dimarts, juny 21, 2011

Tenir cura dels grans

. dimarts, juny 21, 2011

Potser perquè estava acostumat a una ficció amb ancians venerables o rabiüts, o ambdues coses —com Elizabeth Costello de J.M. Coetzee—, que em desconcerta la manera com m’he trobat darrerament el tema de tenir cura de la gent gran. Quim Monzó a Mil Cretins i Sergi Pàmies a La bicicleta estàtica expliquen amb una versemblança commovedora la relació entre fills i pares amb l’asil com a escenari, o pares sols en l’hivern de la vida. També recentment, a X de Percival Everett, trobem al protagonista en la difícil situació de decidir quin és el moment adequat per internar la seva mare, amb l’enigma de determinar quin criteri és el millor per esbrinar si és prou autònoma o no. I un conte excepcional de Fabián Casas, «El relator» de Los Lemmings y otros, tracta d’un fill que porta el seu pare ancià al futbol.

Fabián Casas va néixer a l’any 1965, Sergi Pàmies al 1960, Percival Everett al 1959 i Quim Monzó al 1952. Sembla natural que dediquin grans pàgines a narrar un tema que els és proper. Segurament podria trobar més exemples igualment brillants entre les lectures dels darrers anys, però aquests són els que m'han motivat aquestes paraules. I Joan Todó, que va néixer al 1977 i amb «Anacolut», d'A butxacades, també s’acosta al tema amb una gran narració.

Podria especular sobre els canvis demogràfics i de costums de les darreres dècades i mirar de treure alguna conclusió sobre tot plegat. Però el desconcert m'inclina a deixar l'apunt inconclús.

5 comentaris:

Allau ha dit...

Està clar que cada vegada les vellúries es prolonguen fins edats més avançades i en estats cada vegada més penosos. Indubtablement és un nou tema literari d'abast universal. No és d'estranyar que els "baby boomers" en traguem profit.

Clidice ha dit...

Aquesta nit rumiava sobre això, ara et llegeixo i penso que em cal continuar rumiant.

el llibreter ha dit...

Encara que mai no hauré de viure situacions semblants amb els meus pares, probablement el desconcert vingui provocat pel sol fet que es tracta de grans llibres, i cada autor, cadascun amb el seu estil, aconsegueix recrear tota la complexitat del tema i implicar-m'hi d'alguna manera.

Suposo que algun universitari ja deu estar treballant sobre el tema, Allau, amb més exemples i dades.

Tant de bo arribis a alguna conclusió rellevant, Clidice.

Salutacions cordials.

franz ha dit...

Hanif Kureishi va escriure un llibre sobre la relació amb el seu pare "Mi oído en su corazón", i Julian Barnes també el tracta a "La mesa limón", d'alguna manera. Jo també crec que és un gran tema, que té molta teca al darrera com per dedicar-hi uns quants estudis, o lectures, si més no...
Força lletra!
f

el llibreter ha dit...

Moltes gràcies, Franz! Has anat a City Lights, quina enveja!

Salutacions cordials.