Els moments feliços de la vida no hi són

Ahir no trobava Corazones y rostros, d’Emmanuel Bove, i tot regirant la meva biblioteca em vaig tornar a distreure amb altres llibres i he deixat passar fins ara mateix l’oportunitat d’escriure l’apunt sobre els dos títols d’aquest autor que m’han deixat amb ganes de llegir-ne més encara. 

Bécon-les-Bruyères és un llibret escrit per encàrrec d’una revista. Li demanaven la narració d’un viatge i a Emmanuel Bove, un mestre a l’hora d’escriure sobre coses aparentment insignificants, no se li va acudir res millor —per sort— que convertir un llogarret grisós de la rodalia de París en el personatge de la seva contribució. Diria que és un bon observador, minuciós i atent al detall i tot plegat, si no fos que les espurnes que treu de les coses més simples són tan enlluernadores que senyoregen l’estil. I malgrat que Emmanuel Bove hi va viure a l’any 1926, al carrer Madiraa, hi ha coses que no canvien; sobre el carrer Tintoret, per exemple:

A mesura que t’allunyes, les habitacions per llogar anunciades a les fleques continuen situades a tres minuts de l’estació.

Malgrat la irrellevància del lloc, Emmanuel Bove juga entre la irona i la tendresa i resulta impossible no sentir afecte pels seus habitants. Bécon-les-Bruyères sembla el lloc més avorrit del món, i potser per això és la fusta ideal perquè l’autor esculpeixi una petita obra mestra:

En la calma del matí, és impossible imaginar-se cap dona que encara estigui al llit amb l’amant, cap col·leccionista comptant els segells, cap mestressa de casa preparant una recepció, cap enamorada arreglant-se, cap pobre rebent una carta que li anunciï la fortuna. Els moments feliços de la vida no hi són. Els joves són als instituts de’Asnières o de París. No hi ha ningú que esperi una cita des de fa dies. No han d’alliberar cap soldat. No hi ha ningú que hagi rebut un nomenament per un càrrec superior ni que somiï en un llarg viatge. És una enfangada.

No hi ha literatura a Bécon-les-Bruyères. O no n’hi havia, fins que Emmanuel Bove la va narrar en forma d'escreix. I jo m’he tornat a distreure entre les pàgines. Demà, potser, escriuré sobre La trampa.