Resulta difícil llegir una crítica d’Els infinits que no al·ludeixi a la força de l’estil. Gairebé totes la celebren, però he trobat també alguna objecció, com la de Milo J. Krmpotic quan es refereix a les “exquisitas pero un tanto indigestas descripciones sensuales”. Un llibre més de dues-centes pàgines fet únicament de descripcions sensuals pot resultar indigest, certament, però l’encert de John Banville, la meravella d’Els infinits, consisteix en la modulació l’estil entre els ressons homèrics i la frase trivial. Un encert que es projecta més enllà, sobretot en la trama i en la focalització dels personatges, de l’abstracció dels infinits universos paral·lels a les inquietuds més banals de la família Godley.
El narrador és un déu, Hermes, capaç d’ajustar els engranatges de l’univers perquè l’aparició de l’alba s’endarrereixi una hora sense que els sofisticats aparells dels astrònoms registrin cap anomalia. Una proesa que té més de mèrit en un segle XX que dos mils anys enrere, fins i tot en l’univers paral·lel al nostre on es desenvolupa l’acció. Malgrat el seus poder i sapiència, els humans li són un enigma, una creació divina que ha evolucionat de manera imprevista i que costa d’entendre, més enllà d’algunes certeses:
El secret de la supervivència és una imaginació deficient. La incapacitat dels mortals per imaginar les coses com veritablement són és allò que els permet de viure, ja que una ullada momentània, sense obstacles, de la totalitat de sofriment del món els anihilaria a l’instant, com una alenada del gas més letal. Nosaltres tenim estómacs més forts, pulmons més resistents, ho veiem tot en el seu horror en cada moment, i no quedem espaordits; aquesta és la diferència: això és el que ens fa divins.
Els déus miren la realitat cara a cara, els mortals en canvi ens hem d’acontentar amb el reflex incert d’un mirall entelat. L’enigma d’Els infinits no són, però, ni els déus ni els infinits universos paral·lels: és la realitat tal com la percebem i la representem els humans, i la curiositat d’Hermes envers això és el motor de la novel·la. L’estil i la trama se sotmeten a un procés d’estranyament esplèndid: les activitats i les coses quotidianes són explicades amb la mirada d’un déu que s’esforça per adaptar-se al punt vista dels humans i al seu llenguatge limitat. L’estranyament que recorre les pàgines de la novel·la és fruit d’aquesta tensió.
Així, una jornada en la vida dels Godley, amplificada en anys a partir dels records dels membres de la família, esdevé un relat apassionant on el sentit de l’humor conviu amb la tragèdia, la comèdia pastoral amb la reflexió transcendental. Un déu que penetra en la consciència dels personatges i es deixa endur pel corrent de la narració, fins al punt que de vegades és desconcertant perquè fa l’efecte que crea una mena d’enlloc de paraules que no és ben bé ni el narrador ni el personatge, un escreix inesperat.
3 comentaris:
I és que un Banville sempre és un Banville, veritat?
A mi una de les qüestions que més em va captivar d'aquesta novel·la és el punt de vista des del qual està escrita, un punt de vista que es modifica a voluntat de l'autor i que passa dels déus grecs al gos de la casa sense despentinar-se, amb una naturalitat que ens costaria molt d'acceptar en un altre escriptor. I per descomptat, el sentit de l'humor, la voluntat d'ironitzar d'ell mateix i de tots nosaltres, pobres, insignificants humans. Un Banville en plena forma, sens dubte.
Una abraçada!
JC
Amb un gran estil es pot escriure un bon llibre, però no necessàriament una gran novel·la, i Els infinits és una gran novel·la, sens dubte.
Salutacions cordials.
He enviat la teva ressenya a la meva germana que se l'acaba de comprar i l'he desanamiada dient-li que el Qué leer? li feia mala crítica. No és que jo em subordini a la crítica però, segons qui la fa, la puc tenir en compte.
Vist el que dius tu d'Els infinits, probablement la llegiré perquè Banville és un autor que m'agrada fins i tot quan no l'acabo d'entendre. Això també em passa amb algunes pel·lícules d'en david Linch, per exemple. I és que l'estil, per sí sol, val la inversió de tems que l'escriptor o el director han merescut guanyar-se.
Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada