicable, aun cuando la totalidad de marras fuera sólo la de la administración de una empresa; pero ésta no era una totalidad tan restringida, porque la administración de una empresa implica cuestiones de la más diversa índole más allá de las estrictamente económicas o contables. Más inexplicable era que proveyera todas las respuestas era que lo hubiera hecho a lo largo de cuatro décadas, como si el tiempo no trajera cambios; y habían sido años de intensos cambios, entre las décadas de 1960 y 1990, en la Argentina y en el mundo.

La darrera història és un autèntica lliçó de macroeconomia bombollística que lliga la situació del barri de Palermo, a Buenos Aires, amb la Xina, tot passant per les divinitats que tenen cura que no faltin glaçons de gel a la temperatura adequada durant l’estiu a determinats barris cool del món. Una novel·la mol estiuenca, com deia, però ho deixo aquí perquè ara he d’anar a la llibreria.

Tenir cura dels grans

Potser perquè estava acostumat a una ficció amb ancians venerables o rabiüts, o ambdues coses —com Elizabeth Costello de J.M. Coetzee—, que em desconcerta la manera com m’he trobat darrerament el tema de tenir cura de la gent gran. Quim Monzó a Mil Cretins i Sergi Pàmies a La bicicleta estàtica expliquen amb una versemblança commovedora la relació entre fills i pares amb l’asil com a escenari, o pares sols en l’hivern de la vida. També recentment, a X de Percival Everett, trobem al protagonista en la difícil situació de decidir quin és el moment adequat per internar la seva mare, amb l’enigma de determinar quin criteri és el millor per esbrinar si és prou autònoma o no. I un conte excepcional de Fabián Casas, «El relator» de Los Lemmings y otros, tracta d’un fill que porta el seu pare ancià al futbol.

Fabián Casas va néixer a l’any 1965, Sergi Pàmies al 1960, Percival Everett al 1959 i Quim Monzó al 1952. Sembla natural que dediquin grans pàgines a narrar un tema que els és proper. Segurament podria trobar més exemples igualment brillants entre les lectures dels darrers anys, però aquests són els que m'han motivat aquestes paraules. I Joan Todó, que va néixer al 1977 i amb «Anacolut», d'A butxacades, també s’acosta al tema amb una gran narració.

Podria especular sobre els canvis demogràfics i de costums de les darreres dècades i mirar de treure alguna conclusió sobre tot plegat. Però el desconcert m'inclina a deixar l'apunt inconclús.

Atentament, Joan Triadú

Atentament és alhora una fórmula de comiat —de fet recull les darreres lectures crítiques seleccionades per Joan Triadú— i també una forma de lectura: la lectura atenta. Un títol molt ben triat, doncs. I com sol passar amb els volums miscel·lanis, també en aquesta ocasió he recorregut l’índex i m’he aturat en els llibres que també he llegit, i després en els llibres que considero que cal llegir, i més endavant en els llibres que no sabia que calia llegir, i també encara en els llibres sobre autors de llibres que he llegit o que caldria llegir. I he gaudit de la cortesia amb què Joan Triadú tracta els seus lectors, una cortesia que consisteix sobretot en argumentar cadascuna de les seves afirmacions com solament ho pot fer algú que coneix molt bé la matèria que explica: no tan sols ha llegit atentament infinitat de llibres, sinó que també ha llegit molta literatura crítica, de manera que sotmet a anàlisi seu propi punt de vista tot comparant-lo amb les idees dels altres. No cal dir que aquesta activitat, la lectura atenta i la consideració de les lectures dels altres, és imprescindible per oferir uns escrits honestos, que vol dir discutibles, perquè només qui mostra els arguments i defuig l’afirmació categòrica ofereix la possibilitat de discutir, de ser atent amb els seus lectors.

Jordi de Sant Jordi

Mentre esperava que arribés a la llibreria el primer lliurament de la col·lecció Tast de Clàssics de l’editorial Barcino —Poesia de Jordi de Sant Jordi amb la versió en català de Carles Duarte—, vaig tornar al volum Poesies, l’excel·lent edició crítica d’Aniello Fratta per a la col·lecció Els Nostres Clàssics, de la mateixa editorial. Un llibre admirable, no tan sols pel rigor amb què estableix el text, que lògicament serveix de base per a la versió de Carles Duarte, sinó perquè és una autèntica festa literària: a la introducció, als davantals que precedeixen els poemes i les notes hi ha un exquisit treball de detecció de fonts i cites que es converteix en un apassionant viatge per la literatura precedent i que alhora és, també, un homenatge als estudiosos i divulgadors de l’obra de Jordi de Sant Jordi, molt especialment a Martí de Riquer. 

La primera vegada que vaig llegir aquesta edició crítica, em va desconcertar i seduir la interpretació que Aniello Fratta hi fa de «Jus lo front». Fins llavors, estava convençut que la primera estrofa es referia a l’empremta indeleble que els assassins deixaven als ulls de les seves víctimes. Es tractaria, doncs, d’una barreja dels motius de la mort per amor i de l’amor més enllà de la mort, amb una petita dosi de belle dame sans merci. Anniello Fratta, en canvi, aprofundeix en la tesi que ja havien defensat Costanzo di Girolamo i Donatella Siviero sobre la relació entre els Estramps i el Dant. 

Copio la primera estrofa de l'edició crítica d'Aniello Fratta:

Jus lo front port vostra bella semblança,

de què mon cors nit e jorn fa gran festa,

que, remiran la molt bella figura,

de vostre ffaç més romassa l’empremta,

que ja per mort no se’m partrà la forma;

ans, quant seray del tot fores d’est segle,

çels qui lo cors portaran al sepulcre

sobre me faç veuran lo vostre signe.

Aquesta és la traducció de Martí de Riquer i Lola Badia a Les poesies de Jordi de Sant Jordi, publicada per Tres i Quatre al 1984:

Sota del front porto la vostra bella semblança, per la qual cosa faig gran festa nit i dia, perquè contemplant la molt bella figura, m’ha quedat l’empremta de la vostra faç, de tal manera que encara que em mori so se me n’anirà la imatge, ans quan seré del tot fora d’aquest segle, aquells qui portaran el cos al sepulcre, veuran el vostre signe sobre la meva faç.

I, finalment, la versió de Carles Duarte per a la col·lecció Tast de Clàssics:

Porto sota el front el vostre bell semblant

i en fa el meu cos nit i dia gran festa,

que, contemplant la molt bella figura,

del vostre rostre, me’n queda l’empremta,

que ni la mort n’esvanirà la forma;

ans, quan seré del tot fora del món,

els qui el meu cos portaran al sepulcre

sobre el meu rostre veuran la vostra ombra.

"Jus lo front", finalment, es refereix al pensament i no als ulls, de manera que aquella primera interpretació un xic tenebrosa sembla esvanir-se davant del deute de Jordi de Sant Jordi amb la poesia del Dant, com es pot llegir a «Per una rilettura di Jus lo front di Jordi de Sant Jordi». Però, d’on venia aquella interpretació? La felicitat de tenir a les mans la nova edició en un sol volum de Los trovadores de Martí de Riquer —l’obra que he navegat tantes vegades a la biblioteca, en l’antiga edició en tres volums d’Ariel— s’ha convertit en gratitud per haver-me obert les portes de la literatura medieval fa tant de temps i he tornat als volums, tan desfasats com es vulgui però sempre estimulants, de la Història de la Literatura Catalana, el famós Riquer-Comas-Molas. Gilabert de Próixita, Ramon Savall, Andreu Febrer, Pere Queralt, Melcior de Gualbes, Arnau d’Erill... Jordi de Sant Jordi, p. 664:

És a dir, als ulls (car això significa la perífrasi “sota el front”) el poeta porta retratada la imatge de la seva dama, ja que l’ha contemplada tant i tan devotament que sembla que la seva figura ha romàs fixada i immòbil a la retina. Quan el poeta morirà, els qui portaran el seu cos al sepulcre comprovaran que la imatge ha romàs gravada a la part més noble de la faç. Hi ha ací el ressò de la creença popular segons la qual als ulls de la persona assassinada resta gravada la imatge d’aquella que l’ha occida. El poeta ha mort per amor, i a la seva retina ha restat el retrat de l’assassí, o sia la dama.

