dissabte, maig 28, 2011

Els Simpson, la publicitat i la poesia

. dissabte, maig 28, 2011

Els fulls de l’escriptori: La poesia i els seus veïnatges és un recull d’articles al voltant de la poesia i la hibridació amb altres disciplines artístiques i científiques. El principal estímul que es planteja tot llegint-lo és que explorar els límits externs de la poesia —sense un mínim acord previ sobre quina cosa sigui la poesia— esdevé un desafiament a l'hora de discernir quin és el concepte de poesia del qual parteix cadascú. Es tracta d’un llibre molt discutible i, per tant, molt i molt recomanable.  

Podria destacar acords i discrepàncies que m'han semblat rellevants, però em crida l’atenció el bon gust de Gemma Arimany a «Facin mètrica, estilística, i si troba res millor, compri-ho» sobre la relació entre poesia i publicitat. Per exemple: "la publicitat és plena de recursos propis de la poesia, i als espots de televisió, en reunir imatge, so i text, tots aquests trets hi poden ser encara més presents”. Metàfora, comparació, anàfora, sinestèsia, etc. no són exclusius de la poesia, però en un anunci poden tenir un ús poètic i provocar plaer estètic. El bon gust rau, entre altres qüestions, en saber distingir una cosa de l’altra i en no cometre imprudències i afirmar —com he sentit i llegit alguna vegada— que els poetes d’ara es troben en realitat a les agències de publicitat. 

Un anunci dura uns pocs segons i els elements retòrics que esmentàvem més amunt persegueixen dir molt amb pocs elements, però la funció és sobretot narrativa, més que poètica. Aspiren a bastir una història amb la qual es pugui identificar el segment de públic al qual s’adreça, incloent-hi els anuncis més sofisticats. Gemma Arimany escriu:
Pel que fa a l’estructura, hi ha anuncis moderns amb un guió o un text que sembla que vulgui imitar un poema. És el cas d’alguns anuncis de caves, amb un guió que intenta fer arribar la sensació d’alegria o de festa, sense dir-ho directament, com els bons poemes, o el de la BMW que reproduïa la filosofia de Bruce Lee del Be water, my friend (tot un poema) amb aquest final: No t’adaptis a la carretera. Sigues la carretera.
Evidentment, la meva tesi no contradiu les seves paraules: la prosa és plena d’exemples de concisió i intensitat semblants. Per il·lustrar la meva matisació —que la funció de determinats recursos retòrics és més narrativa que poètica— he triat una paròdia, perquè una bona paròdia ha de ser capaç d’utilitzar els trets més rellevants de l’objecte parodiat si vol reeixir. Abans, però, mirem la d’un anunci més estàndard. Homer Simpson ha decidit exercir de llevaneus durant un temporal a Springfield. És l’únic que hi ha i com que no té competència, fa un espot casolà i barat —s’emet de matinada i dura un minut— que serà suficient per rebre els primers encàrrecs:




Però apareix un llevaneus rival i l’oceà blau esdevé vermell de ràbia. Homer Simpson decideix llavors contractar els serveis d’una agència de publicitat, que produeix un anunci com els que al·ludíem més amunt:





La «Casta diva» de la Norma de Bellini apel·la a una sofisticació mainstream per captar al públic que s’hi vulgui reconèixer. La metàfora de la bola de neu enmig d’una mansió immensa al·ludeix a l’aïllament i suggereix que, malgrat totes les riqueses, la neu pot privar de la llibertat a qualsevol. Sort que apareix el llevaneus com un heroi que lluita contra el temps —del rellotge, a més a més de l’atmosfèric— i l’allibera de la seva opressió amb un simple gest: trencant la bola de neu. La metàfora al servei de la narració.