Transmutacions

Ibn Batuta, Don DeLillo, Ausiàs March, Roberto Bolaño, Enric Casasses, Ciceró, Joanot Martorell, Slavoj Žižek, Thomas Mann, Josep Lluís Aguiló, Jacques Le Goff, Erich Auerbach, César Aira, Jean Bollack, Mercè Ibarz, Enrique Vila-Matas, Homer, etc.

Pascal Quignard, Victoria Cirlot, Mercè Rodoreda, Miguel de Cervantes, Cavafis, Bernat Metge, Dante, Frederic Jameson, Carles Riba, Harold Bloom, Rodrigo Fresán, Josep Fontana, Goethe, Jordi Coca, Miquel Àngel Riera, Juan Gelman, Francesc Pujols, etc.

Biel Mesquida, Shakespeare, Juan Mayorga, Francesc Serès, Fernando Pessoa, Pu Songling, Italo Calvino, Josep Pedrals, Pierre Michon, Sèneca, Félix de Azúa, Boccaccio, Miguel de Unamuno, Josep Carner, Roberto Calasso, Jorge Luis Borges, etc.

Antonio Machado, Kafka, Poe, Joan Vinyoli, Baudelaire, Mahmud Darwix, Juan Ramón Jiménez, Feliu Formosa, Sei Shonagon, Rafael Sánchez Ferlosio, Walter Benjamin, Petrarca, Proust, Georges Duby, Rimbaud, Paul Celan, Júlia Costa, Txèkhov, etc.

Etc.

Etc.

No són notícia però molts lectors també els buscaven durant la diada de Sant Jordi. Hores d’ara ja sabeu quins són els llibres més venuts, també cal saber que ara toca seguir els savis preceptes dels Grans Mestres Llibreters per transmutar esglésies i catedrals en poesia o les conspiracions en assaig. Oferir l’opció de triar.

[Modificat el 31 d'abril amb una autora més i un enllaç.]

Bona diada a tothom!!!!

El petit inconvenient de viure Sant Jordi des de la llibreria és que no puc passejar per les parades ni visitar llibreries ni participar en alguna de les activitats pròpies de la diada. Si pogués, aniria a La Garriga, on fan el Festival Primavera Poètica per escoltar quins poemes tria la gent a la Plaça Dachs. Llavors pensaria quin poema recitaria si tingués prou valor per posar-me davant d’un micròfon. Sort que el festival dura més dies: la programació és excel·lent.

Tampoc no podré saludar l’escamot de signadors que Labreu ha organitzat al Passeig de Gràcia de Barcelona, des de l’ala poètica alabatraire al corrent prosístic representat per L’aeroplà del Raval. Malauradament, Antònia Xampeny no signa; deu ser l’edat.

Dissabte ha estat un preludi intens del Dia del Llibre. Ara toca anar a dormir d’hora; és a dir: ara mateix. I després de llevar-me d’hora, ajudar a muntar la parada i anar cap a la llibreria per atendre tots els lectors, fidels o ocasionals, que vulguin celebrar la diada. I si plou, ja ho sabeu: qualsevol de les vostres llibreries favorites serà el millor aixopluc.

Repetiré, un any després, el mateix desig:

bona diada a tothom!!!!

Defensa apassionada de Sant Jordi

Sospito que l’animadversió que alguns senten envers la diada de Sant Jordi es fonamenta en un greu malentès. Per exemple, Mar Jiménez escriu a l’Avui:

Però Sant Jordi també és especial per a molts i moltes, per un altre motiu. I és que com mana la tradició, s'abandonen a la compra de llibres... encara que no els obrin en sa vida. El 23 d'abril permet veure com el fan número u de Salsa rosa s'afanya a comprar totes les novetats de la temporada. Novetats, precisem-ho, que han de ser d'autoria mediàtica. I si pot ser, amb la firma estampada a la primera pàgina, que fa patxoca i es pot presumir durant un mes seguit amb amics, veïns i coneguts d'haver parlat amb el famós de torn.

Els mateixos tòpics any rera any, i tot perquè s’ha d’omplir d’alguna manera la informació sobre la diada. Els mitjans de comunicació s’alimenten dels mitjans de comunicació: un simulacre que creix com una bola de neu, que confirma les expectatives creades pel simulacre, que poques vegades dubta i que aspira a substituir els fets per la simulació.

Però Sant Jordi també és especial per a molts i moltes, per un altre motiu: les llibreries s’omplen de lectors que busquen llibres que no són novetat. Una prova són els buits que s’obren als prestatges al llarg de la jornada. Això mai no serà notícia. És cert que en general hi ha més demanda de novetat, però també és cert que molts lectors segueixen més el propi gust que l’enfilall de tòpics inevitables. A les parades que les llibreries muntarem als carrers trobareu els llibres que cal tenir, perquè han rebut una atenció d’autoria mediàtica desmesurada, però també hi haurà molts llibres que hem triat perquè creiem que val la pena oferir-los. Amb totes les omissions que vulgueu, d’acord.

El malentès rau en el fet que el llibre de novetat es concentra en uns pocs títols que destaquen inevitablement a les estadístiques del dia. Els milers i milers de llibres de fons que es vendran a totes les llibreries del país no rebran l’atenció que mereixen però seran els protagonistes indiscutibles quan el lector arribi a casa, segui i comenci a llegir.

Fullejar

Feia un cop d’ull als dos-cents llibres que recomana avui La Vanguardia per a Sant Jordi i pensava que recomanar dos-cents llibres és com no recomanar-ne cap. Fullejar els suplements culturals és un vici menor que no fa mal, ni tan sols quan entre els dos-cents llibres hi ha absències que a mi em semblen del tot injustificables. Trobo lògic que no recomanin El control de la paraula d’André Schiffrin perquè és com si qualsevol dels George Bush recomanés Noam Chomsky, i em sorprèn que recomanin determinats productes. Estic convençut que, independentment de la influència que puguin tenir aquesta mena de llistes, els lectors saben distingir què els convé i què no.

Tret d’algunes signatures indefugibles, no segueixo pautes estrictes a l’hora de llegir els suplements culturals. Sovint, més que llegir les crítiques i ressenyes, m’acontento amb tafanejar quins llibres hi surten per saber si encara hi són a la taula de novetats o si hi ha algun exemplar als prestatges, per si de cas algú els demana. La crítica literària és efímera, per això entenc que Alfred Mondria hagi volgut aplegar la feina dels darrers anys en un llibre, Nabokov & Co. També en aquest cas fullejo a la recerca del llibre que he llegit o del llibre que encara tinc intenció de llegir algun dia. De vegades m’aturo, però, en els que no llegiré mai: la crítica literària esdevé en aquests casos un valor en ell mateix, deixa de ser un simple instrument al servei de la descripció i valoració d’un llibre.

Ja he dit en altres ocasions que m’agrada llegir llibres sobres llibres si l’autor hi introdueix la seva experiència de lector. I Alfred Mondria és un lector apassionat que no s’està de retre homenatge als autors que estima i de repartir clatellades als qui no li fan el pes. De vegades no coincideixo amb el seu judici, però la discrepància no impedeix que tingui en compte els seus arguments.

Vaig agafar Nabokov & Co. perquè en Pere esmentava l’autor a Invasió subtil, cosa que em va fer anar directament al final del llibre, a “El púlpit i el batí de Joan Fuster”:

El paquet compacte, plastificat, i sobretot inqüestionable d’escèptic-racionalista-humanista-pare-de-la-pàtria amb què s’ha volgut vendre la figura de Fuster és el pitjor favor que li podrien haver fet a aquest escriptor, el de la prelectura dels seus llibres, l’eslògan abans que l’anàlisi.

La devoció excessiva que distorsiona la recepció d’un autor apareix també a Les preguntes pendents de Josep Pla, un llibre que té l’aire de les obres d’encàrrec on s’apleguen materials de procedència diversa, amb tot de reiteracions innecessàries que només s’expliquen per les presses. En qualsevol cas, Xavier Febrés fa un repàs exhaustiu dels entrebancs que ha patit la difusió del llegat de Josep Pla a causa de les picabaralles d’hereus, d’editors i de devots. Malgrat el precari equilibri entre els encerts i els defectes, faré servir un concepte crític postmodern per jusficar que l’hagi llegit sencer: enganxa, paraula tècnica que aquí significa que satisfà la meva inconfessable xafarderia. I bé, a propòsit de la devoció, Sergi Pàmies citat per Xavier Febrés:

Avís a la població: la malaltia cultural del 1997 serà el plapanatisme. Es tracta d’un desajust neuronal que afecta el cervell dels éssers aparentment intel·ligents, el quals, no prou contents de deixar-se enlluernar per la resplendor de l’Any Pla dedicat a la figura de l’escriptor de Llofriu, pretenen que compartim el seu entusiasme.

Els suplements culturals i la lectura de llibres sobre llibres són vicis incurables que poden proporcionar plaers intensos; per exemple, Pierre Michon: Cuerpos del rey. Ho diré imitant l’estil subtil dels més selectes lletraferits: brutal.

Sant Jordi: instruccions d'ús

Havia pensat escriure un manifest contra la banalització del comerç floral durant la diada de Sant Jordi. M’hi hauria indignat per la monstruosa reducció de la rica diversitat de les roses a una sola varietat, amb centenars de milers de ciutadans carregant la mateixa tija, el mateix color i la mateixa absència d’aroma. Després m’hauria queixat de la política floral que fomenta la proliferació d’hivernacles on la voracitat comercial anihila la diversitat i la subtilesa. Hauria finalitzat amb un cant als temps pretèrits en què encara era possible olorar una rosa i trobar al carrer alguna de les varietats més selectes. No ho faré. Al cap i al fi, una rosa és una rosa és una rosa, que és com dir que una rosa qualsevol és qualsevol rosa i cadascú pot comprar la rosa que vulgui i la rosa és tan sols el pretext per parlar d’altres coses.

Com que, en canvi, un llibre qualsevol no és mai qualsevol llibre, aprofitaré que encara no ha esclatat la previsible polèmica de Sant Jordi sobre banalitzacions, elitismes i signatures per escriure el típic apunt sobre aquest tema tan nostrat.

El fet que el dia 23 d’abril sigui diumenge, dia festiu, ha permès estendre la celebració de la diada —i, per tant, del descompte— al dissabte. Aquest fet no tan sols facilita l’adquisició de llibres, sinó que malauradament agreuja també la síndrome d’abstinència dels qui solament per Sant Jordi no compren llibres. Amb la voluntat d’ajudar tant els uns com els altres, em plau oferir-vos:

Sant Jordi: instruccions d’ús

Opció A: comprar llibres

A1. Pràcticament ja han arribat la majoria de novetats de Sant Jordi. Entre la immensa quantitat de títols efímers és estadísticament inevitable que llueixin molts llibres bons destinats a perdurar més enllà de la diada. La millor manera de triar consisteix a visitar les llibreries favorites de cadascú de dimarts a divendres, en horaris de mínima afluència de lectors, per poder tafanejar pels prestatges i les taules de novetats amb llibertat de moviments. Després de triar els exemplars desitjats, demaneu que us reservin els llibres i dissabte o, millor encara, diumenge els recolliu.