Aquesta interpretació primera, la que m’ha acompanyat tant de temps quan llegia els Estramps, manté —fins i tot ara i segurament per sempre— la seva empremta. Llegeixo la versió de Carles Duarte i les paraules de Martí de Riquer conviuen amb la interpretació d’Aniello Fratta, més exacta, admirable sens dubte; però ja mai no s’esvanirà la forma de l’altra, amb la qual faig gran festa literària.

La impaciència de l'infant d'Aragó

El dia 10 de març de 1340, l’infant Joan, primogènit d’Aragó, tramet una carta a Ferrer Sayol, protonotari de la reina. L’hereu ha escrit la resposta a un sirventès de Pere March i una traversa —probablement una contrarèplica a unes cobles de Guerau de Queralt amb resposta del rei Pere III en persona. Ha enviat els poemes pocs dies abans a la seva mare, Lionor de Sicília, amb la indicació que els mostri a la cort. El primogènit vol saber, a través de l’alt funcionari, com han estat rebuts entre els cavallers i dames notables:  

[ ... ] per tant vos pregam e manam que us prengats esment e us certifiquets de ço que ls dits senyor e senyora e les persones notables que entorn d ells sien quant se ligiran hauran dit e diran de les dites nostres traversa e resposta. E que tot larch e clar nos ho signifiquets ab vostra letra al pus tost que porets.

Malgrat que no s’ha conservat cap d’aquestes composicions, la carta recollida per Antoni Rubió i Lluch a Documents per a la història de la cultura catalana medieval ens permet situar Jaume i Pere March al seu medi natural: cavallers que comparteixen preocupacions i diversions amb els membres de la Casa Reial, al capdavant de la qual regna Pere III, que patrocina les obres d’Eiximenis, que es delecta amb la matèria de Bretanya, que llegeix llibres d’història antiga i que escriu poemes. 

Una idea que queda molt clara després de llegir els poemes dels germans March, és la fervorosa adhesió a la reialesa com a mantenidora d’un ordre social, el feudal, que començava a esquerdar-se per l’empenta de classes socials que creixien en poder econòmic i en influència política. La família March es va distingir pels serveis realitzats a la Corona, de tal manera reconeguts que el pare de Jaume i Pere March va ser adobat cavaller a l’edat de seixanta anys, sense haver participat mai en fets d’armes. 

Per comprendre millor l’ambient cultural de l’època, podem afegir algunes dades referents a la biblioteca de Pere March, tal com consta en un inventari de béns. Segons Lluís Cabré, a l’edició de l’Obra completa del poeta, dels trenta-set volums que s’hi esmenten, tan sols en trobem dos dedicats a la Gaia Ciència —un Diccionari o flor de cobles i un Cançoner—, un a la cavalleria —Institució de art de cavalleria— i un altre d’història —Canoniques de reys—, entre els que podríem considerar com a obres d’entreteniment. Un nombre molt escàs de títols però coherent amb les tendències de l’època: Stefano Maria Cingolani va establir al cèlebre estudi «Nos en leyr tales libros trobemos plazer e recreation» en un dos per cent el total de llibres d’entreteniment que podríem trobar a les biblioteques catalanes de l’època. Amb el benentès que bona part de la literatura religiosa —sermons i similars— estava plena d’exempla o breus històries que il·lustraven la tesi i que també podrien ser considerades com a entreteniment. Els altres llibres de la biblioteca de Pere March abasten els temes que caldria esperar en un cavaller que exerceix un alt càrrec i que s’interessa per la devoció i pel didactisme moral. Cal destacar dues entrades referies a De Ignocent, que amb seguretat es refereixen a dos títols d’Innocenci III: Comentarium in septem psalmos poenitentiales i De Contemptu mundi sive De miseria conditiones humanae, llibres de gran difusió a Europa i de gran influència sobre les Cobles. També hi trobem la Doctrina pueril, de Ramon Llull. 

Aquesta selecció de llibres no és estranya a la biblioteca d’un cavaller si tenim en compte que a la baixa Edat Mitjana augmenta l’interès dels laics per la cultura de la gent lletrada. Ho prova, a més a més, el fet que creix la demanda de traduccions de tractats d’instrucció moral i teològica i, fins i tot, de clàssics llatins, amb la intenció d’extreure’n idees sàvies i profitoses. Sembla ser que arran d’aquest interès es produeix la necessitat de trobar un lloc dins del pensament escolàstic on situar la literatura en llengua vulgar. La filosofia moral i la retòrica proveiran un aixopluc, amb la qual cosa la poesia en provençal esdevindrà una sciensa que se serveix de la retòrica per difondre continguts moralment profitosos. Convé no oblidar que el desenllaç de la batalla Muret, amb l’immediat desmantellament de la xarxa de relacions socials que afavoria l’existència de la cultura trobadoresca, no deixava a l’abast gaires opcions més: la Inquisició no era, precisament, una gaia institució. Les diverses redaccions de les restrictives Leys d’Amors tolosanes són un testimoni eloqüent d’aquesta operació de dignificació, sota l’atenta vigilància de teòlegs i juristes. 

A Catalunya, la poesia trobadoresca no va patir el sotrac que sí va afectar a la cultura provençal. Hi ha un fil de continuïtat que va de Cerverí de Girona i arriba fins als germans March, tot passant pel Cançoneret de Ripoll. Malgrat que no es va patir la tirania de les Leys d’Amors, que eren conegudes en tot l’àmbit català, sí que arriba la tendència de convertir la poesia en Gaia Ciència. Jaume March l’aprofita per proposar la celebració d’un certamen anual semblant a l’instituït pels set mantenidors del Consistori de la Sobregaia Companhia de Gay Saber de Tolosa. A l’objectiu de recuperació de l’ideal trobadoresc caldria afegir-ne un altre: donar a les noves classes emergent un instrument per augmentar l’honor sense malmetre l’ordre social; una operació propagandística, en definitiva. Però la poesia de Jordi de Sant Jordi i els seus col·legues cavallers no depèn dels Jocs Florals sinó que descendeix directament de la pràctica cortesana dels germans March i de reis com Joan II, que espera amb impaciència notícies de la impressió que els seus versos han causat a la cort.    

Ara és l'hora, lectors!

M’agradaria ser imparcial, però no puc i ni tan sols faré l’esforç de ser-ho: m’agrada que s’emeti L’hora del lector a la televisió pública, que és l’única mena de televisió on podria existir. Diuen que el tanquen perquè no és prou ‘prescriptiu’ i ara no vull imaginar com serà el programa ‘prescriptor’ que el substituirà. Però sí puc imaginar que convisquin. Per què no podem tenir dos programes de llibres a TV3? A banda dels programes que regularment o ocasionalment en parlen, és clar. Quines complicitats, rivalitats, discrepàncies o atzars els lligarien? No seria un gran estímul per a la lectura? Perquè, a més a més dels llibres, la conversa —o discussió— s’estendria més enllà de l’emissió de cada programa. Vull creure que seria així. Em cal creure-ho.

Opi i sardines

M’agradaria poder explicar l’estil esquerdat d’Opi i sardines, com fa avançar la història amb enginy i engany, com fa una marrada de jazz i cementiri abans d’entrar en matèria i com tot plegat m’ha semblat esplèndid. M’ha seduït, sobretot, descobrir que la prosa de Cesc Martínez no m’ha resultat previsible, que m’han calgut pàgines per sentir-m’hi còmode i gaudir de la novel·la. Pere Guixà diu, per exemple:

Cert extraviament del llenguatge, l'enumeració veloç i la juxtaposició temporal formen el correlat d'uns personatges que, tangencialment, van transitar pels fets de la història, però el sentiment últim dels quals està marcat per la grisor i el fracàs.

Em resulta estrany que Jordi Nopca, en canvi, afirmi que la novel·la transcorre “a ritme de jazz i amb una prosa tranquil·la”. Des del principi hi vaig trobar la intranquil·litat de les coses noves, de no saber ben bé com funcionava tot plegat, la incertesa i la satisfacció del descobriment. Coincideixo, en canvi, amb l’opinió de Joan M. Minguet:

Ben al contrari, Opi i sardines és un relat a voltes espasmòdic, postmodern, que ens porta per temps de ficció diferents, per mirades de personatges sorprenents (com la d’un mort i enterrat en un cementiri). L’encert del cas és que tots aquests registres, com si es tractés d’una rapsòdia romàntica, van lliscant un rere l’altre, o un al costat de l’altre. La novel·la, així, té una concepció si es vol clàssica, però la seva resolució formal és digna dels nostres temps.

