dijous, d’agost 06, 2009

Zona Dovlàtov

. dijous, d’agost 06, 2009

Fugida

El llibre, abans de ser llibre, fuig d’un lloc, de la Unió Soviètica, en fragments a través de diverses vies. Serguei Dovlàtov el recupera precàriament als Estats Units, l’apedaça i reescriu durant molts anys fins que es decideix a publicar-lo. És també, doncs, una fugida en el temps, una presa de distància per mirar d’objectivar i matisar els fets narrats. La fugida temporal pren forma en les cartes a l’editor, que donen lloc a una fricció entre el material narratiu fragmentari i la manera com l’autor el passa pel sedàs i l’explica.

Hi ha també una fugida dels precedents. En concret, dels models literaris sobre camps de concentració —Soljenitsin, Xalàmov—, que refusa perquè estan sotmesos a una intenció alliçonadora, a un idealisme que no s’adiu amb la construcció literària d’un espai penitenciari que és tots els espais on hi ha relacions entre persones; relacions de poder, al cap i a la fi. En general, a més a més, una fugida de la tradició russa: la presència dels clàssics vigila l’obra constantment. Aquesta fugida es materialitza en la selecció dels esdeveniments narrats: fugir de l’efectisme, tant si és truculent com sentimental:

Així, doncs, diguem que he passat per alt els detalls més corprenedors de la vida en un camp. No he promès als lectors un espectacle impressionant. Hauria preferit posar-los davant d’un mirall.

+

La contenció en la matèria narrativa es correspon amb la concisió en l’estil. Aquesta actitud produeix un escreix literari que sí és impressionant. Per exemple:

Tot i això, els afers amorosos imaginats amb la dona del
director del camp representen un dels conflictes més estesos del folklore local. Un dels temes recurrents de la mitologia de les presons.

Aquest tema gairebé fantàstic presenta una lògica artística indubtable. És precisament d’aquesta manera que es pot realitzar el somni de la revenja social.

Fora de la presó passa una cosa semblant. A Tallinn tenia un amic, l’Eino Ripp. Havia aconseguit seduir la dona del ministre estonià de cultura. [...] En Ripp em deia: «A través d’ella, m’he follat aquest maleït règim soviètic...»


La poesia trobadoresca traslladada a les penitenciaries soviètiques: un sistema literari medieval, que tenia a veure amb l’educació i el control polític dels joves cavallers sense patrimoni, travessa els segles per alimentar el desig de revenja dels reclusos.


Fricció

Prenem dues monedes, les freguem l’una contra l’altra. Si aconseguim un ritme de fricció adequat, es podrà percebre una tercera moneda virtual. La relació entre les cartes i la narració crea aquest tercer espai. La relació és de fricció perquè les cartes matisen i condicionen la lectura del material narratiu de manera conflictiva i no únicament complementària, des d’una perspectiva posterior als fets i també posterior al moment de concebre la matèria narrativa. El llibre però, fuig d’aquest constrenyiment, és molt més del que el narrador pretén mostrar. L’autor aconsegueix, amb el conflicte, crear un tercer espai.

=

Ricard San Vicente, al pròleg:

En resum, d’un món com és el soviètic —un món absurd, despòtic, inabastable, un món desigual i injust, un món imprevisible i alhora insensatament coherent, un món tan dur com entranyable i irreal, un món passat i no obstant tan present—, d’aquest món l’autor, a través de breus fragments narratius, construeix un tot, un univers literàriament organitzat que ens fa més comprensible ja no només la presó i els horrors soviètics, sinó una època i sobretot la vida i els homes, tots els homes.
Zona

La construcció deliberada d’un llibre fragmentari on l’autor discuteix amb si mateix mitjançant un narrador que correspon a èpoques i actituds diferents crea una incertesa, un distanciament de conclusions o alliçonaments, una zona que depèn de l’experiència penitenciària però que es projecta cap a l’experiència individual de cadascun dels lectors.

20 comentaris:

Allau ha dit...

Què tindrà aquest llibre que me'l trobo fins i tot a la sopa (de lletres virtuals)? Caldrà llegir-lo, no tinc sortida.

Lluís Bosch ha dit...

Jo també m'estic trobant ressenyes i comentaris arreu de La Zona, i el cas és que ja he decidit anar-lo a comprar. Ja en diré alguna cosa.

Júlia ha dit...

Jo també el tinc pendent. En continuarem parlant.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

CAL llegir aquest llibre!

digue'm ariadna ha dit...

... A finals d'abril vaig acabar de llegir La Zona. El vaig tornar a rellegir. Primer les cartes, després els apunts. Primer els apunts, després les cartes. Continuaven sent La Zona. En la meva relectura, la percepció no desapareixia en deixar la fricció, ni era condicionada per les pautes o els estímuls que unes podien fer sobre els altres. I, si bé sí que es crea una zona, un espai, potser m'equivoco, però no m'imagino a Dovlàtov volent dividir o acotar res, al contrari...