A2. No seguir instruccions de cap mena, perquè l’emoció de Sant Jordi es troba en l’imprevist, en fer-se un lloc davant de les parades que hi ha als carrers o en avançar uns centímetres a l’interior de les llibreries, tenir tres o quatre títols més o menys pensats però no decidits del tot, trobar-se coneguts i saludats i tafanejar quins llibres han triat per establir les bases d’un tracte d’intercanvi, enrabiar-se perquè algú s’ha avançat i ha comprat l’únic exemplar d’un títol que no vas voler reservar per afegir imprevisibilitat a la jornada, complicar la recerca amb la companyia del xicot, l’amiga, l’avi, la veïna... amb tots els judicis sumaris sobre tal o qual autor, el llibre que no agafaràs per por que delati alguns gustos inconfessables, etc.

A3. Altres opcions que em reservo per a l’any pròxim.


Opció B: no comprar llibres

B1. Seleccioneu de la vostra biblioteca particular almenys vint o trenta llibres que encara no heu llegit, o que en alguna ocasió us heu promès de tornar-los a llegir més atentament, i dipositeu-los en piles a la porta d’entrada del vostre domicili perquè us dissuadeixin de comprar-ne més. Com a complement, feu-ne un llistat i repartiu-lo entre persones de confiança perquè, a partir de l’hora que tingueu previst fer un tomb, us enviïn missatges amb els títols: mai no se sap com pot aparèixer per sorpresa un llibre que de cop i volta us semblarà imprescindible.

B2. Sortir al carrer amb les mans lligades, després d’haver alliçonat els vostres acompanyants perquè no atenguin els precs de deslligar-les quan el cant dels llibres us sedueixi des de les llibreries obertes o des de les paradetes que inevitablement us trobareu pel carrer.

B3. També hi ha l’alternativa de sortir sense calés, però i ha el perill de trobar-se amb algun devot de Sant Jordi que us podria finançar la diada sense interessos o, en els casos més radicals, exercir de captaire lletraferit i desesperat.

B4. No sortir de casa o fugir ben lluny de les perilloses zones habitades o viatjar a llocs on es parlen llengües desconegudes. Cal evitar, per exemple, visitar Kaunas, on a finals d’abril se celebrarà una setmana catalana o Catweek organitzada per l’Associació Catalano-Lituana. Ara que preparen l’esdeveniment qui sap si serà fàcil trobar llibres d’autors catalans traduïts al lituà i, doncs, la temptació exòtica...

B5. Desconfiar d’A1 i d’A2, perquè la meva opinió no pot ser imparcial.

B6 = A3

Setmana Santa

Pierre Michon cita un text de Benjamin Constant on parla del cavaller de Revel:

Asegura que Dios, es decir, quien nos creó y creó nuestro entorno, murió antes de haber acabado la obra; tenía los proyectos más hermosos y ambiciosos que darse puedan y los medios más consumados; ya había echado mano de varios de esos medios, como quien alza andamios para edificar; y en plena tarea murió; y hete aquí que todo ahora está hecho para una finalidad que ya no existe; y nosotros, en particular, notamos que nos destinaron a algo que no podemos concebir en forma alguna; somos como relojes sin esfera, cuyas ruedas, dotadas de inteligencia, giran hasta desgastarse sin saber por qué y se dicen de continuo: si giro será que tengo una meta.

Un company de la llibreria m’havia parlat de Philipp Mainlander, seguidor repudiat de Schopenhauer, que afirmava que el món és en realitat el cos corrupte d’un déu mort. Cioran:

Siendo estudiante, tuve que interesarme por los discípulos de Schopenhauer. Entre ellos, un tal Philipp Mainlander me había llamado particularmente la atención. Autor de una Filosofía de la Liberación, poseía además para mí el aura que confiere el suicidio. Totalmente olvidado, yo me jactaba de ser el único que me interesaba por él, lo cual no tenía ningún mérito, dado que mis indagaciones debían conducirme inevitablemente a él. Cuál no sería mi sorpresa cuando, muchos años más tarde, leí un texto de Borges que lo sacaba precisamente del olvido.

De Michon, passant per Mainlander, és inevitable, doncs, arribar a Borges. A El libro de arena, "La secta de los treinta":

Involuntarios fueron los sacerdotes que entregaron los dineros de plata, involuntaria fue la plebe que eligió a Barrabás, involuntario fue el procurador de Judea, involuntarios fueron los romanos que erigieron la Cruz de Su martirio y clavaron los clavos y echaron suertes. Voluntarios sólo hubo dos: el Redentor y Judas. Éste arrojó las treinta piezas que eran el precio de la salvación de las almas e inmediatamente se ahorcó. A la sazón contaba treinta y tres años, como el Hijo del Hombre. La Secta los venera por igual y absuelve a los otros.

A Ficciones, "Tres versiones de Judas":

Dios, arguye Nils Runeberg, se rebajó a ser hombre para la redención de género humano; cabe conjeturar que fue perfecto el sacrificio obrado por él, no invalidado o atenuado por omisiones. Limitar lo que padeció a la agonía de una tarde en la cruz es blasfematorio. [...] Dios totalmente se hizo hombre pero hombre hasta la infamia, hombre hasta la reprobación y el abismo. Para salvarnos pudo elegir cualquiera de los destinos que traman la perpleja red de la historia: pudo ser Alejandro o Pitágoras o Rurik o Jesús; eligió un ínfimo destino: fue Judas.

Entre Cuerpos de rey de Pierre Michon i l’Evangeli de Judes no hi ha tan sols el cavaller Revel, Cioran, Philipp Mainlander o Jorge Luis Borges, també Gerschom Scholem i la càbala, Elaine Pagels i els evangelis gnòstics, la puresa quimèrica de les heretgies medievals, els complicats edificis teològics, les subtils distincions filosòfiques; històries, narracions o contes que es basteixen sobre especulacions que s’alimenten d’especulacions anteriors: literatura.

Exploracions

Ja fa setmanes que preparem la diada de Sant Jordi. Són dies de molta feina i l’arribada de bons llibres entre la quantitat inabastable de novetats fa que la libido legendi m’assetgi justament quan caldria trobar altres distraccions per descansar. Aquest cap de setmana he resolt els dubtes sobre quin llibre triar amb Exploracions de Miquel Pairolí i Nabokov & Co. d’Alfred Mondria. Tots dos llibres recullen crítiques i ressenyes de llibres que ja havien aparegut en revistes i diaris; és a dir: tenen la virtut que no cal llegir-los sencers de cop i, per tant, combinen molt bé amb altres lectures.

En el cas d’Exploracions, el sumari i l’índex onomàstic que hi ha al final de llibre indiquen quines pàgines podrien interessar-me més, per començar. Després de tastar una mica de “Nou escriptors i un pintor” he saltat a la part titulada “De Plató a Steiner”, un enfilall de ressenyes sobre obres que van de l’antiguitat als nostres dies, per acabar amb “Lectures inoblidables”, una delícia d'autobiografia de lector.

M’agrada l’equilibri entre el to expositiu, de vegades fins i tot didàctic, i l’experiència íntima de la lectura; com quan fantasieja amb una improbable trobada entre Francis Scott Fitzgerald, Giuseppe Tomasi de Lampedusa i Josep Pla a la Place Vendôme de Paris un dia de 1925 en què cap dels tres no es fixaria en els altres col·leges. Miquel Pairolí té, a més a més, algunes idees clares sobre literatura que no s’està de repetir quan ho considera oportú, com ara això que cito d'un text dedicat a Joan Oliver:

A finals dels anys vint i al temps de la Segona República, que és quan Oliver va començar a publicar, la prosa catalana va arribar a un nivell de qualitat i agilitat que no ha tingut mai més. Això es veu sobretot llegint els columnistes dels diaris d’aleshores. En aquell temps el periodisme obligava a superar les rigideses, els idealismes i l’artifici noucentitstes i orsians. Les assenyades propostes de Fabra anaven quallant i hi havia prou mitjans en català perquè periodistes i escriptors poguessin escriure força i un públic prou divers perquè haguessin d’escriure amb claredat.

És una crítica literària que aconsegueix seduir-me perquè em decideixi a llegir llibres i escriptors que-caldria-haver-llegir-ja, perquè no infla les expectatives i assoleix la mena de veritat que hi ha en els bons consells.

Endèmica i celeste

Fernando Valls s’acomiada dels lectors de Quimera a l’últim lliurament de la revista tal com l’hem coneguda fins ara. Al maig estrena direcció, col·laboradors i disseny, amb un desembarcament important de nàufrags arribats de la difunta Lateral. Més que elitisme, Quimera ha exhibit darrerament un desconcertant academicisme, amb l’ombra dels favors —jo et cito i tu em cites, jo et convido i tu em convides— i altres pràctiques endèmiques que enfosqueixen la lectura. Malgrat això, la revista ha sabut mantenir un nivell d’exigència certament lloable, cosa que deu haver influït directament en la rendibilitat. Suposo que un bon nombre de lectors fidels —el nombre d’exemplars venuts a la llibreria és constant— no és suficient per mantenir una revista que atrau molt poca publicitat: la de l’editorial Montesinos no compta perquè pertany també a Ediciones de Intervención Cultural, com El Viejo Topo, i a banda d’això només trobem quatre anuncis d’editorials al llarg de cent catorze pàgines, cosa que no s’està de recordar Fernando Valls al comiat. Com a generosa contrapartida a aquesta manca de suport, el número d’abril ofereix una Sala de máquinas més àmplia: quaranta-tres pàgines de crítica de llibres.

La part més important d’aquest lliurament és, però, l’enquesta sobre l’assaig espanyol del segle XX. Tot i que de prop de seixanta qüestionaris tramesos només han rebut la resposta de vint-i-dos corresponsals, els resultats són d’allò més interessants, sobretot perquè són molt heterogenis. Confesso que aquesta mena d’enquestes m’apassionen. Per a un lector caòtic són una manera de contrastar l’experiència lectora amb l’opinió de professionals de les lletres, amb el valor afegit de la procedència o credibilitat dels participants. Més que en les tendències principals, m’agrada tafanejar pels marges, com als números monogràfics anteriors sobre la novel·la, la poesia, el conte, les revistes literàries, etc.

Després d’Ortega i Gasset, l’autor més citat és Unamuno, però només Francisco Díez de Revenga esmenta el llibre d’assaig que més m’agrada d’ell: La vida de Don Quijote i Sancho, i a més a més el posa al primer lloc de la seva llista. Això fa que aquest professor de la Universitat de Murcia és guanyi immediatament la meva simpatia i que llegeixi amb atenció els seus comentaris. De Juan Larrea només s’esmenten dos llibres: Orbe i Razón de ser; incomprensible, doncs, l’absència d’Ángulos de visión o Torres de dios. Més incomprensible encara és que Juan Ramón Jiménez només aparegui dues vegades: José Carlos Mainer esmenta Españoles de tres mundos i Andrés Trapiello els aforismes d’Ética i estética. Francisco Rico només rep una cita amb El pequeño mundo del hombre. Una absència notable, pel meu gust atzarós, és Ramón Menéndez Pidal, autor d’una prosa admirable per la precisió i el domini elegant de la retòrica. Pura xafarderia tot plegat: què diu Félix de Azúa —només Fernando Savater esmenta un llibre seu: La invención de Caín, un gran assaig, sens dubte—, qui esmenta i de quina manera el Juan de Mairena d’Antonio Machado, esbrinar qui és Juan Carlos Rodríguez —la resposta més al·lucinant de totes—, i així anem fent.

