dissabte, juny 11, 2011

Jordi de Sant Jordi

. dissabte, juny 11, 2011

Mentre esperava que arribés a la llibreria el primer lliurament de la col·lecció Tast de Clàssics de l’editorial Barcino —Poesia de Jordi de Sant Jordi amb la versió en català de Carles Duarte—, vaig tornar al volum Poesies, l’excel·lent edició crítica d’Aniello Fratta per a la col·lecció Els Nostres Clàssics, de la mateixa editorial. Un llibre admirable, no tan sols pel rigor amb què estableix el text, que lògicament serveix de base per a la versió de Carles Duarte, sinó perquè és una autèntica festa literària: a la introducció, als davantals que precedeixen els poemes i les notes hi ha un exquisit treball de detecció de fonts i cites que es converteix en un apassionant viatge per la literatura precedent i que alhora és, també, un homenatge als estudiosos i divulgadors de l’obra de Jordi de Sant Jordi, molt especialment a Martí de Riquer. 

La primera vegada que vaig llegir aquesta edició crítica, em va desconcertar i seduir la interpretació que Aniello Fratta hi fa de «Jus lo front». Fins llavors, estava convençut que la primera estrofa es referia a l’empremta indeleble que els assassins deixaven als ulls de les seves víctimes. Es tractaria, doncs, d’una barreja dels motius de la mort per amor i de l’amor més enllà de la mort, amb una petita dosi de belle dame sans merci. Anniello Fratta, en canvi, aprofundeix en la tesi que ja havien defensat Costanzo di Girolamo i Donatella Siviero sobre la relació entre els Estramps i el Dant. 

Copio la primera estrofa de l'edició crítica d'Aniello Fratta:
Jus lo front port vostra bella semblança,
de què mon cors nit e jorn fa gran festa,
que, remiran la molt bella figura,
de vostre ffaç més romassa l’empremta,
que ja per mort no se’m partrà la forma;
ans, quant seray del tot fores d’est segle,
çels qui lo cors portaran al sepulcre
sobre me faç veuran lo vostre signe.

Aquesta és la traducció de Martí de Riquer i Lola Badia a Les poesies de Jordi de Sant Jordi, publicada per Tres i Quatre al 1984:
Sota del front porto la vostra bella semblança, per la qual cosa faig gran festa nit i dia, perquè contemplant la molt bella figura, m’ha quedat l’empremta de la vostra faç, de tal manera que encara que em mori so se me n’anirà la imatge, ans quan seré del tot fora d’aquest segle, aquells qui portaran el cos al sepulcre, veuran el vostre signe sobre la meva faç.

I, finalment, la versió de Carles Duarte per a la col·lecció Tast de Clàssics:
Porto sota el front el vostre bell semblant
i en fa el meu cos nit i dia gran festa,
que, contemplant la molt bella figura,
del vostre rostre, me’n queda l’empremta,
que ni la mort n’esvanirà la forma;
ans, quan seré del tot fora del món,
els qui el meu cos portaran al sepulcre
sobre el meu rostre veuran la vostra ombra.

"Jus lo front", finalment, es refereix al pensament i no als ulls, de manera que aquella primera interpretació un xic tenebrosa sembla esvanir-se davant del deute de Jordi de Sant Jordi amb la poesia del Dant, com es pot llegir a «Per una rilettura di Jus lo front di Jordi de Sant Jordi». Però, d’on venia aquella interpretació? La felicitat de tenir a les mans la nova edició en un sol volum de Los trovadores de Martí de Riquer —l’obra que he navegat tantes vegades a la biblioteca, en l’antiga edició en tres volums d’Ariel— s’ha convertit en gratitud per haver-me obert les portes de la literatura medieval fa tant de temps i he tornat als volums, tan desfasats com es vulgui però sempre estimulants, de la Història de la Literatura Catalana, el famós Riquer-Comas-Molas. Gilabert de Próixita, Ramon Savall, Andreu Febrer, Pere Queralt, Melcior de Gualbes, Arnau d’Erill... Jordi de Sant Jordi, p. 664:
És a dir, als ulls (car això significa la perífrasi “sota el front”) el poeta porta retratada la imatge de la seva dama, ja que l’ha contemplada tant i tan devotament que sembla que la seva figura ha romàs fixada i immòbil a la retina. Quan el poeta morirà, els qui portaran el seu cos al sepulcre comprovaran que la imatge ha romàs gravada a la part més noble de la faç. Hi ha ací el ressò de la creença popular segons la qual als ulls de la persona assassinada resta gravada la imatge d’aquella que l’ha occida. El poeta ha mort per amor, i a la seva retina ha restat el retrat de l’assassí, o sia la dama.

Aquesta interpretació primera, la que m’ha acompanyat tant de temps quan llegia els Estramps, manté —fins i tot ara i segurament per sempre— la seva empremta. Llegeixo la versió de Carles Duarte i les paraules de Martí de Riquer conviuen amb la interpretació d’Aniello Fratta, més exacta, admirable sens dubte; però ja mai no s’esvanirà la forma de l’altra, amb la qual faig gran festa literària.

2 comentaris:

pere ha dit...

Tant temps pensant en els ulls -i la mort per (de) amor- i ara resulta que hem d'aprofundir més... I no és a través de la mirada que s'arriba al pensament? No ho veig del tot clar, de manera que em tocarà llegir el llibre.
M'encanta l'actualització del darrer vers: "la vostra ombra"
Sigui com sigui, llegir Jordi de Sant Jordi és un plaer que alguns, segons em consta, no coneixen.

el llibreter ha dit...

La interpretació d'Anniello Fratta està molt bé, pots llegir-la a la seva edició de les poesies o a «Per una rilettura...», que enllaço més amunt. Però malgrat tot, com passa amb la figura de l'estimada, serà impossible esborrar l'empremta de l'altra interpretació.

En plena festa literària medieval, ara estic de nou amb Andreu Febrer i el seu impressionant «Combas e valhs, puigs, muntanyes e colls», en la vella edició crítica de Martí de Riquer.

Salutacions cordials.