Salvador Macip ha dit...

Els qui encara no us l'heu llegit, feu-ho, que val la pena.

Segons el mateix Ricard San Vicente, un autèntic expert en el tema i una persona amb la qual és un goig conversar, em va explicar que tot el "mite" que Dovlàtov construeix al voltant de les peripècies del manuscrit és part de la història mateixa. La redacció sembla que va ser molt més convencional que no pas el que ens explica l'autor. Això només fa que afegir mèrit a la feina de Dovlàtov com a constructor integral d'històries.

el llibreter ha dit...

Cal reconèixer que els de Labreu saben crear complicitats arreu, Allau. En el meu cas, vaig començar a llegir-lo per aquesta complicitat, i gràcies a això he descobert un llibre brutal.

Ja ens direu el què, Lluís i Júlia; desitjo que us agradi. Per a mi va ser una autèntica sorpresa.

M’ha semblat un gran llibre, Albert. Ara bé, si ens posàvem a fer la llista de llibres que CAL llegir no acabaríem mai!

També he llegit molt La zona, Ariadna. De fet la vaig llegir al març i hi he tornat força vegades. Des de dilluns, de fet, que l’he recorreguda amunt i avall per escriure aquest apunt. Com dic, la relació entre cartes i narració no pot ser complementària: Dovlàtov la fa conflictiva constantment, per això se’m va ocórrer que la fricció explicava bé la naturalesa del conflicte. Estic totalment d’acord amb tu que la Zona Doblàtov, precisament, trenca els límits: d’una experiència concreta, en un lloc i un temps determinats, crea una obra literària d’abast universal.

Vaig tenir la sort d’assistir a la presentació de La zona, Salvador, i les intervencions de Ricard San Vicente i Miquel Cabal, el traductor, van ser molt i molt engrescadores: vaig començar a llegir-la immediatament, de camí cap a casa. Efectivament, la construcció de La zona, el mite de la fugida —de les fugides, de fet—, la problematització —perdona per la paraula!— del fet d’escriure en relació amb l’experiència més o menys fabulada... per això, el fet que inventi coses no m’ha semblat rellevant per explicar la meva lectura del llibre. Com diu Pere Calonge a la crítica que li enllaço a l'apunt:

Poc importa si en La zona tot és premeditat, la imatge de l’autor falsa i els fragments que formen l’obra pensats tal i com hi apareixen ara mateix; o si, per contra, és fruit de la casualitat –la casualitat, per cert, que tant interessa l’autor–, d’una veritat autobiogràfica, de les circumstàncies vitals de l’escriptor. De les circumstàncies de Serguei Dovlàtov, existencialista remullat de vodka, irònic, descregut, desesperançat, autodestructiu; el trobador de la banalitat esmolada, com hi escriu en algun moment. Poc importa, perquè el resultat és fascinant. De les obres més inquietants, radicalment literàries i profundament incisives que hem llegit en molt de temps.

Salutacions cordials.

Allau ha dit...

Ostres, llibreter, aquesta eloqüencia arravatada mereix una resposta lectora immediata.

Salvador Macip ha dit...

Totalment d'acord amb tu i el Pere Calonge: com s'arriba a escriure La Zona no té cap importància en el resultat. Però des d'un punt de vista profesional, a mi em va semblar un recurs de gran intel·ligència per part de l'autor, i tan ben executat que caus a la seva trampa sense adonar-te'n. Això mereix un aplaudiment extra.

Roser Caño Valls ha dit...

Hola! Gràcies per aquest nou apunt i bones vacances Llibreter!

Quimet ha dit...

Després d'un mes de juliol dedicat a rellegir i llegir tota l'obra de Francesc Serés (espero que el temps, com gairebé sempre, ho posi tot en el seu lloc i situï aquest noi on pertoca: a l'esglaó més alt de les lletres catalanes), quan acabi amb TODO CUANTO AMÉ -m'éstà semblant immensa, brutal com sol dir vosté, senyor llibreter, extraordinària-, i amb TWISTANSCHAUUNG - molt de futur veig que té en Victor Garcia Tur- (sí, sí, porto dues lectures alhora, avantatges de la jubilació), definitivament tocarà el torn a LA ZONA.

He llegit també darrerament Alice Munro, senyor llibreter, i també he de dir-li que m'ha sorprès agradablement. No és possible que la (sobre)valoració de la literatura hispanoamericana del XX hagi eclipsat una mica escriptors ben i ben dignes de l'Amèrica del Nord?

Dispensi la llargària del comentari, però ja sap vostè que quan m'hi poso...

Olga ha dit...

Després de llegir tants i tants comentaris pels blogs crec que LA ZONA haurà de ser la propera lectura, abans he d'acabar L'HOME LENT de Coetzee.
no entenc gaire aquesta mania d'haver d'arraconar algú , com fa el comentarista que es diu Quimet amb la "literatura hispanoamericana" per reconeixer algú altre? Diu que està sobrevalorada, per què? No és just reconeixer els mèrits de Garcia Marquez, o d'en Bolaño (o de qui sigui) i al mateix temps poder reconeixer també els autors de l'Amèrica del Nord?

Parlant d'aquests últims, llibreter de l'autora Carson McCullers has llegit alguna cosa?

Mireia ha dit...

De Mcullers jo recomanaria RELLOTGE SENSE BUSQUES

endora ha dit...

Aquesta obra mereix relectures, no és possible que amb una de sola es pugui copsar realment aquelles vides. Quant al resultat de l'estratègia de l'autor, sigui o no estudiada, és digna de ser lloada. Un llibre per regalar a qui li agrada la lectura de debó.
De la McCullers hi ha una edició nova que fa un recull del milloret de la mossa, "El corazón és un cazador solitario" és memorable, vaig descubrir-la i descubrir-lo arran d'una peli d'en Travolta on fa d'escriptor frustrat i alcohòlic (sembla que sempre vagin acompanyades les dues particularitats, oi?). Ara m'he posat amb "La broma" d'en Kundera. Algú l'ha llegit?

Olga ha dit...

Gràcies per la informació.
No puc ajudar-te amb Kundera perquè no l'he llegit (encara) mai.

el llibreter ha dit...

Una dies de vacances i un petit problema amb l’ordinador m’han tingut apartat de la blogosfera. Perdoneu pel retard.

Desitjo, Allau, que la resposta lectora immediata vingui acompanyada d’un gran plaer.

Celebro la complicitat dovlatovianesca, Salvador. Aplaudeixo.

Bones vacances, Arlequí. I que gaudeixes de bona companyia, incloent-hi algun llibre, és clar.

Curiós, Quimet: jo també he dedicat el juliol a llegir De fems i de marbres, una obra monumental, sens dubte. Ja saps que Tot allò que vaig estimar ha estat recomanada en diverses ocasions en aquest blog, i em sembla simplement immensa. I estic d’acord que García Tur ens ha de portar moltes sorpreses encara. Alice Munro gaudeix de molt bona reputació a la llibreria, però tens raó: la meva dèria hispanoamericana és massa forta. En qualsevol cas, ara al setembre podràs trobar tot DeLillo en butxaca a Debolsillo ;-)

Era un retret còmplice envers la meva mania proargentina, Olga. I Quimet té tota la raó del món. Coetzee és molt gran, sens dubte.

Sobre McCullers, tinc pendent el Rellotge sense busques que esmenta Endora.

Per cert, Endora, de Kundera només he llegit els assais d’L’art de la novel•la i El teló, ambdós molt recomanables.

Salutacions cordials.

Allau ha dit...

Ben tornat, llibreter! Encara no m'he posat amb Dovlàtov, però tot arribarà.

Endora, vaig llegir les novel·les de Kundera fa tants anys que no et sabria dir. M'agrada moltíssim d'ell l'assaig "Els testaments traïts".

el llibreter ha dit...

Oh! Com me n'he pogut oblidar, Allau: efectivament, Els testaments traïts em sembla un gran llibre. Gràcies per recordar-me'l! A veure si el localitzo, ara que estic immers en la neteja de l'estudi.

Salutacions cordials.

Belnu ha dit...

M'ha sorprès la referència a Xalàmov; crec que precisament Xalàmov no idealitza gens, és el contrari de Soljenitsin, no al·lecciona, és txekhovià, mostra, sense llàgrimes ni compassió ni judicis morals i els seus relats són d'una economia seca i brutal, a l'extrem oposat del queixòs, ploraner i moralista Soljenitsin. Encara no he llegit aquesta novel·la de Doblàtov i t'agraeixo el comentari...

el llibreter ha dit...

Dovlàtov es refereix, Isabel, al fet que a la literatura de presons —on inclou Xalàmov— "el presidiari és una figura patidora i tràgica que mereix compassió i admiració. Per tant el guarda és un monstre i un malvat, és l'encarnació de la crueltat i de la violència". Dovlàtov, en canvi, mostra "una similitud sorprenent entre el camp i la llibertat. Entre reclusos i vigilants". p. 74-75 de La zona. Evidentment, les perspectives són diferents; fins que no llegeixi Xalàmov, però, no podré comparar ambdues perspectives.

Salutacions cordials.