Aventura

Pugen uns joves troglodites al tren, o a l'autobús, o al metro, i criden amb l’estridència pròpia de la construcció adolescent de la identitat. O bé les senyores del darrera, sordes, repeteixen tantes vegades com calgui malalties, medicaments i metges. O també l’home constipat que ha oblidat el mocador i pateix i fa patir. Hi ha una gran diversitat de situacions que fan de la lectura una autèntica aventura, que posen a prova el meu ensinistrament com a lector: em concentro, però, amb totes les forces i maldo per no distreure’m. Llegeixo i rellegeixo com a revenja contra l’hostilitat sonora i gairebé sempre aconsegueixo sortir-me’n. Però el plaer dura ben poc. M’enorgulleix tant el triomf que la victòria esdevé motiu de fantasieig i llavors sí que passo pel damunt de les paraules fins que m’adono que he perdut el fil. Toca, doncs, tornar enrera i començar un altre cop la batalla contra el soroll.

Recordava això, i les tortures que imaginava, a l’exposició Llegim del Palau Moja. Una exposició senzilla, que afortunadament defuig els grans discursos sobre els poderosos beneficis il·limitats de la lectura. Uns cascos d'insonorització que proporcionen un profund silenci són la millor troballa. La voluntat de servei públic que aquest bloc enlaira m’obliga a suggerir que podrien posar-los al transport públic. De la mateixa manera que hi ha seients reservats a la gent gran o a les dones embarassades, els lectors rebrien un tracte semblant amb alguns seients equipats amb aquest meravellós invent. Així, si algun sense-llibres gosés seure-hi, només caldria mostrar un llibre qualsevol perquè cedís el lloc. En el cas que això incités la gent a llegir, o a fer veure que llegeix, la solució per determinar qui mereix seure seria molt fàcil: s’establiria un cànon. Si algú seu amb un llibre de, per exemple, Maria de la Pau Janer però jo porto un llibre de Shakespeare, per exemple també, m’hauria de cedir el lloc a mi. Sospito que la falta d’acord conduiria inexorablement a la proliferació de cànons literaris, cosa que provocaria enceses discussions filològiques. Tot plegat, de pas, resultaria beneficiós perquè s’elevaria el nivell intel·lectual de la població en general.

Llegim és una exposició heroica. M’agrada perquè va adreçada a la gent que ja acostuma a llegir llibres. No vol convèncer els nolectors perquè llegeixin. Davant de les diverses formes de lectura que proporciona la tecnologia, és molt agosarat limitar l’exposició a la lectura de llibres: els comissaris de l’excel·lència, amb una capacitat provada per elaborar infinitat de pensaments complexos i profunds, poden assenyalar moltes coses que ells haurien fet millor. Jo, en canvi, destacaré que és una exposició senzilla, tranquil·la, sense grans pretensions. Demà, quan obri la bossa per agafar la meva lectura, enyoraré els cascos. Per sort, el soroll sol ser suportable al matí i podré gaudir sense gaire hostilitat sonora del plaer inútil de la lectura.

[Al final he aconseguit il·lustrar l'apunt amb la foto dels cascos, dimarts 4 d'abril]

Saló de lectura

Emilio Manzano deixa que els convidats parlin, no intenta enlluernar els espectadors amb grans teories sobre la Literatura, vinguin o no a tomb, sinó que s’estima més apuntar les preguntes pertinents perquè s’expliquin. Intenta guanyar-se la complicitat dels entrevistats i gairebé sempre se’n surt. La tàctica aparentment és molt senzilla: una cita, l’esment d’altres llibres de l’autor o alguna anècdota: demostrar el seu coneixement de manera elegant, sense estridència. Perquè al Saló de lectura no es parla de Literatura o de Llibres, sinó de literatura i de llibres.

El resultat pot ser interessant o avorridot, depèn del convidat. Si l’entrevista no m’interessa gaire, deixo la tele muda i llegeixo una estona fins que arriba l’hora dels lectors. Una prova de la fidelitat dels espectadors són les simpaties i les fòbies que provoquen aquests col·laboradors. Cadascun d’ells té la seva manera d’explicar els llibres: de l’entusiasme ple de gestualitat vehement i una pobra argumentació a l’erudició tranquil·la i sorprenent. Potser és per la combinació de l’entrevista amb els comentaris dels lectors que cada programa sembla diferent, i si alguna emissió decep res no impedeix que esperi la següent amb interès.

Una altra prova de fidelitat seria la capacitat del programa per suscitar l’interès envers llibres insospitats. Per exemple, Figuras del destino de Victoria Cirlot havia aparegut en algunes revistes i suplements culturals, amb crítiques i ressenyes molt elogioses i s’havia venut bé, si tenim em compte que tracta un tema força minoritari. L’aparició subjugadora de l'autora a Saló de lectura va fer que molta gent s'hi interessés durant els dies posteriors a l'emissió. Pedro Azara, autor de Castillos en el aire, va compartir el mateix programa amb Victoria Cirlot; el seu llibre no havia rebut tanta atenció al mitjans de comunicació però també va trobar lectors gràcies a Saló de lectura. A la llibreria, no és estrany que algú em demani el llibre aquell que va sortir al programa de la betevé.

Emilio Manzano deixarà el programa per fer-se càrrec de l’Institut Ramon Llull. Tot i l’esforç del presentador per mantenir-lo amb el mateix equip, sembla que la supervivència no està gens clara. És clar que sense l’Emilio Manzano res no serà igual, ell és qui ha sabut trobar el to que fa de Saló de lectura el millor programa de llibres que s’emet actualment per televisió. Però estic convençut que pot funcionar també amb la mateixa estructura si troben el presentador adequat. Sembla ser que a betevé no ho veuen tan clar.

No vull que desaparegui Saló de lectura. I no perquè sigui una contribució excepcional a la promoció del llibre i la lectura, tampoc perquè sigui un oasi de cultura enmig d’una programació televisiva ofensiva, menys encara perquè hagi esdevingut un focus de reflexió contra les urgències del ritme televisiu o coses per l’estil, que de grans paraules ja em vaig atipar l’any passat. Simplement perquè m’agrada i prou.

Control de qualitat

Em resisteixo a jutjar si un llibre és bo o és dolent. Si m’ha agradat, m’estimo més explicar les raons per les quals crec que m’ha agradat: elaboro una narració de la lectura i amb això m’acontento, i faig cap a uns altres llibres. Si no m’ha agradat, no perdo el temps donant-hi voltes; l’abandono i prou. No crec que tingui importància esbrinar si La expectativa de Damián Tabarovsky és una novel·la bona o dolenta; m’ha agradat molt i miraré d’explicar-me.

El protagonista, Jonathan, ha perdut la feina —una bona feina— i ha de decidir cap a on orientarà la seva vida. És pura possibilitat: jove, amb una experiència laboral remarcable i sense vicis, tret d’una rica vida interior plena de complexos pensaments que ajornen la presa de decisions. Bé, una rica vida interior contínuament qüestionada pel corcó del narrador.

El poder-ser es, en efecto, el sentido último del concepto de existencia. Pero si el hombre es poder-ser, su modo de ser es el de la posibilidad y no el de la realidad. Decir que el hombre existe no puede pues significar que el hombre sea algo dado, porque lo que el hombre tiene de específico y lo que le distingue de las cosas es justamente el hecho de estar referido a posibilidades y, por lo tanto, a no existir como realidad simplemente presente.

Amb aquest fragment queda clara la tendència a la xerrameca del narrador. Una xerrameca justificada pel joc de digressions del protagonista, discutides pel narrador amb altres digressions. El cito perquè té a veure amb el tema de la novel·la, un dels aspectes del qual seria el fet d'haver de triar una sola opció entre totes les possibilitats, la soledat de l’individu davant la indeterminació. Al capítol sis, per exemple, Jonathan decideix anar-se a viure a Ushuaia de forma totalment atzarosa i es dirigeix a la Casa de Tierra del Fuego per iniciar els tràmits. Es troba, doncs, davant l’elecció d’una opció, davant la concreció del desig de fugir del seu barri. Però defuig el compromís, l’ajorna i supleix una rutina per una altra rutina, ara amb una xicota que treballa disfressada de pingüí. Surt del barri, és veritat, però la insatisfacció creix entre digressió i digressió.

Al final de la novel·la, Jonathan emigra a Alemanya i es dedica a netejar avions. Coneix un pilot, Mathias Rust, que un dia aterra a la Plaça Roja de Moscou. Un gest agosarat i gratuït. Els serveis secrets, els polítics, la diplomàcia, a banda i banda del teló d’acer, intentaran omplir de sentit la commoció que va provocar l’esdeveniment.

Rust declaró: «Sólo quería conocer de cerca a los rusos. Estoy seguro de que deben de ser tan simpáticos como nosotros». ¿Eso era todo? ¿Semejante viaje únicamente para eso? ¿Tanto riego para nada? Aunque quizá fuese a la inversa: era la nada misma, la llamada de esa nada, la real trasgresión. El triunfo de Rust: haber alcanzado la pavada total y desde allí elevar una crítica radical del mundo.

I amb aquesta cita enllaço la novel·la amb el gran llibre d’assaig de Damián Tabarovsky: Literatura de izquierda. Entre la qualitat que demana el mercat —l’artefacte fast-food— i la qualitat que demana l’acadèmia —l’artefacte metaliterari—, l’autor s’empesca una magnífica andròmina que es fonamenta en l’escreix; entre altres coses, narrar pel gust de frustrar les expectatives. D’acord que és una novel·la de tesi que vol demostrar en què consisteix la comunitat inoperant de la literatura. D’acord que, malgrat la rica vida interior, Jonathan és un personatge pla i el narrador també. La novel·la és la pavada total que en la seva inutilitat mostra una radical subversió: escapar-se dels controls de qualitat que el mercat i l’acadèmia volen imposar.

Rere les línies

Una intervenció al Cafè Europa del darrer Kosmopolis em va deixar perplex. Un lletraferit va plantejar, més o menys, que un dels grans problemes d’internet és que tothom pot publicar i que davant d’aquesta immensitat de lletra escrita no hi ha forma humana de discriminar el valor de cada cosa, d’establir un cànon literari virtual. Es referia, doncs, a una cosa tan etèria com la qualitat: ¿a quina autoritat podem apel·lar enmig del desordre? Suposo que sembla més fàcil orientar-se amb els llibres perquè amb l’hàbit de la lectura es desenvolupa també una xarxa d’afinitats —autors, editorials, amics, crítics...— que facilita la tria. Saltar del paper a la pantalla esdevé una immersió en el caos si persisteixen els mateixos hàbits de lectura. No crec que la falta d’autoritats sigui un problema; es pot convertir, més aviat, en un avantatge. Daniel Cassany reflexiona precisament sobre les noves estratègies de lectura que s’han desenvolupat arran de l’avenç tecnològic:

Una biblioteca pública de totxo reuneix només llibres seleccionats per la qualitat: els bibliotecaris els trien entre l’oferta inesgotable de títols, que també ha superat altres controls: l’editor, el corrector, l’impressor i les lleis de la propietat intel·lectual de cada país. En una biblioteca tradicional no hi ha documents que incitin els adolescents a aprimar-se, ni fòrums racistes ni instruccions per prendre píndoles, ni reflexions personals sobre el suïcidi com a opció, ni remeis casolans hipotensors...