El tema havia d’interessar-me per força perquè té a veure amb la relació entre personatges concrets i l’amenaça obscura del poder; però això ho vaig saber quan havia avançat força en la lectura. Fabre, el protagonista, troba una fotografia antiga on un home marcat amb una X amenaçadora. A partir d’aquí iniciarà una investigació per esbrinar qui era aquest home i quina era el perill. Pel camí es trobarà amb vides i escenaris, cada interlocutor triarà quin solo interpretarà davant d’ell, improvisat o no.

El cas Scala exemplifica l’alt preu que es va pagar per la cosa anomenada Transició. La mirada del protagonista també es deté en els barris perifèrics de ciutats industrials que van veure com l’especulació i la por van desarticular les lluites veïnals i qualsevol mena de reivindicació política que no passés pels partits, de dretes o d’esquerres, que tot just començaven a ensinistrar-se en l’ús del poder.

Els Simpson, la publicitat i la poesia

Els fulls de l’escriptori: La poesia i els seus veïnatges és un recull d’articles al voltant de la poesia i la hibridació amb altres disciplines artístiques i científiques. El principal estímul que es planteja tot llegint-lo és que explorar els límits externs de la poesia —sense un mínim acord previ sobre quina cosa sigui la poesia— esdevé un desafiament a l'hora de discernir quin és el concepte de poesia del qual parteix cadascú. Es tracta d’un llibre molt discutible i, per tant, molt i molt recomanable.  

Podria destacar acords i discrepàncies que m'han semblat rellevants, però em crida l’atenció el bon gust de Gemma Arimany a «Facin mètrica, estilística, i si troba res millor, compri-ho» sobre la relació entre poesia i publicitat. Per exemple: "la publicitat és plena de recursos propis de la poesia, i als espots de televisió, en reunir imatge, so i text, tots aquests trets hi poden ser encara més presents”. Metàfora, comparació, anàfora, sinestèsia, etc. no són exclusius de la poesia, però en un anunci poden tenir un ús poètic i provocar plaer estètic. El bon gust rau, entre altres qüestions, en saber distingir una cosa de l’altra i en no cometre imprudències i afirmar —com he sentit i llegit alguna vegada— que els poetes d’ara es troben en realitat a les agències de publicitat. 

Un anunci dura uns pocs segons i els elements retòrics que esmentàvem més amunt persegueixen dir molt amb pocs elements, però la funció és sobretot narrativa, més que poètica. Aspiren a bastir una història amb la qual es pugui identificar el segment de públic al qual s’adreça, incloent-hi els anuncis més sofisticats. Gemma Arimany escriu:

Pel que fa a l’estructura, hi ha anuncis moderns amb un guió o un text que sembla que vulgui imitar un poema. És el cas d’alguns anuncis de caves, amb un guió que intenta fer arribar la sensació d’alegria o de festa, sense dir-ho directament, com els bons poemes, o el de la BMW que reproduïa la filosofia de Bruce Lee del Be water, my friend (tot un poema) amb aquest final: No t’adaptis a la carretera. Sigues la carretera.

Evidentment, la meva tesi no contradiu les seves paraules: la prosa és plena d’exemples de concisió i intensitat semblants. Per il·lustrar la meva matisació —que la funció de determinats recursos retòrics és més narrativa que poètica— he triat una paròdia, perquè una bona paròdia ha de ser capaç d’utilitzar els trets més rellevants de l’objecte parodiat si vol reeixir. Abans, però, mirem la d’un anunci més estàndard. Homer Simpson ha decidit exercir de llevaneus durant un temporal a Springfield. És l’únic que hi ha i com que no té competència, fa un espot casolà i barat —s’emet de matinada i dura un minut— que serà suficient per rebre els primers encàrrecs:

Però apareix un llevaneus rival i l’oceà blau esdevé vermell de ràbia. Homer Simpson decideix llavors contractar els serveis d’una agència de publicitat, que produeix un anunci com els que al·ludíem més amunt:

La «Casta diva» de la Norma de Bellini apel·la a una sofisticació mainstream per captar al públic que s’hi vulgui reconèixer. La metàfora de la bola de neu enmig d’una mansió immensa al·ludeix a l’aïllament i suggereix que, malgrat totes les riqueses, la neu pot privar de la llibertat a qualsevol. Sort que apareix el llevaneus com un heroi que lluita contra el temps —del rellotge, a més a més de l’atmosfèric— i l’allibera de la seva opressió amb un simple gest: trencant la bola de neu. La metàfora al servei de la narració.

Trens i poesia

El problema de Barcelona Poesia és que hi ha massa activitat en molt poc temps. Però si no fos així, no seria un festival. I aquest inconvenient, per a un cronista que treballa i depèn de transport públic, és una complicació i un avantatge: limita l’horari però permet reflexionar sobre recitals i llibres al tren. Quan em van convidar a participar en el blog no estava segur de poder escriure un apunt al dia. Finalment ho he aconseguit, malgrat que el resultat no m’hagi satisfet gaire. I encara sort que he triat espectacles que m’atreien per diferents motius, com esmenar la meva ignorància. És el cas de l’esplèndid Jas!, una molt bona introducció a la poesia de Lluís Roda i a la música de David Pastor. Un gran espectacle on música i poesia dialogaven, amb els matisos de la conversa o de la disputa quan calia i no, com sol passar, amb la música com a ornament, de vegades fins i tot molest. És lògic que al costat d’aquest gran recital el altres actes empal·lidissin, tret del de Juan Gelman, sense música, d’una senzillesa que enlairava la força del vers. 

No sé treure conclusions de tot plegat. Potser és massa d’hora. He visitat els límits de la cosa poètica i he tornat als clàssics. He gaudit, he admirat i he patit i aquesta és la millor recompensa: l’aventura de descobrir. Si les decepcions i les alegries fossin previsibles, no caldria sortir de casa.

Barcelona Poesia 2011

Durant uns dies em trobareu al blog de Barcelona Poesia: 

Batalla a tota ultrança per la paraula

Jas! 

La lògica de l'atzar medieval

eGolem

La pastanaga barroca

Els Simpson, la publicitat i la poesia

Juan Gelman

Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2011

Calia esperar uns dies després de Sant Jordi, a les devolucions, per confirmar que Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals s’ha exhaurit. Com que la contribució d’aquest blog ha estat modesta, he modificat les bases del Premi visitem-los i subscrivim-nos-hi! per homenatjar als autèntics exhauridors: els lectors. De fet, només hi ha dos punts:

1. Guanyaran el Premi visitem-los i subscrivim-nos-hi! tots els blogs que hagin dedicat un apunt a Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals o que hagin esmentat el Premi Exhaurim-lo! abans de Sant Jordi.

2. Guanyarà el Premi visitem-los i subscrivim-nos-hi! d’Honor el blog Artista abans conegut com Subal Quinina per haver-me convençut que calia llegir la novel·la.

El llistat que segueix és incomplet i demano la col·laboració dels internautes per afegir els blogs que m’hagi deixat. 

Artista abans conegut com Subal Quinina

Riell Bulevard
De la casa al club

The Daily Avalanche

Lectures de l'Espolsada

Els orfes del senyor Boix

Can solfa

Apunts literaris

El que llegeixo

Ariadna al laberint grotesc

Un tel als ulls

Gent normal

De matinada

Un altre invent

Garnatxa club de lectura
Llegeixes o què?!

Bloguejat

Jag75

Vull agrair molt especialment la difusió del Premi Exhaurim-lo! a Montse Serra de VilaWeb Lletres perquè va ser portada de VilaWeb durant un dia, a Marina Espasa de L’Hora del Lector per la faixa artesanal que va lluir durant el programa, a Clídice per difondre el premi a Ràdio Esparreguera i a Rodamots. També als amics de Facebook, de Twitter i d’altres xarxes socials que van compartir-lo: moltes persones se'n van assabentar també gràcies a ells.

X

Le dije que yo ya llevaba una vida negra, mucho más negra de lo que él podría llegar a llevar jamás, que ésa era la vida que había llevado y la que llevaría.

