Opi i sardines

M’agradaria poder explicar l’estil esquerdat d’Opi i sardines, com fa avançar la història amb enginy i engany, com fa una marrada de jazz i cementiri abans d’entrar en matèria i com tot plegat m’ha semblat esplèndid. M’ha seduït, sobretot, descobrir que la prosa de Cesc Martínez no m’ha resultat previsible, que m’han calgut pàgines per sentir-m’hi còmode i gaudir de la novel·la. Pere Guixà diu, per exemple:

Cert extraviament del llenguatge, l'enumeració veloç i la juxtaposició temporal formen el correlat d'uns personatges que, tangencialment, van transitar pels fets de la història, però el sentiment últim dels quals està marcat per la grisor i el fracàs.

Em resulta estrany que Jordi Nopca, en canvi, afirmi que la novel·la transcorre “a ritme de jazz i amb una prosa tranquil·la”. Des del principi hi vaig trobar la intranquil·litat de les coses noves, de no saber ben bé com funcionava tot plegat, la incertesa i la satisfacció del descobriment. Coincideixo, en canvi, amb l’opinió de Joan M. Minguet:

Ben al contrari, Opi i sardines és un relat a voltes espasmòdic, postmodern, que ens porta per temps de ficció diferents, per mirades de personatges sorprenents (com la d’un mort i enterrat en un cementiri). L’encert del cas és que tots aquests registres, com si es tractés d’una rapsòdia romàntica, van lliscant un rere l’altre, o un al costat de l’altre. La novel·la, així, té una concepció si es vol clàssica, però la seva resolució formal és digna dels nostres temps.

El tema havia d’interessar-me per força perquè té a veure amb la relació entre personatges concrets i l’amenaça obscura del poder; però això ho vaig saber quan havia avançat força en la lectura. Fabre, el protagonista, troba una fotografia antiga on un home marcat amb una X amenaçadora. A partir d’aquí iniciarà una investigació per esbrinar qui era aquest home i quina era el perill. Pel camí es trobarà amb vides i escenaris, cada interlocutor triarà quin solo interpretarà davant d’ell, improvisat o no.

El cas Scala exemplifica l’alt preu que es va pagar per la cosa anomenada Transició. La mirada del protagonista també es deté en els barris perifèrics de ciutats industrials que van veure com l’especulació i la por van desarticular les lluites veïnals i qualsevol mena de reivindicació política que no passés pels partits, de dretes o d’esquerres, que tot just començaven a ensinistrar-se en l’ús del poder.