Si deixem de banda els retrets sobre quina cosa sigui la qualitat, que el propi Cassany matisa, la competència crítica del lector —i més encara la del lector internauta— és un camp d’estudi que ha crescut molt els darrers anys, eixamplant l’horitzó dels estudis sobre la cultura escrita. Ja sabem que la lectura d’un diari, per exemple, no és acontentar-se amb la simple comprensió de les paraules del text. A més a més, hi ha molta informació implícita que cal recuperar del coneixement del món, mitjançant la competència pragmàtica. Finalment, hi ha tot el joc d’interessos ideològics que s’amaga rere les línies de la informació: ¿quin propòsit persegueix un periodista que redacta una notícia d’una manera i no d’una altra? Daniel Cassany s’ocupa sobretot d’aquest darrer aspecte.

La principal virtut de Rere les línies rau en l’intent de sistematitzar l’estat actual dels estudis de la literacitat crítica, la disciplina que s’encarrega justament d’estudiar la competència del lector per detectar els propòsits amagats d’un text o per establir criteris per distingir quins documents poden ser del seu interès. Un conjunt d’habilitats que pel sol fet de ser presentades de manera organitzada facilita que al llarg de la lectura ens interroguem sobre el coneixement que nosaltres mateixos creiem tenir de la nostra pròpia capacitat crítica. Un exercici ben saludable.

L'allotjament

Aquests dies hi ha hagut problemes al servidor on s’allotja el bloc. De vegades, un missatge informava d’unes tasques de manteniment per traslladar-lo; d’altres, un enigmàtic forbidden advertia que no estava autoritzat a veure’l. La llibreta, en canvi, no ha patit les incomoditats de l’allotjament, tret de l’inconvenient que els enllaços de vegades funcionaven i de vegades no. Reconec que he tingut por de perdre els 122 apunts. Guardo l’esborrany de la majoria, però la versió final —amb els últims retocs, els enllaços i, sobretot, els comentaris dels internautes— és aquí.

Una solució, si s’haguessin perdut, hauria estat reeditar algunes coses aprofitant la repetició dels esdeveniments anuals, com Sant Jordi, i adaptar-les a les noves circumstàncies. Tot i que Sant Jordi, precisament, no sol provocar gaire virtuosisme argumental: falta poc més d’un mes i, com sempre, els comissaris de l’excel·lència encara no han començat a alliçonar-nos amb les seves homilies sobre la degradació de la diada i sobre que meravellós seria si tothom llegís les coses que ells llegeixen, que són les coses que realment revelen el ver camí vers la vera salvació lectora. Que com emprenya que els lectors s’entestin a no venerar cadascuna de les seves paraules. És una pena que els comissaris tampoc no es posin d’acord entre ells per tal d'il·luminar-nos canònicament. En qualsevol cas, voler canviar les coses un parell de setmanetes abans o després de Sant Jordi és tan propagandístic com inútil.

Enguany, la diada serà en diumenge i el descompte s’estendrà també al dissabte. Més feina, doncs. Una feina que fa dies que ha començat, amb una primera allau de novetats que aspira a fer-se un lloc entre els suplements i revistes i que obliga a organitzar ja el magatzem per allotjar els centenars d’exemplars que han d’arribar encara. I és clar, entre tanta novetat, tot de títols que fan llegiguera i que esperen perquè en faci un tast. L’avantatge de la inflació editorial és que tots, grans i petits, publiquen llibres interessants. Fa una estona llegia les darreres pàgines de Rere les línies de Daniel Cassany i no podia evitar distreure’m amb els llibres esperen el seu torn: Hilarotragoedia de Giorgio Manganelli, Palabra y materia de José Ángel Valente —que potser escolto, perquè inclou el cedé de la lectura comentada dels poemes, com la que va editar la Residencia de Estudiantes—, Lacrimae rerum d'Slavoj Žižek, Farsa de Màrius Serra, El libro del amor cortés —el famós De Amore— d’Andreu el Capellà...

Si no fos pels lectors amb bon gust que ens encomanen la seva il·lusió, perquè ja especulen sobre quin serà el seu llibre de Sant Jordi, i que ens conviden a estar amatents perquè els bons llibres no passin desapercebuts, tot plegat seria força rutinari.

El control de la paraula

El títol de L’edició sense editors al·ludeix a una de les conseqüències més perverses de la concentració editorial: que els alts executius dels grups editorials puguin enorgullir-se de no haver entrat mai en una llibreria o de no llegir perquè són tan i tan eficaços que no tenen prou temps. André Schiffrin recorda la seva vida com a editor, des de la fundació de Les Éditions de la Pléiade pel seu pare fins a The New Press. Entre una cosa i l’altra, el naixement de Pantheon Books, l’absorció Pantheon Books per part de Random House, l’absorció de Random House primer per RCA i després per S.I. Newhouse i després per Bertelsmann. La compra d’una bona editorial independent per algun dels grans grups empresarials és força semblant arreu: primer la satisfacció i esperança per una adquisició que contribuirà a donar prestigi al comprador, després la garantia que es mantindrà la independència de l'editorial, més endavant l’exigència d’obtenir la mateixa rendibilitat que les altres divisions del grup i, finalment, la desfiguració de l’editorial que ha d’editar llibres que no tenen res a veure amb la seva trajectòria.

Una editorial independent de prestigi no sol obtenir beneficis espectaculars. La pretensió de passar, per exemple, d’un 4% a un 12% o un 15% implica destruir la manera de treballar que l’havia dut a guanyar-se el reconeixement. S’exigeix, per exemple, que cadascun dels llibres publicats sigui immediatament rendible. Això implica renunciar a la lenta elaboració d’un catàleg editorial de qualitat perquè elimina els llibres que demanen més temps per recuperar la inversió i els que rendeixen per sota de les previsions. Un bon editor sap que hi ha llibres que cal publicar malgrat la incertesa respecte als guanys que pugui generar. Un alt executiu de la Disney no.

Pagès Editors acaba de publicar la continuació de L’edició sense editors: El control de la paraula. Aquí, Schiffrin analitza l’evolució recent del procés de concentració editorial dins de grans grups de comunicació que també controlen diaris, emissores de ràdio, productores de cinema i cadenes de televisió i que, al seu torn, depenen d’indústries com la de l’armament, la qual estén les seves xarxes d’interessos a la política. És una qüestió que afecta tots els aspectes de la difusió dels llibres, des de la decisió de publicar-ne un fins a les condicions que imposen les distribuïdores quan monopolitzen bona part de l’edició —cosa que repercuteix en la salut les llibreries independents— passant per la promoció endogàmica de determinats títols als mitjans de comunicació i grans hipermercats de l’oci que pertanyen al mateix grup. Fidelitats i deutes polítics, especulació econòmica, xantatges, censura. Ocultació.

Malgrat tot, Schiffrin mostra com hi ha lectors que acaben trobant la manera d’informar-se sobre els llibres que els interessen, al marge de l’ocultació produïda per la censura econòmica. I editorials independents que troben la manera de guanyar-se l’atenció d’aquests lectors. Per exemple, L’edició sense editors va ser publicada l’any 2000 per Destino. En canvi, El control de la paraula arriba ara a les llibreries gràcies a Pagès Editors.

L'horror

Un dels llibres que més he regalat, amb desigual fortuna, és Los mitos de Cthulhu. Durant una bona temporada vaig patir la fascinació pels malsons primordials d'H.P. Lovecraft amb una voracitat que em va atipar, com s’ha esdevingut també amb alguns autors que l’abús me’ls ha allunyat, en ocasions potser per sempre. La publicació del primer volum de l’obra completa a Valdemar, Lovecraf: Una mitología de Daniel Hernández de la Fuente i, sobretot, Lovecraft: Contra el mundo, contra la vida de Michel Houellebecq, que acabo de llegir, han coincidit a l’hora de revifar l’interès pel creador d’una forma singular d’horror.

Abans d’abordar els seus textos més reeixits, Lovecraft va escriure l’assaig El horror en la literatura, una mena de recapitulació necessària per procedir posteriorment a anar més enllà. Fora dels dominis de la civilització —antigues comarques aïllades de Nova Anglaterra, inconcebibles indrets de l’Antàrtida, deserts incommensurables o inaccessibles valls del Tíbet— immemorials forces primigènies d’una maldat pura i inimaginable esperen que una esquerda en la fràgil realitat real les convoqui per tornar a dominar la Terra. Arquitectures impossibles, atmosferes malsanes i éssers indescriptibles capaços de causar desassossec al lector més serè. Un món i un llenguatge imitats per infinitat de seguidors, encara que la narrativa de Lovecraft rebutgi les imatges i caigui sovint en excessos embafadors; cito Houellebecq:

Un poco de seriedad. Si el estilo de Lovecraft es lamentable, podemos concluir alegremente que el estilo no tiene la menor importancia en literatura, y pasar a otra cosa.

Crec que Houellebecq detecta amb exactitud l’origen tenebrós d’una imaginació malaltissa: el racisme. Durant l’època que va viure a Nova York, Lovecraft va haver de viure astorat el progrés, una allau que sepultava els valors antiquats de Nova Anglaterra. Italians, negres, jueus i mestissos estaven més preparats per conviure amb les exigències de la modernitat que un WASP culte amb uns ideals d’aristocràcia que l’incapacitaven per trobar una feina. Qualsevol feina. Però el racisme és tan sols el símptoma més visible de l’odi a la vida; odi que fa que admiri l’ideal purità, la repressió com a ideal estètic, el rigor extrem com a obra d’art. Torno a Houellebecq:

Pero en presencia de los «negros», se apoderará de él una reacción nerviosa incontrolable. Su vitalidad su aparente ausencia de complejos y de inhibiciones le aterrorizan y le repugnan. Bailan en las calles, escuchan músicas rítmicas... Hablan a gritos. Ríen en público. La vida parece divertirles; cosa bastante inquietante. Porque la vida es el mal.

No tan sols pertanyen a races que ell considera execrables sinó que a més a més tenen accés a un escreix de goig incomprensible. Però Lovecraft no és un pamfletaire. En comptes d’escriure libels contra el desordre racial, basteix un món literari que va més enllà d’una rudimentària por a la proliferació d’italians, negres, jueus i mestissos que usurpen el lloc de la gent com cal. Converteix una obsessió particular en el fonament abominable d’un sentiment universal. Lovecraft escriu un horror desmesurat que s’alimenta de les esquerdes per on s’infiltra tot allò que desconeixem.

Alabatre

No sé si Jordi Vintró hi estaria d’acord o no, però m’arriscaré a afirmar que Cartes de sotamà assaja aproximacions a la perplexitat de viure. Una perplexitat lúcida —juganera o solemne o irònica o trista— que s’entreté a destil·lar els pretextos més diversos: una mà massa freda, l’ària criminal de les Variacions Goldberg, desfer els grumolls que obstrueixen la sèquia, el tou de la molsa entre les cames, el fons foradat dels pantalons, transsubstanciar tramusos... Defugir, doncs, l’estupefacció i convertir l’experiència en formes: del haiku a l'aliteració sorprenent; a la recerca de l'exactitud, fins i tot quan diu el desconsol:

Diamant

Amb els colzes repenjats a la taula
i la cara repenjada en els palmells,
tinc el cap lliure per reflexionar,
per brunyir el pensament, per endurir-lo,
per adonar-me que tinc només la cara
repenjada en els palmells, i repenjats els colzes
a la taula vella i coixa dels malsons.