La vida negra, real, crua i autèntica de Thelonious Ellison, narrador i protagonista d’X, de Percival Everett, transcorre entre l’escriptura, la docència i les ponències sobre literatura. La pesca i la fusteria l’ajuden a no enfonsar-se en un oceà d’abstraccions i de paraules: el temps de la pesca i la matèria de la fusta són concrets i situen el cos en relació amb les coses, amb el món. Però la vida negra de Thelonious Ellison també és la família. L’assassinat de la seva germana l’obligarà a tenir cura de la mare, malalta d’alzheimer, i a recuperar els seus records. Precisament, tenir cura dels pares ancians és un tema cada cop més freqüent en literatura. Quim Monzó a Mil cretins, Sergi Pàmies a La bicicleta estàtica o Fabián Casas a Los lemmings y otros són els exemples que em vénen ara al cap. Una vida negra que es defineix més pel substantiu que per l’adjectiu. 

Però:

Decidí averiguar si tenían alguno de mis libros, con la firme convicción de que, por mucho que los tuvieran, no iba a cambiar mi opinión sobre Borders. Fui a la sección de Literatura y no me vi. Fui a Narrativa Contemporánea y no me encontré, pero retrocediendo un par de escalones di con la sección llamada Estudios Afroamericanos, y allí, en orden alfabético, perfectamente dispuestos (esto es, sin que nadie los hubiera tocado siquiera), estaban cuatro de mis libros, entre ellos Los persas, cuyo único elemento ostensiblemente afroamericano era  mi fotografía de la solapa. Me enfurecí al instante; el pulso se me aceleró, se me frunció el ceño. A quien le interesaran los estudios afroamericanos no le dirían gran cosa mis libros, y su presencia en esa sección lo confundiría. Quien anduviera buscando una críptica reinterpretación de una tragedia griega tendría tanto interés en esa sección como en la de Jardinería. En ambos casos el resultado era el mismo: no habría venta. Esa puta librería estaba quitándome la comida del plato.

La naturalesa de la literatura, amb el pertinent distanciament paròdic, en relació amb els mecanismes de la indústria editorial —i la guerra de faccions acadèmiques com a soroll de fons—, les relacions familiars, afectives i amoroses, el racisme pretesament crític dels estudis culturals —anàleg a la reducció esquemàtica de la realitat operada pels mitjans de comunicació de masses—, i un cos que pensa i escriu: un conjunt de temes que Percival Everett aconsegueix reunir i desenvolupar a X de manera magistral gràcies a l’estratègia de la fricció: La novel·la X conté Mi problemàtica, una nouvelle signada per un pseudònim de Thelonious Ellison: Stagg R. Leigh. Mi problemàtica, que posteriorment canviarà aquest títol —tan del gueto o tan Belén Esteban— per Porculo —tan 'transgressor'—, erosiona X des de dins: la paròdia esdevé real, crua i, sobretot, ‘autèntica’ no tan sols per la indústria editorial sinó també per una mena d’instància literària legitimadora en forma de jurat. L’erosió causada per la fricció mena inevitablement a l’esborrament. Però m’aturo aquí: val la pena llegir el com.

El dia dels lectors

Però, i si fos festiu l’endemà de Sant Jordi? Com avui, per exemple, i declarar-lo Dia dels lectors i exhibir impúdics els nostres llibres, reunir-nos amb amics i familiars i llegir-los en silenci en parcs, terrasses de bar, platja o muntanya, o baixar les cadires i llegir-los al carrer amb els veïns. No sé si podria mostrar la joia que R. m’ha regalat: Dos cuentos para Manolillo (Para cuando sepa leer), edició facsímil del manuscrit il·lustrat que Miguel Hernández va escriure i dibuixar a la presó, amb alguna de les llàgrimes que vessava pensant en el seu fill. Potser per compensar, també m’ha regalat l’edició mexicana de Los dos payasos, de César Aira i Arte menor, de Juan Ramón Jiménez, l’autor amb més llibres a la meva biblioteca particular. 

Ahir, menys feina a la llibreria, compensada per la feina dels dies anteriors i perquè he pogut xerrar més estona amb els amics que m’han vingut a saludar. Dimarts vaig vendre l’últim exemplar de Primavera, estiu, etcètera, i hauria pogut vendre uns quants exemplars més si m’hagués arribat l’última comanda, perquè ahir també me’l demanaven. Montse Serra explica a VilaWeb Lletres el cas paradoxal d’aquest llibre, que des del començament ha gaudit del favor de molts llibreters però que l’editorial no ha volgut reeditar. Malgrat tot, encara queda molta primavera i tot l’estiu. 

Finalment, el llibre que m’he regalat: Carrer de Joan Ponç, de Joan Brossa, editat per Glòria Bordons. Una meravella.

Bona diada a tothom!!!!

Comença el gran dia! Tot un repte, a causa del calendari festiu d’enguany. I per a molts lectors, una gran oportunitat per practicar el turisme de llibreries, que si pot ser a la caça de Primavera, estiu, etcètera, encara serà millor. Com deia ahir, tota l’edició està repartida per les llibreries del país, raó per la qual reitero la crida exhaurir-lo. 

Aprofito l’ocasió per recordar que encara som a temps d’exhaurir l’anterior guanyador del Premi Exhaurim-lo!: Males companyies, de Marc Cerdó. I també aprofito per esmenar una absència imperdonable en les recomanacions: L’últim dia abans de demà d’Eduard Márquez: brutal!

I perdoneu si avui no puc navegar gaire per internet. Intentaré seguir l’etiqueta #exhaurimlo al Twitter, perquè sospito que #SantJordi o #jollegeixo em resultarà més complicat. Demà serà, doncs, el dia dels blogs i de Facebook. Avui, els protagonistes sou els lectors. 

Bona diada a tothom!!!!

Jornada de reflexió amb servei especial de recomanacions personalitzades addicional per Sant Jordi, o Llibres, llibres, llibres!

S’ha parlat sovint de convertir Sant Jordi en un dia festiu i demà serà un estrany híbrid entre festiu i laborable. Però potser seria millor que fos festiu el dia anterior, com avui, per convertir-lo en jornada de reflexió: els diaris, en comptes de mostrar un llistat interminable de novetats, anirien plens d’articles d’opinió amb tot de reflexions i conjectures sobre llibres llegits o aspirants a ser llegits; les televisions i les emissores de ràdio farien debats sobre possibles candidats a incorporar-se a les biblioteques particulars dels tertulians; internet, no cal dir-ho, bulliria. Seria una jornada protagonitzada exclusivament pels lectors. 

La calma que precedeix la diada em permet, per exemple, reprendre les recomanacions personalitzades, que seran molt diferents de les anteriors: 

A SU, de Llegeixes o què?!, li recomano un llibre no llegit i un altre de capçalera: el primer, Solar d’Ian McEwan, perquè l’admiració que sento per l’autor m’ha menat a ajornar-ne la lectura i dedicar-li un dia de festa per devorar-lo sense interrupcions; el segon, la traducció d’Àlex Susanna dels Quatre quartets de T.S. Eliot que El cercle de Viena ha reeditat ara, i que m’ha servit per reconciliar-me amb la poesia, un gènere que tenia una mica abandonat darrerament. 

A l’Espolsada també li recomano llibres no llegits, amb la intenció de contrastar les nostres opinions en un futur que espero que sigui proper: Opi i sardines de Cesc Martínez, Una terra solitària d’Isabel Olid i Maic de Tina Vallès. I també un llibre que encara no ha sortit però que jo ja tinc: la Caperucita roja de Nórdica libros, editorial culpable de dues delicatessen molt recomanables també: Niños en su cumpleaños de Truman Capote i ¿Cuánta tierra necesita un hombre? de Lev Tolstói. 

Miro l’esplèndida pila amb els llibres que m’acompanyaran durant els propers dies, impacient per començar El mármol de César Aira, encuriosit per Interrogatorios de Dashiell Hammett perquè dos Grans Mestres Llibreters m’han aconsellat que cal llegir Hammett i Chandler i jo sóc molt obedient, La mala dona de Marc Pastor perquè fa massa temps que m'amenaça si no la començo, Constatación brutal del presente de Javier Avilés perquè és efectivament brutal i exigeix —com Solar— una lectura intensa, Los lemmings y otros de Fabián Casas que comença regular i després s’enlaira i que reprendré quan premi ‘publicar’, Prufock i altres observacions de T.S. Eliot perquè no sobren les paraules, El frente ruso de Jean-Claude Lalumière perquè me l’ha recomanat un lector omnívor amb entusiasme, L’home del calendari de Carles Bellver perquè me l’ha regalat un col·lega, Ullals de Salvador Macip i Sebastià Roig perquè de vegades sento la crida de Cthulhu, Artur Bladé i Desumvila, que sembla exigir dies d’oci estiuenc, etc. 

Una pila que demà serà modificada amb els llibres que em regalaran, i els que em regalaré i que encara no he decidit. 

I si has arribat fins aquí i encara no tens clar quin serà el teu llibre de Sant Jordi, em permeto suggerir-te Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals. Estic molt content perquè tota l’edició està repartida per les llibreries del país. No queda ni un sol exemplar als magatzems i demà no hauria de ser gaire difícil trobar-ne. Tret que s’exhaureixi!

Servei especial de recomanacions personalitzades per Sant Jordi

És ben conegut que Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals gaudeix d’una recepció entusiasta a la blogosfera. Als comentaris de l’apunt anterior, on anunciava el veredicte del Premi Exhaurim-lo! 2011, hi ha qui em demana alternatives al premi per celebrar Sant Jordi. Amb el benentès que tenir el llibre no implica descartar de comprar-ne més exemplars, l’abnegada vocació de servei públic que caracteritza aquest blog m’obliga a respondre a aquesta petició. Heus ací, doncs, algunes recomanacions personalitzades que hom pot aprofitar si s’hi abelleix.

Per a Allau, de The Daily Avalanche, recomano dos dels canditats: Els infinits de John Balville i En la juventud está el placer de Denton Welch. El primer, perquè és un gran Banville i, com que no sé si ha llegit res encara d’aquest autor, trobo que és una bona manera d’accedir al seu univers —i en aquest cas concret, l’expressió no és un tòpic. El segon, perquè transcorre a Anglaterra i Dickens era anglès. Tots dos comparteixen, dins l’estil intransferible de cada autor, el gust per unes descripcions subtils que amb una aparent simplicitat reflecteixen la consciència dels protagonistes.

A Eulàlia Mesalles, de Riell Bulevard, també li recomano dos dels candidats: L’alquímia del mercat d’alquímies i La trampa, d’Emmanuel Bove. El primer, perquè era el principal rival de Primavera, estiu, etcètera a l’hora d’adjudicar-se el Premi Exhaurim-lo! I el segon perquè, si no coneix l’autor, és una molt bona introducció a la seva obra. Tots comparteixen un gust per la mirada irònica, fins i tot sarcàstica —com se sol dir—, i una crítica àcida a les febleses de l’ésser humà, sense defugir, però, la tendresa.

A Rita, de l’enyorada La meva illa roja, també li recomano dos llibres. En primer lloc, La maleta, de Serguei Dovlàtov. Un recull de contes situats a la Unió Soviètica on l’autor expressa una mirada crítica, no exempta d’un sentit de l’humor molt esmolat: la capacitat d’adaptació a les situacions més adverses que vaig llegir a La zona, es trasllada aquí a la vida quotidiana, on els personatges cerquen les esquerdes d’un règim autoritari que, malgrat una aparent solidesa, apareix com un decorat de cartó pedra. En segon lloc, Momssen: una sàtira sobre un sistema polític molt diferent però que manté concomitàncies amb l'anterior: personatges que se situen també a les esquerdes, en aquest cas del capitalisme tardà, i fan de les convencions socials un simple decorat on prosperar il·lícitament.

A Matilde Urbach, de De la casa al club, també dos llibres, molt diferents: A butxacades de Joan Todó i Cada despedida de Mariana Dimópulos. El primer, perquè té contes esplèndids que m’han fer desitjar-ne més quan he girat l’últim full del llibre després de la primera lectura. El segon, perquè és la història d’una fugida amb tot d’històries al voltant de la protagonista que es trenen i destrenen amb una sensibilitat admirable.

Premi Exhaurim-lo! 2011: Primavera, estiu, ectètera, de Marta Rojals

Quin hauria estat el llibre guanyador del Premi Exhaurim-lo! 2011 si l’entusiasme de l’Artista Abans Conegut com Subal Quinina no m’hagués encomanat les ganes de llegar Primavera, estiu, etcètera? No ho sé, però sé que és el títol que millor s’ajusta a les bases improvisades l’any passat. I sobretot sé que aquest llibre m’ha donat moltes alegries, llegint-lo i recomanant-lo, i el premi és la millor mostra de gratitud que se m’acut per tornar-li una mica d’aquesta alegria a l’autora. De manera que, benvolguda Marta Rojals, moltes gràcies!

Pel que fa a la deliberació del jurat unipersonal, he vacil·lat en el punt b de les bases: “Es tindrà en compte que, per raons òbvies, el tiratge no sigui gaire alt”, perquè el llibre compta amb edició digital, com altres candidats, fet que el converteix en tècnicament inexhaurible. Potser per a la propera edició em plantejo eliminar o modificar el punt b, si és que tot plegat es manté. De moment, com que la demanda de llibres digitals és molt escassa, la vacil·lació ha estat fortament contrarestada pel punt c.

serà indispensable que hagi estat recomanat a la llibreria i que hagi estat la causa d’almenys dos agraïments per part de lectors omnívors.

el nombre d’agraïments de lectors omnívors supera amb escreix els dos que s’hi exigeixen, i de fet ha estat en aquest punt que s’ha produït el rampell intuïtiu imprescindible emetre el veredicte. 

Proclamo per tant, amb la solemnitat que correspon al premi literari més petit de Catalunya, que el llibre guanyador del Premi Exhaurim-lo! 2011 és la novel·la Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals i faig una crida local però universal a comprar-lo massivament abans i durant la diada de Sant Jordi amb el propòsit d’exhaurir-ne l’edició. 

Aprofito l’ocasió per recordar-vos que encara som a temps d’exhaurir, també, el guanyador de l’any passat: Males companyies, de Marc Cerdó.

Breu antologia de Sant Jordi

Vint-i-quatre apunts sobre Sant Jordi en sis anys em fan témer la repetició. Per això he preferit fer una breu antologia dels temes que més han sovintejat per aquestes dates. L’única novetat d’enguany és que el Dia del llibre cau enmig de l’èxode de Setmana Santa, la qual cosa fa preveure que triomfaran els títols de tema religiós.

2005: «Prendre el te»

Dels llibres que esmentava abans d’ahir, se n’han venut més aviat poquets; l’únic que no ha trobat comprador ha estat el Diari 1918 de J.V. Foix en l’edició de l’Institut d’Estudis Catalans. Encara que això no és ben bé cert del tot: és el que, finalment, he triat per regalar-me. Les felicitacions, una mica iròniques, dels companys han vingut pel fet que s’han venut tres exemplars del Tirant d’Albert Hauf en un sol dia

2006: «L’allotjament»:

Tot i que Sant Jordi, precisament, no sol provocar gaire virtuosisme argumental: falta poc més d’un mes i, com sempre, els comissaris de l’excel·lència encara no han començat a alliçonar-nos amb les seves homilies sobre la degradació de la diada i sobre que meravellós seria si tothom llegís les coses que ells llegeixen, que són les coses que realment revelen el ver camí vers la vera salvació lectora.

2006: «Sant Jordi: instruccions d’ús»:

Havia pensat escriure un manifest contra la banalització del comerç floral durant la diada de Sant Jordi. M’hi hauria indignat per la monstruosa reducció de la rica diversitat de les roses a una sola varietat, amb centenars de milers de ciutadans carregant la mateixa tija, el mateix color i la mateixa absència d’aroma. Després m’hauria queixat de la política floral que fomenta la proliferació d’hivernacles on la voracitat comercial anihila la diversitat i la subtilesa. Hauria finalitzat amb un cant als temps pretèrits en què encara era possible olorar una rosa i trobar al carrer alguna de les varietats més selectes. No ho faré. Al cap i al fi, una rosa és una rosa és una rosa, que és com dir que una rosa qualsevol és qualsevol rosa i cadascú pot comprar la rosa que vulgui i la rosa és tan sols el pretext per parlar d’altres coses.

2007: «Descans»:

A la revista Quimera, una entrevista de Juan Villoro a Enrique Vila-Matas per anunciar la imminent publicació de Vila-Matas portátil; a la distribuïdora encara no en saben res i a l’editorial no responen al telèfon. Reclamar les comandes endarrerides, no fos cas que s’haguessin perdut en els llimbs digitals. Confirmar els col·laboradors que treballaran a la parada i organitzar els horaris.

2007: «Sant Jordi 2030»:

La xlocvel·la de Miquel de Palol El pis del set grafòmans es troba en un procés de reescriptura molt important, segons ens ha fet saber l’autor fa 15 minuts a través d’un comunicat al Gremi de Llibreters. Per 3 € puc afegir a la coberta del llibre que vol regalar un protocol d’accessibilitat per navegar a través de la nova versió, quan estigui disponible. Malauradament, com és lògic, la versió impresa no es podrà modificar. Tingui en compte, a més a més, que la reescriptura inclourà els extres habituals, com escoltar alhora els comentaris de l’autor i del programador durant la lectura o una selecció dels apuntítols descartats a l’edició final.

2008: «Sant Jordi amb piles»:

I és que no em puc estar de fullejar algun títol llaminer quan els col·loco. Que atenc un client i estic condemnat a dedicar una simple llambregada al llibre que acabo d’abandonar a la pila o a la lleixa. Que falten uns minuts per plegar i pateixo l’impuls d’arreplegar un altre llibre que s’afegeix als llibres que per pura golafreria m’he separat. Que després d’un últim escrutini, algun passa a la bossa i cap a casa. Que a casa augmenta perillosament la pila de llibres pendents de llegir o —ai, las!— de fullejar i d’ajornar-ne la lectura per més endavant.

2009: «Elogi del lector»

Als lectors que, arran d’una consulta, ens han permès descobrir un llibre, una editorial, un escriptor...

als lectors que, després de llegir la llibreria, ens han donat l’enhorabona per una secció, per una selecció bibliogràfica, pel llibre que no trobaven enlloc...

als lectors que s’han entusiasmat amb una recomanació, que descobreixen el títol que hem encarregat pensant en ells, que han trobat un llibre secret, que ens han explicat un bon llibre...

2010: «Què més, què més, què més»

Sant Jordi, sempre igual: comandes, reposicions, reclamacions, llibres, nervis, llibres, impaciència, llibres. Però sempre diferent: El cobrador de Rubem Fonseca, que té, com a mínim, després d’una primera lectura, tres contes brutals, o La ciutat de les finestres, el nou llibre de Pau Planas, que llegiré per culpa de La nau, i tastets, molts tastets de llibres nous i de reedicions —com La vuelta al día en ochenta mundos i Último round de Julio Cortázar en l’excel·lent edició publicada per RM Editores, sense menystenir les edicions clàssiques de Siglo XXI que han mantingut aquests dos títols als prestatges de les llibreries durant dècades— fins que Maletes perdudes de Jordi Puntí ho atura tot.

I ara, a llegir una estoneta.

A butxacades: nogensmenys quatre línies

Si algú em demanés mai com resumiria l’activitat del meu blog, respondria que el motiu que recorre cadascun dels apunts és l’admiració que sento per alguns escriptors. Com que no tinc prou coneixements per exercir la crítica literària, normalment em limito a destacar un o dos aspectes amb els quals aspiro a compartir perquè m’ha agradat un llibre concret. Al número d’abril de la revista Qué leer hi ha un article de Vicente Luis Mora titulat «La sencillez en literatura» que em facilita explicar d’on surt aquesta admiració. La bona literatura:

Debe ser (creo acertar ahora en la comparación) como la audición de música clásica, en especial la de Vivaldi. Su música es muy popular y celebrada, sin que el oyente se piense capaz de componer jamás algo parecido a lo que escucha. Pero claro, cualquier persona que vea el tono general, bastante mayoritario, de “sencillez” que asola nuestra actual producción literaria (y buena parte de la extranjera importada), lo primero que piensa es que él, lector, también podría hacerla; y, como es verdad, pues lo intenta, con un horrible resultado: personas que sólo han leído a Coelho, a emborronadores de novela histórica, a memorialistas de posguerra o a poetas normalizados, se lanzan sin talento ni ambición literaria a perpetrar una carrera.

 Abans, al mateix article, hi ha una precisió molt oportuna:

Pero sólo la buena [literatura], además de normal ha dejado de ser sencilla. La obra debe ser compleja, lo que no quiere decir complicada, ni difícil, ni incomprensible, ni hermética.

Malgrat la meva incapacitat per al ditirambe, diria que els darrers apunts que he publicat són un assetjament a la complexitat de l’aparent senzillesa de d’algunes lectures recents. Són apunts que, per motius diferents cadascun, aspiren a mostrar la meva admiració cap als autors. I avui voldria afegir un altre títol que també m’ha meravellat: A butxacades, de Joan Todó. 

Després dels poemes de Los fòssils (al ras), el seu primer llibre de narrativa m’havia de cridar l’atenció —encara que la majoria de contes ja havien estat publicats a la revista Paper de vidre. Com sol passar amb molts primers llibres, vaig començar la lectura amb una certa condescendència. Per exemple, a «Les cartes» li vaig “perdonar” el ‘tantost’ de la pàgina 23 i sobretot el ‘nogensmenys’ de la pàgina 25. Em resultava del tot inversemblant que un oficial de l’exèrcit pogués escriure d’una manera tan noucentista. Però arriba el final del conte i l’estil de les cartes resta plenament justificat: la versemblança emana dedins del conte. 

Raül Garrigasait ha sintetitzat molt bé l’aspecte que més m’interessa del llibre, al seu excel·lent blog La casa en obres:

A butxacades també és un llibre sobre la representació i els problemes que implica. Des de l’aprenent de pintor que, després de copiar unes quantes il·lustracions, es queda paralitzat la primera vegada que intenta reproduir la naturalesa, fins al client de bar que diu «que no, que no m’ho invento, que ho sé de bona font, però hosticana, què et penses, que el gravaven en vídeo? T’ho explico com ho sé, i prou», els contes recorren els dilemes de la mimesi tot sent un exemple memorable de mimesi.

Només afegiria que el principal problema que implica la representació està lligat a la intel·ligibilitat: fins a quin punt la paraula pot ser entesa i compartida: «Aula» i transmissió del coneixement, «Divendres» i «Les cartes» i la comunicació d’un fet transcendental, «Anacolut» i la plasmació de tota una vida, «Via administrativa» i la demostració de la identitat, etc.

Els contes són petites peces d’orfebreria on el domini del tema i de l’estil són fruit d’una dosificació molt acurada de la informació. «Les cartes» n’és un molt bon exemple. El meu conte favorit, però, crec que és un fracàs per culpa de les quatre últimes línies. Un fracàs esplèndid.  «Anacolut» tracta —com dic més amunt— de la dificultat del dir, d’organitzar el discurs de manera que resulti intel·ligible i pugui ser compartit. L’estratègia que ha triat Joan Todó és d’una gran subtilitat; sembla que en qualsevol moment es pugui esquerdar, però la força l’estil el manté incòlume. Si no fos per les quatre darreres línies, que semblen un acudit de mal gust més propi de programes de televisió que no esmentaré. Però potser a causa d’aquest presumpte error final, «Anacolut» revela l’ús extraordinari d’una tècnica experimental al servei d’un text sobre la fragilitat de l’ésser humà, de la seva memòria, de la fugacitat de la seva existència. 

La intenció inicial a l’hora d’escriure sobre A butxacades era fotografiar les dues últimes pàgines d’«Anacolut» i retocar-les per esborrar les últimes línies, així el conte esdevindria definitivament perfecte, segons el meu parer. L’admiració, però, m'ha impedit de cometre un acte d’intrusisme pervers.    

La trampa, d'Emmanuel Bove

Amb La trampa ho tinc més fàcil. A la pàgina 126, Yolande fa una descripció exacta del seu marit, Joseph Bridet, el protagonista:

—Te voy a decir una cosa y espero que no te lo tomes a mal. Eres absolutamente grotesco. Eres de esa gente que imagina que en cualquier momento los van a detener. No han hecho nada pero van por las calles pegados a las paredes. Quieren hacerse los interesantes. Nadie los conoce, nadie se preocupa por ellos, pero siguen escondiéndose y poniendo caras raras. Que un hombre inteligente como tú haya ido a caer en eso es una desgracia… ¿Y sabes lo más divertido? Pues que al final acaban por detenerlos de verdad.