No hauria d’escriure encara sobre L’ull entorn d’Andreu Subirats, el llegeixo a poc a poc:

Feriu-vos com xiquet que calciga distàncies
la serralada és plena de salts i senderes.

La vida al camp, viure el camp, ben lluny del badoquisme paisatgístic. Obrir el llibre i llegir aquest dos versos va ser trobar-me amb una felicitat: la de l’infant amb rascades als colzes i als genolls, la coïssor del joc, foll de plaer d’ésser només fatiga i gana i pes. Només diré, doncs, que L’ull entorn ha estat una sorpresa, un llibre que imposa un ritme de lectura lent, que sedueix amb una rara bellesa.

El Furgatori és el lloc del desig, que mai no se satisfà del tot. Bolló és el poblet on es conrea un cert llibertinatge codificat i absurd, entre la innocència i la malícia, on la diversió i el riure es barregen, de vegades, amb gotes de sang. Quim Porta, antropòleg, se submergeix en la quotidiana desimboltura dels habitants de Bolló, i participa apassionadament —per pura necessitat metodològica— en la peculiar manera d’entendre un patriarcat precari: des de dins, doncs, i amb carnalitat; objectivant reiteradament, però, les dades del procés d’aparellament, és clar. La gran troballa és el protocol expositiu que exigeix la participació lúdica del lector mitjançant la complicitat i la rialla, amb graus d'intensitat acuradament dosificats. Les eines discursives que li permeten desenvolupar aquesta rigorosa aproximació científica són: el dietari —i aquí he de lamentar que no ens l’ofereixi sencer—, les cançons tradicionals de gran valor pedagògic que canten sobretot els nens de la vila i els fragments d’una novel·la. El centre són les cançons i el marc narratiu i assagístic permet situar-les per extreure’n la lògica d’una coherència sublim:

Jo em vaig alçar caçador
de papallones pintades
que matava a garrotades
per no fer tanta remor.

La col·lecció Alabatre comença amb tres rapsodes, dels quals tan sols he tingut l’oportunitat d’escoltar Josep Pedrals en alguna ocasió, però mai llegint la seva prosa; l’alabatre peculiar de cadascú emana, en el meu cas, de la lletra impresa. Això em servirà per constatar una evidència que alguns s’entesten a obviar: els poetes que reciten no comparteixen necessàriament la mateixa poètica; que recitin és tan significatiu a l’hora de llegir-los com saber si escriuen amb llapis o teclegen. L’encert d’Alabatre és començar amb tres llibres molt diferents, apostar per la singularitat. I guanyar.

Mística lleugera

Rates, de Manel Zabala: sarcasme malencònic. Molt bé: ja tinc el concepte, però si volgués publicar res al bloc caldria explicar aquest concepte. Difícil. ¿El joc màscares? ¿El fet que la imatge diligentment apedaçada d’un mateix mai no coincideix amb la que tenen els altes? ¿I què passa si els altres tenen alguna mena de poder i l’exerceixen de manera estúpida i arbitrària? El sarcasme d’un home sense atributs a qui li fabriquen una màscara, la necessitat de fabular sobre la vida per trobar una mica de consol, la contingència dels fets que escapen a la construcció del sentit si hi furgues una mica, els canvis de màscara segons la necessitat. La tristesa que tota màscara amaga una buidor essencial. La tristesa dels fantasmes. L’oblit de la història.

El dia de l’alliberament de Sebastià Bennàssar: Primera narració, premiada, un suïcidi en un tren. La llegeixo a l’estació: el meu tren arriba amb retard. Moltes veus que es passen el testimoni per explicar els mateixos fets. Llegeixo ara al tren, el tren s’atura per primera vegada. M’és igual, perquè tinc lectura. Les veus teixeixen relacions. Segona aturada, em començo a empipar. Més contes. Ara un sobre un jove periodista descarat que és convidat a participar en un homenatge a Blai Bonet. Mai no l’ha llegit i... bé, no explicaré final. Tercera aturada, la més llarga. Odio la RENFE. Profundament. Però tinc lectura, molts contes premiats. El narrador parla ara d’ambició literària i esmenta Hemingway i Boris Vian i es queixa que a les Illes la literatura es decanti per la cosa barroca. Quarta aturada: penso en negre. M’agraden més els contes breus, tot i que la ironia es dissol de vegades en una inofensiva gracieta. Arribo al meu destí: 40 minuts de retard. L’endemà reprenc el llibre i em sembla millor. Acabar l'apunt amb una reflexió sobre literatura i mitjans de transport en el marc de la teoria de la recepció.

Incís: en comptes del típic “És trist de demanar, emperò àdhuc tanmateix és dur de furtar, car...”, fa molt de temps vaig escoltar “Marito morto nella Romania / non tengo casa, non tengo comida”. Títol: El decasíl·lab delator.

Imaginem que treballo per a una editorial. Imaginem que em demanen un informe de lectura de Gallifa, signada per un tal MP. Resposta: mal imitador de Miquel de Palol. La novel·la és un iceberg: incommensurablement freda. Res a veure amb la molt famosa teoria de l’iceberg. Molt diàleg, poca intervenció del narrador, que acota més que narra: MP se sap la recepta, però la immensitat que suposadament hauria d’amagar aquesta tècnica és insubstancial, com si el cim de l’iceberg surés plàcidament sobre un flotador i, a sota, res. Comparar-la amb Rates, antihipotàctica també, que sí suggereix i sí és pertorbadora i sí assenyala un abisme i sí val més del preu —fix, sisplau— que costa. L’editor em revela, finalment, que Gallifa és de Miquel de Palol. Quina decepció, li dic. Però la publica.

Los misterios de Rosario, de César Aira: començar amb algunes reflexion sobre l'addició que provoquen alguns autors. La novel·la: seminaris de literatura, deconstrucció i rutina, guerra entre departaments de filologia, tallers de poesia que amaguen la capacitat de convocar la catàstrofe, el Savi Boig, les servituds de la literatura enmig d’un apocalipsi glacial, temperatures de cent graus sota zero, anticausalitat, inversemblança, destrucció de les expectatives. Una arquitectura perfecta, però César Aira escriu sàviament i ens ofereix un edifici esfondrat. Ni un sol ninot indultat. El desig d’haver nascut a Pringles, de viure a Buenos Aires, de parlar amb César Aira sobre Osvado Lamborghini.

Caterina Pascual Löderbaum: El sonet de la respiració. Un autèntic iceberg nòrdic, ara sí: personatges que escriuen notes, que llegeixen, que viatgen, atents sempre als detalls, a la importància dels detalls que assenyalen cap a la pròpia vida. Llegir la vida, doncs, en els detalls i callar on el dolor no es deixa dir, tan sols suggerir. Quina immensitat. M’agradaria ser capaç d’escriure l’emoció d’algunes pàgines d’aquest llibre, el nus a la gola, la felicitat en ocasions, la meravella.

El mal francès. Brutal. La millor novel·la —¿roman, récit?— de Lluís Maria Todó. Il·lustrar el comentari amb una reflexió sobre la noció d’habitus de Pierre Bourdieu. Com les coercions socials se somatitzen, s’incorporen al cos i produeixen paràlisi general —la dificultat d’abandonar el confortable miratge heterosexual i aprendre el rebuig— i altres reaccions: incomoditat davant la la incomoditat per la presència de loques amb ploma, per exemple. Atavisme i reflexió. Un gran invent: l’essencialisme nonacionalista, políticament difícil de pair però literàriament sensacional. És una mena d’autenticitat catalana que hauria sobreviscut malgrat la imposició del simulacre pujolià. Un gran llibre perquè és discutible; és a dir: perquè permet la discussió. Lluís Maria Todó deu ser un gran conversador.

Vidas de Santos: al·lucinant. M’és ben igual si és bona o no. No invocaré la paraula qualitat. M’estimo més gaudir del llibre sense preguntes impertinents. Literatura de l’excés, de la divagació absolutament gratuïta. Frases, paràgrafs sencers del tot prescindibles, que fins i tot m’incomoden perquè em grinyolen, però no em salto ni una coma. Destrucció de la forma: no és artefacte, és andròmina. Canciones Tristes no té contorns, Rodrigo Fresán narra i difumina la sacralitat i la fa abominable i banal. Moltes dades, farceix, juga amb les referències al cine, la música i la literatura, sobretot dels Estats Units. Potser comparar el Glenn Gould de Vidas de Santos amb el Glenn Gould de Don DeLillo —¿com es deu pronunciar? ¿Don Dilailo?— a Contrapunto. És tan sols una hipòtesi, però tinc llibres aquí davant que són ben reals. Potser un altre dia.

Groc

Diumenge no hi havia gaire gent al centre de Barcelona. La pluja escassa i persistent del migdia segurament va dissuadir els consumidors d’aprofitar que els comerços eren oberts. Per això em va sorprendre, i em va alegrar, que a la Setmana del Llibre en Català, a la Plaça de Catalunya, hi haguessin tants lectors. Si bé la nova ubicació no és tan acollidora com les Drassanes, sembla que el canvi ha donat bons resultats, és més senzill arribar-hi. Un grup força nombrós de nens escoltava un conte. Els pares s’esperaven discretament o aprofitaven per tafanejar una estona. Dues cues de compradors a les caixes. Mirar llibres durant una hora en un dia festiu, mirar quins llibres mira la gent, anotar alguns que oficialment estan exhaurits per comprovar-ho l’endemà, deformació professional.

Milers de llibres de fons exposats com si fossin novetats “molts encara amb la pols dels magatzems, les taques del temps a les cobertes i el groc senil del paper”, tal com vaig escriure l’any passat. No hi ha clíniques per rejovenir els llibres de fons. Hi ha tallers que enquadernen i restauren llibres antics d’un cert valor —incloent-hi l’afecte—, però si només queden uns pocs exemplars d’un títol, segurament són els que pateixen les taquetes d’òxid i el paper esgrogueït, els que han quedat arraconats fins que han esdevingut els únics disponibles: no hi ha res fer. A la llibreria també tenim llibres així, que contrasten amb l’aspecte impecable dels més recents. De vegades algun client demana si podem encarregar-li un exemplar diferent, l’aviso que segurament arribarà amb un aspecte semblant, i efectivament és així. La bona notícia, desapercebuda sempre, és que hi hagi editorials que encara els mantinguin al catàleg en comptes de convertir-los en pasta de paper.

La Setmana és una ocasió excepcional per recuperar el lloc que havien ocupat anys enrere, ni que sigui durant uns pocs dies. Dubto, però, que hi haguessin els 60.000 títols diferents que els mitjans de comunicació s’han apressat a acceptar com a xifra d’assistència llibresca. Haurem de demanar a Contrastant que ofereixi una quantitat més creïble. Potser és que l’èxit de vendes dels primers dies ha sorprès els organitzadors i diumenge encara no havien pogut omplir els buits. Potser és que hi ha menys espai d’exposició. Potser és que falten editorials: hi ha unes poques amb bona part del catàleg sobre les taules i d’altres poc o gens representades; sobretot falten editorials de fora de Catalunya. En qualsevol cas, em va resultar profitós acostar-m’hi, ni que fos per trobar-me alguns títols que ja vaig comprar fa anys i per considerar que potser ja toca llegir-ne algun.

Una opinió

El preu fix dels llibres és imprescindible si es vol mantenir la diversitat d’editorials i llibreries. Només cal comparar Londres i París per saber quines serien les conseqüències si l’aboleixen: centenars de llibreries i d’editorials tancades, concentració de les vendes en uns pocs hipermercats de l’oci, pujada general de preus per cobrir els descomptes dels bestsellers, empobriment del fons de les llibreries supervivents, catàlegs editorials retallats... No sóc apocalíptic: em limito a fer un resum dels canvis que ha patit el sector del llibre al Regne Unit.

Ara bé, si tenim em compte el percentatge de la població que sovinteja les llibreries pel propi gust, és fàcil adonar-se que és un tema que interessa molt poca gent. Pocs serien els qui patirien les conseqüències de l’abolició del preu fix i molts, en canvi, els qui se sentirien autoritzats a opinar sobre el tema, encara que l’última vegada que haguessin passat per una llibreria fos quan cursaven l’antic COU, òbviament per comprar alguna lectura obligatòria. Justament per això és un tema molt delicat que penso que no es pot tractar amb grans declaracions bel·licoses.

Ara mateix, el preu fix té dues esquerdes molt perilloses: la llei de cooperatives i els descomptes en el llibre text. Anar contra Empúries i Salamandra perquè obliguin les cooperatives a mantenir el preu fix, a banda d’improbable, pot tornar-se en contra dels llibreters: algun grup editorial fort de debò pot arribar a considerar que la comèdia de mantenir el fons editorial és poc rendible i que surt més a compte incrementar el nombre de títols efímers amb portades llampants i, per tant, aprofitar l’avinentesa i cercar la complicitat dels grans supermercats de l’oci per obrir alguna esquerda més.

L’estratègia que planteja ara el Gremi de Llibreters em sembla precipitada. És ben comprensible, però: l’actitud d’Abacus és perversa i prepotent a l’hora de justificar el descompte en la traducció catalana de l'últim harrypotter. Són moltes les llibreries que han vist amb impotència com s’han perdut unes vendes imprescindibles per mantenir un negoci difícil. Editar en català és més car que editar en espanyol perquè el mercat potencial és força més petit, la qual cosa es fa evident sobretot a les traduccions d’un mateix títol. Però això no se soluciona, com pretén Abacus, amb la competència deslleial. Legalment, Abacus pot posar el preu que vulgui, però el resultat amb el harrypotter ha estat una provocació mesquina, i davant la provocació estic convençut que cal emprar eines diferents que obrir un nou front de disputes amb les editorials.

Vida més enllà de la vida

L’assumpte de les obres completes de Blai Bonet encara ha suscitat més comentaris. M’ha sorprès la franquesa amb què Ernest Folch planteja a Vilaweb la qüestió de les subvencions i té raó: les obres completes es venen poc, com ja he apuntat més avall. De fet, en les darreres coses seves que he llegit sempre acaba referint-se d’alguna manera a les tendències de mercat, com si no exercís d’editor literari; i fa bé atès que ha de defensar la rendibilitat d’una editorial que també publica llibres molt bons: no tot han de ser retrets. També en parla Sebastià Alzamora, amb alguna inexactitud:

Tanmateix, l'avatar de la doble mort no és privatiu de Blai Bonet: molts eximis autors de les catalanesques lletres s'han vist en el destret de veure's mal enterrats dins els fondals del silenci i l'oblit després de cometre el descuit de morir-se. Per no allargar la llista en excés no retrocedirem gaire en el temps: limitem-nos als noms de Miquel Àngel Riera o de Josep M. Llompart; de Vicent Andrés Estellés o de Joan Fuster; de Manuel de Pedrolo o de Joan Brossa. Tots ells tenen en comú que, en vida, van ser autors celebrats i reconeguts, i que, al cap de quinze anys com a màxim de la seva mort, ningú no sembla tenir-los en compte.

Almenys, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster i Joan Brossa són autors que encara ara tenen lectors, els seus llibres es venen regularment; res d'espectacular, d’acord, però sí puc afirmar que gaudeixen d’un interès constant.

Cal que ens preocupem pels llibres que no tenim, perquè estan exhaurits o perquè encara no s’han publicat, però tot això em fa pensar en els llibres que sí podem tenir i que no destaquen gaire perquè no arrosseguen cap polèmica, que mantenen una presència discreta als prestatges de les llibreries o als magatzems de les distribuïdores i de les editorials. No podem encabir tots els títols disponibles a les llibreries, n’oferim una selecció —amb tots els errors i encerts que vulgueu— i sempre hi ha la possibilitat d’encarregar els que encara estiguin vius. La Setmana del Llibre en Català és una ocasió magnífica per recordar milers de llibres que estan disponibles. Comença demà divendres.

És normal

Sempre he sentit una estranya, de vegades malaltissa, fascinació per les declaracions sobre la normalitat d’alguna cosa. Sobretot perquè encara no sé què vol dir ser normal. Si ja és difícil determinar si una persona, animal, vegetal o cosa són normals o no, avaluar el grau de normalitat de tot un país m’aboca a un negre abisme conceptual. Estadísticament és possible afirmar que una tendència o una pràctica o una situació són normals; ara bé: ¿qui decideix triar un conjunt de tendències, pràctiques o situacions per establir que això és la normalitat? ¿I per què? La fascinació me la provoca el buit argumental de la normalitat, perquè la normalitat sembla ser un valor per ella mateixa, com si amb el sol esment de la paraula “normal” i derivats n’hi hagués prou per reblar qualsevol afirmació.

Aplicada a la literatura, la normalitat esdevé un autèntic misteri: o hi creus o no hi creus. Per què, de les literatures que tenim més a prop, ¿quina és una literatura normal? ¿Quin és el terme de comparació? La francesa no, evidentment: la seva grandeur, el fet que fins fa poc fos el centre indiscutible de la República Mundial de les Lletres, que les modes parisenques establissin les pràctiques literàries més cosmopolites de tot el món, etc. fa que la literatura francesa sigui lògicament excepcional. La normalitat espanyola consisteix, per exemple, a dedicar molt esforç per bastir un simulacre uniformitzador i per deixar a Barcelona —segons diuen, la capital del nacionalisme provincià— el paper de rebre i consagrar els escriptors americans, casualment els qui més arrisquen i innoven en el joc literari.

Però és habitual —¿normal?— que s’invoqui la normalitat per editar una col·lecció d’autoajuda en català, per parlar de la presència catalana a Frankfurt 2007, per plànyer la manca d’atenció envers un autor que fa una literatura d’allò més normal, homologable o mimètica respecte als grans corrents normals de la literatura universal normal, per exigir subvencions, per queixar-se del darrer capítol de la guerra de guerrilles de baixa intensitat de les capelletes literàries, per suplicar un Premi Nobel, etc.

No ho entenc, si es tracta de promoure la literatura catalana i d’obtenir unes engrunes de reconeixement internacional, ¿no seria més rendible apostar per l’excepcionalitat?

La paciència

L’admirat Jordi Coca llegeix Conversaciones amb Goethe de Johann Peter Eckermann i m’encomana les ganes de tenir-lo. Afirma Jordi Coca:

El llibre és una joia. I cal agrair-li a Jaume Vallcorba que, mentre el món editorial sembla esvair-se en una diabòlica dispersió de mediocritats comercials, ell continuï fent feina amb les idees clares. Naturalment, lamento que una edició així no s'hagi fet en català. I ho lamento perquè, tenint-t'ho en la nostra llengua, contribuiríem a la imprescindible continuïtat que centra tantes reflexions de Goethe. Ja que, si no m'erro, un llibre així no es tradueix, s'incorpora. I incorporacions d'aquesta mena garanteixen el futur. Potser és veritat que nosaltres no en tenim.

Una edició així no la tenim en català, és cert; sí tenim, però, Converses amb Goethe, obra publicada per l’editorial Columna, traduïda per Jaume Bofill i Ferro i que va merèixer el Premi Crítica Serra d’Or de l’any 1995. Fins fa poc dormia la pau dels saldos encoberts amb altres clàssics editats per Columna: el Kalevala d’Elias Lönnrot, Jane Eyre de Charlotte Brontë, Viatge a Itàlia de Goethe...12€ cadascun. No els trobareu al cercador de l’editorial: és la trista constatació de la condemna a la descatalogació. Quan s’acabin els exemplars que s’han salvat de ser triturats, la vida d’aquests llibres s’haurà acabat definitivament. I prou. Bé, i prou potser no del tot: alguns lectors han descobert ara, gràcies a l’èxit de Conversaciones con Goethe i a la paciència dels editors de Columna, que també hi ha una traducció al català.

A can Jauss es fan ressò de l’article d’Andreu Gomila a l’Avui: “La segona mort de Blai Bonet”. La poesia completa de Blai Bonet haurà d’esperar qui l’editi o l’entitat que en subvencioni l’edició, com també haurà d’esperar qui vulgui llegir El mar, incomprensiblement exhaurit; potser Ensiola, que ha recuperat Haceldama, s’anima a reeditar aquesta novel·la o potser el Gremi de Llibreters l'afegeix a la llista de llibres que cal recuperar. Paciència, doncs. A finals de febrer hauria de sortir el primer volum de l’obra completa de Joan Brossa que esmenta Andreu Gomila; espero que tingui més sort que el primer volum de l’Obra literària completa de Palau i Fabre, que no s’ha venut gaire malgrat que ha coincidit amb la campanya de Nadal. El segon volum ja és a la venda i algú ja n’ha comprat un exemplar, la qual cosa em fa sentir una mica de confiança.

Editar obres ambicioses, com els clàssics o les obres completes dels autors més necessaris o reconeguts, tret d’alguns casos excepcionals, no és gaire rendible: l'esforç de reunir una obra sovint molt dispersa, previsibles discrepàncies filològiques que criticaran la metodologia i els resultats de l’esforç, urgències econòmiques amb uns volums que neixen amb la lenta vocació de perdurar, d’esdevenir la referència obligada per a futures edicions de títols solts... Uns llibres que generalment es venen poc, molt poc, que demanen paciència.

Univers fantasmàtic

Al principi, Slavoj Žižek em semblava un filòsof una mica fatxenda que barrejava Lacan, Hegel i Marx de manera divertida. Suposo que una raó d’aquesta apreciació era que mai no m’he pres gaire seriosament la psicoanàlisi. Les coses que he anat llegint de Freud o sobre Freud, per exemple, més enllà de l’interès que em poguessin suscitar, eren una mena de preu que calia pagar per entendre la literatura, perquè molts autors han llegit Freud. Una altra raó seria que hi ha paràgrafs difícils que demanen molt esforç per desxifrar-los. Per exemple, aquest d’Arriesgar lo imposible:

E iría todavía más lejos. Tomemos los recientes desarrollos de los derrideanos en términos del giro teológico levinasiano —no en el sentido de una teología metafísica positiva, sino más bien en la idea un núcleo no deconstruible en tanto que llamada de la Otredad incondicional— donde el fundamento de la ética se da en términos de una responsabilidad infinita ante el abismo de la Otredad que te dirige la palabra. Éste no constituye para Lacan el horizonte ético. Aquí, de nuevo, hemos de cambiar las coordenadas.