Estem a la França de Vichy. Joseph Bridet vol fugir a Anglaterra per fer costat als gaullistes contra l’ocupació nazi, però té una tendència malaltissa a complicar-se la vida. Té diners o almenys té prou diners per viure en hotels i no haver-se de preocupar per les necessitats bàsiques. I podria trobar moltes alternatives per aconseguir el seu objectiu, però 

és absolutament grotesc: la part més elaborada i eficaç de la novel·la és la narració del recargolat itinerari dels pensaments de Joseph Bridet. La manera com formalitza les situacions en què es troba van del seny al deliri i Emmanuel Bove és capaç de mostrar la complexitat de la ximpleria de manera magistral. 

no ha fet res però va pels carrers arrapat a les parets: com que vol utilitzar la influència d’antics amics ben situats a la jerarquia col·laboracionista de Vichy, ha de fer creïble la seva adhesió al règim, malgrat el seu notori gaullisme. La sospita que tothom està al cas de la impostura li fa témer constantment que algú l’acabarà delatant.

vol fer-se l’interessant: la ximpleria i la intel·ligència ben barrejades produeixen els moments més reeixits de la novel·la. En la tensió entre l’una i l’altra, Joseph Bridet és incapaç de controlar les seves paraules. De la mateixa manera que el seu pensament es descontrola fins al deliri, quan parla amb algú diu coses inconvenients de les quals immediatament es penedeix i que l’obliguen a esforçar-se en la mentida per tal de mantenir la versemblança de la seva imprudència. 

ningú no el coneix, ningú es preocupa per ell, però continua amagant-se i posant cares rares: al final, però, tot s'embolica i molts el coneixeran i llavors sí que hi haurà raons objectives per amagar-se. 

que un home intel·ligent hagi caigut en això és una desgràcia: a poc a poc, entre les imprudències que comet i la seva tossuderia a l’hora de mantenir una estratègia tan complicada per fugir, es teixeix una trampa subtil de la qual li resultarà impossible escapar. 

Els protagonistes de La trampa i Mis amigos s’assemblen molt. Emmanuel Bove és un mestre a l’hora de construir personatges ximples i intel·ligents, de narrar-los amb ironia i crueltat i tendresa alhora; adults immadurs que han donat tantes pàgines memorables a la literatura del segle XX. El contrapunt de Joseph Bridet és la seva dona, Yolande, experta en realitat, en tocar les tecles adequades per desfer els embolics on es fica el su marit i en oferir alternatives raonables a la seva tossuderia. Al voltant de tots dos, la França ocupada pels nazis i la França col·laboracionista, un escenari de lleialtats i traïcions on cadascú mira de treure profit. I al fons, la solitud d’un individu contra el poder.

Els moments feliços de la vida no hi són

Ahir no trobava Corazones y rostros, d’Emmanuel Bove, i tot regirant la meva biblioteca em vaig tornar a distreure amb altres llibres i he deixat passar fins ara mateix l’oportunitat d’escriure l’apunt sobre els dos títols d’aquest autor que m’han deixat amb ganes de llegir-ne més encara. 

Bécon-les-Bruyères és un llibret escrit per encàrrec d’una revista. Li demanaven la narració d’un viatge i a Emmanuel Bove, un mestre a l’hora d’escriure sobre coses aparentment insignificants, no se li va acudir res millor —per sort— que convertir un llogarret grisós de la rodalia de París en el personatge de la seva contribució. Diria que és un bon observador, minuciós i atent al detall i tot plegat, si no fos que les espurnes que treu de les coses més simples són tan enlluernadores que senyoregen l’estil. I malgrat que Emmanuel Bove hi va viure a l’any 1926, al carrer Madiraa, hi ha coses que no canvien; sobre el carrer Tintoret, per exemple:

A mesura que t’allunyes, les habitacions per llogar anunciades a les fleques continuen situades a tres minuts de l’estació.

Malgrat la irrellevància del lloc, Emmanuel Bove juga entre la irona i la tendresa i resulta impossible no sentir afecte pels seus habitants. Bécon-les-Bruyères sembla el lloc més avorrit del món, i potser per això és la fusta ideal perquè l’autor esculpeixi una petita obra mestra:

En la calma del matí, és impossible imaginar-se cap dona que encara estigui al llit amb l’amant, cap col·leccionista comptant els segells, cap mestressa de casa preparant una recepció, cap enamorada arreglant-se, cap pobre rebent una carta que li anunciï la fortuna. Els moments feliços de la vida no hi són. Els joves són als instituts de’Asnières o de París. No hi ha ningú que esperi una cita des de fa dies. No han d’alliberar cap soldat. No hi ha ningú que hagi rebut un nomenament per un càrrec superior ni que somiï en un llarg viatge. És una enfangada.

No hi ha literatura a Bécon-les-Bruyères. O no n’hi havia, fins que Emmanuel Bove la va narrar en forma d'escreix. I jo m’he tornat a distreure entre les pàgines. Demà, potser, escriuré sobre La trampa.

En Denton Welch està el plaer

Una faixa amb cinc línies en lletra petita, amb una cita de César Aira on elogia l’autor, m’havia de cridar l’atenció. Em cal agrair que l'editor es decidís per una opció tan estranya; com em va suggerir un amic, una solució més convencional, l’última frase ben grossa —“El enigma de su vida está a la altura de su genio creador”—, hauria estat suficient.

En la juventud está el placer narra les vacances d’un noi de 15 anys, Orvil Pym, a un hotel poc abans de la II Guerra Mundial. Durant aquest estiu no passa res d’extraordinari, tret de la imaginació del noi, que el narrador converteix en una delícia pertorbadora: exhuberant i delicada, amb les notes justes d'angoixa i sordidesa. Les aventures solitàries del protagonista semblen banals: una escapada amb bicicleta, remar i perdre el temps espiant uns nois pobres, explorar una església, comprar uns bibelots... pretextos perquè emergeixin les seves obsessions i les seves pors: la relació amb els seus germans, la figura del pare, l’internat, la mort de la mare, el cos, la sensualitat, la sexualitat, la vergonya, la mort, la disciplina i tantes altres coses que cal afrontar en el pas de la infantesa a la joventut, en el procés de socialització que l’obliga a prendre decisions i a adquirir responsabilitats. Un procés que es converteix en una amenaça constant, un soroll de fons obscur.

La narració de la imaginació, l’atenció al detall i l’originalitat a l’hora d’interpretar les percepcions d’Orvil enmig de l’ociositat estival són tan subtils com fascinants. Si hi ha un element que condensa el virtuosisme literari de Denton Welch probablement el trobaríem en els somieigs involuntaris que el protagonista intenta rebutjar però que li produeixen un plaer inconfessable. D’alguna manera, condensarien la fricció entre el desig i la realitat: l’enveja de la llibertat que aparentment gaudeixen els nois com ell però que no estan sotmesos a les normes de la seva classe social i el desig de fugir i de viure una vida solitària, sense la por constant d’equivocar-se. Aquests somieigs revelen una crueltat refinada contra ell mateix i contra tot.

Mientras tuvo antes sus ojos a Sir Robert repantigado en la butaca, lo imaginó de repente con la bragueta del pantalón desabrochada y un penacho de su camisa color canario asomando como la cresta de una cacatúa. Lo vio con unos desgarrones en los fondillos de los pantalones por los que se podía ver, no una carne humana normal y corriente, sino la terrorífica carne azul de un mandril. Orvil vio a Sir Robert con la cabeza metida en una bacinilla que no podía quitarse de encima. Los faldones de la camisa oscilaban alrededor de sus desnudas piernas grises y unos encantadores ratoncillos blancos con los ojos rosados correteaban por su piel y le hacían cosquillas. Sir Robert gritaba como una niña y encogía las piernas, pero los ratones no le dejaban en paz y no podía hacer nada porque tenía la cabeza aprisionada en el orinal.

Orvil trató de entrar en razón, procuró borrar las imágenes diciéndose una y otra vez que no tenía por qué imaginar algo que no quería imaginar. Inmediatamente se formó una nueva imagen de Sir Robert: en esta ocasión se agachaba para recoger un ejemplar de The Tatler y al hacerlo se le escaba una ventosidad. Para Orvil, el sonido imaginario fu tan estrepitoso como una salva real de culebrina.

Con todas sus fuerzas, Orvil intentó hablar y parecer libre de toda preocupación, pero las terribles imágenes de desastres sociales seguían arremolinándose a su alrededor como agua de crecida.

Sir Robert és un aristòcrata en decadència. La seva filla Constance ha d'assumir les feines que pertocarien a un servei domèstic que no té. La visita a aquesta família, que només pot llogar un apartament vell d'esquena al mar per passar les vacances, resumeix desig i por a la llibertat del protagonista.