No dic que sigui incomprensible, sinó que demana temps i lectures per esbrinar què vol dir. Al principi, doncs, llegia Žižek entre la fascinació i la perplexitat, sobretot quan aplicava categories lacanianes a una pel·lícula de Hitchcock. A poc a poc, la familiaritat amb la seva manera de fer m’ha servit per eliminar obstacles; tot i que paràgrafs com el que he citat encara representen un repte. Malgrat el meu desconeixement de la filosofia, o precisament per això, Žižek m’ha incitat a plantejar-me qüestions que d’altra manera haurien romàs impensades. De fet, per exemple, si he abordat Lacan ha estat més per entendre millor Žižek que no el propi Lacan.

Arriesgar lo imposible em sembla un llibre imprescindible per recapitular sobre les coses que he llegit de Žižek. És un llibre d’entrevistes realitzades per Glyn Daly que repassa el procés d’elaboració del pensament de Žižek, amb una especial atenció a les condicions de possibilitat de la seva filosofia:

G.D.: ¿En qué sentido han cambiado los parámetros de la filosofía en el mundo contemporáneo?

S.Z.: No creo que la filosofía pueda seguir desempeñando sus antiguos papeles, como cuando establecía los fundamentos de la ciencia o construía una ontología general. Más bien, la filosofía debería simplemente realizar su tarea de cuestionamiento trascendental. Y este papel es hoy más necesario que nunca. ¿Por qué? Porque, si lo decimos de una manera algo patética, hoy vivimos en unos tiempos extremadamente interesantes en los que una de las principales consecuencias de desarrollos tales como la biogenética, la clonación, la inteligencia artificial y otros es que, quizás por primera vez en la historia de la humanidad, nos encontramos en una situación en la que lo que antes eran meros problemas filosóficos, ahora son problemas que atañen a todo el mundo, que todo el mundo discute por todas partes.

La noció de subjecte i la relació amb l’Altre és un tema que recorre tota l’obra de Žižek i trobo molt lúcids els diferents assaigs d’acostar-s’hi. Un dels aspectes que desenvolupa, i que ara simplificaré molt, és que un dels fonaments de l’odi envers l’Altre consisteix en la sospita que l’Altre posseeix un suplement de goig degut al fet que suposadament sap alguna cosa misteriosa, fet que explica que s’entesti a mantenir la diferència respecte a una presumpta norma. Un escreix incòmode, doncs, que causa rebuig i que se sol resoldre amb una projecció fantasmàtica mitjançant la qual s’acusa a l’Altre d’impedir l’establiment ideal de l’harmonia social. Crec que aquest resum insuficient permet repensar qüestions com el racisme, l’homofòbia, l’aversió a la llengua catalana o l’odi al veí que amb el sou que cobra s’ha comprat un apartament a Salou que jo no em puc permetre.

Per cert, una incursió més en l'univers fantasmàtic: no hi res de Žižek traduït al català.

Narrar el com

Després d’un gener dedicat a l’assaig, amb Jean Bollack, Pascale Casanova, Slavoj Žižek o Adam Zagajewski, necessitava una bona dosi de ficció i he començat el febrer amb Rates de Manel Zabala, Los misterios de Rosario de César Aira i, de nou, Sis homes de Josep Maria Fonalleras: 19 € per 108 pàgines pot semblar car; però si tenim en compte que és la tercera vegada que el llegeixo, em sembla que és una inversió força rendible.

Al llibre hi ha un personatge-narrador, el narrador, l’autor i tot d’instàncies narratives que farien feliç qualsevol genettià. Podria dir que està molt ben escrit, que l’autor aconsegueix donar vida a uns personatges singulars, o que amb unes poques pinzellades precises és capaç d’endinsar-nos en uns fets i unes circumstàncies que tan sols són possibles a la literatura. I ho diré, perquè és veritat. Més enllà, però, de la perfecció formal, si he tornat a Sis homes és perquè m’interessa la manera com planteja quina cosa sigui la ficció. Per exemple, a la pàgina 14; August Anger ha patit un infart i el personatge-narrador rebutja escriure aquesta experiència:

Els escriptors que diuen que el lector sempre s’ha de preguntar «i ara què passarà?» m’interessen i em rebel·len. Diuen que cal crear aquesta expectativa, com si l’escriptura fos una evolució, una història dels avenços mèdics. M’interessen per la dedicació, pel ritme, per la constància. I em rebel·len , perquè no puc o no vull ser com ells. Jo penso que escriure es tracta més aviat d’una cosa estàtica. D’ensenyar i prou. Com un quadre. Un quadre no evoluciona, no té argument. Un quadre és un impacte.

Evidentment, no caurem en el parany de confondre personatge-narrador —que rebutja escriure les històries—, narrador —que és qui les escriu—, autor —que concedeix les entrevistes—, etc. Sis homes m’ha agradat, més enllà de si funciona o no com a artefacte —que ja sabem que sí funciona així—, pel fet que es planteja la possibilitat de la ficció des de la ficció mateixa. Al fragment que transcric hi ha el conegut debat sobre quina cosa és més important: què s’explica o com s‘explica, i s'hi opta aparentment pel com, amb un rebuig explícit envers el què, que seria la necessitat de trobar arguments —rebuig que trobarem en més ocasions. Però el llibre no és un assaig que vulgui fantasiejar sobre conceptes literaris, és ficció i és justament dins de la ficció que es planteja la possibilitat de narrar els arguments que els diferents protagonistes proposen al personatge-narrador.

Des del començament hi ha, doncs, un argument soterrat: narrar el com. Josep Maria Fonalleras aconsegueix portar la ficció fins a un límit, que és un interrogant sobre la naturalesa de la pròpia ficció, i l’autor frustra l’expectativa de respondre aquesta pregunta. Més que oferir un discurs tancat, sembla com si volgués disgregar-lo en diferents temptatives. “Miscel·l’ania”, a la pàgina 107, és molt útil per arrodonir l’argument però no arrodoneix l’interrogant. No es tracta, però, d’un fracàs. Estic convençut que l’encert de Sis homes, la raó per la qual he tornat a llegir-lo, està en les variacions sobre la ficció que planteja a cada conte, en el fet mateix de plantejar-les, no en una impossible resolució.

Còmplices

“El Llibreter”? Bé, una mica pretensiós, ho reconec: l’article determinat, la majúscula... Podria haver estat “Un llibreter”, “Una vida llibretera”, “El llibreter rebel”, "La llibreria", “Consells de lectura d’un llibreter”, "Lectures i relectures" o noms per l’estil. Però el bloc va néixer jugant, un dia avorridot de febrer, sense premeditació. Feia temps que topava amb blocs quan cercava informació a internet, però mai hauria imaginat que fos tan fàcil endegar-ne un. A poc a poc vaig començar a sovintejar alguns d’aquests blocs, fins que una amiga em va suggerir blogger i em vaig aventurar a potinejar amb l’enigmàtic administrador del bloc. Com sol passar, tenia el títol del primer apunt abans que el text: Aconseguiré dir coses interessants sobre els llibres? Avui fa un any.

El primer post, les observacions de J* —lector de luxe—, el primer comentari d’un internauta, el primer enllaç, el primer correu electrònic, les complicitats, el premi lletra, les col·laboracions, la llibreta, l’apartat de correus... Lectors, editors, crítics, escriptors que han volgut compartir alguna idea, als comentaris o per correu. L’addicció a la blocosfera. Una perplexitat perenne. El bloc creixia alimentat sense una dieta determinada, perquè tampoc no tenia, ni té, uns objectius precisos. Sense la intenció de representar ningú, potser he aconseguit que uns pocs lectors, quan passegin per una llibreria qualsevol, recordin que la presència dels llibres obeeix a un munt de decisions que prenem els llibreters —amb els encerts i els errors inevitables—, que som gent que ens estimem els llibres.

Resurrecció

Els badocs que contemplen París des de la Torre Eiffel ignoren la indiferència dels francesos davant l’absència, a les llibreries, d’alguna edició dels Poèmes saturniens de Paul Verlaine. La boira de Londres no impedeix percebre la tranquil·litat amb què s’accepta que no hi hagi ni una sola edició viva de The Waste Land, de T.S. Eliot. Roma, desmesurada, no és un bon lloc per adonar-se dels anys que fa que no es pot comprar una edició d'Ossi di seppia d’Eugenio Montale. A Lisboa, ningú pot passejar pel Chiado amb un exemplar nou de Mensagem de Pessoa. El laberint urbà de Mèxic D.F. no explica perquè no hi ha una edició disponible de Libertad bajo palabra d’Octavio Paz. El deliri de normalitat que esquitxa els escrits de la intel·lectualitat catalana no és un obstacle perquè, en silenci, les Elegies de Bierville de Carles Riba estiguin exhaurides.

Això podria ser un malson amanit de tòpics turístics o l’inici d’una novel·la de biblioficció. Per sort, tot és mentida. Respecte a Carles Riba, en concret, fa pocs dies que és mentida. Les Elegies de Bierville també es podien llegir abans de la setmana passada, és clar: a les biblioteques, dins del primer volum de l’obra completa de Carles Riba o a l’edició bilingüe de l’editorial Visor. Però el volumet que lluïa el número 87 de la col·lecció Els llibres de l’Escorpí / Poesia estava exhaurit. Com també estava inexplicablement exhaurit Domini màgic de Joan Vinyoli.

A la contraportada llegim: “La reedició d’aquest volum és una iniciativa conjunta d’Edicions 62 i el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya”. Elegies de Bierville i Domini màgic es venen junts pel preu de 12 €, és a dir: 6 € cada llibre, cosa que permet incloure’ls en la categoria de les delicatessen. Estic convençut que el preu indica la implicació del Gremi de Llibreters en aquesta sorpresa, atès que els darrers llibres de poesia publicats per Edicions 62 costen entre 15 i 16,50 €. En qualsevol cas, les meves fonts assenyalen que el Gremi de Llibreters té la intenció de continuar amb el rescat d’obres importants de la literatura catalana o de traduccions al català que hores d’ara es troben exhaurides o descatalogades. Malauradament no puc oferir encara dades sobre el pla de publicacions, però sí puc dir que hi ha la voluntat de tocar tots els gèneres i de trucar a la porta de totes les editorials. No sé si seria demanar massa que s’arribés a un conveni amb els gremis de tot l'àmbit lingüístic per estendre l’abast de la iniciativa.

Llibres secrets

Han passat tres mesos i no se n’ha venut cap. Tres mesos d’espera lenta i infructuosa sobre la taula de novetats. Alguns lectors han fullejat els títols que hi ha a tocar, i n’han comprat alguns. A aquest llibre secret, com a molt, algú li ha dedicat uns segons per tornar-lo a lloc gairebé immediatament després d’haver llegit d’esma la contraportada o la solapa. He mirat discretament els qui s’hi han interessat, amb l’esperança que ara sí. I ha estat que ara tampoc. De fet, quan va arribar res no em feia pensar que m’agradaria. De vegades arreplego algunes novetats a l’atzar, per satisfer una set imprecisa de lectures, i em trobo que m’entusiasma un llibre insospitat. Provo de trobar-li, llavors, una ubicació destacada perquè no passi desapercebut. Una setmana i la pila resta intacta. Modifico la disposició de la taula perquè l’entorn li sigui més benèvol. Un mes. En alguna ocasió comento, dissimulant la impaciència, que el llibre està molt bé, i així fugir d’estudi pot voler dir que potser sí... un altre dia. Dos mesos. I n’hi ha tants per triar que la insistència és absurda i no goso practicar-la.

Han passat més de tres mesos, els llibres nous reclamen espai, els centímetres de taula que ocupa el llibre secret no resisteixen la invasió de rivals que exigeixen la seva oportunitat. Torno tots els exemplars menys un, que ocupa el seu lloc al prestatge. Ara ja no puc cercar una ubicació que l’afavoreixi; la classificació temàtica i l’ordre alfabètic determinen on ha de passar els dies d’ara en endavant. I passaran els dies, és clar, i les setmanes, els mesos; fins i tot, els anys. Hi ha més llibres —pocs, però— que comparteixen la seva condició i amb els quals em vincula una complicitat secreta. Me’ls trobo quan col·loco les reposicions o busco un llibre que m'han demanat; els reconec. En alguna ocasió, potser, els fullejo de nou i fins i tot me’n compro un abans no l’hagin descatalogat i esdevingui irreemplaçable.

Un dia m’adono que algun d’aquests llibres secrets ja no hi és. Comprovo que, efectivament, l’han comprat. És en aquest cas que de debò el llibre troba el seu lector.

Balanç del balanç

Durant aquests dies m’he demanat com hauria anat l’Anatomia 05/06 amb una mica més de xafarderia. Potser el debat virtual s’hauria animat amb els noms propis de les fites i els nyaps d’autors, editorials, institucions i crítics. La queixa per les maniobres tàctiques de les capelletes literàries sol anar acompanyada d’un interès poc dissimulat per aquestes picabaralles de la ploma —o de la tecla. Aquesta Anatomia ha estat, en aquest sentit, una mica ensopida. M’esperava que al debat virtual apareguessin les batalletes que animen i normalitzen la vida literària del país. De fet, és curiós com les intervencions que han merescut més respostes són les ofereixen més noms propis: “La poesia” i “Antagònics o complementaris?”. “Narrativa i ambició”, però, no ha rebut encara ni una sola resposta; tot i que és la protagonista de l’apunt anterior, “Autòpsia ajornada”.

Esperava que hi haguessin més línies de debat iniciades pels visitants. Les meves limitacions i un cert escepticisme —que no em vaig estar de manifestar al començament— em feien creure que molts intentarien apedaçar les mancances del debat virtual amb aspectes que no s’hi han tractat. No ha estat així: de les 16 propostes de discussió, 12 són meves. L’allau d’experts en literatura catalana no s’ha produït i les meves armes argumentals, pobres però esmolades amb cura, han fet la seva feina sense els ensurts que temia. Assenyalaré encara que l’aportació de l’internauta Vicent amb “Literatura i adolescència” mereix una lectura.

No han faltat les respostes plenes d’exactitud i clarividència. Tot i que s’havia d’acabar el dia 20, el debat virtual continuarà fins dimarts al matí. Ahir, convençut que es tractava de l’últim dia, vaig gosat fer unes conclusions desordenades. Potser quedaran incompletes.

Autòpsia ajornada

Estimada Eva,

tinc la certesa que sabràs perdonar la confiança que em prenc amb aquest encapçalament. Fa molt que segueixo els teus articles i una certa familiaritat m'indueix a expressar-me així.

T’agraeixo molt que em citis al costat de Julià Guillamon, Narcís Comadira, Eduardo Mendoza i la claca de Josep Maria Fonalleras. Trobo que dones una importància desmesurada a aquest bloc situant-lo tan alt: un error que contribueix, però, a alimentar la meva autoestima, malmesa arran de la poca participació al debat virtual de l’Anatomia 05/06. Hi ha un altre error que, si m’ho permets, sí et discutiré: qualsevol lector del teu article pot pensar que estic del costat dels qui certifiquen la mort de la novel·la, i això no és així. Cito la cita on em cites:

Dijous es va celebrar la tercera Anatomia, una dissecció a la literatura catalana amb un apèndix a Internet: l'autor del blog anònim El Llibreter ha fet de mestre de cerimònies d'un fòrum virtual poc animat. Un tema llançat pel moderador ha estat justament el de la salut precària de la novel·la. Segons ell, entre les fites recents hi ha els contes de Pagès, Palol, Bellver, Sarsanedas, Ibarz, Mesquida i Fonalleras. Creu que “és a la narrativa breu que els autors se la juguen amb el risc i l'ambició literària”. La novel·la, en canvi, “pateix la confusió entre escriptor i artesà que reprodueix receptes d'acceptació garantida”.

Cito ara, sencer, el text que vaig penjar al debat virtual:

No sé fins a quin punt és simptomàtic o es tracta d’una apreciació personal i intransferible: de la literatura catalana, durant el 2005 m’ha interessat molt més el conte que la novel·la. Entre les fites del conte, voldria assenyalar Contes en forma de L de Miquel de Palol, El poeta i altres contes de Vicenç Pagès Jordà, La vida canina de Carles Bellver, Una discreta venjança de Jordi Sarsanedas, Sis homes de Josep Maria Fonalleras, Febre de Carrer de Mercè Ibarz o Els detalls del món de Biel Mesquida. Tinc la sensació que és a la narrativa breu que els autors se la juguen amb el risc i l’ambició literàries. La novel·la potser pateix la síndrome de l’obra ben feta, la confusió entre escriptor i artesà que reprodueix receptes d’acceptació garantida. Una novel·la que m’ha agradat molt, de les poques que no m’han caigut de les mans, és L’estupor que us espera, de Melcior Comes: voluntat formal, d’acord; però sobre tot una ambició i una desmesura que m’han proporcionat un plaer com a lector que no he trobat en altres novel·les més ben escrites, més rodones i més ben rebudes.

Estarem d’acord que ofereixo una simple apreciació amb la qual m’hauria agradat molt iniciar una discussió. Em refereixo estrictament al coneixement parcial que tinc de la literatura catalana de l’any 2005: no podria defensar enlloc que els meus gustos literaris reflecteixin una tendència general. Tens tota la raó del món quan afirmes que es tracta d’un fòrum virtual poc animat: l’escrit no ha merescut fins ara ni una sola resposta. Però bé: al cap i la fi esmento una novel·la d’un autor jove que encara ens ha d’alegrar més als lectors; gens ni mica de necrofília, doncs.

Eva, saps que he elogiat moltes novel·les d’ençà que faig aquest bloc. Saps també que he elogiat alguns novel·listes contemporanis; catalans i d’arreu del món. Confidencialment, perquè no sóc un crític literari, et diré que crec en la bona salut de la novel·la com a gènere. Si bé aclareixes que la precària salut de la novel·la és un tema llançat a discussió, algú podria pensar erròniament —coses del context— que estic en el bàndol dels qui voldrien fer-ne l’autòpsia. M’agradaria compartir afinitats amb Narcís Comadira, però fins ara m’ha resultat impossible; la seva vehemència a l’hora de defensar una curiosa jerarquia dels gèneres tampoc no hi contribueix gaire. M’agrada Julià Guillamon com a crític, però la seva insistència en l’Obra com a artefacte em recorda que l’estructuralisme m’ha fet personalment molt de mal —sisplau, pren nota: aquest seria el titular. M’agrada molt Sis homes, però per raons que no van aparèixer al programa De llibres i que potser algun dia seré capaç d’explicar. I bé, més enllà de la infal·lible recepta realista, la complexitat discursiva del subjecte-verb-predicat-subjecte-verb-predicat-subjecte-verb-predicat, la narració històrica precuinada i coses així, hi ha moltes possibilitats engrescadores que alguns novel·listes saben i sabran aprofitar, per al plaer dels lectors i també per a la bona salut de la literatura catalana.

Salutacions cordials

El Llibreter.

El mal lector

Sóc un mal lector de poesia. Sé que hauria de llegir primer el primer poema, després el segon, després el tercer, i així fins al final. Però començo el primer poema, si m’agrada hi torno, tasto el segon, una mica del tercer, i en aquest punt em cal tornar al primer o al segon, o tanco el llibre i l’obro a l’atzar més o menys per la meitat, em detinc on l’atzar em dicta, o reprenc una lectura que defuig la línia recta i faig cap al quart, o salto al final, i llavors potser torno enrera a la recerca d’una pàgina que he obert abans, però tal vegada topo amb uns altres versos i m’hi entretinc una, dues, tres vegades seguides. Abordo un altre llibre d’una manera semblant, potser des del començament, potser des de l’última pàgina, fins que un vers crida un altre vers del llibre anterior, o d’un altre llibre que he de buscar —quin poema era?— i ara és una estrofa que em distreu perquè no la recordava...

Tot comença a la llibreria, és clar. Col·loco llibres, novetats o reposicions, un em crida l’atenció, perquè ja he llegit coses de l’autor, perquè fa molt de temps que no llegeixo res d’ell o d’ella, perquè no n’he llegit mai res i potser ja toca, perquè m’agrada el títol o la portada... Llavors obro el llibre i potser algun vers, o estrofa o poema em captiva, i és aleshores que decideixo iniciar el procediment del mal lector del poesia.

Si un recull de poemes m’agrada, al final sempre el llegeixo sencer, perquè hi ha la preocupació de perdre per sempre algun fragment, i la lectura esdevé la cacera dels versos que no poden escapar, i també una relectura més atenta perquè hi ha la familiaritat amb els versos ja visitats. En ocasions, fins i tot, sóc capaç de percebre l’organització del llibre, d’escoltar el batec d’un organisme que es comença a formar en la imaginació.

Poesia contra poesia de Jean Bollack és una lectura lenta i de vegades li sóc infidel amb La veritat cansa de Xulio Ricardo Trigo, L’estació de les ombres de Josep Lluís Aguiló, i Tristes d’Ovidi.

Anatomia 05/06

Em resulta impossible fer un diagnòstic sobre les fites i tendències de la literatura catalana durant l’any 2005. No sóc un especialista en aquesta matèria i, per tant, les coses que podria afirmar com a lector desorientat no tindrien gaire valor. Puc afirmar, per exemple, que m’han interessat més els llibres de contes que les novel·les. Això, però, no és suficient per emetre un judici acceptable sobre com ha anat el 2005 literari. La meva incapacitat és l’ingredient principal de l’escepticisme envers els resums anuals. Un escepticisme que en el cas de l'Anatomia 05/06 no implica desconfiança sinó expectació.

He començat la participació a l’Anatomia 05/06: balanç i profecia de la literatura catalana, a través del debat virtual, amb tres qüestions que tenen a veure amb aquest escepticisme expectant i que es refereixen, sobretot, a la possibilitat mateixa d’emetre un diagnòstic sobre la literatura catalana de l’any 2005.

En edicions anteriors, les intervencions de persones situades en diversos punts del camp literari han servit per cridar l’atenció sobre fites i tendències que, sens dubte, cal tenir en compte per parlar de la literatura catalana actual. Enguany gaudirem també d’aquesta oportunitat amb Oriol Izquierdo, Lurdes Malgrat, Imma Monsó, Jordi Puntí, Guillem Terribas, Rosa Vergés i Teresa Fèrriz. Serà el proper dijous 12 de gener a les set de la tarda, a la Sala Gimbernat, antic amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, carrer del Carme 47.

Des del debat virtual, del 9 al 19 de gener, intentaré aportar algunes idees que em semblen interessants. Si no hi esteu d’acord o penseu que cal parlar d’altres qüestions literàries més importants, esteu convidats a participar-hi i obrir les línies de debat que us semblin oportunes.