Momssen

El meu problema amb les novel·les ‘de gènere’ és que la versemblança sovint depèn de la seva adaptació a les regles, fins i tot quan les transgredeixen, perquè la transgressió les explicita igualment. No parlo de ‘qualitat’, paraula que cada cop em resulta més conflictiva, sinó de les qüestions que més m’interessen en la literatura: la representació de la consciència i la relació entre individu i poder, entre d’altres. En el moment que entren en joc les regles de gènere, aquests temes s’hi supediten encara que tinguin un paper rellevant. 

Vaig començar a llegir Momssen amb aquests prejudicis al cap: la sàtira és, precisament, una opció que acostumo a rebutjar perquè depèn massa de l’efectisme i sovint es redueix a un enfilall d’episodis grotescos salpebrats amb crítica de costums o sermons laics. Per sort, aviat es van esbandir els prejudicis. Malgrat que hi ha un cert efectisme inevitable, em va agradar molt la manera com Jaume Puig ha aconseguit que m’interessi per la vida d’un sociòpata amoral. A la pàgina 42 ja sabia que llegiria tota la novel·la: del primer capítol —«Sóc Momssen», que presenta de manera eficaç la mentalitat del protagonista, la seva lògica— al cinquè —«Escriptor» que revela la seva autèntica ‘vocació’—, la narració transcorre amb una llibertat veloç, decidint el seu propi rumb, capaç d’accelerar amb tòpics com el de les màfies russes que operen a la costa catalana o de girar cap a una original manera de parodiar l’angoixa de les influències. 

Un llibertat molt ben elaborada, perquè els dos ingredients principals d’aquesta sàtira —sarcasme i caricatura— conviden a l’excés i trobo que l’autor ha sabut definir molt bé els límits del seu estil. Ara que els escriptors tenen a l’abast un repertori infinit de tècniques, les restriccions que s’imposen són tan importants per entendre la seva obra com les eines que trien. La contenció a l’hora d’escriure la veu del protagonista, renunciant a engreixar-la amb un efectisme gratuït, és el principal garant de la versemblança de Momssen, que així depèn més de les regles que estableix des de dins la pròpia novel·la que de l’adequació servil a les lleis de la sàtira. 

La paròdia d’un tipus determinat de vocació literària és brutal. 

Per escriure, havia d’evitar llegir. La lectura em contaminaria inevitablement. Les obres escrites eren les restes dels difunts. Allà quedaven, en mans d’aquell exèrcit anomenat bibliotecaris, i disposades per sempre més a infectar qualsevol home amb poc esperit. Calia experimentar. Havia de viure intensament abans de deixar anar res sobre paper. Ja sé que la imaginació i la tècnica poden suplir l’experiència, justament per això havia d’experimentar al màxim. 

Em calia iniciar-me en la maçoneria. Stendhal hi va ser iniciat i almenys un dels protagonistes de la novel·la havia de ser maçó. Primer vaig pensar que llegint alguns llibres en tindria prou, però de seguida em vaig adonar que no entenia res de res.

Momssen és el típic aspirant a escriptor seduït per la imatge ideal de l’escriptor, amb la innovació que es pren el dret a publicar —més que l’escriptura en si— com si fos una mena d’herència de família que cal reclamar i que, per tant, cal demostrar públicament. Que una primera novel·la converteixi aquest motiu en tema principal confirma que l’autor se la pren molt seriosament. Potser per això resulta tan divertida.

El futur de les llibreries segons el Tarot

El número 14 de la revista Trama&Texturas, titulat Jaque o gambito: Librerías y entorno digital, comença amb l’article del llibreter i editor Ricardo Nudelman «Cuando todos los libros sean electrónicos», les primeres paraules del qual són:

Yo no sé si existirà un tema en el mundo editorial actual que se haya debatido y escrito más que del incierto futuro del libro impreso por la irrupción del libro electrónico.

Un primer tast d’alguns dels articles de la revista m’ha confirmat que es tracta d’un número imprescindible. Els punts de vista són molt diversos i, independentment de les afinitats i divergències que puguin suscitar, val la pena per prendre el pols de la situació actual. 

Però deixaré per més endavant el comentari sobre les idees que més em criden l’atenció. Aquest vespre, quan tornava a casa, m’he adonat que malgrat la diversitat d’opinions sobre el futur de les llibreries manca un punt de vista: l’esotèric. La voluntat de servei públic que notòriament ha caracteritzat sempre aquest bloc m’ha persuadit que calia omplir aquest buit i he recuperat un joc del Tarot de Marsella que en alguna ocasió havia fet servir per assajar la crítica literària. 

He interrogat el Tarot en rigorós directe a través de Twitter, amb l’etiqueta #bibliotarot i he penjat una interpretació més, diguem-ne, elaborada a Facebook, que ha gaudit d'una molt estimable incomprensió. Com que no tinc un mètode per interpretar les cartes i tampoc no tenia temps d’estudiar una disciplina tan antiga com difícil, he decidit sol·licitar l'auxili de la inspiració i demanar als arcans que m'expliquin una història. El Tarot és un instrument tradicional i és per això que no he pensat en cap acrobàcia narrativa postmoderna sinó més aviat en una cosa més convencional, com plantejament-nus-desenllaç.

La primera tirada amb els arcans majors ha donat aquest resultat:

No narraré la meva desolació perquè no han aparegut ni El penjat, ni La mort ni La roda de la fortuna, els arcans que solen sortir a totes les pel·lícules i que m'haurien facilitat força la interpretació de tot plegat. M'hauré d'acontentar amb això: 

1. Le mat o el foll és el passat o el plantejament de la història. Am l'auxili de la Wikipedia interpretaré que les llibreries se sostenen però que sovint sobreviuen o prosperen amb una certa improvisació, amb la capacitat de solucionar els problemes gràcies a la garantia d’un model tan fràgil com es vulgui però que admet un cert marge d’error i esmena. L'arcà, per tant, no em dóna males vibracions i potser al·ludeix a la dualitat negoci / servei cultural que revela la vocació de la majoria de llibreters, sense la qual no s'explica el risc constant d'un comerç amb uns resultats sempre tan ajustats. El foll, a més a més, és l'única carta sense número, la qual cosa podria llegir-se com una garantia de permanència més enllà dels canvis de rumb que depari el futur.

2. Le jugement o El judici és el present o el nus de la història. L'arcà representa el judici final, que decideix el destí transcendental de les ànimes. Entenc que el Tarot m'està dient, a mi personalment, que cal fer bé els deures per aprovar tan temible examen. M'ha cridat l'atenció la trompeta, l'avís d’ultratomba que podria representar la molt pròxima apertura d'Amazon. No cal dir que Amazon és una empresa molt eficaç que ens obligarà a millorar molt els nostres serveis. Un altre tret és que l'arcà porta el número XX: una referència al segle passat? una advertència per pensar el present en clau de futur i deixar d'enyorar temps pretèrits?

3. La tempérance o La temprança m'ha desconcertat. La posició de la dona que aboca aigua d'una gerra a l'altra evoca equilibri i entenc que les forces sobrenaturals m'estan dient que el desenllaç o el futur de la història és un nou model on les llibreries que superin el Judici Final trobaran un lloc segur. El seu número és el catorze: dues vegades el meu número favorit. No dec anar gaire errat.

Els arcans menors han matisat la història que ens explicaven els arcans majors, segons el sistema que he improvisat per llegir els designis del Tarot i que, si tot va bé, patentaré ben aviat.

1. El cinc de bastons sobre El foll: el cinc sembla al·ludir a una mena d'equilibri que costa de mantenir, com si El foll fos el cinquè element que es manté dempeus per l'acció de quatre forces iguals i la més petita variació d'una sola força el pogués fer trontollar o, fins i tot, fer caure.

2. El cavall d'ors sobre El judici implica diners i combat, de manera que convindrà concloure que no tothom arribarà a la salvació eterna, i que el camí no estarà exempt de batalles perdudes encara que es guanyi la guerra.

3. El cinc de copes sobre La temprança, si la inspiració esotèrica no m'ha abandonat justament ara, pot voler dir que l'excés de triomfalisme després d'haver superat les dures proves que ens augurava El judici pot menar a un altre equilibri fràgil, que deu ser l'estat natural dels llibreters, o del món del llibre en general.

De tot plegat es conclou que, efectivament, el Tarot és un frau. No calia tirar les cartes per arribar a aquestes conclusions.